dimarts, 19 de maig de 2009

Rosari i Baciver des del aparcament del Orri, a Beret - 16 i 17 de maig 2009



-->
 Malgrat la generosa innivació d’aquesta temporada, ja fa dies que les temperatures son molt altes, amb la isoterma 0º C mes amunt dels 2700 metres. Amb aquesta perspectiva decidim anar a un indret que en aquesta època ja no acumula tanta gentada, una volteta per la vall del riu Malo…
Som en Xavi Gregori, Manel Broch, Eduard Lluís, Josep Càncer i jo.
Sortim divendres per anar a dormir a Unha, hem descobert que la majoria dels albergs i hotels de la vall son de vacances, però hem trobat a Unha l’hostal Escuils, que està obert. Es un petit establiment que tan sols ofereix la cambra i l’esmorzar, i descobrim encantats que la mestressa vol llevar-se prou aviat per servir-nos a les 5:30 del matí, som els únics hostes. Aquesta generosa disposició es poc usual fins i tot en molts refugis de muntanya. Per agrair l’hi la acollida afegeixo una mica de publicitat, el telèfon 973 646 069 i el preu, 45 € per l’habitació doble amb esmorzar inclòs (o sigui 22.5 € per cap), les cambres son correctes i netes, amb bany i TV.
Una referència a recordar en aquesta vall tan espatllada per el tipus de turisme que l’ha envaït.
Per sopar, ens cal baixar fins Arties per trobar obert un lloc on poder menjar.
El divendres a la nit ha baixat prou la temperatura per que la neu regelés de manera consistent. Deixem el cotxe al aparcament de l’Orri i calcem els esquís immediatament, el cel està totalment lliure de núvols i la carena del Aneto i Maladetas encara té els tons rosats de les primeres llums, remuntem la vall massa acostats al riu i això ens obliga a descalçar breument els esquís, 3 vegades, abans d’arribar a la petita represa d'on agafen l’aigua per la neu artificial de les instal·lacions de Baqueira-Beret. Travessem el llac a poca distància de la presa i el voregem fàcilment per la riba S.E. desprès guanyem alçada per l’ample cubeta dels estanys de Baciver-Rosari, tots ben colgats de neu, ocasionalment sentim l’aigua brogir per sota de la neu, en alguns punts s’ha ensorrat la gruixuda crosta (entre 1,5 i 2 m.) i queda al aire el torrent amb caudal intens, el Pic de la Llança presenta un aspecte molt alpí, amb les marcades canals ben innivades. La neu està en condicions perfectes per avançar segurs i ràpids, posem les ganivetes a l’ultima rampa abans del coll de Rosari, arribats a dalt veiem unes bones cornises penjades sobre la riba del Pallars, que farien complicat baixar directament des del coll.
Pugem al Pic de Rosari amb neu que ja comença a marcar una traça fonda de 10 cm. i en algun moment s’esllavissa, ja fa hores que hi pica el sol... ens relaxem una bona estona al cim, gaudint del dia esplèndid i mesurant amb la imaginació la gran massa de gent que deu estar avui i demá a la gelera del Aneto, que es veu en excel·lents condicions de neu.
Iniciem el descens per les atractives pales S.E. i S. que baixen fins l’estany de la Garrabeia, es aquella neu primavera dels somnis, amb uns 5 cm. mig fosos sobre una base dura. Llàstima que al perdre alçada canvia ràpidament i a la cota 2100 decidim que no cal arribar al llac, la base ja no suporta gaire bé el nostre pas. Fem un altre paradeta imitant les marmotes al sol, i desprès de posar les pells remuntem fins la Forqueta d’Arreu per tornar a la vall de Riu Malo. El descens fins l’Orri no porta més complicació que maniobrar amb neu pesadota, ara ja no seguim les traces de pujada, sinó que ho fem per la seqüència de cometes a mitja alçada que ens permet arribar a tocar del cotxe amb els esquís als peus. Ara ja s’han aixecat nuvolades i fins i tot podria caure algun ruixat. De retorn al hostal ens refem amb un bon bany i baixem a Arties de nou, per omplir la panxa amb un dinar restaurador.
Al tard, ja es fa evident que la temperatura ha pujat força, probablement demà veurem núvols de bon matí. Mentre fem un mos per sopar, els més ‘culers’ bavegen de satisfacció amb la Lliga que acaben de guanyar – a la bestreta – i cap al llit que demà cal matinar de nou...
Quan a les 5:00 sona el despertador, miro per la finestra i veig que tan sols un 50 % del cel està serè, sembla que les hores hàbils per avui son més curtes que ahir, tornem al Orri per fer una pujada directa al Pic de Baciver, ahir contemplarem la seva atractiva pala i aquest serà l’objectiu per avui. Quan ens calcem els esquís, la neu no ha gelat i encara es ben molla, ara ens enfilem cap al collet evident al E. de la valleta i podem pujar sense descalçar-nos gens, sembla que els núvols s’aclareixin i aviat ens escalfa el sol. Avui anem més lleugers que ahir, probablement perquè hem dormit més hores, som al cim a les 10, hi ha una cresta de neu important, que gairebé cobreix la creu de metall al cim, no fa fred, però fa un vent emprenyador que no convida a reposar gaire, aviat sortim avall, però la pala que somiàvem està amb una decebedora crosta irregular que no aporta gens de satisfacció per aquests primers metres de desnivell, sortosament quan la pendent es més suau, la base suporta millor el nostre pas i malgrat ser de neu pastosa encara permet encadenar girs sense patir gaire, però cal vigilar al apropar-nos als rocs i vegetació, doncs s’enfonsa bruscament amb risc per les dents, nas, i altres peces...
Arribem al Orri abans de migdia i passem plana de l’activitat muntanyenca, prou satisfets amb els resultats...
La darrera etapa del dia també resulta restauradora, amb un excel·lent menú de diumenge a Salas de Pallars ;-)))
Aviam si les temperatures de nit es refreden una mica i encara podrem aprofitar raonablement la molta neu que queda.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Aran%2016%20i%2017%20maig%2009/index.html

dilluns, 4 de maig de 2009

Primer de maig al J. M. Blanc


-->
Alt Pallars del 1 al 3 de maig 2009 
 Desprès de vigilar la meteo tota la setmana, i quan ja gairebé creiem que faria mal temps, el dimecres veiem que al Pallars hi han possibilitats raonables de bon temps si no estem gaire enganxats a la carena fronterera, això ens fa decidir anar al refugi J.M. Blanc, i encara hi queden places...
Som la Mireia, en M. Castellsagué, en Xavi Gregori i jo. El divendres, des d’Espot truco al refugi per conèixer com està el flanqueig sobre el llac, al descens des del coll de Muntanyó, doncs aquest itinerari per arribar al refugi pujant per les pistes d’esquí (ara tancades) ens sembla més atractiu que no pas remuntar la vall de Peguera. En Serratosta m’ho treu del cap, hi ha força neu acumulada que encara no s’ha purgat i la temperatura es massa alta per passar-hi a mitja tarda... amb aquesta informació decidim deixar el cotxe a l’entrada del Parc, a la pista que va a Sant Maurici, i pujar per la pista del refugi. Comencem a trobar neu quan s’arriba a la canonada d’aigua que baixa de la presa de Lladres, però aviat ens passa l’alegria, la discontinuïtat de la neu ens castiga durant 1.5 hores més, alternant entre gruixos de 1 metre i res !!! en realitat no aconseguim portar els esquís calçats contínuament fins uns 50 minuts abans d’arribar al refugi. Si haguéssim pujat per la vall natural ens hagués passat el mateix.
Malgrat tot això, hi ha molta neu per sobre dels 1900 metres i tot el cercle fa bon goig. L’ampliació del refugi feta fa 6 anys l’ha millorat molt i malgrat que està ple, s’hi està raonablement còmode, no es nota l’estretor fins l’hora de sopar, quan cal menjar en 2 torns. Bona teca i tracte agradable.
El dissabte sortim amb la intenció de pujar al Muntanyó, per el coll del mateix nom, però a 20 minuts del refugi comprovem que l’aspecte del flanqueig que varem evitar ahir continua en condicions dissuasòries, no pas per pujar-hi ara quan la neu encara està una mica dura, però si per la tornada amb temperatures altes. O sigui que reorientem la sortida i anem cap al collet de la Valleta Seca per fer el Monastero, voregem el llac i ens enfilem per una canal força dreta amb els esquís a l’esquena, entrant així a la cubeta de la sèrie d’estanyols on s’ajunten les 2 valls que té a cada costat el pic de Monastero, ara ja seguim traces d’esquís i de raquetes, la pala del costat del collet es dreta però la neu està en bones condicions per pujar calçat fins a tocar dels grans blocs de roca del cim. Fa un dia esplèndid i tan sols es veuen núvols a la carena que de la frontera amb França. Dalt del cim som unes 15 persones, uns francesos que baixaran a Sant Maurici i la resta que fem anada i tornada al JM Blanc. La neu de la pala està en condicions prous bones, neu humida mig compactada i dura, però més avall ja es ben molla i amb una base que cedeix a sotracs. Fa un parell de setmanes que va nevant amb temperatura propera als 0ºC però a la nit hi ha poc regel, o sigui que no s’ha transformat com caldria esperar en aquestes dates. 
De nou al refugi fem us intensiu del sol per eixugar les pells, guants i mitjons, i practiquem la saviesa de les marmotes tot carregant-nos d’energia solar gratuïta, tenim moltes hores per xerrar i observar la resta de personal que arriba o marxa del refugi... els que portem esquís som en minoria absoluta - les raquetes dominen en nombre. Hi veiem usuaris de raquetes amb diferents combinacions, els que porten els 2 bastons a les mans i els utilitzen per desplaçar-se (sembla lògic), els que els porten plegats i a la motxilla (per quin motiu?) i alguns que a la mà hi porten un piolet (un altre misteri), es evident que les raquetes han obert la muntanya amb neu a moltíssima gent, però ben pocs s’han molestat en aprendre la tècnica bàsica per treure’n profit i progressar per la muntanya amb seguretat.
Mentre sopem, en Serratosta va anunciant els gols del Madrid-Barça, amb eufòria culé i cara de pòquer dels aliens, quan ens posem a dormir l’últim resultat que sento es 2-6, m’adormo sense amoïnar-me gens per si encara en cauran més...
Aquesta nit al dormitori hi fa calor, fins i tot si tan sols t’abrigues amb una funda prima, es la suma de la petita estufa elèctrica i la calefacció que genera el bon sopar. A les 7 del matí ja som al menjador, l’esmorzar inclou pernil dolç i formatge i pa amb tomàquet, a mes de la mantega i melmelada... es un detall d’agrair...
La tornada a Espot la farem per el coll de Monastero i la vall que porta a Sant Maurici. Aquesta nit ha fet un regel considerable, fins i tot a l’aigua que es veu lliure al llac s’hi ha fet una mica de gel, esperem que millori la qualitat de la neu per el descens de la bonica vall de Monastero. De pujada també es fa via còmodament, al coll en Xavi i jo decidim no pujar al Peguera, els altres comencen a pujar i nosaltres 2 ens esperem uns minuts, però fa un ventet emprenyador i comencem a baixar la primera pala per poder esperar-los en un recó arrecerat i prendre el sol. La pala del coll no està malament, però hi han moltes traces de tot tipus i com que s’han endurit, resulta una mica molest, una mica més avall, com que ja es ample, podem encadenar els viratges tranquil·lament i anem a reposar en unes roques al bell mig d’aquesta olla al peu del Monastero i el Peguera. Es un entorn bellíssim i feréstec, l’espectacular cara nord del Peguera i la seva canal estan molt carregats de neu, quan ja hi portem una bona estona observem els nostres companys que arriben al cim, un gran bloc de roca sobresurt per damunt de l’ultima congesta de neu i vist des d’aquí hi ha 3 puntets que progressen per la neu, el punt de vista que tenim es espectacular.
Passen ja 2 hores des de quan els hem deixat al coll i tot just veiem una colla que inicia el descens, però son mes gent dels que nosaltres esperem i amb la distància no sabem reconèixer si son els nostres companys, però veiem que no baixen directament, sinó que flanquegen per sota del Peguera, això ens amoïna doncs ja haurien de ser aquí, no obstant decidim anar baixant doncs tampoc no podem esbrinar què passa... la neu està en condicions excel·lents de primavera i aviat som a la fondalada, llavors veiem unes traces més avall i son els nostres companys, eren amb el grup que s’ha desviat sense baixar directament i creien que nosaltres ja érem a baix. O sigui que ja podem continuar gaudint junts de la baixada, ja feia molts anys que no l’havia feta aquesta vall i arribem amb els esquís als peus gairebé fins el refugi Mallafré, aprofitant que a la obaga la neu s’aguanta prou bé. Uns minuts més i ja som a la parada dels taxis que ens deixen al aparcament de l’entrada del parc.
A Espot dinem al Joquim, i brindem per aquests 3 dies primaverals que hem gaudit...

Podeu accedir a les fotos aquí:
http://godia.arvixe.com/EM%20Peguera%20i%20Monastero%20010509/index.html