Esquí de pista a Whistler, Canada

La tardor passada en Lluís Llorens, un company *pessiga*, amic de joventut i mili, va tenir la pensada de proposar-nos una sortida a Whistler (British Columbia – Canada) la mítica estació d’esquí que va allotjar els Jocs d’Hivern del 2010. La primera intenció era que fos una excusa atractiva per reunir alguns dels ex *tigres* de Candanchú quan hi varem fer la mili a finals dels 1960, però la realitat va ser que per diferents situacions personals tan sols 3 teníem la disponibilitat d’anar-hi, tot i que fent les reserves al octubre podíem accedir a tarifes interessants. Érem en Lluís Llorens, l’Anton Sánchez i jo.
I desprès d’aquest primer nucli, al final el grupet va créixer amb una parella d’amics i la meva dona (en Miquel i Margarida Surinyach, i la Teia)…
Hi hem estat entre el quatre i l’onze de febrer, amb plena satisfacció malgrat que la meteorologia semblava haver canviat de lloc, a Whistler les temperatures eren les normals de Pirineu amb temps asoleiat de primavera, i les de Catalunya eren realment gèlides…
Hem gaudit d’una molt bona experiència descobrint una estació d’esquí a un entorn molt diferent a les grans dels Alps, la serralada Coastal Range es molt propera al mar (97 km) i les temperatures generalment no son tan baixes com a les Rocalloses, però les precipitacions son molt abundants (aquest hivern ja portaven 7 mts d’acumulació de nevades), tot i així les setmanes anteriors arribaven sovint a -12ºC. Tampoc està a gran alçada, doncs el peu dels remuntadors i la vila està a 660 mts sobre el nivell del mar, i la instal•lació que arriba mes amunt (el telesquí fins el coll on s’entra a la gelera Blackcomb) deu estar a 2400 mts. El que marca molt la relació amb les cotes esquiables es que els magnífics boscos d’avets arriben als 1700 metres, o sigui que un desnivell d’uns 1100 de les pistes està dins de boscos. Amb bona visibilitat, el panorama des de les carenes es impressionant per la bellesa i la immensitat de muntanyes – i tan sols es un petit pessic del que ocupa British Columbia – i amb dies de nevada o poca visió del relleu, la infinitat de pistes per dins dels boscos es un recurs fantàstic per esquiar relaxadament. També ens va atreure especialment la elegància i bon traçat de les pistes, malgrat estar relativament properes una de l’altre, la sensació de baixar per nous espais es constant.
La organització del moviment de personal a les instal•lacions i a les pistes es destacable per la seva cordialitat, eficàcia i bona gestió, quan arribes al punt d’embarcament – siguin cadires, cabines petites, o grans, ja t’han organitzat per optimitzar al màxim l’aprofitament de places, es sorprenent la rapidesa amb que desapareix qualsevol cua i sense empentes ni trepitjades…
El Village, centre principal de l’estació, es una agrupació d’edificis al costat d’un carrer sense cotxes que serpenteja trencant qualsevol geometria regular, els vehicles accedeixen als edificis per el costat oposar a aquest centre de passeig, sense grans edificis i amb alçades també molt limitades. Es una solució urbanística intel•ligent i molt acollidora.
Com que ara les companyies aèries et fan pagar cara la facturació dels esquí i botes, hem llogat els esquís directament a una cadena de botigues local, bon material, bona atenció, i a 50 metres dels remuntadors, i al mateix lloc ens guardaven els esquís cada dia.
Ja se que sembla que escrigui l’al•leluia del lloc, però es la sensació que hem tingut, i la majoria de nosaltres ja teníem força experiència amb altres grans estacions d’esquí…
Llàstima que no fóssim mes colla, i que els costos siguin relativament alts per els que venim d’un país pobre – i en camí de ser-ho encara molt més si no som capaços de lluitar amb intel•ligència per evitar-ho.

Podeu veure algunes fotos a:
http://rgodia.cat/EP%20Whistler%20febrer%202012/index.html

Esqui de pista a Les 3 Valées - 15 a 18 de gener del 2012

 

Aquesta temporada la pobre innivació al Pirineu ens anima a marxar 4 dies als Alps per fer una mica d’esquí de pista. Poc desprès de Reis ha fet una nevada espectacular als massissos entre Briançon i Chamonix, al final decidim anar a Les 3 Valèes, trobo lloc a un agradable hotelet de Brides les Bains, al peu de la vall de Meribel, est a la cota 650 i aquí hi ha l’accés mes baix de les instal·lacions mecàniques  de les 3 Valls, que sorprenentment aquest any es esquiable fins al mateix Brides – encara que no resulta molt interessant amb la neu d’alta qualitat que hi ha per dalt.
Som en Xavier Burjachs, en Joan Palou, la Teia i jo.
La previsió de la meteo es impecable, temperatures baixes, gairebé gens de vent i cap núvol, i es compleix exactament !!!.
Ens organitzem per anar a esquiar un dia a cada un dels principals sectors del domini, el diumenge a Meribel, dilluns a Val Thorens/Menuires/Orelle (una magnífica ampliació recent sobre la Maurienne), dimarts a Courchevel i dimecres farem tan sols mig dia, dedicat als racons de Meribel.
L’ultima nevada ja fa uns 8 dies que va caure i no es veu ni una sola pala o canal que no tingui traces, fora de les pistes la neu ja no atrau gaire perquè les traces s’han endurit força, peró amb el treball diari de l’exèrcit de Ratracs i altres invents, les pistes estan impecables, gairebé cap placa massa dura, per acabar-ho d’arreglar hi ha poca gent i no tenim la sensació de poder ser atropellats accidentalment per cap TGV... tot convida a la eufòria.

En Xavier coneix molt bé aquests indrets i ens *passeja* i guia fantàsticament per els seus recursos de paisatge i pistes, en algun moment fins i tot ens permet que parem per controlar els esbufecs i perquè en Palou tingui temps de fer fotos  :)....
El segon dia engego l’altímetre per conèixer el desnivell vertical acumulat, en surten 8750 metres – o sigui que les nostres articulacions tenen raó al queixar-se. L’endemà seran 9150 i la ‘matinal’ del dimecres suma 6200 metres amb 3 hores de forfet, estic segur que si ens haguéssim quedat tota la setmana, els genolls haurien fet figa.

Ha resultat una ració genial d’esquí de pista, entre aquests panorames alpins que omplen el cervell d’admiració i joia.
Que puguem repetir-ho sovint, i uns quants anys mes !!!
 
Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/3%20Valees%20del%2015%20al%2018%20de%20gener%202012/index.html

Refugi de Buffère, Val de la Clarée – Névache, Briançon

del 27 al 30 de desembre del 2011

La manca de neu al Pirineu ens anima a rodar fins aquesta vall encaixada entre el Mont Thabor i Serre Chevalier. Vaig passar per el refugi de Buffère al agost del 2010, en una de les sortides fetes des del campament d’estiu i vaig registrar-ho immediatament com a futur objectiu d’hivern. Ara era el moment d’anar-hi, bona innivació i previsió meteo fiable.
Sortim el 27 molt aviat, (Miquel Suriñach, Miquel Castellsagué i jo) per tenir temps de pujar al refugi des de Névache, doncs al hivern la pista queda tancada al mateix poble, son unes 2 hores, primer per la pista que guanya alçada fins un parell de ermites i desprès baixant a passar la Clarée per el pont de Rately, el camí està perfectament trepitjat per la petita motoneu del refugi, i per el reguitzell de visitants que hi passen cada dia.
Del pont al refugi tardem uns 45 minuts, la llum ja es fon i el bonic bosc de làrix sembla embruixat a la llum de la lluna.
El record del estiu no m’ha enganyat, aquest racó encara es mes atractiu al hivern, i el refugi es un niu molt agradable, tant per la seva comoditat com per la cordialitat del matrimoni que el porta.
El 28 fa un dia esplèndid, volíem anar al Grand Area però ens informen que a les dretes canals per on es puja hi manca neu, ens suggereixen que anem a la Tête Noire, també a la capçalera de la vall. Arribats al Col de Buffère veiem que el consell es excel·lent y baixem uns 200 metres vers Monetier per remuntar la cara sud de la Tête Noire. Aquest costat dona la sensació de que hem canviat d’estació – aquí som a la primavera, però la neu es abundant i el seguit de pales i canals fins el cim es molt evident. Davant nostre el Pelvoux, els Ecrins i La Meije presideixen l’escenari – genial ¡!!
Quan falten uns cent metres per el cim noto una sensació d’inestabilitat, que ja comença a ser-me massa familiar quan el cos protesta del esforç, decideixo quedar-me reposant a unes pedres mentre els 2 Miquel fan el cim. Necessitaré estar ben recuperat quan baixem esquiant. Estic a un balconet de luxe prenent el sol com una marmota, el tractament funciona i quan tornen ja em funciona l’estabilitzador de cos i cames :)…
La neu està ja una mica pesada però la pendent es prou dreta per ajudar a girar sense massa esforç, després toca remuntar de nou els 200 metres i arribem al Col de Buffère quan el sol ja s’amaga darrera de la carena, fins el refugi seguim la traça sobre neu ben compacta i alguna crosta sorpresa. Per ser el dia dels innocents, ens ha sortit ben rodó.
Una bona dutxa ben calenta, canvi de roba i una Leffe de barril que recupera difunts, ens ajuden a esperar el sopar, sopa de verdura, tartiflette, amanida fresca, pastís de nabius… realment, la muntanya es molt dura :).
El 29 ens llevem que nevisqueja, la previsió de *soleil* s’ha esgarriat i decidim anar al proper Crête de Baume, un llom que es despenja de la carena de la Tête Noire vers el refugi, es una valleta senzilla i agradable que s’enfila sobtadament quan som a prop del cimet, la neu està regelada i fins i tot les ganivetes no donen seguretat, descalcem els esquís i pugem els últims metres amb grampons, dalt de la carena el núvol trenca sovint i tenim als peus els edificis dels xalets de Buffère cap al nord, i a sobre les parets de la carena que tanca la vall. Llàstima que el dia no sigui net. Retornem als esquís i tot es calçar-los que entra el núvol espès i no s’hi veu el relleu, o sigui que anem baixant a les palpentes amb aquella molesta sensació de no saber si et mous o estàs aturat, de tant en tant anem per terra, fins que arribem al bosquet i ja tenim referències per baixar mes tranquils. A les 13:00 ja som al refugi, durant la resta del dia el temps va passant entre núvols i clarianes, sense empitjorar – això ens dona esperances per l’endemà.
Utilitzem a pleret la extensa biblioteca del refugi per omplir les hores fins el sopar. Hi trobo una casi biografia de l’Emille Allais, el genial creador de les tècniques d’esquí franceses i de nous materials per els esquís i botes, etc… resulta un retrat magnífic d’una època que va obrir el camí a totes les varietats del esquí actuals, i a les circumstàncies que ho varen fer possible.
El sopar es de nou una gran festa i quan anem a dormir el cel està ben estelat, per l’endemà voldríem saltar el coll del Echeillon i baixar fins Névache per la vall de Cristol.
El 30 ens llevem amb una bona nevada que no para, la meteo ha aplicat la innocentada amb el calendari retardat. O sigui que baixarem a buscar el pont de Rately directament per dins del dret bosc de làrix, la motoneu del refugi ha trepitjat els primers cent metres fins l’entrada al bosc i allà ja tan sols cal baixar sense trencar cap arbre, hi ha un bon tou de neu i es baixa sense mes problemes que la pesada motxilla, amb menys pes seria un descens per fer saltant :).
Del pont remuntem fins la pista i retornem a Névache amb una nevada intensa.
Ja circulant per la carretera ens trobem amb un tràfic molt lent fins gairebé a Gap, la nevada ha estat intensa fins la cota 600 metres.
Llàstima que no arribi al Pirineu.

Malgrat tot tornem a casa satisfets, doncs aquest racó de La Clarèe ens ha tractat prou bé.

Podeu veure fotos de tots tres a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Val%20de%20la%20Claree%20-%20refugi%20de%20Buffere%2027%20a%2030%20desembre%202011/

El Coma d'Or des del port de Pimorent

Aquest dia 8 de desembre, continuem escurant els pocs llocs propers on hi ha neu en condicions acceptables, i on no calgui traginar els esquís a l’esquena massa estona, una piulada del diumenge anterior prova que al Coma d’Or s’accedeix gairebé a peu de neu amb el cotxe, i no ens ho pensem gaire.
Les altes pressions garanteixen avui el cel clar, la pista des del coll de Pimorent no es gaire bona, però anant amb compte es puja raonablement bé amb el cotxe fins la cota 2160 mt. i seguint el torrent mes obac aviat arribem al coll, gaudint d’un dia clar i net que fa oblidar temporalment el dèficit de neu que ens castiga…
Tenim prou sort i no hi ha la gran gernació de personal que probablement haguéssim trobat al Puigmal. La neu es franca i ben compactada amb una mica de pols que proporciona molt bona adherència, fins i tot pujat pel dret.
Dalt del cim els horitzons son totalment nets i llaminers de retratar…. El descens també ens deixa gaudir amb una neu sense gaires sorpreses de crosta i retrobem el cotxe amb els ànims contents….
Ara tan sols ens queda posar espelmes per que els sants facin nevar aviat ¡!!

Érem en Josep Arran, Ramon Bramona, Josep Cancer i jo.

Les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Coma%20d%20Or%2008122011/index.html

De nou a Vallter - ara com a la Primavera

 El dia es clar i net, al aparcament encara hi ha mes gent que les setmanes anteriors i sembla que estan engegant un telesquí, ja hi ha una mica de públic de pista, probablement es per els socis del esquí club local…
L’Eduard i jo pugem per la coma de Merens i girem a l’est per enfilar-nos al Pic de la Dona,

  
neu compactada i amb bona adherència, visibilitat excel·lent, per sobre dels 2300 metres la neu no ha minvat i fa bon goig, del Pic de la Dona baixem i carenegem per baixar al estany de Bassivers, i desprès pugem al Pic de Bassivers, allà decidim carenejar fins el Bastiments, no obstant, arribats al últim collet, quan la carena s’enfila dreta, ja s’aixeca un vent emprenyador – clarament anunciat per la meteo, i decidim fer la gran diagonal vers el coll de la Geganta i baixar a Vallter, pales de neu primavera excel·lent i algunes crostes sorpresa per animar la baixada. Infinitat de traces arreu.

A les cares sud ja es noten els efectes del sol intens, comencen a sortir pedres. Podríem ser al abril ¡!!

Molt bones condicions a Vallter - QUAN PARI EL VENT - 23 de novembre 2011

Avui el dia era net i clar, amb una mica mes de neu que divendres passat, sortim il-lusionats directes cap al Coll de la Geganta per sobre de la clapa encostrada de la neu nova a les pistes, amb l'esperança que el sol la fongui aviat, guanyant alçada ja era neu pols compactada amb excelent adherencia sense ganivetes. Però ja anaba augmentant la força del vent i uns 10 metres sota el coll ja ens feia difícil aguantarnos drets. 
Mitja volta i cap avall, excel-lent neu fins que la pala perd pendent i crosta fins l'aparcament. I el meu nas llueix una prova d'inmersió en crosta que es podría confondre amb violéncia domestica :-)))
Llástima, perqué aquest racó continua en molt bones condicions. Si para el vent, els propers dies amb sol quedará a punt de solfa...

Inici de la temporada d’esquí de muntanya a la capçalera del Ter - 18 de novembre del 2011-11-18

 

 

Sembla que aquesta temporada comença amb llevants favorables per la nostra afició propera a la costa mediterrània.

Les depressions que han anat passat les darreres setmanes han carregat de neu el Pirineu mes oriental, i especialment la capçalera del Ter - però sempre per sobre dels 2000 metres…

La febre de *pessiga* i el seguiment de la meteo ens tenia frisosos per encetar la temporada, i una pausa de un parell de dies entre les depressions han estat prou excusa per arribar-nos a comprovar si les imatges que veiem a TV3 eren reals o no.

A les 10:00 sortim de Vallter en direcció al coll de La Marrana, abundants traces per arreu i quan som a les fonts del Ter faig un recompte a cop d’ull del personal que veig – es un mínim de 60 persones escampades per diferents llocs pujant o baixant del Bastiments, o sigui que en les 3 hores que hem estat voltant en la nostra sortida, hi haurien com a mínim 100 persones – deu n’hi do per ser divendres!!!

El dia es esplèndid, la neu està molt ben compactada per els seguits regels i en superfície uns 4 cm de neu pols, les carenes que tots hem patit sempre descarnades per el vent, ara son un mató llaminer sense gairebé cap pedra. Llàstima que amb tanta traça marcada cal oblidar la *solitud* de la muntanya.

Tant la pujada com el descens està amb condicions de neu franca, sòlida i fàcil de pentinar.

Arribant al cim ens atrapen els núvols que pugen de les fondalades, entre aclarides baixem gaudint totalment aquest èxit en l’estrena de temporada, preguem perquè la continuació mantingui la qualitat i quantitat de neu, i que les nostres cames i esquenes ho aguantin….

Érem en Miquel Surinyach, en Pep Giralt, en Josep Arran i jo.