dilluns, 20 de febrer de 2012

Esquí de pista a Whistler, Canada

 La tardor passada en Lluís Llorens, un company *pessiga*, amic de joventut i mili, va tenir la pensada de proposar-nos una sortida a Whistler (British Columbia – Canada) la mítica estació d’esquí que va allotjar els Jocs d’Hivern del 2010. La primera intenció era que fos una excusa atractiva per reunir alguns dels ex *tigres* de Candanchú quan hi varem fer la mili a finals dels 1960, però la realitat va ser que per diferents situacions personals tan sols 3 teníem la disponibilitat d’anar-hi, tot i que fent les reserves al octubre podíem accedir a tarifes interessants. Érem en Lluís Llorens, l’Anton Sánchez i jo.
I desprès d’aquest primer nucli, al final el grupet va créixer amb una parella d’amics i la meva dona (en Miquel i Margarida Surinyach, i la Teia)…
Hi hem estat entre el quatre i l’onze de febrer, amb plena satisfacció malgrat que la meteorologia semblava haver canviat de lloc, a Whistler les temperatures eren les normals de Pirineu amb temps asoleiat de primavera, i les de Catalunya eren realment gèlides…
Hem gaudit d’una molt bona experiència descobrint una estació d’esquí a un entorn molt diferent a les grans dels Alps, la serralada Coastal Range es molt propera al mar (97 km) i les temperatures generalment no son tan baixes com a les Rocalloses, però les precipitacions son molt abundants (aquest hivern ja portaven 7 mts d’acumulació de nevades), tot i així les setmanes anteriors arribaven sovint a -12ºC. Tampoc està a gran alçada, doncs el peu dels remuntadors i la vila està a 660 mts sobre el nivell del mar, i la instal•lació que arriba mes amunt (el telesquí fins el coll on s’entra a la gelera Blackcomb) deu estar a 2400 mts. El que marca molt la relació amb les cotes esquiables es que els magnífics boscos d’avets arriben als 1700 metres, o sigui que un desnivell d’uns 1100 de les pistes està dins de boscos. Amb bona visibilitat, el panorama des de les carenes es impressionant per la bellesa i la immensitat de muntanyes – i tan sols es un petit pessic del que ocupa British Columbia – i amb dies de nevada o poca visió del relleu, la infinitat de pistes per dins dels boscos es un recurs fantàstic per esquiar relaxadament. També ens va atreure especialment la elegància i bon traçat de les pistes, malgrat estar relativament properes una de l’altre, la sensació de baixar per nous espais es constant.
La organització del moviment de personal a les instal•lacions i a les pistes es destacable per la seva cordialitat, eficàcia i bona gestió, quan arribes al punt d’embarcament – siguin cadires, cabines petites, o grans, ja t’han organitzat per optimitzar al màxim l’aprofitament de places, es sorprenent la rapidesa amb que desapareix qualsevol cua i sense empentes ni trepitjades…
El Village, centre principal de l’estació, es una agrupació d’edificis al costat d’un carrer sense cotxes que serpenteja trencant qualsevol geometria regular, els vehicles accedeixen als edificis per el costat oposar a aquest centre de passeig, sense grans edificis i amb alçades també molt limitades. Es una solució urbanística intel•ligent i molt acollidora.
Com que ara les companyies aèries et fan pagar cara la facturació dels esquí i botes, hem llogat els esquís directament a una cadena de botigues local, bon material, bona atenció, i a 50 metres dels remuntadors, i al mateix lloc ens guardaven els esquís cada dia.
Ja sé que sembla que escrigui l’al•leluia del lloc, però es la sensació que hem tingut, i la majoria de nosaltres ja teníem força experiència amb altres grans estacions d’esquí…
Llàstima que no fóssim mes colla, i que els costos siguin relativament alts per els que venim d’un país pobre – i en camí de ser-ho encara molt més si no som capaços de lluitar amb intel•ligència per evitar-ho.


Podeu veure algunes fotos a:
http://rgodia.cat/EP%20Whistler%20febrer%202012/index.html