Vall de Remuñe - Tusse de Remuñe - Vall de Literola, 26 de maig del 2013

 Aquesta primavera amb tanta neu, peró amb la meteo terriblement variable, encara no havía pogut encertar cap jornada brillant y aquest diumenge prometía unes condicions bones, les temperatures dels darrers dies eren prou fredes i fins i tot hi havía nevat una mica.

La colla Dues Traces va a la Tusse de Remuñe i m’hi apunto, segur de la bona experiéncia. Al meu cotxe hi anem en Miquel Castellsagué de Sant Celoni i en Jaume Llovet de Castellar del Vallès, en total som 15 quan ens trovem a Benasc, en Miquel i jo dormim al alberg del càmping Aneto, en Garriga al Hotel de Los Llanos i la resta amb tendes o bivac al Pla de Sanarta.

A les 6:30 del matí ja som tots al final de la pista asfaltada, a tocar del camí que puja cap a Remuñe, fins i tot hem deixat un cotxe al peu de la vall de Literola, per pujar els conductors quan hi arrivem a la tarda.

Pujem amb els esquís a l'esquena cosa d'una hora i desprès ja hi trobem un bon tou de neu en excelents condicions, perfectament compactada i transformada, fins i tot es podría pujar sense esquís perfectament. Fa un día net i amb una lleugera brisa fresca que no deixa escalfar gaire la temperatura. 

Arribats al Portillón de Remuñe gaudim de la fantàstica panoràmica vers Aneto, Maladeta, etc... la innivació per sobre dels 2000 metres es espectacular, no fa pensar en la primavera – sino en un bon hivern. Les bones condicions ens omplen d'euforia a tots, la carena vers el cim mostra algunes cornises de tamany considerable, fins l'avantcim (3004 mts.) pujem tots amb els esquís calçats, aquí ens quedem els pocs que avui anem ja una mica justets i els altres es posen els grampons i en 15 minuts més fan el cim.

Ara les condicions de la neu per baixar ja han millorat una mica, a sobre de la neu dura hi han alguns centímetres de neu humida i sortim tots esperitats avall, gaudint de les excellents condicions, arribats al Portillón, en Garriga ens suggereix no baixar per la fondalada de Literola, sino per un petit collet que dona accés a un seguit de pales laterals fantàstiques, contents per l'encert del consell gaudim d'una baixada que posa el llistó de la satisfacció a un nivell difícil de repetir sovint.

Llástima que la neu no arribi més avall, s’acaba a la cota 2000 mts.

Les cares de satisfacció son el mirall d'aquesta gran jornada, mes tard, mentre dinem a Castejón, en Jaume Llovet comenta: el mes fotut es que a partir d’avui tot el que fem será en pitjors condicions !!!

Podeu veure mes fotos a:

http://rgodia.cat/EM%20Tusse%20de%20Remunye%2025%20maig%202013/index.html

El track a:

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4583340

Nuria - Noucreus 18 d'abril del 2013

 El dissabte passat (13 d'abril) des del Pic del Infern es veia la coma del Puigmal amb molt bon aspecte, i aquest dijous dia 18 pujo a Nuria amb en Miquel Surinyach i en Manel Broch, amb ganes de gaudir d'aquesta ruta clásica. Però.... les temperatures dels dies anteriors havien pujat molt i al arribar a Nuria ja veiem que la neu hauríem d'anar a buscar-la mes a munt de la Coma del Embut.

Amb aquesta situació (la foto que veieu está feta des del Noucreus) decidim cambiar el programa i anar al Noucreus, la vall es mes obaga i esperem que no haurem de carregar gaire els esquís a coll.

En general l'encertem, doncs tan sols hi han tres interrupcions de continuitat de neu, encara que cal anar sempre per la fondalada. Fa bon dia i des del cim podem comprovar que les valls vers França encara es conserven en molt bon estat de neu, peró a les cares sud ha fet un canvi radical.

Al descens la neu está ben transformada i franca fins els replans de la Conca de les Mulleres, a partir d'aquell punt ja trenca la crosta i está molt pastosa i pesada, peró encara arribem al Santuari amb els esquís als peus - ja podem dinar als Caçadors sense remordiments :-) 

Algunes fotos a:

http://rgodia.cat/EM%20Nuria%20-%20Noucreus%2018%20abril%202013/index.html

El track:

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4327557

Vallter - Pic del Infern 13 abril 2013

 
Aquesta primavera hi ha un bon tou de neu a la zona de Uldeter, i amb l'Eduard Lluis ens animem a sortir divendres a la tarda, dormir al refugi Pastuira i anar al Pic del Infern. Jo ja no recordo quan hi he estat l'ultima vegada i L'Eduard diu que fa mes de 40 anys, es el pes de la historia que arrosseguem :-))

Poc abans de sortir el divendres em truca el Luis Subires, que ha vist el meu comentari a la llista de Dues Traces i EdemBlanc, i també vol venir... no ens coneixem, peró tot el que millori la nostra mitjana d'edat es benvingut.

El dissabte calcem els esquís al peu de la cadira inferior i remuntem per la pista del Xalet, tot acostant-nos al coll de la Marrana s'aixeca un ventet emprenyador però no gaire fred, com es habitual en aquest lloc, també hi veiem força gent amb diferents eines als peus que deixen el terreny trinxat de traces. Realment fa anys que no hi veia tanta neu aquí per aquestes dates. 
Fins i tot el troç final del Pic del Infern es una bonica cresta de neu. Excelent panorama sobre les valls de la cara nord, on hi ha neu per algunes setmanes mes. Fem una curta baixada vers la part alta de la Coma Mitjana i remuntem al coll del mateix nom, des d'on en fácil flanqueig retornem al Coll de la Marrana. La neu s'ha conservat en bones condicions fins que erem a prop del refugi del CEC, l'ultim troç de la pista ja amb molta pasta pesada.

Matinal típica de primavera que ens ha deixat bon gust de boca.

Podeu veure algunes fotos:
http://rgodia.cat/EM%20Vallter%20-%20Pic%20del%20Infern%2013%20abril%202013/index.html
 i el track:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4324513

Del 22 al 25 de març de 2013 a la Vall d’Aran

 Dia 22 – Tuc d’Aubás des de Bagergue

Sortim de les ultimes cases de Bagergue doncs a la pista que remunta la vall (oberta fins la petita vaquería) no hi ha lloc per aparcar,  remuntem el torrent de Raigades escollint el pas entre les dos branques que tenen una gorja de formigó, hi ha tanta neu que es pot triar el pas, desprès tan sols cal anar remuntant les canaletes que menen al coll i la carena fins el cim, dia net i clar peró amb la temperatura massa alta, pujant la neu aguantaba perfectament, peró al descens ja era molt pesada. Ruta senzilla i molt agradable, la pendent es constant i es fa via depressa i sense marrades.

El track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4182079

Dia 23  – Port de Viella des de la boca nord del tunel de Viella

Sortim amb temps relativament bó, peró la nuvolositat augmenta  poc a poc, a la pista que surt de la incineradora hi ha un bon gruix de neu, peró discontinua per els rierols que la creuen, hi han traces abundants, malauradament també de motos de neu - que han estat passejant no fa gaires dies per totes le valletes de la Hont Hereda...

Aquesta raconada tè un aspecte ben ferestec i les parets que la tanquen están totes encara ben blanques de neu penjada a la roca. Arribats al coll la visibilitat encara s’embolica més i fem el descens una mica a les palpentes. Llàstima :-(( 

El track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4182046

Dia 24 – Coll de Conangles des del Espitau de Vielha

El dia está molt tapat però amb visibilitat raonable, calcem els esquís a 10 minuts dels edificis, la vall de Conangles es un gran mató de neu i no cal dubtar gaire per obrir traça, peró ens fa treballar de valent doncs es una mica fonda i pesada, l’accès final al coll es molt dret peró es deixa fer amb les pells, gràcies a una mica de neu pols  ben assentada sobre la base dura. Al coll continuen els núvols enganxats als cims, arriba una colla de francesos que ens agraeixen la traça oberta. El descens está en bones condicions malgrat la nuvolada i en quedem ben satisfets. Al arribar al Espitau hi fa un sol esplendid que convida a jeure a la plana...
El track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4181983

Dia 25 -Tuc d’Aubás des del Portillon

Ruta senzilla des del coll de El Portillon, la pista fa molta marrada i en teoría es pot fer drecera tallant les llaçades, però avui no ho hem vist clar i hem fet tota la volta fins el coll, allá hi hem trovat un xicot francés que ha pujat per la drecera i ens ha explicat que no hi baixessim doncs calía descalçar els esquis sovint per arbres caiguts o per rierols.

El bosc es fantastic i amb la boira del matí resultaba gairebé mágic. Al coll ens ha sortit el sol i hem gaudit de la genial visió vers Maladetas, tot pujant la oberta pala. 

Descens amb la neu pols humitejant-se, peró fácil de controlar.

El track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4181938

Les fotos son a:

http://rgodia.cat/EM%20Vall%20de%20Aran%2022%20a%2025%20de%20mars%202013/index.html

Travessa Col de Pimorent, Portella de la Coma d’en Garcia (o d’Engracies), cabana de Besines, Portella de Besines, Merens les Vals

16 de març 2013 - Eduard Lluís, Miquel Surinyach i Ricard Godia

Varem dormir el divendres a la Gîte du Nabre de Merens i l’endemá matí un taxi ens ha portat al Coll de Pimorent , resulta cómode tenir el cotxe a l’arribada i no patir per l’horari de baixada...

Portavem un track de Wikiloc (http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=651640) com a referencia, que hem anat variant adaptant-nos a les condicions de neu del dia.

Ha calgut posar-nos els esquís a l’esquena i grampons als peus per els darrers 50 metres d’accés a la Portella de Besines, es un tros molt dret i hi havía una mica de neu pols inestable, a sobre de neu molt gelada. 

Al acabar el descens ens hem tret els esquís a uns 40 minuts del campanar románic de Merens, a la cota 1400, el terreny i la manca de neu ja no permetien apurar mes l’esquiada.

Hem sortit del Pimorent amb un cel lleganyós que amagaba els relleus, peró a la Portella de la Coma d’en García ja teníem un bon sol (i vent emprenyador), els primers 150 metres de desnivell amb neu dura entre pedres que desprès ha passat escalonadament a ser una neu pols fonda una mica pesada, gran descens fins la coma de la Cabana de Besines, parada i fonda, la pujada a la Portella de Besines ens ha fet bufar intensament per el gruix de traça en neu pesada que calía obrir. 

Al transcollar el vent ens fotía per terra i hem perdut una mica d’alçada abans de poder treure les pells i calçar per el descens, primer plaques de neu dura amb excelent adherencia que permetien estalviar-nos entrar a les dretes pales amb neu d’estabilitat poc fiable, al anar baixant hem anat trovant canaletes amb bona neu pols, arribats a la plana de La Presasse el gruix de neu ja era molt pesat i la resta del descens ha estat força castigador de cames, hem ignorat el track en el tros final, doncs seguía per un terreny de grans pedrots i poca neu, el GR ens ha permés allargar una mica mes la esquiada.

Les grans acumulacions de neu de les parts mes altes, contrasten una mica amb la disminució a partir de la cota 1650, les pujades de temperatura de la setmana anterior han canviat el panorama – comparativament amb la vall d’Orlu que baixárem fa 3 setmanes.

El temps ha anat canviant de sol a núvols i amb força vent al les capçaleres de vall, però ens ha permès gaudir d’una vall força ferestega que no coneixíem.

El track final es a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4129144

Les fotos son a:

http://rgodia.cat/EM%20Travessa%20Col%20de%20Pimorent%20-%20Cabana%20de%20Besines%20-%20Merens%20les%20Vals%2016%20de%20mars%20de%202013/index.html

Travessa Les Bulloses – Portella Gran – Forges de Orlu 3 de març 2013

Aquesta sortida forma part del programa del grup Dues Traces, i ha estat organitzada amb recollida dels participants a la vall d’Orlu per tornar-los al aparcament dels cotxes al Pla dels Avellans, prop de Les Bulloses. Erem 19 participants.

La impecable previsió meteorologica s’ha complert al 100% i ha fet un día net i clar que ens ha permès gaudir a pleret del espléndid paisatge i de la innivació excepcional.
Es un itinerari sense cap dificultat técnica important, peró de llarg recorregut. Comprovat el track del GPS a sobre del mapa (Compe-Land) surten 26 kms, amb un desnivell acumulat de pujada de 968 metres i 1535 de descens, xifres gens habituals a les travesses del Pirineu.

El paisatge de valls molt obertes a la Cerdanya i Capcir, amb llarges pendents suaus, contrasta amb la més tancada i de desnivell sobtat que baixa a Orlu, característiques que marquen la diferencia entre gairebé totes les valls del nord i del sud del Pirineu.

Hem arrivat tots a les Forges d’Orlu amb tot-hom carregat d’eufória per les excelents condicions que hem viscut, malgrat que les cames estessin força indignades per el fort treball físic imposat per la distància i la neu fonda constant.
Una bona fita de referencia entre l’arxiu dels records, tant per el recorregut com per la companyonia, molt agraïts als Srs. X  :)

Podeu veure algunes imatges a:
http://rgodia.cat/EM%20Les%20Bulloses%20-%20Forges%20de%20Orlu%203%20de%20mars%20de%202013/index.html

El track enregistrat a la sortida es a Wikiloc:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4070923

Alta Ubaye, Alps de l'Alta Provença, França - dies 16 a 19 de febrer 2013

Per complementar la sortida feta al acabar el 2012, amb l’Eduard Lluís, quan tan sols varem fer un petit tast d’aquesta zona per la inestabilitat de la neu en tots els indrets, ara hi torno per aprofitar una finestra de bon temps i amb l’esperança de que la neu ja ens deixi voltar amb mes tranquilitat.

En som 6, desprès d’algunes baixes per motius de salud, hem quedat: 

Jaume Aguade, Miquel Surinyach, Manel Broch, Jordi Ossó, Jordi Monterde i jo.

Ens allotjem a un petit hotel de Jausiers, des d’on ens anirem movent per les diferents branques de la vall.

La tria d’itineraris ens ha portat primer al Alpet (dia 16) just a sobre de Maljasset, es un cim molt bonic, ideal per esquí - menys el bosc a tocar d’una antiga pedrera, que es francamente incómode per la forta pendent i densa arbreda, deixem el cotxe al aparcament desprès de l’esglesia, a les 9 del matí estem a -14º C, sortosamente sense vent, cel net i bon sol. Unes traces recents ens aclareixen qualsevol dubte sobre per on passar i gaudim al máxim d’aquest gran día. Al bosc, de baixada es senten els despenjaments d’en Monty que descobreix la duresa d’aquesta mena de ginkana amb esquís, entre branques i neu mol fonda. Malgrat tot, al acabar fem una cara de satisfets gairebé beatífica.

Itinerari 52 de Balades a skis dans le Queyras et la Haute Ubaye, de Arnaud Guillaume.

991 metres verticals

Track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4034245

L’endemá dia 17 hi ha una cursa *Snow-Trail* a Saint Paul sur Ubaye, decidim cambiar de vall per estalviar-nos embussos a l’estreta la carretera, anem a la vall del coll de Larche (el pas a la Occitània italiana), deixem el cotxe abans d’arribar al coll i ens enfilem per un torrent que ens portará per la vall de l’Orrenaye fins el collet de Vauclave, avui corre un airet suau que talla l’alé, peró quan sortim de l’ombra el sol ens revifa, tota la vall puja molt suaument i s’em fa molt llarg, probablemente he acumulat cansament d’ahir, la pala final fins el cim de la Tete de Vauclave es molt dreta i decideixo quedar-me al coll per reposar, al cim hi pujen tan sols en Jaume i en Manel deixant els esquís a pocs metres del coll, el collet s’aboca a Italia i es un gran espectacle de neu i cims que estripen els núvols, la baixada també resulta una mica soseta i alguns nuvols ens fan perdre una mica la visió dels relleus, com que no cal fer gaires girs no presenta cap problema, i els espadats i cims que la formen hi posen tot el que cal per gaudir-ne. Ja en tenim un altre al calaix.

Itinerari marcat al mapa TOP 25 3538ET, uns 700 metres verticals

Track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4034269

El dilluns dia 18 tornem a la vall de Saint Paul d’Ubaye, l’objectiu es el Plateau de Bouchiers, que penja just a sobre del poble, també trobem traces velles, i les seguim sense estar segurs si van on volem, hi ha sort i tornem a gaudir d’un itinerari genial, tant per el bosc que es força menys espes que el del dissabte, com per l’elegant pujada final per la carena, que es va estrenyent fins el mateix cim (de *Plateau* res de res !!) pensavem baixar per el costat oposat, peró quan veiem la dreta i estreta cresta, carregada de cornises penjades com la decoració de gelats, decidim tornar per on hem pujat – malgrat que des del cim hi han unes traces espectaculars que baixen verticalment i que ens deixen el cor encongit. Un altre encert de bon temps i bona neu ...

Itinerari 47 de Balades a skis dans le Queyras et la Haute Ubaye, de Arnaud Guillaume.

1200 metres verticals

Track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4034323

El dimarts dia 19 es el ultim dia disponible i decidim anar a fer un itinerari que surt de Sainte Marie, a l’estació d’esquí de Vars, es puja primer amb 2 telesquís i entrem flanquejant entre el bosc, avui estem obrint traça nova per uns 30 cms de neu pols acumulada, encara que s’en veu alguna de raquetes que acaba a la cabana de Le Vallon. Desprès d’inspeccionar la cabana ens enfilem a la carena de Selles cercant la cota que dona la resenya, son pales netes i amples que permeten guanyar alçada sense patir gaire, ara hem de cercar el flanqueig per entrar a la coma alta de Chagnon i desprès pujar al cim de Les Couniets, la resenya ja avisa que es una zona *assez raide et avalancheuse*... ens ho remirem moltes vegades i creiem que no está el terreny prou fiable per passar-hi, es un lloc totalment obac i la sobrecárrega de neu es evident, improvisem una baixada per la vall de Le Vallon fins l’aparcament a Sainte Marie, al peu dels telesquís del matí. Acabem una mica frustrats per l’obligat canvi, peró també ha estat un gran dia de paisatges magnífics, i especialment el descens mirant al fons Le Pelvoux, La Meije i els Ecrins...

Itinerari 45 de Balades a skis dans le Queyras et la Haute Ubaye, de Arnaud Guillaume.

Track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4034372

Ja feia anys que no encertavem un temps i condicions de neu tan espléndids, Haleluiah !!!

El dimecres dia 20 tornem cap a casa satisfets i amb l’esquelet content de no tenir que pencar un altre vegada.

Podeu veure algunes fotos a:

http://rgodia.cat/EM%20Haute%20Ubaye%20del%2016%20al%2019%20de%20febrer%20de%202013/index.html 

i també el bloc d’en Jaume Aguade: http://muntanya.jaumeaguade.cat/

Alta Ubaye, Alps de l'Alta Provença, França - 

dies 28-29-30 de desembre 2013

 Com ja hem fet altres anys, els dies entre Nadal i Cap d’Any que no son tan familiars, intentem sortir a fer un tast de la temporada d’esquí de muntanya que tot just comença, i així cremem una mica els excessos gastronómics recents.

Aquesta vegada tan sols som dos, l’Eduard Lluis i jo anem a l’Alta Ubaye, al llogarret de Maljasset, final de la carretereta practicable a 1.905 metres d’alçada. Ens en havien parlat l’Arnau Blanc i la Rosa quan compartíem algunes rutes al proper Queyrás.

Realment, els Alps presenten un gran contrast de població i desenvolupament entre els centres turístics de gran anomenada i d’altres petites i modestes valls, que encara semblen pertànyer a un altre mon i època, aquest es també el cas de la valleta de Maljasset.

Ens allotgem a la Gîte La Cure, suggestiu nom que indica la antiga vivenda del capellà, la casa deu tenir uns 200 anys i ha estat reconvertida en allotjament. L’Hubert i la Klyte ens ofereixen bona atenció i bona teca. Estem els 2 sols a una cambra per 6 (lliteres) amb WC/dutxa.

L’arribada la fem conduint per neu des de Saint Paul sur Ubaye, uns 15 kms abans. Neva i bufa un vent emprenyador que no dona gens de confiança per rodar en aquesta carretereta estreta i sense gaires proteccions, sortosament el cotxe respon bé i arribem sense problemes, però ens cal tirar de pala per fer una mica d’espai i aparcar el cotxe, ens alegra haver arribat abans de fosc, la casa queda uns metres a sota la carretera i cal traginar els trastos a coll.

El dia 28 fa un bon sol, però a les carenes es veu com bufa una bona barrufa, l’Hubert ens aconsella que no ens emboliquem a cap pendent forta, hi ha molta neu i sempre ha caigut bufant vents forts, la rosa dels vents que utilitza Meteo France per indicar les orientacions amb sobrecarrega de neu i el risc de plaques en diferents colors, ara es NEGRE en totes les orientacions.

Seguim els bons consells i anem cap a la vall de Mary, a la part baixa hi ha un bon bosc de làrix que ens permet obrir amb tranquil·litat una bona traça en neu fonda, la pujada aquí es força dreta, però sense risc de plaques, no obstant quan s’acaba el bosc el vent ja emprenya força. Com que ara la vall es prou ample i amb poc desnivell, anem pujant aguantant les ventades i ja notem que trepitgem sempre una sèrie de diferents plaques que es trenquen i ens hi ensorrem sovint fins gairebé el genoll, es evident que en pendents mes dretes aixó ens ho posaríem per barret. 

Primer ens deixem dur per l’optimisme i pensem que el vent afluixarà i podrem arribar al collet del fons de la vall, no obstant, les bufades sovint ens fan trontollar l’equilibri, i arribats a la borda Bergerie Superieure ens hi aixopluguem per menjar una mica, treure les pells i apretar les botes, i tirem avall, en aquest terreny obert el vent i les plaques resulten força emprenyadors, molt lluny del gaudi que cerquem, sortosament el bosc de làrix ens acull aviat i ja podem fer una baixadeta llaminera amb neu pols entre els arbres, i fins Maljasset.

Per l’endemà dia 29 es evident que cal cercar rutes entre el bosc, com que de neu no en falta, anirem al Aiguillon de Mirandol, es surt de La Petitte Sarenne, un poblet proper a Saint Paul, la pujada es per la cara nord i primer es fa per dins d’un bosc dret i força espès, sortosament s’endevinen traces anteriors i no ens cal fer tasques d’exploració, es un dels boscos clàssics de *melezes* (làrix) que ja ens han portat bones experiències en entorns propers, la pujada es molt bonica, i avui ja no fa gens de vent, arribem sense problemes al collet i fins i tot al cim ens podem permetre seure tranquil·lament i prendre el sol, hem fet uns 1000 metres verticals. El paisatge està esplèndid amb tanta neu, el descens està prou bé, primer neu compactada irregularment per el vent i desprès un bon tros de jugar amb la neu pols entre arbres no gaire tancats, quan el bosc es posa mes dret la neu ja no es gaire bona, al perdre alçada està mes pesada i les traces velles resulten sovint un carril del que costa escapar-se, arribem a La Sarenne ben estomacats de cames però satisfets del primer cim amb un bon gust de boca. A la Gîte ho celebrem amb una morena Sauvage – la cervesa artesanal que es fa a la vall i que es excel·lent.

El dia 30 tenim pensat fer una sortideta curta per acabar a l’hora de dinar, i marxar cap a Barcelona, el coll de Vars està obert i pot ser un bon lloc per aquest tipus de sortida curta, l’Hubert ens explica que cada cap de setmana hi va molta gent i que hi veurem traces arreu. O sigui que sortim amb aquest plan, però arribats al coll no hi ha cap traça enlloc i al collet on volíem anar per accedir a la carena, s’hi veu una gran i espectacular placa de neu mig despenjada, baixem a les pistes d’esquí que hi ha a l’altre costat i ens hi parem buscant una alternativa diferent, però desprès de molt remirar arribem a la conclusió que qualsevol accés a les carenes es amb pendents que poden despenjar-se, no es cap casualitat que en un diumenge de bon sol i molta neu no es vegi cap traça de pells enlloc....

Resignats decidim tornar cap a casa sense cap altre activitat.

El neguit per començar la temporada sempre ens porta a esperar el toc de sort de bon temps i molta neu, aquesta vegada aquests 2 factors hi eren, però cal esperar encara uns dies perquè s’estabilitzen les pendents – paciència...

Amb l’Eduard hem comentat que en aquesta vall potser es més pràctic allotjar-se a Saint Paul sur Ubaye, esta a menys alçada i hi han mes itineraris a mà per triar, ens hem quedat amb ganes de tornar-hi a la primavera....

Podeu veure les fotos a:

http://rgodia.cat/EM%20Haute%20Ubaye%2028%20i%2029%20des%202012/index.html

Canadà Est (Ontario - Quebec)- setembre/octubre del 2012

 

L’experiència de les vacances del 2010 a British Columbia, ens va fer agafar ganes de conèixer també una mica la costa atlàntica del Canadà, i aquest any ho hem combinat amb la tardor, per gaudir del gran espectacle dels colors calents als grans boscos.

Varem començar per Ontario, a Toronto, i seguint fins a Ottawa per el gran laberint de rius i llacs entre la conca del Riu Ottawa i el Riu Saint Laurent (Rideau Channel), a continuació varem entrar ja a la província de Quebec, seguint la riba del riu Saint Laurent, vers Quebec Ville, el fiord de Saguenay, i passant el riu Saint Laurent amb el *traversier* per recórrer la península de La Gaspèsie i acabar a Montreal, i volar de tornada cap a casa.

Aquesta vegada els paisatges han estat molt diferents de la costa del Pacífic, la orografia es més *vella* geològicament parlant, però no menys espectacular, no hi han grans desnivells – les carenes mes altes que hem vist tenen cims de 1.400 metres – però les dimensions del territori son sempre grandioses i malgrat això la densitat de població es considerable per els paràmetres del país. 

Afegint-hi la pinzellada cultural francòfona, encara es més interessant la combinació.

Si voleu explorar les imatges podeu accedir-hi aquí:

http://rgodia.cat/Llista%20Canada%20Est%20setembre-octubre%202012.htm

i per els detalls de cada dia, els podeu llegir aquí:

http://rgodia.cat/TF%20Canada%20Est%20set-oct%202012/Cronica%20Canada%20Est%20set-oct%202012.htm

Campament CEC a Dolomites - Val Zoldana

 Ja fa mes de 10 anys, quan vaig tenir els primers contactes amb el Campament de Vacances del CEC, una part dels assistents ja parlaven de fer campaments mes enllà del Pirineu, i concretament citaven dos indrets exemplars: Còrsega i Dolomites. Amb el temps i la evolució dels assistents i dels organitzadors, ara es fan 2 campaments els mateixos dies, un de *proximitat* i un de *llarga distància*, i els Alps ja han estat l’escenari d’alguns llocs modèlics com la Vall d'Aosta, Val Ferret, Alps Julians... però la casualitat (i el treball per aconseguir-ho) han permès que el 2011 i el 2012 hagin madurat els dos objectius que ens semblaven tan llunyans uns anys enrere, el 2011 varen fer el campament a Còrsega i aquest 2012 a Dolomites, i es d’aquest últim que parlo ara...

El Càmping Palafavera, a la capçalera de la Val Zoldana, ens ha allotjat els 15 dies amb una eficàcia i professionalitat que ens han deixat gairebé bocabadats – en part potser també per el gran contrast amb la ineptitud (per dir-ho elegantment) de la gerència del càmping de l’any passat.

L'Angelo Cristiani i el seu equip son la maquinaria adequada per fer joc amb la ubicació geogràfica perfecta del càmping que gestionen. 

Les necessitats atípiques d’un grup nombrós de gent, com el nostre, han estat previstes amb un ull clínic que sempre s'adelantava a les situacions crítiques i el resultat ha estat la satisfacció unànime de tots el participants. Si volguéssim puntuar-ho com els exàmens universitaris, aquesta experiència al peu de La Civetta i el Monte Pelmo rebria una matrícula d’honor.

La meteo de Dolomites, típicament molt inestable per ser la separació entre el mar Adriàtic i Centreuropa, ens ha respectat amb poques precipitacions i ens ha ofert un espectacle de jocs de llums i núvols estripant-se als cims, agulles i parets, que eren el decorat perfecte a les nostres excursions, ferratas, turisme, ciclisme, experiències gastro-visuals a la gelateria i *dolce fare niente* al mateix campament.

He fet alguna excursió modesta, sempre fàcil de decidir en aquestes muntanyes on no t’equivoques mai i sempre descobreixes paisatges impressionants, encara que no estiguin als *Top twenty* de les atraccions turístiques famoses.

La volta al massís del Pelmo es probablement la que m’ha omplert més, doncs els 360 graus del circuit son una variació continua de vistes a les valls del voltant i a les grans parets, agulles i esperons que hi han a sobre del camí, la volta a les Tre Cime de Lavaredo i la del Nuvolau i les Cinque Torri son força mes turístiques en nombre de gent, però el paisatge no en surt perjudicat, els altres cims que he fet, com el Coldai, el Croz, el Corvo i el San Sebastiano també han farcit molt bé les expectatives, encara que siguin prou modestos.

En l’aspecte BTT hem quedat una mica frustrats, probablement perquè no portant la informació adequada, hem anat a parar a llocs sense sortida – però sempre amb un paisatge magnífic. Els que han fet realment Festa Major han estat els companys ciclistes de carretera, que han pogut rodar a pleret per alguns dels ports i circuits mítics.

Podeu veure algunes de les fotos (meves i de companys) a:

http://rgodia.cat/Llista%20campament%20Dolomitas%20agost%202012.htm

Ventolau i Montroig

Cada any, quan arriba l’agost *descobreixo* que he sortit poques vegades a caminar i moltes en BTT, i llavors intento fer una sortida per trempar les cames i avisar-les de que aviat els tocarà trescar per cims i valls, especialment al campament de vacances del CEC.

Amb aquest objectiu proposo a alguns amics una sortida al Alt Pallars, vall de Tabescan:

Refugi de La Pleta del Prat - Pic de Ventolau - Estanys de La Gallina - Refugi de Mont Roig - Pic de Mont Roig - Coll de La Gallina - La Pleta del Prat.

Es un itinerari molt elegant que ja he repetit algunes vegades amb esquís, per merit especial d'en Manel Broch que m'hi ha portat sovint, però que no he fet sencer caminant.

Aquesta vegada però, tan sols el meu germà està disponible i fem una sortida totalment de família.

Pujem per la Coma del Forn, dret torrent que al hivern es una mena de gran tobogan on cal vigilar molt bé la estabilitat de la neu, i que ara es un incòmode senderol poc clar entre pedregots i mates de vegetació, fins que arriba als estanyols que porten el seu mateix nom, d’allà ja es veu el collet entre el Ventolau i el Pic dels Tres Estanys, i la rampa final fins la fita del cim. El vent fresquet ens ha ajudat a pujar sense suar gaire, malgrat sortir del cotxe a les 12:30, ens agraden les pujades sense marrades, permeten agafar un ritme lent i constant que ens ha posat al cim en poc mes de 2 hores. 

Baixem per la dreta carena en direcció al Circ de la Gallina, i seguint fites escadusseres anem sortejant les grades entre els diferents llacs fins arribar al refugi. Aquest cercle de llacs es un esplèndid exemple de la erosió feta per el fons de les geleres durant milers d’anys, la roca es veu allisada i sense arestes a gairebé tot el circ. Un amic geòleg ens comentava fa uns anys que amb imatges d’aquest lloc es podria crear una lliçó magistral del efecte del fons de les geleres. 

I no tot es ciència, està ple de petites cascades i prats que son una joia per la vista i l’esperit, d’efecte especialment balsàmic en les difícils circumstancies que vivim al nostre país.

Quan arribem al refugi ja hi han 3 hostes i al vespre ja en som 9 en total, just per dormir còmodes en una llitera cadascú, la temperatura ha baixat força i fa un vent prou molest, esperem que demà s’alci un dia clar i assoleiat. Els inquilins som 2 catalans, una parella de Bilbo que fa sortides aïllades al nostre Pirineu, un francès de la zona de Strasbourg que ha sortit del Somport i segueix fins Andorra la HRP, un parell de joves francesos que estan fent la HRP integral, i una parella també francesa que també estan fent un tros de la HRP.

El dilluns ens despertem amb una atmosfera netíssima i sense cap núvol, fa una mica de vent però no molesta gens, la pujada fins el Mont Roig no es gaire evident, però recordant l’hivern, pugem fins la sortida d’aigües del segon llac i ja es veu clar el torrent herbós que dona accés a la coma superior, dalt del cim ens omplim de paisatge i com sempre ens distraiem amb el joc d’identificar els cims que ens envolten... aquesta medicina natural ens allibera de psicòlegs, bruixes, dietistes i confessors ;-))

Volem tornar a La Pleta del Prat per el torrent de Mascarida, des del Mont Roig es pot anar flanquejant en una gran diagonal fins la coma superior del circ de la Gallina i al ser al coll dubtem entre voltar el Pic dels Tres Estanys per l’oest, anar al coll de la Coma del Forn i accedir a la vall de Mascarida saltant la carena que baixa del Pic de la Coma del Forn, o bé tornar per on varem pujar ahir... ens venç la mandra i encarem la baixada per el torrent de la Coma del Forn, resulta un trencacames molt dur i mentre el genolls gemeguen no puc evitar tenir visions de la esplèndida baixada amb esquís que hi hem fet algunes vegades.

Encara arribem a temps de dinar a Tabescan, masegats però satisfets per aquestes dos jornades al Pallars.

Podeu veure unes fotos a: 

http://rgodia.cat/ME%20Ventolau%20i%20Mont%20Roig%20juliol%202012/index.html

Comiat de temporada al Pic Cordier

 

Ja començava a creure que no faría cap sortida més amb esquís fins la temporada propera, però finalment vaig veure que el diumenge 13 i dilluns 14 la previsió de la meteo al Pirineu central semblava una mica més optimista, fins i tot amb temperatures una mica inferiors el dilluns, i encara vaig convèncer en Broch de que pagava la pena intentar anar a Maladetas, Pic Cordier.

Per aquella nit hi havien places a la Renclusa i les vaig reservar.

Sortim el diumenge al matí amb el propòsit de deixar el cotxe a Los Llanos del Hospital i pujar cap el coll de Paderna per arribar a La Renclusa, l’endemà volíem fer el Pic Cordier i anar a buscar el coll d'Alba flanquejant per sobre de Cregüeña, i baixar de nou per la coma de Paderna fins Los Llanos.

Arribats a Benasque el dia està força lleganyós, sol i núvols a les crestes, i temperatura molt alta, decidim donar una ullada des del cotxe abans de pujar cap a Paderna, gran idea... la neu es molt amunt i les canaletes son una fina canal amb molt poca neu, canviem de criteri i pugem amb el cotxe fins la Besurta, que sembla l’aparcament de Can Barça en un dia de partit.

Com que ja es la una del migdia i va baixant gent del Aneto i de la Renclusa que tornen a casa, ens esperem una estona fins que marxa algun cotxe i podem aparcar a dalt de tot. Veiem en Ramon A. que arriba del Aneto, comenta que pujant fins i tot els ha plogut una mica quan eren a la gelera, la neu està molt pastosa i al descens s’acaba just al arribar a Aigualluts. També veiem que la neu està molt bruta de fang de pluja i amb els milers de traces humanes, la realitat es que fa ganes de tornar-se’n a casa.

No obstant, fem un acte de fe i pujem a la Renclusa, calcem esquís una mica mes amunt de les baranes de fusta que marquen el sender d’estiu (cota 2000), no obstant la continuïtat es molt crítica, crec que en una setmana ja caldrà pujar amb els esquís a coll fins el refugi.

Passem la tarda entrant i sortint del refugi, segons les ullades del sol, fins que sentim l’helicòpter, hi ha un rescat d’un accidentat a uns 400 mts verticals dins la olla de la vall, veiem com el recullen i l’aparell ve a l’heliport del refugi, el baixen i els agents inicien les tasques d’estabilització d’una doble fractura de tíbia i peroné, sembla ser que en una doble fractura cal fer-ho immediatament per evitar que els moviments punxin una arteria i el ferit empitjori greument.

El pobre noi fot uns crits de dolor que ens posa la pell de gallina. Finalment amb la fèrula ja ben col·locada, l’aparell s’envola directament cap l’hospital d'Osca.

Creiem que aquest vespre seriem quatre gats al refugi, però al sopar conto unes 80 persones, a Madrid fan el pont de San Isidro, a Sabadell es festa el dilluns, etc...

Al anar a dormir el cel està totalment net i promet bon temps.

El dilluns ens llevem amb un dia fantàstic i a la nit ha fet una bona gelada, o sigui que les traces fondes d'aquests dies passats amb temperatures altes, ara son com de ciment remenat. Però ens consolarem amb el dia net i engeguem amunt amb les ganivetes posades, intentant pujar per on hi hagi menys traces...

La barrera rocosa dessota del Pic Cordier, cal passar-la treient-se els esquís uns 10 metres, i amb la neu tan dura decidim plantar els esquís al peu de la rampa i pujar amb grampons, hi han tantes traces que sembla un trencaclosques d’esglaons, molesten mes que no pas ajuden. Dalt del cim som 6 persones, tota l’altre gent son al Aneto...

Al deixar els esquís al peu de la rampa, també hem descartat el programa de baixar vers el coll d'Alba, queda a l’obaga i amb la neu tan dura no es gens aconsellable.

Per la baixada del cim fins els esquís la neu ja s’ha estovat una mica i es baixa sense cap problema, i per esquiar també està prou bona, tan sols molesten les traces velles molt endurides, abans de la una ja som al cotxe. El bon temps encara es ha permès gaudir de la sortida, malgrat la neu marronosa, la superabundància de traces i la gentada.

Ara sí, fins la propera temporada.

Podeu veure les fotos a:

http://rgodia.cat/EM%20Maladeta%2014%20abril%202015/index.html

Esquí de muntanya des del Simplonpass, Valais, Suissa

Com altres anys en aquest punt de la primavera, ens fem un fart de consultar les previsions del meteo a diferents llocs, que van canviant cada dia fins a la paranoia...

Teníem pensat sortir des de Rams fins el primer dia de Setmana Santa, doncs son els dies en que hi ha menys problemes d’allotjament i ens permet decidir l’objectiu a última hora. Finalment el dijous prenem la decisió d’anar a la zona del Simplonpass, al Valais, Suïssa. No es que la meteo prometi cap meravella, però esperem que les temperatures siguin més baixes que als indrets mes meridionals...

Trobem allotjament al hotel Garnerwald, a la carretera des de Brig al coll del Simplon, es una bona base per fer sortides modestes a la zona, tan sols a 4 km. del coll. Com sempre a Suïssa, la qualitat hotelera destaca per el bon nivell fins i tot als mes modestos (llàstima que els preus siguin mes alts que a les terres del €).

Teníem al cap fer el Monte Leone, en Broch i jo varem ser aquí en dies semblants el 1990, conduits per en J. M. Sala i una bona colla d'amics del CEC, malauradament el temps va resultar impresentable i ni tan sols varem veure el paisatge. Esperem tenir mes sort ara.

El dilluns el cel es veu net i pugem il·lusionats al Simplonpass, un coixí de núvols reposa a la cota del coll i encetem l’itinerari a les palpentes, seguint una infinitat de traces que esperem ens siguin útils, intuïm que no pujem tant com la descripció que hem llegit del itinerari, però la traça es clara i la seguim, un dret flanqueig amb neu ben compactada ens mena a la valleta de Chalti Wasser i a mida que guanyem alçada sortim de la boira i veiem que hem anat massa a l’esquerra, cal rectificar guanyant desnivell vers el peu de l’aresta NO del Hübschhorn. 

El pas millor es mes amunt (2.350) del que hem agafat nosaltres (2.200). Ara que hem superat el mar de boira, el panorama es imponent, al N s’albiren els cims del Berner Oberland, i a sobre nostre ens espera la gelera de Homattu fins el Breithornpass, es una pujada que no deixa fer gaires marrades, la neu ofereix molt bona adherència i permet enfilar-se directament – encara que les cames protestin – portem davant un grup d’italians que ens agafen distancia fàcilment. Aquests darrers anys ja resulta una mica emprenyador aixó de que gairebé tothom que trobem a muntanya vagi menys carregat d’anys :)...

Arribats al coll veiem que el cim realment mes atractiu amb esquís es el Breithorn, s’arriba fins dalt amb els esquís als peus i sense gaires filigranes, mentre que per el Monte Leone cal baixar una mica fins la gelera Alpjerg, i traçar una horitzontal d’uns 2 kms fins al peu d’un collet, per crestejar en roca fins el cim. La decisió es fàcil, en uns 20 minuts ja seiem al cim del Breithorn, Itàlia està coberta per un mar de núvols i alguns llisquen per sobre de les crestes despenjant-se cap a Suïssa, es una d’aquelles funcions de la natura que juga amb el paisatge canviant-lo constantment. Els gairebé 1500 metres verticals pujats ens han masegat molt les cames, i el descens està trinxat de traces de tot tipus, o sigui que baixem trontollant per les vibracions que transmet la neu i cercant curosament els pocs espais on la neu està mes llisa. Es una ascensió espaterrant i un descens magnífic, al arribar de nou al aparcament del Hospitz gairebé fem petons a terra i gaudim d’aquella gran felicitat que se sent quan ens traiem les botes :) !!!

Bona jornada !!!

Al hotel revisem les previsions i veiem que el dimarts la nuvolada entrarà amb mes força i probablement caldrà oblidar-se de fer cap cim, no obstant no sembla que entri massa mal temps, preparem 2 opcions, si el dia es veu amb els núvols prou alts, tornarem al coll i anirem vers el Tochuhorn (no es broma, es diu així), i si els núvols ja estan entrant mes avall, sortirem del mateix hotel i ens enfilarem cap al Maderhorn, mentre la visibilitat aguanti.

Al matí, la situació es evident, els núvols salten les carenes frontereres amb Itàlia i baixen fins la cota 2.500, sortim de darrera l’hotel i ens enfilem per el bonic bosc de làrix i avets cap als xalets de Rothorn i fins dalt de tot del telesquí (únic transport per les cases al hivern) la instal·lació ja no funciona des del diumenge passat, però hi ha un bon feix de neu. El sol juga amb els núvols i la pujada es agradable, però la vista del panorama està mes limitada que ahir. Sortint del bosc decidim enfilar-nos a la carena del Burstegge i gaudir del panorama al oest sobre la vall de Chalti Wasser, que pujarem ahir des del Simplonpass, fem un tros força dret entre roques que subjecten la neu de placa i ja a la carena tenim la sorpresa de descobrir que si bé semblava força ample, ara s’estreny fins formar una estreta cresta de neu per on fem una mica d’equilibris, però ens mena de nou a un collet sense grans problemes i sempre amb els esquís calçats. Ja som al límit dels núvols i per alguns moments veiem que tenim gairebé a tocar el refugi Maderhütte, ens hi arribem conscients de que ja no anirem mes amunt. Es una cabana força antiga i està tot tancat, ens arrecerem una mica del vent i preparem la baixada, que fem per la vesant oposada, per el Bodmertälli i de nou cap l’estació superior del telesquí de Rothwald, ara entrem directament al bosc i baixem entre els arbres dret avall fins la pista que trepitja la Ratrac per anar a les cases de Wase, en poca estona som de nou al hotel. Malgrat ser un itinerari *de consolació* ho hem gaudit força, han sortit uns 950 mts verticals acumulats, que permeten a les cames recuperar-se una mica de l’esforç d’ahir...

Es evident que ara la meteo ja va a pitjor, o sigui que decidim marxar cap a casa si demà al matí la meteo està complicada, de fet la previsió torna a donar bon temps per el cap de setmana i dilluns de Pasqua. No ens quedem. El dimecres, tot baixant va plovent i ja no hi han les ullades de sol que hem tingut nosaltres.

No deixa de ser una pallissa fer 1000 kms de cotxe, però tornem satisfets.

Podeu veure les fotos  i el mapa a:

http://www.rgodia.cat/EM%20Simplon%20abril%202012/index.html

i els tracks a Wikiloc:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2682719

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2682697

Esquí de muntanya a la vall de La Lauzière, prop de Bonneval

Amb la temporada tan pobre de neu al Pirineu, veiem una finestra de bon temps als Alps i decidim aprofitar-la. Som en Manel Broch, l'Eduard Lluís, jo, i en Miquel Surinyach que ha vingut acompanyat per la senyora, que vol gaudir del relax a la muntanya mentre en Miquel sua la cansalada…

El diumenge dia 11 marxem cap a Celliers, a la vall de La Lauzière pujant al Col de La Madeleine, prop d'Albertville. Una piulada de la colla de Cegesqui d’aquest hivern ens ha motivat per anar-hi a tafanejar.
L’hem ben encertat, al hivern es un racó realment amagat en una estreta vall que els allaus escombren molt sovint, i on les minses poblacions de molt poques cases estan literalment enfilades als lloms mes estrets, doncs si s’escampen les cases una mica, els allaus en fan neteja. Deu ser difícil viure-hi en ple hivern.
Ens allotgem al Hotel Le Grand Pic, nom molt alterós que no correspon gens a la modèstia del establiment, el porten amb gran esforç un matrimoni jove amb dos criatures. Cambres molt modestes i menjar raonable.
La primera sortida la fem començant per el cim que senyoreja la vall – Le Grand Pic de La Lauzière – itinerari esplèndid que ens deixa masegats però eufòrics per com l'hem gaudit. Neu pols compactada a la gelera obaga alta i tot tipus de primavera a les solanes. No fem el cim, la barrera rocosa que tanca la gelera es veu força complicada i ens quedem a la última bretxa de la cresta, uns cent metres per sota del cim, de tornada a Celliers el xicot del hotel ens comenta que amb la ràpida regressió de la gelera, cada any resulta més complicat el tros de roca. El descens es magnífic. Han sortit uns 1.480 metres verticals acumulats.
L’endemà dimarts, anem a Le Rognolet, que també resulta un premi llaminer, i es que amb bon temps i l’entorn que ens envolta, gaudim fins i tot pujant d’esma, la sortida es una mica mes curta que la d’ahir, s’arriba amb esquís al avant cim, separat de la creu del cim real per uns 100 metres de cresta molt esmolada i amb cornises que decidim estalviar-nos. Un altre descens de primavera genial, que ens torna a recordar les cames cansades. Al final surten uns 1.400 metres verticals acumulats.
Per el dimecres consultem les possibilitats al xicot del hotel, hem fet els 2 cims mes propers a Celliers i arribar-nos al Col de La Madeleine per fer-ne algun altre ens sembla massa lluny. Jo portava un parell de tracks baixats de www.skitour.fr que son propers a Bonneval, el poble principal de la vall. Un dels 2 ja veiem que surt de molt avall i ens caldria carretejar els esquís a l’esquena un bon tros, mentre que l’altre la Pointe de la Combe Bronsin ja ens el recomana directament aquest xicot.
Cal baixar amb el cotxe vall avall un tros, per remuntar un trencall fins a les cases de La Biollaz.

Aquest altre recorregut també resulta molt atractiu, calcem els esquís gairebé a peu de cotxe i remuntem una pista entre bosc, per remuntar seguidament unes esquenes amples i obertes fins el Col du Pas du Loup, i després entrar a la dreta coma que baixa del cim, avui coincidim amb un nombrós grup de veterans de Lió que pugen mes forts que nosaltres – tot i que potser 3 d’ells passen dels 70 anys – això ens fa aixecar l’esperit, si tot va bé encara tenim uns anys mes de *pellejar*.
Avui si que fem el cim de veritat, i amb els esquís fins dalt, la sortida es molt dreta, però amb neu primavera es baixa content. Han sortit uns 1.350 metres verticals.
Arribats a Celliers - com cada dia – ens rehidratem al solet de la terrassa amb unes cerveses i reflexionem sobre el programa per dijous, decidim per unanimitat que si fem un altre cim quedarem massa tocats per agafar el cotxe cap a casa tot seguit, o sigui que demà marxarem cap a casa desprès d’esmorzar…
Comentem la sort de encertar tants bons dies seguits, amb bona neu i un entorn tan atractiu, el Montblanc ens vigila una mica llunyà, i més lluny surt la piràmide del Cervino, com a veïns mes propers la Grand Casse, la Grand Motte, al sud La Meije, els Ecrins, el Pelvoux… tots ells gaudits des dels colls i cims – i en samarreta ¡!!

Si os interessen els tracks GPS:
Grand Pic de la Lauziere:  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606502

Le Rognolet: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606435

Pointe de la Combe Bronsin: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606412

Les fotos son a:
http://rgodia.cat/EM%20Val%20de%20la%20Lauziere%2011%20a%2015%20de%20mars%202012/index.html