dilluns, 29 de desembre del 2008

Valle de Ansó, 28 desembre de 2008




No es cap ‘Innocentada’

Vall de Ansó, 28 de desembre del 2008

Malgrat la pèssima previsió de temps, decidim anar a Zuriza per passar-hi del 27 al 30 i acabar l’any que tant promet amb aquesta excel•lent innivació…

Sortim de casa el 27 al matí i plou a pleret fins que parem a dinar a Puente de la Reina, però desprès del cafè llueix un sol esplèndid i els núvols es van fonent, arribem a Zuriza ja amb el cel net, creuem els dits, toquem fusta, etc.
El 28 llueix una estelada que convida a sortir amunt a tota velocitat, la pista fins al refugi de Linza està ben oberta, però amb neu, cal conduir carinyosament. Ja clareja mentre ens calcem els esquís i comencem a pujar cap al coll de Linza, neu abundant malgrat que al costat soleiat ja s’hi veu alguna discontinuïtat, a les obagues i fondalades hi ha un bon paquet de neu.
Anirem cap a el Petrechema i mirarem de baixar per les Foyas del Ingeniero. Cap al sud ja comencen a acostar-se nuvolades, però al nord continua clar, aquesta progressió avançarà amb el rellotge i al coll de Linza ja tenim núvols que el vent estripa als cims, la vista encara es bona i tan sols emprenya el vent, girem cap al Petrechema i al anar guanyant alçada el vent augmenta de força, arribats al collet que dona accés al cim i al coll de Petrechema, ens amaguem a un clot per fer una mossegada i decidim que no serà prou agradable pujar al cim amb aquest vent i anem en diagonal per accedir a la baixada cap a les Foyas del Ingeniero, la neu està molt variable i sembla un catàleg de diferents qualitats, menys primavera...
Es un descens molt bonic i variat, amb la quantitat de neu acumulada gairebé no cal remuntar cap dels clots de les ‘foyas’, doncs permet mantenir l’alçada amb drets flanquejos diagonals, una dreta canal mena a la fondalada ja mes planera i al bosc de faigs, que també fa molt de goig amb tanta neu, trobem després la pista de fons i arribem de nou al cotxe (al refugi) a les 5 hores de la sortida.
Llàstima d’aquesta punyeta de vent, però per un 28 de desembre no ens podem queixar.
L’endemà 29 la meteorologia compleix les previsions, totalment tapat, visibilitat escassa i neu molt humida. Cap a casa !!!

Nota: Al Càmping de Zuriza hi ha habitacions amb llits i també dormitori col•lectiu, el menjar es casolà, bo i abundant, els caps de setmana generalment tenen obert (al hivern), es una bona alternativa al refugi de Linza. Per qui busqui una mica més de confort que un refugi a peu de cotxe.
Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Zuriza%201208/index.html

Les que porten GP al nom del arxiu, son fetes per en Gonzalo Penon.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Bhutan, Sikkim i País Gurkha - octubre 2008



L’objectiu principal del viatge era Bhutan, per l’atractiu de la seva cultura budista suposadament poc o gens deformada per la occidental, i com a complement varem decidir afegir-hi també la visita al regne de Sikkim i les valls del riu Teesta (la terra dels Ghorka), doncs la proximitat ho feia adient. El resultat ha estat totalment positiu, Bhutan es realment una de les joies del Himàlaia, i malgrat que les comunicacions actuals estan influint també sobre la seva cultura, encara es un gran plaer visitar-lo. Les comoditats son molt adequades i el servei també, fins i tot per aquell turisme que es una mica primmirat.
També ha resultat molt interessant la extensió al territori que queda entre el Nepal i el Bhutan, que ara pertany a la India. Permet tenir una visió de conjunt sobre aquestes àrees enfilades al Himàlaia, que tenen molt en comú, de paisatge, cultura, economia i història....
Podeu accedir a les fotos aquí:



http://godia.arvixe.com/Bhutan,%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land/Llista%20Buthan%20Sikkim%20Gorkhaland.htm

o en aquesta drecera

http://tinyurl.com/7kk4b2

i aquí hi ha una crónica de com va anar:

http://godia.arvixe.com/Bhutan,%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land/Bhutan%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land.htm

o en aquesta drecera
http://tinyurl.com/9z7jhq

i aquí hi ha un curt video

divendres, 22 d’agost del 2008

Campament del CEC als Alps Julians - del 2 al 16 d'agost 2008


-->


Un any més – i ja en son 49 – la secció de Càmping del CEC ha organitzat el seu campament de muntanya, que en els últims anys es fa simultàniament al Pirineu i als Alps. Aquesta original activitat del club resulta en una gratificant experiència d’interacció social i humana, en la que després de les intenses tasques de recerca i organitzatives de la junta durant tot l’any, al arribar les dates finals, gairebé tots els participants col·laboren equitativament en les tasques de càrrega i descarrega del material, muntatge i desmuntatge de les instal·lacions, i ajuda compartida a la cuina.
Aquesta vegada, al Pirineu s’ha fet al Càmping Bordes de Graus, a la Ribera de Cardós, i per el dels Alps hem anat a Eslovènia, al cor dels Alps Julians – al Càmping Bled, situat en un privilegiat entorn a la ribera del llac que porta el mateix nom. En aquest llunyà indret érem unes 210 persones (socis), la xifra ja indica l’èxit de la convocatòria.
Aquest any s’ha contractat una gran carpa amb taules i bancs, substituint la improvisació amb tendals i material particular que cada any ens feia correr si plovia o bufava gaire vent. Ha resultat un aixopluc ideal per la pluja, malgrat que l’aigua circulava per terra i les botes de goma eren un element valuós, però també hem detectat que els bancs (sense respatller) son incòmodes per allargar la tertúlia de sobretaula i no es fàcil flexibilitzar l’agrupació de persones, segons cada moment. Potser caldria provar com funciona si es contracten cadires, en lloc de bancs. La cuina també ha tingut aquest any una pràctica i robusta carpa llogada, que supera àmpliament les mancances de la vella instal·lació que s’havia anat deteriorat amb els anys. Crec que serà positiu contractar aquest tipus d’instal·lació a cada destinació futura, doncs les avantatges superen els inconvenients.
Entre nosaltres comentàvem que les normatives actuals sobre les activitats a la muntanya, han tancat definitivament la porta a les acampades ‘clàssiques’ d’alta muntanya. Ja no està permès enlloc !!! Jo encara vaig tenir la sort de poder participar en un o dos dels últims que es varen fer en entorns ‘salvatges’ de muntanya, on tot es muntava sobre un terreny no equipat i sovint no gaire proper al accés amb vehicles de motor. Enyoro realment aquelles condicions una mica més dures. Encara que potser estic condicionat per les que havia viscut d’adolescent amb els meus pares, i que en condicions encara més primàries tinc molt idealitzades, tenda de cotó fabricada a casa (tallada per el pare i cosida per la mare), sense terra, dipòsits de lona per l’aigua (no existia el plàstic), foc de llenya sempre, rentar-se amb aigua freda sempre, les goteres a la tenda quan plovia, les regateres cavades amb l’aixada al voltant de la tenda per evitar que l’aigua hi entrés a dins, la màrfega omplerta amb palla o fenàs com a matalàs, cada 2 o 3 dies anar a comprar menjar al poble o a la masia propera, etc... i gaudint-ne immensament !!!
No obstant, això no m’impedeix gaudir també de les condicions actuals de comoditat, podem transportar molts elements que fan la vida fàcil, llitera, taula, cadires, roba de recanvi... i fins i tot l’ordinador per anar complint amb les exigències del teletreball (encara que això generava força broma). També la cuina que ens alimenta ara està equipada amb instruments professionals de gran nivell, que faciliten la feina dels 2 brillants cuiners que en tenen cura i dels ajudants de torn – que som nosaltres quan ens toca.
La situació del campament quedava una mica allunyada de les bases de sortida per fer els cims, aproximadament una hora de cotxe, però molts de nosaltres hem pogut forçar una mica el funcionament de les cames i fer sortides d’anada i tornada en un sol dia, pujant alguns dels cims més característics. En realitat la trencada orografia dels Alps Julians fa més aprofitables els itineraris de travessa, entre diferents refugis, que no pas les sortides amb anada i tornada d’un dia. També les sortides en bici des del càmping han estat un gran plaer, doncs permetien conèixer recons de les valls que no son evidents des de la carretera principal.
A la meva pàgina web ( www.rgodia.cat - cliqueu al requadre Vacances) hi podeu veure un llistat dels àlbums de fotos d’aquestes sortides i d’altres aspectes de les activitats generades per el nostre grup d’emigrants voluntaris temporals....
Un altre dels aspectes atractius del campament, es que hi ha una gran diversitat d’interessos i sempre hi ha algú que planeja alguna activitat atractiva, sigui muntanyenca, turística, cultural, per infants, etc .... En la reunió general que varem fer la segona setmana, entre d’altres temes, va sortir de nou l’objectiu de cobrir el forat deixat per el cessament (per limitacions legals de responsabilitat) de les antigues sortides amb vocal, potser caldria trobar algun procediment obert per intercanviar projectes o intencions de sortides, deixant molt clar que son activitats sota la responsabilitat individual de cada assistent. Però davant de la legalitat, probablement caldria firmar cada vegada una declaració renunciant a qualsevol reclamació – i això sona fatal !!!
Per evitar que aquest text soni com una elegia evangèlica, crec interessant afegir-hi la meva crítica al comportament d’alguns dels participants al campament, doncs crec que hi ha un factor que mereix atenció:
S’ha institucionalitzat una ‘costum’, ja heretada de quan el nombre de participants era petit i el campament es feia en llocs aïllats, per la que el dia que fa cuina el jovent, de bon matí fan un gran terrabastall de ‘cassolada` per despertar a tothom. Crec sincerament que avui la descripció exacta es ‘bretolada’, i si no molestessin mes que al nostre grup també ho seria – doncs hi han infants als que es desperta amb un bon ensurt, molt allunyat del bon humor necessari – però per agreujar-ho, ja fa anys que el campament es fa en llocs públics, on estem voltats de gent que no en té cap culpa de la nostra presència i peculiars costums. Sofreixo vergonya aliena quan els sento el comentari en diferents idiomes: Espanyols tenien que ser !!! o variants molt menys educades.
Addicionalment, el soroll nocturn dins dels horaris de silenci també es repeteix cada vegada amb més freqüència, resultant amb emprenyades o en resignació.
En aquestes situacions, si no ho sabem resoldre, per dignitat, hauríem d’amagar l’emblema del CEC i la nostra nacionalitat.
Sobre aquest tema he sentit sovint el comentari de que el jovent necessita llibertat, o no voldrà anar al campament. No fotem !! Això es creure que la intel·ligència i la dignitat del jovent es molt limitada, i els pares haurien de ser-ne conscients de que no es així, la seva capacitat d’inventiva trobarà fàcilment altres camins per fer broma intel·ligent, i si s’escau prendre el pèl als adults per camins de bon humor, però els correspon als pares (no al CEC) fer-los entendre quins son els límits de la convivència i la llibertat. Estem en una pendent avall i cal evitar que aquest tipus de comportament augmenti.
Tornem a temes positius...
Vaig ser a Eslovènia el 1997, fent una bonica travessa, de refugi en refugi, amb en Xavier Gregori, Manel Broch i J. Mª Mérida, la impressió ja va ser molt bona, encara que l’aspecte de les cases i els equipaments encara era una mica ‘gris’ – herència de la seva encara recent pertinència a Iugoslàvia. Ara, addicionalment a la meravella de la seva geografia espectacular, Eslovènia també m’ha impressionat especialment per l’aspecte molt cuidat de les cases, per el seu equilibri de població i paisatge (com a mínim en aquestes valls dels Alps Julians), i per la consciència dels seus habitants – de viure en una petita joia, d’estimar la seva cultura i el seu país. Parlant amb alguns ciclistes i muntanyencs del païs que varem trobar, quan els vaig comentar les meves impressions dels pocs dies que hi érem, ens varen dir “En general als eslovens ens agrada molt viatjar i conèixer mon, però al tornar a casa es quan ens sentim més feliços i satisfets del que estem construint des de la nostra independència” N’hauriem d’aprendre molt !!!.
També hem pogut palpar la gran afició que tenen els eslovens per la muntanya, per arreu hi trobes famílies que fan excursions de tot nivell, no es casualitat que tinguin una extensa xarxa de refugis molt ben equipats i guardats gairebé tot l’any, on no hi falta el menjar i beure a preus raonables. Per quantificar-ho de manera entenedora, jo diria que la afició que hi ha per el futbol a casa nostra, aquí la tenen per les activitats de muntanya, però com a practicants – no com a televidents !!!
I ara, després de tornar a casa, m’agradaria poder tenir el mateix sentiment que ens varen comentar els amics eslovens que he citat. Però el que aquí veig, llegeixo i escolto no hi té res a veure....

dimecres, 16 de juliol del 2008

Mont-Roig, Alt Pallars, 12 i 13 de juliol 2008



Ja feia massa temps que no sortia de muntanya i malgrat la previsió de mal temps per desprès del migdia, en Miquel Surinyach i jo ens hem animat a sortir a pasturar.
La seva proposta es que el dissabte pugem per la vall de Comamala – mes amunt d’Alós d’Isil – per fer el Mont-Roig (si el temps ens deixa) i baixar a dormir al refugi Enric Pujol al estany de la Gallina. El diumenge voldríem passar a la vall francesa i retornar al Pallars per el Portanac dels Mulats.
Hem dormit a Esterri d'Aneu (Hostal Vall d'Aneu, 45 € MP) i al llevar-nos veiem que ha plogut i les bromes estan enganxades a les carenes. Es el que deia la previsió meteo i confiem en que no plogui fins al migdia.
Aparquem el cotxe a la carretera asfaltada, prop de la palanca de Pinè, on comença el camí que puja per Comamala. La pujada es dreta i es guanya alçada a bon ritme, l’herbei està mullat i aviat anem amb les cames i botes ben molles. Malgrat la grisor de la nuvolada, la vall es veu esplèndida de verdor i flors, aquest estiu encara no hi ha picat massa el sol calent i les temperatures altes. A la poca estona de caminar ja veig que l’he c..at agafant les botes Boreal rígides, paro i em poso una bona protecció als talons, que ja treuen fum.
A la part alta de la vall els núvols ja no ens deixen orientar-nos gaire bé, provo d’engegar el GPS i l’OziExplorer al PDA però avui fa vaga, no l’hi dona la gana de transmetre les coordenades al mapa. Recorrem a la tècnica original per olfacte, mapa, brúixola i altímetre, escollim un pas a la carena on s’hi arriba per una dreta canal. A dalt fem treballar de nou l’olfacte i trobem un sender desdibuixat que ens permet baixar una mica a la vall on volíem entrar, ara ja ens envolta el núvol i comença a ploure, toca posar-se la capelina i cercar el sender GR que porta al Coll Curiós, sembla que l’olfacte continua funcionant i no tardem en ser al coll, la satisfacció ens cega i baixem estúpidament cap al llac Curiós, allà un cartell ens indica la baixada al estany de la Gola – Alarma ¡!! ja l’hem pifiat – mirant-nos millor el mapa veiem que del coll hauríem d’anar amunt, no avall. Per recuperar-nos del disgust parem a fer un mos i agafem moral per tornar a pujar al coll – son uns 150 mts de desnivell de propina. Encara ens toca pujar una estona més fins el coll que permet accedir als estanys de la Gallina – continua plovent i pedregant aleatòriament, la temperatura es freda. Del coll ja veiem breument el primer llac entre els núvols, al hivern el descens no es gens complicat, però ara i amb poca visibilitat ens obliga a cercar les fites per necessitat, doncs cal salvar una pila de llastres rocoses i el camí es molt rebuscat. Ja sentim tronar una mica massa a prop i ens agradaria perdre alçada ràpidament, però cal prendre paciència i continuar cercant les fites estimades. Finalment ja som a la vorera del llac que està a tocar del refugi, una última maniobra per creuar la franja d’aigua de la sortida del llac ens posa encara una mica més de salsa a la jornada, el nivell està alt i ens cal fer un pas de salt amb els bastons que pot acabar amb una remullada encara més complerta. Tot surt bé i arribem al refugi, ja hi han 7 persones, o sigui que ocupem les 2 últimes lliteres que queden. Ells han arribat al migdia i no s’han mullat, o sigui que gaudeixen del nostre espectacle escorrent tot el que portem moll. Al cap d’unes 2 hores encara arriba un altre personatge. Es un francès que va sol, al pas del torrent que he comentat abans ha caigut al aigua i està pitjor que nosaltres. Fa 20 dies que ha sortit d’Hendaia i segueix la ARP, sembla que porti la casa a coll!!! Ens comenta que avui ha estat la pitjor jornada, ha tingut problemes d’orientació i a sobre la remullada. Com de costum, en un refugi menut l'humor compensa la incomoditat i passem el temps prou agradablement. Quan tots hem menjat ocupem les lliteres, doncs es on s’hi està millor. El francès posa el seu matalàs inflable a terra i aviat comença el concert de roncs, però no ens impedeix descansar bé.
El dissabte a les 6 encara estem voltats de núvols, però als 10 minuts ja s’esquincen i ens animem a enllestir per sortir. Del refugi, el cim amb l’accés més proper es el Mont-Roig de França. Amb en Miquel decidim pujar-hi i provar de crestejar fins el cim espanyol, i d’allà retornar per la vall de Comamala. Sortim tots menys el francès, que vol aprofitar el sol que comença a lluir per eixugar una mica de roba. Els núvols es passegen per les crestes i ofereixen un gran espectacle, però ens recorden que per avui la previsió es la mateixa que ahir. Mentre pugem anem passant del sol als núvols, al guanyar alçada comencem a trobar restes de la pedregada d’ahir, que a les obagues ha deixat uns 5 cm de gruix. De la cresta somital es veu marcadament la diferencia entre la cara nord i la sur, les dretes pendents emblanquinades del costat francès tenen encara molt de gel. 
Al cim hi fa un bon solet i el panorama es esplèndid amb les fondalades encara cobertes de boira. Ens mirem la cresta que volem seguir i aviat decidim que no té gaire bon aspecte amb la pedregada acumulada, es un terreny molt dret amb herba i llastres rocoses cobertes de la gelada, no volem arriscar-nos i retornarem al refugi, tot baixant preguntem a una parella si tenen plaça al seu cotxe per baixar fins Llavorsí – resposta positiva – o sigui que ja no ens cal refer la volta d’ahir, i amb moltes probabilitats de repetir la remullada.
La baixada cap a Cuanca també es preciosa, aquesta vall tan trencada conserva l’atractiu de tenir pocs camins i pocs visitants. Arribem on tenen el cotxe aparcat i la satisfacció de la volta que ens hem estalviat encara ens fa gaudir més de la travessa resultant, malgrat que les maleïdes botes m’han deixat els peus totalment escalivats.
A Llavorsí truquem a un taxi i ens deixa al nostre cotxe a les 14:30, el temps just per dinar a Isil, on hi ha un excel·lent restaurant – no es econòmic, però la cuina i el servei son excel·lents. Es el premi per la penitencia feta ;-)))
Dissabte + 1800 m - 600 m
Diumenge + 600 m -1240 m
Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/ME%20Mont-Roig%2012_13%200708/index.html


dimarts, 6 de maig del 2008

Pont de maig als refugis del Aran i Ribagorça


Un bon Pont de Maig al Aran i Ribagorça



Amb la bona perspectiva de la meteo i les condicions de neu força llamineres, després de la nevada del 20 i 21 d’abril, era difícil resistir la temptació de fer una volta per els refugis del Parc, ara que hi ha més neu que en tot l’hivern.
Som Manel Broch, Miquel Castellsagué i jo, la ruta NO ES la dels ‘Carros de Foc’, sino una diferent que tenim en curs de patentar – ‘Els carretons de ferralla’ ;-)))
Dia 1 de maig
Pugem amb el cotxe per la vall de Tredos, fins el pont amb l’aparcament i l’àrea de lleure, tan sols rodem un tros curt sobre una mica de neu. Als 20 minuts ja podem calçar esquís amb continuïtat, menys entre la presa i el nou refugi de Colomers, descarreguem una mica de pes i ens escapem en direcció al Pic Lluça, però ens enllaminim amb l’esquena curulla de neu del Pic Central de Travessany, on ja hi han traces, i encara tenim temps de fer una baixada en neu primavera excel·lent. Bon inici ¡!!
Dalt del cim coincidim amb uns muntanyencs de Bilbo, que per misteriosos motius han seguit les traces, pensant que anaven al Refugi Ventosa, els aclarim la pífia tot insistint que no baixin la vall que sembla portar-hi, doncs queda penjada. Una estona mes tard ja tornen a ser amb nosaltres al refugi, els ha fet mandra remuntar cap el Port de Caldes doncs ja es una mica tard.
El nou refugi es espaiós i malgrat que al sopar som uns 50, s’hi està còmode i el servei d’en Josep i l’ajudant es correspon amb el que fa agradable l’atmosfera dels refugis.
Amb en Manel i en Miquel comentem que som a una terra on no s'aprèn dels errors dels altres, l’edifici es nou i ja es veuen regalims d’aigua per els marcs de les finestres, no s’hi veu cap sistema de calefacció fixa – hi ha una petita estufa de querosè, que al hivern no farà ni pessigolles. Desprès aprenem que la llista de reclamacions per els defectes i mancances de la construcció, es tan llarga com la de les despeses d’helicòpter sense control… n'hi ha per plorar !
Dia 2 de maig
Amb la neu ben dureta però de gran adherència, pugem al Port de Caldes on el Montarto ens dona el bon dia i ens convida a afegir-nos a tota la munió de persones que ja hi estan pujant. Curiosament se’n veuen mes a peu i amb raquetes que amb esquís. Al primer gir de sortida del Port, me’n vaig per terra i en surto amb un avantbraç una mica escaldat, no es res important – però si una bona mostra de les qualitats abrasives d’aquesta superfície de neu primavera dura…
El temps es conserva esplèndid i el descens fins el coll de Guellicrestada es genial, allà decidim pujar al Pic de Monges per baixar a La Restanca des del coll que hi ha a la carena de Tumeneies, es una alternativa molt mes atractiva que la valleta de Guellicrestada. Voregem l’estany de Monges per remuntar la valleta que baixa directa des del cim al llac. Tot pujant ja es nota la força del sol, que també ens deu afectar el cervell, doncs al últim tros ens posem per el pitjor lloc i acabem arribant al cim per una dreta pala i amb la neu ja poc consistent – amb els esquís a l’esquena i el nas a la pendent - a tota aquesta carena hi han importants cornises, ens mirem el coll per on volíem baixar i no veiem gens clar que estigui lliure de cornises, o sigui que retornem cap a Guellicrestada i baixem directes cap a La Restanca, ara la neu ja no està tan bona com fa un parell d’hores, quan baixàvem del Montarto, però amb la forta pendent encara es pot fer via raonablement. Al refugi fem petar la xerrada amb en Josep – el guarda – ens explica que ahir estaven gairebé al complert, però que aquesta nit no hi ha tanta gent. Per nosaltres, millor que no hi hagi massa gent…

En aquesta època del any i amb bon temps, sempre queden moltes hores de relax i torrar-se al sol com els llagardaixos, mentre s’eixuguen les pells, els mitjons, etc… i es fa conya amb altres companys d’etapa… al vespre i amb la panxa plena encara es xerra més, a la taula hi han 5 companys de Girona – dels que organitzen la cursa ‘Poca Traça’ – un d’ells ens comenta que aquesta temporada ha acumulat uns 60.000 metres de desnivell – m’ha fotut la moral per terra – però es que juga amb avantatge, deu carregar potser la meitat d’ anys que nosaltres….
Me’n vaig aviat al sac, he de descansar per els meus metres i per els d’aquesta colla ;-))
Dia 3 de maig
Avui en Manel ens ha convençut de que l’itinerari més atractiu per saltar cap al Refugi Ventosa, es per la bretxa Pauss (entre el Pic de Tumeneia i el Pa de Sucre). Ell i en Miquel ho han fet en la direcció oposada i amb boira – en principi això em tranquil·litza, però veig que en Miquel no sembla gaire convençut….
Pugem cap a la sortida del estany de Mar, just davant del refugi, tot entrar al cercle del llac, ja veiem que ens cal guanyar alçada per el carener que baixa del Tumeneia, doncs la vall natural que baixa des de la bretxa, queda tallada per sobre del estany. Anem remuntant sense problemes per drets lloms, fins que es veu una diagonal força acceptable que ens portarà a dins del cercle entre els dos cims. Realment es un accés molt atractiu i el panorama de tot el llac de Mar amb el Biciberri Nord al fons, ens omple d’eufòria. La pujada final a la bretxa es dreta, però en Manel hi arriba amb els esquís posats, en Miquel i jo fem els darrers metres amb els esquís a l’esquena.
Aquest finestral es un marc magnífic a la Punta Alta i vall de Culieto que tenim davant.
El descens no presenta cap problema els primers metres, però la vall s’estreta i aviat cal sortir-ne cap a l’esquerra, per una esquena que cau sobre l'estany superior de Tumeneia, ara toca anar guaitant a cada canal, per veure quina es la que té millor accés al llac, al final tenim clar quina es la mes factible i ens hi posem a baixar, impressiona una mica però amb la neu tova no hi ha perill de caiguda avall, fem ‘reunions’ a sota dels primers ressalts de roca, fins que ja veiem que no es desprèn cap allau, tan sols les purgues que provoquen els esquís. 
Es una baixada d’aquelles que se’n pot dir ‘amb caràcter’ i que cal fer tan sols amb condicions de neu molt consolidada. A la plana del llac hi fa una calor de forn i ara ja no hi ha gaire mes pendent, cal anar pujant i baixant les petites cubetes d’aquest cercle de llacs i aviat som al refugi Ventosa. Girant-nos a mirar la canal que hem baixat, ens alegra haver seguit el consell d’en Manel, ha estat un itinerari que omple de joia ¡!!
Al ref. Ventosa s’hi veu força gent que hi pugen tan sols com a objectiu d’excursió i retornen avall el mateix dia, també n’hi han molts que al retornar del Montarto, ja baixen cap a la vall, o sigui que al avançar el dia cada vegada s’està mes tranquil contemplant l’entorn que ens envolta….
A la nit tan sols som uns 13 al refugi, la tranquil·litat i el bon sopar ens asseguren que la màquina es recuperi per demà…
Dia 4 de maig
Aquesta nit la temperatura ha estat més alta, al baixar cap al torrent de Culieto, la neu no aguanta el nostre pes, ni amb els esquís posats, o sigui que avui la esquiada serà menys llaminera. Remuntem cap al Coll de Colomers, on hi arribem amb 2 hores, hi fem un mos i baixem cap a Colomers, els primers 5 minuts la neu es bona, però després ja es molt tova i les cames protesten per les sotragades i enfonsades en aquella pasta. A prop del refugi ens trobem amb el guarda i l'ajudant, que ja han tancat l’edifici, i marxen avall, els seguim i encara arribem esquiant fins a uns 20 minuts del cotxe, fa un bon sol i fem el cerimonial de fer veure que ens rentem, però sense insistir massa, aquesta aigua encara està massa freda per fer un bon bany, més val anar a dinar a Esterri i així podrem arribar a casa sense grans congestions de tràfic.
Tot xerrant al cotxe, en Manel i jo decidim clausurar oficialment la temporada d’esquí, però en Miquel encara vol fer la tradicional del Aneto. No m’atreu la proposta, sempre hi ha massa gentada i això m’espatlla el plaer de l’experiència.
Faig balanç aproximat de la temporada i s'acumulen uns 17.000 metres verticals - UFF!!! ara entenc perqué els coixinets i engranatges es queixen dia i nit !!!!
Doncs fins la propera temporada, que segons Meteofrance será de temperatures força baixes. !!!

Les fotos son a:
http://tinyurl.com/6b9s8z

o aquesta adreça més larga, que cal introduir complerta:

http://godia.arvixe.com/
EM%20Aran%20Ribagor%E7a%201%20a%204%20maig%202008/index.html

dimarts, 29 d’abril del 2008

Ullada a l'Alta Ribagorça desprès de la nevada


Nevada entre 1 i 2 metres al Pallars-Aran-Ribagorça




Com a titular d’inici de temporada, ens faria la boca aigua, però això va ser el passat 20-21 d’abril….
En poques hores s’hi va posar un gruix de neu que no es veia des de fa uns 3 anys. Les altes temperatures dels dies següents han fet desaparèixer la neu per sota dels 1700 metres, però a cotes mes altes i segons l’exposició al sol, n’hi queda un bon paquet que es va transformant i esperem que encara es pugui gaudir aquest proper pont del 1 de maig….

No obstant, cal preveure que hi ha una gran diferencia de gruix de neu entre les solanes i les obagues, i que amb les temperatures elevades al migdia la qualitat ja baixa força.
A les fotos hi podeu veure una mostra del paisatge i d’algun allau força espectacular.
Son aqui:
http://tinyurl.com/6qrmgf

dilluns, 7 d’abril del 2008


Andorra, 5 i 6 d’abril del 2008 – Pics de Cataperdis i de Coma de Varilles (o de la Pasada)
  Sense ganes de fer gaires kilòmetres, aquest cap de setmana hem aprofitat les altes pressions per gaudir una mica de la neu que queda, fins i tot ens hem sorprès una mica al veure que a les cares obagues n’hi ha gairebé la que seria normal en un hivern ‘dels d’abans’, però a les solanes sembla ja el maig.
El dissabte en som 5: Mireia, Miquel C., Miquel S., Martí i Ricard
A les 10:00 sortim del aparcament de l’estació d’Ordino amb la sana intenció d’arribar fins el Montmantell o Pic dels Estanys, passant per l'estany de Llangonella. Remuntar les pistes es un exercici de masoquisme (l’organització creia que ja estava l’estació tancada, però resulta que encara funciona, i amb molt bones condicions ¡!!), en Miquel S. comenta que es sent com un cowboy passejant a cavall per els carrers de Chicago…
Podem arribar amb bona neu i força abundant al coll de Cataperdis, sense que ens atropelli cap dels kamikazes descontrolats que baixen llançats per les pistes, però al guaitar a l’altre costat sembla que hem canviat d’estació meteorològica, 50 metres per sota del coll s’acaba la neu i no n’hi ha fins gairebé l’estany de Llangonella. 
O sigui que el projecte queda radicalment escapçat. Es un espectacle força curiós veure la gran diferencia d’innivació entre les obagues – ben blanques - i les soleies (pedres i poca neu). Com que el dia i la vista son esplèndids, ens consolem amb la vista nítida que ens envolta i reposem tranquils al coll i al cim del Cataperdis, desprès ens arribem al primer bony de la carena que va al pic d’Arcalís, per aprofitar millor el descens, i en poca estona ens presentem al cotxe, les pistes encara en bones condicions – però ja comenta a regelar a la obaga. Aquí s’acomiaden en Miquel C. i en Martí, mentre els 3 que quedem anem al alberg Aina de Canillo per passar-hi la nit (17 € dormir i esmorzar).
El diumenge seguim el consell d’en Miquel S. que ens assegura que pujant al pic de la Passada (Pic de la Coma de Varilles) per la vall de Ransol, podrem millorar l’experiència d’ahir. El dia també es molt bo i deixem el cotxe al punt on la pista asfaltada ja no està neta, creuem el pont de pedra i aviat trobem neu per calçar els esquís, no obstant, decidim portar-los a l’esquena mentre pugem per neu dura dins del bosc, doncs es dret i estret, Així guanyem alçada ràpidament i quan el bosc s’aclareix i la pendent es més suau, ens calcem els esquís – posant-hi les ganivetes. Neu primavera dura i aspre, amb molt bona adherència, però no val a ensopegar – que rasca com una llima…
Realment, aquest accés al cim té un atractiu indiscutible, es van encadenant lloms i valletes fins el mateix collet uns 30 metres sota del cim. En Miquel té una distracció i surt lliscant avall, caiguda curta però suficient per deixar un tros de braç escaldat i perquè el dia següent l’hi calgui anar a veure el menescal, doncs un genoll l’hi fa mal, potser un esquinç ?
De moment no es res greu i dalt del cim tornem a complaure el ulls amb el paisatge nítid, ens hi instal·lem còmodament i esperem que el sol treballi una mica la neu i estovi una mica la capa superior, al final ens cansem d’esperar i baixem amb bones condicions per el mateix itinerari de pujada.
Resumint, si no puja massa la temperatura els propers dies, encara tenim neu per anar fent en condicions prou bones, però amb itineraris de disseny per les obagues...
Les fotos son a:
http://tinyurl.com/5wng3h

dimarts, 25 de març del 2008

Esquí de muntanya a la vall de Marcadau – Pont d’Espagne




del 16 al 21 de març del 2008
Per els dies entre Rams i dilluns de Pasqua volíem anar al Queyràs, però la inestabilitat meteorològica anunciada ens ha fet canviar d’objectiu cap al Pirineu francès – Refugi Wallon – on ens hi quedarem fins que el temps ens demostri que cal marxar. Sortim el diumenge 16 (Úrsula, Broch i jo), al aparcar a Pont d’Espagne l’ànima ens baixa als peus, la neu es veu molt lluny i la motxilla pesa massa – sobretot amb els esquís a sobre. Sortosament, al cap de 20 minuts ja podem calçar els esquís, la pista de fons encara conserva prou neu per pujar-hi amb tranquil·litat, doncs es a l’obaga i la màquina de trepitjar-la ha anat compactant una base suficient. Per algun motiu estrany els peus em fan força mal i pujo molt lentament, al cap de 1 hora decideixo parar per fer-me un massatge, llavors me’n adono que he canviat els botins de peu (les carcasses no) – al tornar-los al seu peu correcte sento una immensa felicitat i en Broch i la Úrsula es peten de riure per la meva badada. Una més per recordar al historial…
A la cota 1750 s’acaba la pista de fons i la neu es massa escassa per poder anar contínuament amb els esquís als peus, cada pocs metres ens els traiem i tornem a posar, però mes val portar-los a l’esquena i no perdre tant de temps en maniobres, arribem al refugi al cap de 3 hores de sortir del cotxe. D’aquí cap amunt ja hi ha continuïtat de neu per poder aprofitar els dies, encara que a les soleies cal cercar el pas dels torrents per on encara estan coberts de neu.
Feia una pila d’anys que no estava al refugi Eduard Wallon, al Pla de la Gola, l’edifici ja té 98 anys i encara que s’ha anat restaurant, s’hi veuen les xacres de l’edat. No obstant continua sent un lloc acollidor i agradable d’estar-hi, les 2 sales de la planta baixa tenen una estufa d’antracita cada una, i s’està molt còmode. Hem demanat una cambra per els 3, doncs amb una estada de 5 o 6 dies resultarà més fàcil tenir-ho tot recollit, es petita però suficient i els somiers son de ballestes de fusta, molt còmodes. També pujo a tafanejar a la mansarda, on hi ha el dormitori col·lectiu, les lliteres son totes individuals i de fusta, es veu que no fa gaire que ho han restaurat i té tot molt bon aspecte.
Ens comenta la noia que fa les funcions de guarda del refugi (el titular no hi es aquests dies) que de moment no hi ha cap mes client, però que el proper cap de setmana ho tenen complert – malgrat que la previsió de la meteo anuncia mal temps a partir del divendres. El sopar està força bé i es abundant – però a l’esmorzar hi manca una mica d’imaginació – son les torrades, una mica de pa de pessic i una magdalena, tot de paquet industrial, i les racions de mantega i melmelada habituals, el cafè, llet i té es abundant. Aquest nivell als àpats es mantindrà tota la estada.
El dilluns fa prou bon dia, tan sols uns núvols alts enteranyinen una mica el sol, la temperatura es alta per ser finals de març. Marxem cap a la vall de Cambalés, primer sortejant els torrents mig destapats de cara al E. i a la cota 2000, quan la vall puja cap al oest, ja hi ha continuïtat de neu per escollir lliurement la ruta. Anem cap al Col d’Aragon amb l’objectiu de pujar al Cambalès i potser fer la volta per el costat d’Espanya – retornant per el coll de la Facha, la neu està molt compactada i la superfície una mica primavera, la progressió es bona i còmoda. A la cota 2650 la neu ja es molt dura i amb alguna crosta de pols ventada, doncs la temperatura encara no l’ha estovat. En aquest punt la Úrsula te problemes amb les pells, el doblec de la pell que subjecta el tensor de davant ha perdut adherència i la peça l’hi marxa pendent avall… baixa a recollir-lo i fa un invent amb cinta americana que l’hi permet tornar a fixar la pell i la peça al seu lloc, però uns metres més amunt es repeteix l’incident i el procés amb l’altre esquí. Aquestes punyetes ens entretenen força temps i al arribar al coll d’Aragon decidim retornar avall per on hem pujat, doncs no ens refiem gaire de les reparacions fetes. El descens es franc i agradable, primer amb neu primavera en superfície, i que desprès ja es fa mes pesada. Per ser el primer dia ho hem passat força bé, malgrat el canvi de plan. L’entorn d’aquestes valls es fantàstic.
La previsió per el dimarts es de mal temps i es compleix la profecia, el dia comença amb núvols i boira i està nevant, la visibilitat es molt reduïda. Ens quedem a la sala del refugi, llegint una pila de revistes La Montagne i Pyrenees del CAF. Les estufes donen confort i la tranquil·litat es absoluta. A les 14:00 el sostre de núvols s’enlaira una mica i tenim una mica més de visibilitat, decidim sortir a caminar una mica i remuntem cap al coll de Marcadau. La neu que ha caigut es molt molla, pugem uns 70 minuts fins que entrem de nou dins el núvol i perdem la visibilitat, sabem que no estem gaire lluny del coll, però a les palpentes no paga la pena pujar amunt, baixem seguint les traces de pujada, que ens ajuden a endevinar una mica el relleu. La neu humida es deixa traçar prou bé i som de nou al refugi a les 2 hores d’haver sortit, com a mínim ens hem espolsat una mica la mandra. Al refugi hi arriben en Pito Costa i 3 companys mes, el diumenge varen anar dels Baños de Panticosa al refugi Ledormeur, ahir varen fer el Balaitus – ens comenten que la xemeneia de les Neus estava molt complicada, van tornar a dormir al Ledormeur i avui han passat a les palpentes per el coll de la Peyre Sant Martin i el de la Facha fins aquí. Es agradable retrobar-los i repassar vivències amb bon humor. Ells demà marxen cap a Les Oulettes de Gaube. Al vespre continua la boira i comença a nevar.
La previsió per el dimecres i dijous es bona, però al llevar-nos està nevant amb certa intensitat i sense gens de visibilitat, la temperatura ha baixat molt, a l’exterior marca – 10º C. Ens dediquem a preparar el material per sortir, amb l’esperança de que la previsió meteo no sigui errada. A les 10:00 arriba el primer estrip als núvols per la part de l’aresta de Peterneille, decidim remuntar per la vall d’Arratille i escollir l’itinerari segons com evolucioni el dia. Hi han uns 10 cm de neu nova. Travessem el pont que hi ha a uns 100 mts del refugi i remuntem cap un collet que hi ha just davant nostre, dalt del llom ens cal baixar uns 20 mts per entrar a la vall d’Arratille i seguir vall amunt, al guanyar alçada augmenta el gruix de la neu nova, els núvols ja tan sols s’enganxen als cims mes alts i sembla evident que farà bon dia. Amb aquestes condicions el paisatge es espectacular, disfrutem fins i tot obrint traça de pujada. Al arribar al llac gran d’Arratille ens atrapen el Pito i la seva colla, que continuen cap al coll, mentre nosaltres fem una mossegada i ens assadollem del escenari que ens envolta, les puntes del Vignemale ja apunten darrera del coll d’Arratille. Al arribar al coll el vent emprenya una mica, els amics ja han començat a baixar la primera pala cap a la vall del Ara, per després remuntar al coll dels Mulets i saltar a Les Oulettes de Gaube. El Vignemale té un aspecte esplèndid amb la neu nova a les dretes pendents davant nostre. Nosaltres tres ja estem pensant en la qualitat generosa de la neu que ens espera per retornar al Wallon… La neu humida d’ahir, ara es una sòlida base dura, recoberta per la neu nova, que al coll son uns 25 cm de pols. Temperatura freda i bon sol, el descens es una intensa disfrutada. Fem una parada per desabrigar-nos i veiem com a la solana de la carena del Pouey Laou ja s’hi formen purgues d’allau que baixen al fons de la vall, cap problema per nosaltres, que circulem per l’altre costat del riu. Arribem de nou al refugi i reposem al sol, mentre digerim l’eufòria de la sortida. Això de sortir sense cap objectiu clarament definit, tan sols per aprofitar el que millor aspecte tingui, ens està resultant una activitat molt relaxada i agradable.
El dijous la meteo també compleix, anem cap el Coll de la Facha, la pujada fins la cota 2200 es una mica rebuscada, doncs està exposada al sol i cal aprofitar les pendents amb neu suficient, en algun tros la neu dura fa que les voltes siguin una mica compromeses, i l’Úrsula i jo ens posem els esquís a l’esquena, la resta de la pujada no presenta cap problema, però el vent a 2500 torna a ser molt emprenyador. Pensàvem baixar una mica per el costat d’Espanya i retornar per el Col d’Aragon o per el de Marcadau, però el vent ens fa canviar d’intenció, baixem uns 200 mts per el torrent que hem pujat, i flanquegem per sota del pic de La Falisse, seguint un balcó gairebé horitzontal que ens porta a sota del coll de Marcadau. La neu ja no es la d’ahir, hi ha una crosta emprenyadora i cal cercar les orientacions més soleiades, doncs es on la crosta està mes sòlida. Com que el coll es veu proper, hi pugem – resulta que fins ara ja hem fet els 4 colls que salten a Espanya des del Wallon, bona pràctica per situar les valls frontereres de la zona. Al fons es veu perfectament la vall de Panticosa i l’embassament de Bachimanya. Continua aquest emprenyador vent dels colls, i retornem cap al refugi, amb la sorpresa que al entrar a la clotada just sota del flanqueig d’abans, retrobem la fantàstica qualitat de neu pols d’ahir, que s’ha conservat perfectament al no tocar-hi el sol, des de la plana de Loubosso ens parem a valorar si hem fet bona cal·ligrafia a les pendents que acabem de baixar, i estem d’acord en que superem l’aprovat…
A la tarda es comencen a veure núvols foscos per França, la previsió confirma que demà canvia el temps i entra una depressió forta per uns quants dies. O sigui que demà divendres, si el temps no llueix de bon matí, ja podem marxar avall.
El divendres la meteo també compleix la previsió, el cel està ben emplomat i desprès d’esmorzar ens acomiadem del refugi i marxem cap al cotxe. Al vespre ja som a casa i la informació del temps confirma una forta depressió que s’instal·la al Pirineu…
Malgrat la renuncia al programa original d’anar al Queyras, considerem que hem aprofitat força la decisió de quedar-nos al Pirineu occidental i tornem contents de la estada al Wallon.
Les fotos son a:
http://tinyurl.com/2llqbu

dimarts, 4 de març del 2008

Esquí de pista al Arlberg - Austria




Aquesta vegada intentem repetir la fabulosa experiència d'esquí de pista al Arlberg (Àustria) que varem gaudir al 2005, amb un gruix de neu pols i baixes temperatures que recordarem sempre. Ara som 8: Josep i Montse, Ramon i Pepa, Esperança, Úrsula, Ricard i Teia. Hem contractat un paquet de serveis compost per: 6 dies de Arlberg-skipass, set dies de mitja pensió al hotel Valluga (3*), vols BCN-MUC-BCN (Lufthansa), cotxe de lloguer per tota la setmana. L’agencia es Tourist Forum, que ens oferia un preu aprox. de 1300 € per cap.
El llistó el teníem posat molt amunt i aquest any la meteo es molt diferent, hi ha força neu però l’ultima nevada va caure el 7 de febrer y ja fa 3 fies que les temperatures son d’Abril… o sigui que cal resignar-se a les condicions actuals i disfrutar-les al màxim – en realitat hem gaudit d’uns dies de primavera magnífics que fan gaudir del paisatge i acceptar els canvis de qualitat de la neu imposats per el sol. A les cares nord i valls altes es conserva en pols, però al perdre alçada es transforma ràpidament en ‘sopa’ (encara que al començar la jornada estigui dura).
Per nosaltres, un dels atractius millors del país es que no han cedit a la temptació de construir grans blocs d’apartaments i han conservat l’arquitectura original dels pobles. Es un goig per la vista ¡!!
Hem anat alternant, esquiant uns dies al conjunt St Anton, St Christoff, Stuben, Albona, uns altres a Zürs, Lech, Zug (on hem trobat les millors condicions) i un dia a Rendl.
Dels 6 dies d’esquí, 4 han estat brillants de sol i bona vista, 1 regular i 1 dolent (visibilitat molt reduïda i pluja fins els 2200 mts), no podem pas queixar-nos. Hem esquiat una mitjana de 7000 mts verticals al dia (els de bon temps) i hem tornat al hotel amb el cos fet un nyap de cansament, ens hem fet un fart de riure, hem menjat i begut satisfactòriament – i el que es potser més important – no hem sentit les animalades de la campanya electoral espanyola ¡!!
O sigui que hem practicat un hedonisme sense complexes ;-))
Comentaris sobre els serveis:
El vol BCN-MUC era operat per Spanair – ens van cobrar 30 € per cap, per el material d’esquí, malgrat que la tarifa de Lufthansa (el nostre bitllet) es de 20 €. Però a la tornada Lufthansa no ens va cobrar res (es la diferencia entre ‘fer el viu’ i actuar amb intel·ligència).
L’hotel Valluga necessita una bona renovació de l’edifici (sembla que ho van fent per parts), la nostra cambra encara té la pica del lavabo no separada del dormitori, la calefacció i aigua calenta no va funcionar una tarda-vespre, els mescladors d’aigua dels banys son molt inestables (impossible estabilitzar la temperatura), la tapa dels wàters te tendència a tancar-se sola si no l’aguantes oberta. Els esmorzars son una mica pobres de varietat (s’agrairia fruita fresca, pastisseria, varietat d’embotits i formatges), però els sopars son correctes i ben presentats. El tracte del personal es correcte i també la neteja de les cambres. Considerant el preu pagat, crec que les 3 * es queden una mica curtes…
Els vehicles eren una Volkswagen Multi-van i un Audi A3, al M-van hi carregàvem la major part del equipatge + esquís + 5 persones, i al A3 la resta i 3 persones – la combinació ha estat adequada.
La tornada va resultar complicada per el mal temps que feia en la zona de Austria-Baviera, grans congestions a la autopista que ens haguessin fet perdre el vol – si no estès endarrerit - en realitat no ens va servir de gaire, doncs a les 17:00 el van cancel·lar (com molts altres al aeroport de Munich) ens va tocar fer una gran cua de 3 hores per accedir a les alternatives de retorn que hi havien disponibles. Sortosament, ens va sortir bé la estratègia de fer cua a diferents mostradors, al que hi varem arribar abans ens van adjudicar els últims seients que quedaven al últim vol de la nit cap a Barcelona, on hi aterràvem a mitjanit.
La pinzellada final desagradable va ser que l’equipatge de l’Esperança no va arribar en aquell vol, no en tinc confirmació però suposo que ara ja ho te tot.
Les fotos son a:
http://tinyurl.com/2fch36

dilluns, 11 de febrer del 2008

Esquí de muntanya – senzilla passejada entre Bonaigua i Saboredo, amb neu molt llaminera – 9 i 10 de febrer 08





El cap de setmana anterior va nevar una mica al Pirineu i la previsió meteo per aquest altre cap de setmana era excel·lent, es difícil resistir-se a una situació com aquesta, malgrat saber que anem molt justos de gruix de neu per arreu, el dimecres truco al refugi de Saboredo i trobo a en Julià que m’explica com està baixant en aquell moment unes canals amb neu pols excel·lent…
O sigui que posem en marxa la logística i en pocs minuts ja en som 6, E. Lluis, R. Bramona, M. Broch, P. Giralt, U. Wilius i jo. Sortim divendres a la tarda per dormir al refugi del Gerdar, el dissabte a les 8:15 sortim de l’esplanada de Les Ares – esquís als peus – i remuntem la pla que permet entrar a la vall de Gerber. A les obagues neu pols excel·lent, alguna placa de neu dura vella, i al sol neu crosta o primavera. El terreny de grans blocs d’aquesta vall ens amoïnava una mica, però hi ha neu suficient per circular-hi amb esquís sense cap problema, seguim una traça d’esquí i raquetes molt trepitjada, segurament de fa un parell de dies. Com sempre, aquest recó es una meravella amb el seu feréstec entorn de torrents i llacs que obren noves imatges a cada revolt. Hem decidit pujar per sota del refugi Mataró i saltar a Saboredo per el coll del Estany Gelat, els cims propers continuen mostrant una evident manca de neu, les canals d’accés son una combinació d’herba gelada, pedres i gel que no ens atrauen gens, o sigui que ens dedicarem a la vida fàcil i gaudirem de tot el que tingui bona cara per fer amb esquís als peus – que ja es molt ¡!! En realitat les condicions son força millors del que ens esperàvem i amb el temps esplèndid que fa això es una disfrutada. 
El descens cap a l’estany Gelat de Saboredo es un seguit de pales amb neu pols, travessem el llac i poc abans de la sortida d’aigües remuntem a sobre de l’esquena de la dreta, per evitar l’estreta canal que ens obligaria a baixar gairebé derrapant, d’aquesta manera anem encadenant valletes i torrents amb neu pols fins a quedar a poc desnivell per sota del refugi de Saboredo, ens posem de nou les pells i en 10 minuts el N’heu ja ens dona la benvinguda al refugi amb els seus lladrucs. En Julià està ben acompanyat amb aquest impressionant ‘gran pastor de Pirineu’, es el seu company també a les excursions que fa per els voltants…
Encara no es gaire tard i podríem anar fins algun collet o cim proper, però estem tan còmodes aquí, ben repapats als bancs, prenent el sol i disfrutant del panorama, que ens venç la mandra i ens passen la tarda xerrant, menjant i escoltant a en Julià, que ens il·lustra amb els seus coneixements del país – incloent detalls econòmics, urbanístics i de malbaratament de la natura. A mitja tarda arriba un xicot francès amb esquís i una gran motxilla – no sabia que hi havia el guarda – amb el fàcil que resulta telefonar-lo… mes tard arriba també una parella de francesos, però aquests venen amb el mínim de carrega i ja havien reservat lloc. Al hivern, pujar per la vall de Ruda es una ruta llarga i pesada, creiem que accedir-hi per Gerber es una opció molt més agraïda.
Per demà hem decidit fer la tornada per el coll que hi ha al costat dels Puis de Gerber, per aquest costat es veu una mica dret, però hi ha neu fins dalt de tot i quan érem aquest matí al Estany Gran de Gerber, a l’altre costat també hi hem vist una bona innivació.
Aquest minúscul refugi es acollidor tan sols quan hi ha poca gent, com ara que som 9, però si n’hi fóssim mes resultaria força emprenyador. Avia’m si el Consell de la Vall es decideix a construir-hi aviat el nou, el projecte es un modern edifici de fusta prefabricat, sobre columnes, per minimitzar l’impacte sobre l’entorn, també han previst un aprofitament energètic integral (sol, biomassa, vent). Sona molt atractiu, esperem que la realitat també ho sigui.
El diumenge continua amb un cel net i clar, o sigui que pugem cap al coll citat, a un punt una mica dret i amb neu dura, alguns de nosaltres ens posem els esquís a l’esquena per superar uns 50 metres, i ens els calcem de nou fins el coll, aquí ens arriba el primer sol, son les 10:00. Es un balcó de luxe per fer-hi un mos, treure les pells, etc… El descens no es veu complicat, malgrat que hi han grans rocs a la pendent, la neu està en excel·lents condicions i no resulta una baixada gens obligada, anem enllaçant torrents i pales en molt bones condicions, fins a retrobar les nostres traces de pujada, les d’ahir, just a sobre del Estany Gran de Gerber. Avui ja hi veiem altres muntanyencs, mentre que ahir hi estàvem sols…
Travessem de nou el llac gran i continuem baixant la vall, com que el terreny es molt trencat i de neu no en sobra, el recorregut es una mena de ginkhama amb un seguit de pujades i baixades, fins que sortim a la pala final que ens torna a les Ares, a la obaga bona neu pols i al sol neu que es transforma en primavera. La volteta ha resultat una sorpresa per l’excel·lent qualitat de la neu, i l’hem disfrutat molt, tot i no fer cap cim. Ara a posar espelmes de nou perquè torni a nevar.

Les fotos son a:
http://tinyurl.com/223ax2

dilluns, 28 de gener del 2008

Esquí de muntanya - Condicions de Primavera a Boí, dies 26 i 27 de gener 08:




Condicionats per la minsa innivació d’aquesta temporada, repeteixo zona i m’afegeixo a uns amics que van a la zona de Boi. Son força mes joves i estan en bona forma, o sigui que aniré de fanal de cua tots dos dies, però son bona gent i amb la excel·lent previsió de la meteo per aquest cap de setmana, els retards que els produeixi no comprometen el projecte. Confio en la seva paciència.
Sortim divendres a la tarda i ens allotgem a un apartament llogat a la Fonda Norai de Barruera, som 6 (Manel Broch, Manel Orbay, Pito Costa, Carlos, Teixi i jo) ens toca a 20 € per cap i nit.
dia 26:
Deixem un cotxe al trencall amb la Vall de Sant Martí i puguem amb l’altre fins l’estació de Boì-Taüll, son les 8:00, pujem per la pista fins el Port de Llevata i baixem esquiant per el Barranc dels Plans fins el Corral de Durro (aprox. cota 2000), la neu es primavera transformada i una mica dura – bon massatge vibratori ;-)) – calcem de nou les pells i remuntem una mica la vall en direcció al Port de Cabeçades, però aviat guanyem alçada en direcció a un marcat coll de la carena que baixa del Pic de Filià, seguim l’itinerari segons l’aspecte i cobertura de la neu, que a la carena es una mica justeta però permet arribar tranquil·lament gairebé fins el cim sense descalçar-nos. La vista sobre la vall de Filià es esplèndida; observem amb tristor les cicatrius de les pistes que hi estan obrint, torres de telecadires, de telesquís i una gran bassa per l’aigua que gastarà el circuït dels canons. Es veu amb una bona coberta blanca i convida a anar-hi abans de que obrin aquest desficaci. Arriben uns francesos i els preguntem com està de neu la seva cara del Pirineu, la resposta es ‘som aquí perquè es on està millor de tot el Pirineu’… plorem ???
Ens mirem la baixada cap al Port de Cabeçers, la carena es veu molt pelada i es un seguit de capes de gel i rocs, un primer collet mostra una dreta pala que entra a la capçalera del Port de Cabeçades, es una barreja de neu-gel, rocs i neu pols encrostada, decidim intentar baixar esquiant per aquest camí i ens en sortim prou bé, malgrat portar el culet apretat els primers 100 metres de neu molt gelada i mínima adherència, passades les pedres ja anem més tranquils, doncs a sota hi ha neu tova que sembla una bona zona de recepció en cas de caiguda. Després una diagonal ens porta a sota del Port i en pocs metres de pujar fent l'escaleta ja som dalt.
En Pito i tres dels ‘joves’ decideixen baixar per les pales en direcció a Ricuerna, després remuntarán directament cap al Port de Rus. En Broch i jo seguim la carena directament cap el Tossal de Rus, on esperarem el seu retorn.
Està fent un dia magnífic i gaudim de la neta panoràmica des d’aquest turó sobre el Port de Rus. Ens va bé reposar una mica abans de iniciar el descens de la vall de Sant Martí, que tan bones sensacions em va donar fa quinze dies amb una bona capa de neu pols. Avui no crec que poguem baixar el bosc amb els esquís als peus. Al descens la neu es crosta alternada amb plaques dures, no posa cap problema, però cal tenir els ulls ben oberts per detectar els canvis visualment i no amb les dents ¡!!, sorprenentment podem esquiar gairebé tot el recorregut fins el cotxe, anant amb molt de compte tan sols carretegem els esquís a coll uns 15 minuts. Bravo ¡!!
Resum – neu primavera força bona a les solanes i crosta on no ha rebut massa sol, a les obagues neu-gel ventada entre pedres i pols encrostada a les comes. Bones sensacions en conjunt.
Pujada 1360 mts (1750 els que han baixat un tros cap a Ricuerna)
Baixada 1640 mts (2140 els que han baixat un tros cap a Ricuerna).
Nota - Aquest itinerari està descrit a una de les guies de l’Oriol Guasch (relligada amb espiral)
Aprofitem el luxe del apartament per dutxar-nos a plaer i anar a comprar queviures i beguda per sopar. La jornada ens ha portat gana i bon humor, cal disfrutar-ho a pleret….
Estudiem les possibilitats per demà, ja hem observat que la neu mínimament esquiable està limitada al circ de l’estació d’esquí i les 3 valls inmediates (Llevata. Ricuerna i Filià). Decidim intentar fer un altre dels itineraris de la mateixa guia, que puja al Cerví de Durro des de l’estació d’esquí, baixa al Riu de Manyanet i puja a la Pica del Cerví (de Manyanet), per baixar al Port d’Erta i retornar al origen.
Dia 27
Sortim una mica mes aviat que ahir i a les 8:00 ja estem posant les pells al aparcament de l’estació, això de pujar per les pistes ho trobo francament desagradable, i em distrec observant les tonalitats daurades dels cims que va il·luminant el primer sol, aviat som a la carena i al davant ja es veu el Corrunco, on ens hi varem ‘refrescar’ fa quinze dies, la neu ha baixat molt, ara ja no s’arriba amb esquís al pont de La Mola, prop de Durro, i fins i tot el descens per la vall principal – que es la besant nord - està força pelat. La carena cap el Cerví tampoc està gaire bé, a mida que augmenta la pendent i la carena es fa estreta, la neu es converteix en neu-gel i pedres, apurem amb esquís i ganivetes però aviat decidim posar grampons i carregar els esquís a la motxil-la, per no arriscar una caiguda perillosa, així arribem al cim i ens aixopluguem del airet matinal a pocs metres de la fita somital, en un balconet amb neu i pedres on ens soleiem com les sargantanes. La Pica del Cerví (de Manyanet) presenta un aspecte on domina el color marró, l’itinerari que havíem previst està impracticable i tan sols es veu coberta de neu-gel a una dreta canal que baixa d’un collet proper al cim (indicada com a possible descens per en Guasch), abandonem aquest projecte i decidim baixar cap el Port d’Erta, amb el sol que hi toca la neu ja es de qualitat primavera dura, però franca i agradable de baixar, malgrat els pedres abundants. Després decidim flanquejar per les pistes fins el Port de Llevata i repetir el primer descens d’ahir al matí, però ara baixant fins que la vall es torna força trencada. La neu encara està millor que ahir – ja hi ha tocat una mica més el sol…. quan considerem que el descens ja està ben aprofitat, tornem a remuntar una mica la vall en direcció al Port de Cabeçers, però la deixem aviat per pujar després per la valleta que porta a la Coma dels estanyets i al collet mes proper a l’arribada del telecadira més alt de l’estació (Cap de Raspes Roies segons l'ICC) , al costat del pic de Muntanyò, la valleta està una mica justa de neu a la part baixa però aviat trobem de nou les pales i el torrent amb excel·lent cobertura de neu fins el mateix coll. Reposem una estona, d’esquena als clients de les pistes, i ens acomiadem amb una bonica baixada per la pista – que està en força bon estat – fins l’aparcament i el cotxe. Ha estat un itinerari improvisat sobre el terreny, condicionats per la escassa innivació, però encara ho hem passat prou bé com a esquiada, gracies a la qualitat acceptable de la neu i el temps primaveral.
Pujada 1250 mts.
Baixada 1250 mts
Es una situació curiosa que aquest (massa) petit recó de la Ribagorça-Pallars tingui un nivell acceptable de neu, mentre que el panorama que es veu des dels seus cims es francament decebedor per sortir amb pells, si no canvia la meteo haurem de recórrer a la bici ¡!!!
Podeu veure les fotos a:
http://tinyurl.com/37pht2