Queyràs, dies 1, 2 i 3 de març del 2011

 Amb una previsió meteo teòricament favorable de dimarts a divendres, decidim fer una nova incursió al Queyràs, motivats per el bon record del any passat. Aquesta vegada hem trobat lloc a la Gîte Les Arolles de Molines (La Rua), que est a mes alçada i probablement ens permetrà fer activitats amb un mínim us del cotxe.

Som la Rosa Marí, l’Arnau Blanc, en Jaume Aguade, en Manel Broch, l’Eduard Lluís i jo.

Malauradament el dilluns al vespre, quan ja estem instal·lats a Molines, la previsió per l’endemà es força dolenta.

Dia 1 de mars

A les 12 ja som de nou a la Gîte i al avançar la tarda augmenta la intensitat de la nevada, a sobre dels cotxes ja hi han uns 40 cms de neu. Alguns companys agafen el cotxe i baixen fins a Chateau per fer compres, al tornar ens comenten que a la fondalada hi ha nevat encara més, l’endemà ens avisen que a Abriès hi ha gairebé 1 metre de neu nova ¡!!.

El mal temps del cap de setmana s’ha allargat i avui encara dura, es més, sembla que nevarà intensament, a pocs metres del allotjament tenim una ascensió curteta que gairebé corre tota per dins del bosc i que sembla feta a mida per un dia de mal temps. Es el Pic Boucher. Sortim nevant i remuntem la valleta cap el coll des Près de Fromage, aquests boscos de làrix son ideals per passejar-hi amb esquís, seguim una traça molt marcada i aviat atrapem un grup d’unes 15 persones. Probablement es alguna activitat col·lectiva organitzada per aquesta darrera setmana de vacances escolars a França. Un grupet es para a menjar una mica i la resta segueixen un altre camí, ens quedem nosaltres 6 pujant al cim, no ha parat de nevar des de que hem sortit, ja hi han uns 30 cms de neu nova; fem alguna petita marrada malgrat el GPS i el mapa, que inclou una capbussada meva per sorpresa en un curtet descens amb les pells posades – la feina que tinc per aixecar-me del gran forat; però arribem sense cap problema a la cabaneta que hi ha al cim, com a panorama, la visibilitat no deixa veure ni la vall, continua nevant però la baixada amb molt bona neu pols ens omple d’eufòria.

Per demà la meteo anuncia bon sol i temperatures no gaire altes, però haurem de filar prim al escollir l’itinerari, amb l’acumulació de neu nova el risc d’allau ha augmentat al nivell 4.

Dia 2 de mars

Sol resplendent i cel net, per les carenes la neu que aixeca el vent semblen grans fumaroles. Escollim el Pic de Morrue Froide, doncs hi ha bosc gairebé fins el cim i sembla mes segur, també sortim amb els esquis als peus gairebé des de la Gîte, pugem cap a Gaudissard i seguim un caminet identificat com a pista de fons que planeja a mig aire fins a sobre del llogarret de Prats Hauts. A mig camí ens creuem amb un grup de 3 catalans que pugen pel dret des de la carretera, van molt embalats cap al Gardiole. Nosaltres anem guanyant alçada per dins del bosc amb un tou de neu impressionant, i molt cansat per obrir-hi traça, que anem fent a torns, encara que l’Arnau amb la seva tradicional afició a liderar en pren una ració extra :).

A estones seguim camins i tot sovint pugem lliurement sense cap ombra de sender, resulta molt entretingut pero ho gaudim molt, aquests boscos son força oberts i permeten escollir traça gairebé sense problemes. Quan gairebé som dalt de la carena fem una paradeta al sol per alimentar-nos, i desprès cap al cim. De fet es una petita estribació de la carena que baixa del Pic Gardiole i a alguns de nosaltres ens sembla que seguir la cresta fins aquest altre cim seria una bona manera de completar la travessada, però els altres s’enllamineixen amb unes traces d’uns francesos que ens han dit que baixaven per el bosc cap a Ville-Vielle, també es atractiu, especialment si hi han les traces de qui ho coneix, o sigui que ens dividim.

L’Eduard, en Manel i jo seguim la cresta cap el Gardiole, les pendents a la nostra dreta es veuen inestables i ens mantenim per la carena, unes cornises grandioses pengen a la nostra esquerra. Quan arribem al cim el cel s'ha anat tapant i es força gris, però amb bona visibilitat. Ja veiem que hi han moltes traces al descens cap a Molines i tenen molt mal aspecte, res a veure amb la baixada amb neu pols del any passat, la neu està irregular, molt fonda, ventada i pesada, les traces ja obertes encara ho fan mes difícil. Feia anys que no trobava una neu tan complicada i cansada de tractar. Arribem a la Gîte amb un trinxament de cames considerable. Son 1170 mts verticals acumulats, dels que uns 800 hem estat obrint neu molt fonda, sumats al dur descens, recorregut segons el GPS uns 8 kms.

Poca estona desprès arriben els altres companys amb un somriure que exhibeix la magnífica baixada amb neu pols que han fet.

Hauríem d’investigar si s’ha inventat algun sistema per ser a dos llocs diferents a la vegada :-)

A la Gîte seiem a la sala comuna i fem una mica d’àpat per aguantar fins el sopar a les 19:00.

Es menja força bé aquí, la gentilesa de la mestressa ens recorda, per contrast, els mals modals de la de la Gîte L’Astragale a Vile-Vielle, l’any passat. També està molt millor tot l’edifici i les cambres i banys.

Desprès del sopar ens posem a investigar els mapes i guies per decidir on anar demà, la meteo no sembla dolenta, però indica sol, núvols i una mica de neu…

Decidim canviar de vall i provar sort a la del Izouard, per una vall que surt d’Avrieux i puja fins el col de la Furfande, i del coll queden un parell de cims no massa lluny. Si no hi ha cap sobrecarrega de neu per aquella vall, pot ser una alternativa adequada.

Dia 3

Malgrat la previsió, s’aixeca un dia amb el cel molt net. Aparquem a tocar de l’oficina de turisme i sortim d’Arvieux amb els esquís als peus, seguim el GR 58 que sembla una autopista de traces amb totes les eines de peus imaginables, es una pujada suau i franca, desprès d’uns 15 minuts de sortir, ens avancen els 3 catalans que varem veure ahir, continuen amb la mateixa marxa ràpida, ells van cap a un altre cim i aviat desapareixen per una valleta lateral.

Aquesta vall es força obaga i a la fondalada la neu es de qualitat impecable, es evident que la nevada del dimarts no va carregar gaire per aquesta part. El camí guanya desnivell molt lentament i aixó em cansa mes que les pujades fortes, doncs no agafo el ritme convenient. Una mica abans d’arribar al coll fem una paradeta alimentaria, comencen a veure’s plaques molt lluentes, el vent s’ha emportat la neu pols i surt la neu gelada vella, sovint encrostada.

Deixo les ganivetes a ma i aviat decideixo que cal posar-les abans de patir, resulten molt practiques els últims metres abans d’entrar al coll de Furfande. A la carena de la dreta s’hi veu el Pic Gazon amb un grup de gent a dalt. La primera part de la carena es veu pelada i dubto si paga la pena arribar al cim, però com que encara fa bon temps decideixo provar-ho, tirem amunt L’Eduard, en Jaume i jo, sortosament el tros amb poca neu es curt i la resta de carena es segueix perfectament amb els esquís i ganivetes als peus, alguns trossos estan guarnits amb grans cornises que comencen a esquerdar-se vers l’estimball. Poc abans del cim es veu al oest el grup de l’Ailefroide, La Meije i Pelvoux, entre els núvols que s’acosten. Enllestim la visita al cim per evitar que la nuvolada ens espatlli la visibilitat per el descens, la neu est ventada i compactada però deixa maniobrar sense grans problemes, comparat amb ahir – es glòria. No refem tota la carena, sinó que baixem per un collet tot seguint una traça individual d’avui, en algun tros sento com la placa de neu retruny i cedeix una mica, però hi ha poca pendent i res no es mou. A la cabana sota el coll fem un mos i quan iniciem de nou el descens la visibilitat ja es una mica limitada, no obstant en mitja hora ja som de nou al cotxe. Els companys ja hi han arribat i estan al bar bevent quelcom calent. El GPS ens diu que hem fet 1275 mts verticals i 15 kms de recorregut, no obstant estic menys cansat que ahir ;-))..

Tornant a la Gîte parem a la cooperativa de formatges de la vall i comprem un bon assortiment del seus productes, per portar a casa.

Aquesta nit serem a una cambra diferent, es una llauna el canvi i ara la compartim amb altre gent, es la última nit, paciència.

Día 4

Avui la previsió ha començat exacta com anunciava, nevisqueja i la visibilitat es força reduïda, en aquestes condicions no paga la pena sortir a donar un tomb, avui tenim unes 8 hores de cotxe i decidim marxar directament cap a casa.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Queyras%201-2-3%20mars%202011/index.html

Esquí de pista des de Bourg Saint Maurice

-->

 Seguint la costum d’altres anys, al acabar el gener hem fet una curta escapada d’esquí de pista a la Haute Maurienne, fent base a Bourg Saint Maurice.

Hem esquiat un dia a Les Arcs, un a La Plagne, un a Tignes i un al Espace Sant Bernard (La Rosiére-La Thuile). Aquesta temporada també en aquesta part dels Alps estan amb una mica de sequera, els ha pujat la temperatura a les zones baixes i entre els 1500 i els 1800 la neu està molt dura per el regel, beró mes amunt s’aguanta prou bé – tot i que n’hi ha menys que normalment.
Dels 4 centres on hem esquiat, el que presenta millor innivació es La Thuile, amb excel·lent neu pols fins el mateix poble (1450 mts), Tignes i Val d’Isere es veuen millor que Les Arcs i La Plagne.
Hem tingut bon temps, amb alguna petita nuvolada ocasional.
Comparant-ho amb el Pirineu, aixó es glória ¡!!.

Hi han algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/EP%20Haute%20Maurienne%20Gener%202011/index.html

n’he fet poques, doncs no em deixaven parar ;-)))

No puc treurem del cap l’estupidesa de voler fer uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu – crec que es immoral si s’hi fan inversions amb diner públic, son tan sols una tapadora per que es forrin les grans constructores…

Aviam si el febrer ens porta neu nova i ens arregla la temporada

Alta vall de Manyanet i Boí 14 i 15 de gener de 2011

Miquel Surinyach, Eduard Lluís i jo.

Amb poca neu i altes pressions, ens sembla que l’estació d’esquí de Boí (2040 mts) pot ser un punt de sortida raonable per fer alguna ascensió, doncs per sota d’aquesta alçada no es veu neu esquiable enlloc.
Un altre atractiu es la gentilesa de l’empresa amb els que som a una edat *crepuscular*, doncs ens ofereixen el forfet gratuït.
Ens allotgem a Erill (Hostal L’Aut) i sense matinar gaire podrem aprofitar la primera pujada de les cadires fins algun dels colls que limiten la estació.
El divendres pujem al Coll de Roies, i baixem cap a l’esquerra vers Els Estanyets fins a sota mateix del Port de Cabeçades, llavors ens enfilem cap al Pic de Filià, la neu es tot un catàleg de qualitats, pols crosta, primavera crosta, pols compactada, i plaques de regel. Abans d’arribar al cim deixem els esquís a unes pedres i continuem amb grampons fins dalt, entre gel i pedres.

La visibilitat es esplèndida i bufa un ventet emprenyador però no gaire fred. La vall de Filià llueix les horribles cicatrius de la frustrada estació d’esquí, i gairebé gens de neu; però a la capçalera de la vall de Manyanet hi ha prou neu per moure’s amb esquís sense mes problemes que les grans plaques gelades que cal tractar amb les ganivetes. Baixem de nou en diagonal per sota del Port de Cabeçades i remuntem fins el Tuc de Morò sense descalçar els esquís, la neu molt soleiada es de qualitat primavera. Al cim hi trobem 2 xicots que han pujat per la vall de Sant Martí, des de la carretera, amb els esquís a coll fins els 2000 metres. Del cim baixem a la Passada de Morò i remuntem uns 10 minuts per salvar la carena que separa la vall de Morò de la de Collbirós, llavors baixem per la bonica pista que ens retorna al aparcament de l’estació. Ha resultat una bonica volta que aprofita la part amb millor innivació d’aquesta zona, total 1040 metres verticals (descomptats els de telecadira).
Per el dissabte dubtem força l’itinerari a escollir, provarem el Tuc Pelat a tocar del Port de Filià.
Continuen les altes pressions amb una atmosfera netíssima, pujem amb la cadira fins el Mirador, a sobre del Pas de Llevata i baixem al fons del Barranc Gros, l’accés al Tuc Pelat que havíem escollit ens sembla massa dret, gelat i amb molta pedra, intentarem el Pic de la Llena, des de sota del Port de Filià es veu una pala amb certa continuïtat de neu que si no està massa gelada potser podrem arribar amb els esquís als peus fins la carena. 

La realitat es un altre, primer la neu es pols compactada però al augmentar la inclinació ja es realment gelada i cal entrar a la zona de pedres, comprovo l’alçada – som a 2300 metres i encara en falten uns 350 més entre gel i pedres, en Miquel i jo decidim plantar-nos i esperar que l’Eduard amb els grampons i el piolet faci el cim i torni (cal saber delegar ;-)), mentre nosaltres dos baixem fins una olleta al sol i ens hi instal·lem amb tota la comoditat, al cap de 1 h i 40 min. torna el company content per tenir una altre cim al calaix, ens explica que ha trobat una pala de gel molt exposada. 
Ara baixem de nou al Barranc Gros i ens enfilem per la Cometa dels Estanyets vers el Muntanyó. Com ahir, neu primavera a la fondalada, però a la pala final torna a estar com un vidre, doncs hi toca molt poc el sol. O sigui que amb una dreta diagonal marxem al coll de Roies i retornem a la estació per la pista. Als 2 veterans conservadors ens surten 870 metres verticals i al valent uns 1250.
 Ha estat un encert venir aquí, i el panorama de neu a les valls que ens envolten es molt decebedor. Cal que nevi molt i més avall, per continuar la temporada sense misèries.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Boi%2014%20i%2015%20gener%202011/index.html

Des del setembre del 2010 les meves fotos de BTT son a:

Aquest setembre passat vaig decidir penjar les meves fotos de BTT a Picasa, per no carregar tant la meva página web a:

http://godia.arvixe.com/ = www.rgodia.cat

doncs es de pagament i no m'interessa contractar-hi mes espai.

Si os interessen les podeu veure a:

http://picasaweb.google.com/106592548494942166218

També hem creat un *group* a Google per facilitar la comunicació entre els que compartim sovint sortides BTT.

Si voleu ser-ne membres, accediu a:

http://groups.google.com/group/bici-osos

i demaneu la inscripció - tan sols s'accepten bones persones, encara que siguin una mica *freakies*  :-))) tan sols cal que tinguem amics comuns.

Val d’Aran dies 29 i 30 de desembre del 2010

 Aprofitem els dies entre Nadal i Cap d'Any per intentar fer una mica d'activitat i aprofitar la neu que hi hagi – que no es gaire.

El dia 28 decidim pujar al Port de Viella des de la boca nord del túnel, arribem a la cota 1800 sense veure res esquiable, sembla que tan sols hi ha prou neu a la canal al peu del coll, mitja volta i avall – es evident que es el dia dels Sants Innocents ¡!!

Com que ja som a mig mati decidim completar el dia fent prospeccions a la vall, pujem fins l´Artiga de Lin, la pista està delicada però amb les cadenes arribem fins dalt, el panorama tampoc es gaire diferent del que hem vis abans. Anem a Beret, aquí la innivació es molt raonable i demà hi vindrem per pujar cap a la vall de Rosari.

Com que encara tenim temps ens arribem fins a la vall de Bagergue, res a fer, està clar que cal pujar fins gairebé els 2000 metres per poder calçar els esquís a gairebé totes les valls.

El 29 sortim a les 9 del aparcament del Orri amb bon gruix de neu i pujem cap els llacs de Rosari, esquís als peus fins el mateix collet de la Ferradura, esquís a l’esquena fins dalt del Cap de Marimanya, molt bona innivació, no gosem sortir del cim amb els esquís als peus perquè la neu no es nota gaire consolidada i es força dret. Tornem al collet i baixem cap al cercle de la Ferradura per la dreta canal, la neu es fonda però aguanta bé, bonic i variat descens per els llacs de Marimanya, poc desprès de la sortida del inferior tornem a posar les pells i anem flanquejant en pujada per superar una petita barra rocosa, sempre en la mateixa direcció diagonal ascendent anem flanquejant les carenes i canals que ens separen del coll de Marimanya, alguns trossos son ben drets però la neu permet arribar al mateix coll amb els esquís als peus, malgrat una petita cornisa.

Seguim una mica la pista que baixa cap a Beret, ara envoltats dels esquiadors que omplen el calaix de Baqueira, la neu es totalment primavera, decidim baixar en diagonal conservant la màxima alçada per tornar al aparcament del Orri, on hi arribem a les 15:00.

Es una volta molt bonica, però creiem que seria millor baixar des dels llacs de Marimanya fins gairebé una cabana de pastors situada a un llom del mig de la vall, i remuntar des d’allà cap al coll de Marimanya – serien uns 150 metres mes de desnivell, però de recorregut mes fàcil. També resulta força emprenyador creuar totes les pistes i torrents que baixen a Beret, per tornar al Orri, millor deixar-hi un altre cotxe al matí, o bé baixar directament la pista fins a Beret i tornar al Orri per la pista de fons.

Desnivell fet 1026 metres. Recorregut 15 km (dades del GPS)

En vistes de les condicions de neu el dia 30 tornem al Orri, anem al Muntanyó d'Arreu, un cim mig amagat a la fondalada de la carena que separa de la Bonaigua, més enllà del Tuc de la Llança.

Fem una mica de marrada al pujar massa a l’esquerra, però ho rectifiquem creuant en diagonal per entrar al cercle per sota del Tuc de la Llança, una dreta pala amb la neu fonda puja fins al collet del cim, però no ens veiem capaços de pujar amb els esquís als peus i els carreguem a l’esquena, obrir traça a peu amb aquesta neu fonda resulta molt dur i arribo al collet amb el carburador que treu fum, el cim queda molt proper i la cresta no sembla gaire complicada, però estic massa cansat i hem quedo descansant al collet mentre l’Eduard fa cim i jo faig fotos.

La dreta pala amb aquesta neu fonda semi compactada no ens fa gaire confiança i acabem baixant de nou amb els esquís a l’esquena fins que ens els podem calçar amb certa comoditat. Avui la neu no està tan bona com ahir, ja va formant mitja crosta i fa treballar les cames intensament. Retornem fins al Orri amb alguna enganxada a les pedres amagades per la neu molla, a casa caldrà repassar les soles.

Aquest cim, que no coneixíem, ha estat una bona sorpresa per l’entorn esquerp i amagat del racó de la vall i per el bon mirador sobre la Bonaigua.

Desnivell fet 800 mts, recorregut 11 km (dades del GPS).

Érem l’Eduard Lluis i jo. Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Aran%2029-30%20desembre%202010/index.html

Estrena de temporada de pells de foca, al Capcir

 Una piulada d’en Gil d’Aspres amb fotos de neu abundant a la Vall de Galba, ens anima a aprofitar aquest dissabte del llarg Pont de la Consti/Puri, doncs es l’únic que preveu un dia de sol i fred.

Sortim en Broch i jo el divendres, dormim a la gîte Equisud de Els Angles, no sabem si es casualitat però el sopar resulta de Gargantua i Pantagruel:

Enciam i salmó fumat, pastel de carn picada de cérvol, bistec de cérvol amb patates morades, gateau de poma, vi i licors a dojo.... no es l'ideal per anar a dormir aviat, però tot una festa per el paladar. Cost total de mitja pensió uns 39 €.

Malgrat tot, el dissabte tenim prou voluntat per matinar, a les 08:00 la temperatura al cotxe es de -11º C, la neu cruixeix al trepitjar-la. El primer propòsit es pujar per la vall de Galba, des del aparcament de les pistes de Formigueres, per anar al Puig Terrers.

Com que els nostres instints de *focaires* encara no estàn prou desperts, seguim les traces d’uns militars que s’enfilen per un costat de la pista, malauradament no es el que cal fer per entrar a la vall i quan ens en adonem decidim seguir un camí que s’aguanta a mig aire per sobre de la vall, amb un bon tou de neu pols però sense una bona base, l’itinerari es bonic com a excel•lent balcó sobre la vall, però no ens porta on volíem anar – i no ens hi amoïnem gens, apurem aquest camí fins que s’enfila molt dret entre canals i bosc, sempre amb un gruix entre 40 i 60 cms de neu pols, estem a l’obaga i gaudim obrint traça encara que resulta un exercici força dur. 

Arriba un moment que el camí desapareix i continuem forçant el pas entre canals molt carregades i bosc esclarissat, finalment arribem a la part alta de la serra de Mauri, amb una visió excel•lent sobre el circ superior de Galba, els 2 Puig Peric, Puig Meurtrier, Puig Terrer, Bretxa d’Orlu, etc.

A l’esquena de la carena ja no hi queda neu, el vent l’ha escombrat tota cap a la vall.

Descansem gaudint del panorama, mentre veiem passar colles que pugen de les pistes de Formigueres, camí del refugi de Camporrels. Es una llàstima que la meteo no aguanti així tot el pont...

Amb unes poques llaçades baixem a les pistes de Formigueres – en molt bon estat de neu i poca gent – i a les 13:00 ja som de nou al cotxe.

Per ser un primer tast de la temporada estem prou satisfets, i en Manel ha pogut comprovar que seu genoll, operat l’estiu passat, no l’hi crea cap problema...

Aviam si la resta de la temporada ens proporciona una neu com la d’avui...

Algunes fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Vall%20de%20Galba%20Formigueres%20041210/index.html

Turisme d'hivern a Berlin i Potsdam

 Malgrat el fred assegurat, hem fet una escapada de 4 dies a Berlín.

Sortida de Barcelona amb Air Berlín el divendres 26 de novembre, i tornada el dimecres al matí 1 de desembre.

La ciutat ja està ben guarnida de Nadal i a totes les esplanades hi han casetes de fira oferint de tot, i principalment el *gluhwein* o vi calent, que ajuda a recuperar l’escalfor al cos tot passejant a temperatures sota zero. La soferta tasca del turista urbá d’hivern es mes dura que la muntanya hivernal !!

Ja fa 18 anys de la nostra primera visita a Berlín, que ens va sobtar per la terrible diferència entre la part oriental i la occidental, ara la diferència s’ha suavitzat molt, però marca radicalment d’urbanisme de la ciutat, a la ex-oriental grans avingudes separen els grans blocs d’edificis de vivendes, de tipus Bellvitge o ciutat Badia, que han estat restaurats i pintats de colors per alegrar la vista, sovint els noms del carrer o els antics cartells a sobre dels centres comercials reflecteixen la seva historia recent. 

La part positiva es que sense especulació s’han conservat grans àrees verdes i espais per circular còmodament, també s’han recuperat esplèndidament els edificis històrics monumentals, l’illa dels museus i els voltants son un goig de veure i visitar. Hem quedat especialment impressionats per el Neues Museum i el Pergamo Museum, crec que marquen un punt sense retorn de la museística, fins i tot per als llecs com nosaltres resulten terriblement interessants.

Ens hem mogut sempre amb el magnífic transport públic de trens, tramvies i autobusos, mentre admiràvem la gran quantitat de bicicletes que hi circulen i que es veuen aparcades davant de les vivendes.

També hem fet una visita a Potsdam, la propera capital de Brandemburg, que es una joia de palaus i amb un centre de ciutat restaurat preciós.

Ens hem escapat per poc de la tempesta de neu que ha escombrat tots els aeroports del centre i nord d'Europa. El dimecres al matí al arribar al aeroport de Tegel la temperatura era -10º C i ja anunciaven retards per avions que no sortien del seu lloc d’origen, sortosament el nostre aparell probablement havia dormit ja a Tegel i hem sortit amb pocs minuts de retard, just per dinar a casa i veure per la tele que la situació ja era crítica a tot el nord d’Europa, el dijous la temperatura a Tegel era de -20º C, i el divendres els *sacrificats* controladors aeris espanyols paralitzen tot el tràfic aeri...

UFFF ens ha anat per pels !!!

Les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/Berlin%20i%20Potsdam%20novembre%202010/index.html

Campament CEC agost 2010 - Le Rosier - Val de la Claree

 Aquest agost, el campament de vacances del CEC als Alps s’ha muntat a la Val de la Clareé, prop de Briançon.

El càmping municipal l’Iscle du Rosier, a Val des Près ens ha acollit en aquesta preciosa vall, gairebé al peu del Mont Thabor.
El nombre d’acampadors ha baixat una mica en comparació amb els darrers anys, tan sols érem uns 95. 
Aquest factor ha facilitat encara més la relació social entre els participants, podríem dir que estàvem més *en família*. La meteo ens ha cuidat amb bons ulls i ens ha conservat fresquets, molts matins la temperatura a la tenda, al llevar-nos, era de 5ºC….

Com sempre, les activitats han estat molt variades, alguns han aprofitat per sumar un 4000 al seu currículum, i d’altres han aconseguit gairebé fer itineraris de muntanya cada dia, aprofitant el temps favorable.

L'acollida per part de la gent de la vall, responsables de turisme, alcalde, gerent del càmping… ha estat cordialíssima i els hem intentat agrair-ho convidant-los al sopar de comiat, que va tancar un solemníssim cremat de rom i altres components secrets, a càrrec del Gran Oficiador – en Paco.
Estic segur que els hi queda un bon record de nosaltres, si amb els excessos d’alguns no ho han oblidat tot - es broma !!!

Podeu veure algunes imatges a:
http://godia.arvixe.com/Campament%20CEC%20agost%202010%20-%20Le%20Rosier%20-%20Val%20de%20la%20Claree/index.html

Canadá, la Costa del Pacífic, i Vancouver – Jasper – Prince Rupert amb ViaRail

 Les dimensions del Canadá, que gairebé es tan gran com Europa, aconsellen fer-ne un 'petit' tast per evitar indigestions, i hem començat per la seva preciosa ciutat costanera, Vancouver.
Després amb el tren turístic de ViaRail (TransCanadian) hem anat fins a Jasper – ja a terres d'Alberta - i de nou amb el tren (Skeena) fins l'extrem nord de la costa del Pacífic, a Prince Rupert.

Allá hem embarcat amb el ferry regular que baixa per els fiords interiors, hem interromput el viatge cap al sud a Bella Bella i ens hem endinsat per aquell increíble laberint de illes i fiords fins a Bella Bella, d'allá hem retornat a Bella Bella i hem baixat (sempre amb el ferry regular) fins a Port Hardy, a l'extrem nord de la Illa Vancouver.

Hem baixat amb cotxe de lloguer per la illa, alternant les dos costes i l'interior, fins a la capital Victoria.
Acabat el recorregut, hem passat a Vancouver (ciutat) amb el ferry i hem retornat a casa.

Podeu accedir a les fotos i una crónica del viatge a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Canada%20juny%202010.htm

Ordesa, Fajas i flors , 17 i 18 de juny de 2010

 A la revista Muntanya del juny s’ha publicat un reportatge molt llaminer sobre una volta per les Fajas a Ordesa, m’hi vaig sentir atrapat immediatament i tan aviat com he convençut alguns companys, ho he aprofitat.

Hem seguit estrictament el que indica en Jordi Lloret i n'hem sortit absolutament satisfets.

Divendres 16 dormim a Nerín, dissabte a les 7 del matí sortim amb el bus que ens porta a poca distància del Collado Gordo. Passegem fins al refugi de Goriz (en obres) i continuem el circuit per sota del Tobacor, cap al circ del Cotatuero, sempre voltats per una impressionant explosió de flors per tota aquesta preciosa balconada, i agafem la Faja de las Flores, on curiosament hi han moltes menys flors – tampoc no es gaire ample.
Magnífic jardí i bauma per el bivac, on ens acompanyen uns isards gens tímids que ens vigilen i pasturen a uns 20 metres, nit esplèndida i estelada a pleret que ens fa gaudir plenament del lloc. El diumenge acabem la Faja de las Flores al circ de Salarons, davant nostre i una mica a sota, el Tozal del Mallo no impressiona gaire. Les Clavijas de baixada fan una mica de canguelo, dons no pots evitar que la mirada es fixi en el miler de metres verticals que tenim a sota, una cadena o un cable hi faria un bon favor.
La alternativa per La Fajeta ens sembla pitjor, doncs es una rampa herbosa molt dreta i penjada a un cingle, d’on desprès es surt per una estreta cornisa – que està guarnida amb un cable o cadena fixa a la paret.

Al perdre alçada, el Tozal recupera el seu impressionant perfil de torre, al migdia ja som a la carretera i agafem el bus fins a Torla al aparcament de La Pradera.

Les fotos son aquí:

http://godia.arvixe.com/ME%20Ordesa%2017-18%20juny%202010/index.html

Ha estat magnífic. Moltes Gràcies a en Jordi Lloret ¡!!!

Aneto, 20 i 21 de maig del 2010

Des de mitjans d'abril ja n'estàvem una mica farts de caps de setmana amb temps sospitós, i veient que el proper també portava el mateix camí hem decidit jugar la carta de les altes pressions de dijous i divendres, i també es mes agradable pujar al Aneto sense multituds al voltant...
Dijous 20 en Manel, en Miquel, en Ramon i jo, sortim a mig matí, dinem a Benasc i per fer la digestió pugem a La Renclusa. Cotxe fins a Basurta i cap problema d’aparcament, hi han uns 10 cotxes. Calcem esquís a uns 15 minuts del aparcament, tot just a sobre de la primera barana de fusta, la neu està molt molla, crec que un parell de dies ja caldrà dur els esquís a coll fins a La Renclusa. Parlem amb uns que han pujat avui al Aneto, de Corones amunt hi havia núvols de retenció i molt de vent.
Al refugi aquesta nit en som uns 16, força tranquils, però per el cap de setmana ja no tenen lloc.

El divendres sortim a les 6:00, cel net, neu dura, decidim anar per el Falso Portillon, doncs amb la bona innivació no caldrà descalçar els esquís. Progressem prou ràpidament i a les 7:45 estem fent un mos al collet, gaudint d’un dia perfecte amb l’atmosfera ben neta. L’accés a la gelera està perfecte, es un flanqueig molt còmode. Per el Portillon Superior ja es veuen els primers que baixen la curta canal fins la gelera. Cap problema en el recorregut que resta, a les 10:40 arribem a dalt de l’esquena on comença el Pas de Mahoma (amb perdó dels fidels). Des del coll de Coronas fins dalt ha anat augmentant el vent, incomoda una mica però s’aguanta bé. Ja hi han unes 10 persones al cim, alguns son francesos. En Manel i jo reposem una estona, fem un mos i ens preparem per baixar. Al mig de la gelera identifiquem en Ramon, ja ens havia dit que no estava fort i que ens esperaria quan es veies massa cansat, en Miquel també es deu haver quedat a sota de la pala final, doncs no estava gaire enrere i no el veiem.
La neu està molt compactada i es deixa pentinar sense sorpreses, però al acostar-nos al coll de Coronas hi ha una infinitat de petites crestes de neu ventada que fan incòmode girar, retrobem en Miquel, que ens espera per baixar, ara la neu ja està millor, primavera franca. Ens dirigim cap on espera en Ramon i al arribar-hi ens dona una sorpresa, ha trucat al refugi per que avisessin l’helicòpter doncs creu que s’ha fet una ‘ruptura muscular’ i no vol arriscar-se baixant esquiant. Ahir ens explicava que l’estiu passat i al mateix indret va trucar també per que s’emportessin una companya amb el mateix problema, potser es un malefici !!!

Com que no es veu amb cap situació greu que precisi la nostra ajuda, nosaltres 3 tirem avall – segur que serà a Benasc molt abans que nosaltres.
La nostra primera intenció era baixar per l’ibon de Salterillo i anar girant vers el coll de la Renclusa, sense arribar fins Aigualluts, però la neu esdevé molt mes tova i decidim flanquejar cap el Portillon Inferior, on arribem sense cap problema, a l’altre costat del coll la neu es conserva en millor estat, doncs el sol hi toca mes tard, mentre baixem a La Renclusa ens sobrevola l’helicòpter de la GC que va a recollir en Ramon, i que retorna amb pocs minuts cap a Benasc. Al refugi els confirmem que ja anem cap el cotxe i a les 13:00 som a Besurta, després de gaudir d’un dia esplèndid. A Benasc retrobem en Ramon, la doctora del helicòpter l’ha revisat i no l’hi ha aplicat cap solució tremenda, que faci repòs.
Dinem de nou a Benasc i cap a casa... probablement es el comiat de la temporada.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Aneto%20210510/index.html

Pic de Serrera, Andorra, 17 d'abril del 2010

 Aquesta setmana no tenia previst sortir, però l’Eduard m’ha trucat dijous al migdia comentant que Meteofrance anunciava per dissabte al matí una finestra de cel net al Pirineu oriental, amb tentacions com aquesta costa poc cedir, acordem anar a Andorra i fer el Pic de Serrera, un altre dels clàssics que ja fa molts anys que no saludem...

Amb poca estona ja som 4 pecadors que hem cedit a la temptació, L’Eduard Lluís, en Manel Broch, en Jaume Aiguadé i jo.

Marxem el divendres a la tarda per dormir al alberg Aina de Canillo, en aquesta època del any ja no hi ha problema per trobar-hi lloc. Amablement ens ofereixen deixar-nos l’esmorzar mig preparat per poder marxar aviat al matí, ens llevem a les sis i enllestim cap a la vall d’Ordino.

La pista d’accés a Sorteny està tallada per una barrera a uns 500 metres abans de l’entrada al ‘Parc Natural’, esquís a l’esquena i amunt, la vesant solana de la vall està molt escurada de neu, no es esquiable fins ben arribar al fons de tot, però la obaga n’està ben farcida. Pujem seguint aproximadament el camí d’estiu, que no es la millor elecció, però baixant desprès per la vessant obaga haurem fet una bona volta.

La neu està en bon estat, transformada, dura i aspre, es puja perfectament. Quan som a sota de la gran pala del cim hi ha algun tros regelat i alguns de nosaltres preferim posar grampons, no obstant, mes amunt torna a estar aspre i s’accedeix al cim sense gaires problemes, apart de esbufegar molt més que quan hi veníem fa un grapat d’anys.

Dia magnífic i net, sorprenentment no veiem a ningú mes per Sorteny, però hi han algunes traces que han pujat i baixat per Ransol. Mentre gaudim del panorama dalt del cim, descobrim un atrevit *artista* que baixa esquiant per la canal central del Estanyó, la neu pols es veu excel•lent i hi dibuixa una cal•ligrafia impecable – el felicitem remotament...

Per nosaltres el descens també resulta molt bo, la neu s’ha estovat una mica i la dreta pala no ofereix cap altre problema que decidir-se a fer els 2 primers girs, malgrat el cansament de la pujada estem gaudint del gran espectacle de la primavera, que encara presenta una innivació excel•lent. Si no entren temperatures gaire altes i boires, tenim temporada amb bones condicions fins el juny.

El descens l’acabem al pont que queda sota de la borda de Sorteny, malgrat que a la obaga es pot baixar força mes avall, però el riu baixa amb molta aigua i no se pas si podríem trobar un gual per passar-lo.

El premi final es un dinar de menú, amb bona qualitat, servei i preu al restaurant- hotel Tristaina de El Serrat.

Aviam si la temporada continuarà tractant-nos bé fins el final...

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Pic%20de%20Serrera,%20Andorra%20170410/index.html

Pic del Segre - Cerdanya

Dia 10 d'abril del 2010

Bon temps per aquest cap de setmana, però tan sols disposo del dissabte, al final aniré al Pic del Segre sortint des de la vall d'Err, al peu de l’estació d’esquí cerdana del Puigmal.
Corrent la veu ja en som 6: Miquel Surinyach, Miquel Castellsaguè, Jaume Aiguadé, Pep Giralt, Lluís i jo.
Al aparcament del final de la pista ja hi toca el sol, però la temperatura es prou baixa, la bona gelada de la nit ens posa la neu perfecta. Ja hi han molts cotxes, es l’atractiu del Puigmal, sortosament nosaltres anem a l’altre vall i estarem més tranquils. Es puja perfectament sense ganivetes, fins arribar gairebé al coll, les posem al final per assegurar els últims metres i encara ens cal treure els esquís per salvar el graó de la cornisa.

Remuntem al Petit Pic del Segre i continuem fins el cim principal, fent el petit sifó del collet que els separa, la carena està una mica escassa de neu i decidim que serà més interessant baixar esquiant des del Pic del Segre fins l’olla superior del Pluviòmetre, la neu està en molt bones condicions, base compactada i uns 5 cm de neu primavera molla a sobre. La pala es dreta però no cal patir, en pocs minuts ja som a la olla, ara cal remuntar de nou al Petit Pic del Segre, es nota la temperatura alta a la fondalada.

Des de dalt veiem una llarga processó de caminats que baixen del Puigmal cap a Núria, sembla una filera de formigues.
El descens de retorn a la vall del Err també està esplèndid, malgrat que no fa gens de fred, la neu es conserva amb una base compacta i franca,  avui la primavera ha estat generosa i ens ha ofert el seu millor aspecte, dia net, temperatura agradable, neu fàcil….

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Pic%20del%20Segre%2010%20abril%202010/index.html

Amb esquís per el Queyras, del 26 de març al 1 d'abril 2010

Llegint les interessants cròniques a www.cegesqui.com havia pres nota mentalment de les possibilitats d’aquest massís quan la meteo no està massa clara, i també havia observat que els informes d’innivació, que publica Meteofrance cada mes, comentaven que al Queyras aquest hivern hi havia força més neu que habitualment.

Amb aquests arguments decidim instal•lar-nos a la Gîte Les Astragales de Ville Vielle, que està al bell mig de la zona, i des d’allà anar triant sortides d’un dia segons les condicions de la neu i el temps. Hi arribem el dia 26 al vespre, som: Rosa Marí, Arnau Blanc, Eduard Lluís, F. Xavier Gregori, Manel Broch i jo.

La Elisabeth i en Jean Pierre, porten la Gîte, que no destaca especialment però es prou còmoda per el nostre propòsit. En Jean Pierre es una bona font d’informació sobre les condicions del entorn i ens aconsella diàriament amb bon criteri.

Portem la guia *52 balades a skis dans le Queyras et la Haute Ubaye* (Arnaud Guillaume) que també ha resultat una bona font d’informació.

Dia 27 – Col Longet i Pic Traversier (900 mts)

Anem amb el cotxe fins el Pont de Lariane, es el límit de carretera oberta (que al estiu passa el Col Agnel), sortim nevant del aparcament, remuntem la vall de Longet per dins d’un bonic bosc de làrix (melezes) amb uns 10 cms de neu pols, el cel es va obrint una mica i la visibilitat es bona, el sol ens saluda ocasionalment. Davant nostre obre traça un grup de 4 francesos, la pendent es agradable i s’enfila cap al peu dels corredors que baixen del pic Chateau Renard, arribem al col Longet (2701 m) i continuem cap el Pic Traversier. A la carena hi han unes cornises espectaculars, el temps continua inestable, amb ullades de sol i alguns núvols que redueixen la visibilitat dels relleus, aquí dalt el vent no fa agradable passar-hi gaire estona, calcem esquís i fem un descens excel•lent amb una neu pols lleugeríssima. Arribem al cotxe que ja comença a nevar de nou – malgrat ser una sortida curta, ha estat una bona inauguració del terreny.

Dia 28 – Pic La Gardiole de L’Alp (990 mts)

S’aixeca un dia amb el cel ben net a la vall on som, la temperatura ha baixat i la neu base està molt compacta. Sortim de Gaudissart, a la vall de Saint Veran, es una esquena ample amb lloms encadenats, d’aquells que amaguen el cim fins que no hi ets a pocs metres, es un lloc força popular, quan som a mitja pujada ja veiem baixar un parell de persones que ens han avançat a la sortida amb un ritme de F1. Dalt del cim hi ha una gran creu metàl•lica, emprenya una mica el vent i amb la neu pols que ens espera no ens entretenim gaire a dalt, justet per treure pells, ajustar les botes i preparar la càmera de fotos. Es un descens perfecte, la pendent es uniforme i justa per dibuixar els girs relaxadament i fer bona cal•ligrafia…

Ha estat una sortida perfecta, que també ens ha permès fer moltes fotos.

De tornada a la Gîte ens emportem una mica de menjar i ens instal•lem a unes taules de picnic que hi ha a tocar de la carretera, obrim un parell d’ampolles de cava que portava i celebrem a ple sol l’esquiada recent, i també els aniversaris d’alguns de nosaltres que aquesta temporada entrem al club dels *over 65*.

Dia 29 – Pic Cascavelier i Pointe des Marcelettes (1100 m)

Avui ens llevem amb el cel net, però quan sortim ja es veu emplomat, el sostre de núvols es força alt i sortim igualment cap a l’objectiu. El cotxe es deixa una mica més amunt de Saint Veran, baixem al Pont du Moulin i remuntem el sempre present bosc de làrix, cap a les Cabanes de Lamaron (runes), avui també seguim la traça d’ algú que ha matinat. Es puja còmodament fins al Pic Cascavelier, que es just un petit promontori a la carena de la Pointe des Marcelettes, aquí la traça s’enfila per l’esquena no gaire ample i força aèria, la neu es bona i avancem sense problemes. El cel gris s’obre ocasionalment i milloren els relleus, les voltes Maria cada vegada son mes apurades en la forta pendent, ja tan sols queden algunes cornises que sortegem delicadament, el cim es una petita agulla rocosa que cal voltar per el costat S. i que per darrere es converteix en una esquena prou ample per anar amb esquís. Mentre fem un mos i ens preparem per baixar cap a la vall de Chatelard, arriba un grup de 4 que han pujat per la carena O.

Baixem cap a la primera olla de la valleta, la neu està una mica pesada i humida, però es deixa fer sense massa esforç, amb millor visibilitat seria genial, seguim unes traces d’ahir que baixen cap al estretament de la cascada, es un pas dret d’uns 10 metres d’ample que avui té la neu ben molla i es pot derrapar sense problemes. Dins del torrent hi han moltes boles de restes d’allau endurides, que incomoden molt durant uns cent metres. L’Eduard es fot una costellada amb una d’aquestes boles i queda groggi, sortosament es va recuperant lentament i aconsegueix continuar el descens sense massa dificultat, ja veurem com passa la nit.

Ha resultat un itinerari de travessa amb una estètica bonica, llàstima que el temps ha estat gris i la temperatura una mica massa alta.

Dia 30 – Pic Foreant (cancel•lat per malt temps)

Sortim de nou des del Pont de Lariane (com el 27), per remuntar un tros la carretera del coll i decantar-nos després cap al Pic Foreant. Però al pont ja veiem que el temps a la vall està molt tapat, al fons hi neva. Decidim guanyar alçada per sobre del aparcament, vers el N. pensant en passar l’estona fins que ens arribi la neu a nosaltres, això passa al cap d’una hora, a la cota 2400 aproximadament, fem mitja volta i tornem cap al cotxe amb neu dura, entre flocs de neu que augmenten en intensitat.

A la Gîte pensem que podem dedicar la resta del dia a fer turisme fins a Briançon, al baixar cap a Guillestre ja plou intensament i ens quedem a dinar a un restaurant del centre, menú senzill i vi dolent. Quan sortim del restaurant està fent una bona nevada, que ens fa descartar la resta del plan i tornem cap a Ville Vielle, abans que l’estreta carretera per sobre de la gorja es posi en males condicions. Sortosament, a mida que pugem es suavitza la meteo i al arribar a Ville Vielle veiem que aquí no ha nevat gaire.

A la tarda tornem a rellegir la guia i la documentació que portem, per decidir un itinerari per demà, ens en atrauen un parell, un surt de La Roux (Pic Charbonnel) i l’altre es el Pic Paroussin, que surt de Ristolas. Decidirem segons la meteo que faci.

Dia 31 – Pic Parroussin (1000 m)

El dia s’aixeca molt net i en Jean Pierre ens passa la previsió meteo, a migdia s’embolicarà el temps.

Anem fins a Le Roux, però en aquest llogarret llunyà hi fa un vent que ens convenç d’anar al Charbonnel, girem cua i conduïm fins a L’Echalp, més amunt de Ristolas, per anar al Parrousin. Aquest aparcament també es el punt d’accés al refugi del Mont Viso, a la capçalera d’aquesta vall. Nosaltres ens enfilem al bosc, directament per sobre de l’església, hi han restes d’alguna traça vella i en alguns troncs s’hi veuen pintades del GR 58B, que coincideix parcialment amb el nostre itinerari, de nou es un bosc de làrix, la neu base està transformada i dura, al damunt hi han uns 20 cm de neu pols d’ahir…

Amb aquestes condicions gaudim fins i tot pujant la dreta pendent, al fons el Grand Queyras es un decorat excepcional i al N. la Tete du Pelvas i el seu gran gendarme complementen un entorn que fa badar la boca.

Arribats a la cota 2000 trobem una bonica i nova cabana de pastors, tota en fusta, es just al davant d’un grau que salva la part baixa de la Crête de Paroussin, aquest bosc també es una joia.

El grau es un caminet estret entre roques, que aconseguim passar amb els esquís als peus, ara ja entrem en una diagonal dins de la Combe Morelle, primer entre làrix i desprès per neu dura i plaques ventades, es una llarga diagonal una mica avorrida, de moment el temps continua acceptable, al peu del Col Lacroix la fondalada gira cap al S. i ens enfilem al Paroussin, hi han plaques de neu transformada i dura, combinades amb neu ventada que formen plaques semi estables, amb les ganivetes s’avança sense problemes i arribem amb bon ritme a la carena, guarnida amb grans cornises, el cim es una petita piràmide que sembla un gran gelat de nata. Deixem els esquís a uns 50 metres del cim, farem el descens per el mateix itinerari. Ara el temps s’embolica clarament, però tenim algunes aclarides amb sol, fins el fons de la olla resulta incòmoda per els canvis de consistència de les plaques, però després de la diagonal ja entrem al bosc amb neu pols, son unes condicions de somni, base compacta i entre 15 i 25 cm de neu pols seca, entre arbres dispersos que permeten girar lliurement, fins i tot el dret grau de la cresta es pot baixar derrapant, en poca estona arribem a la cabana dels pastors, on hi parem per fer un mos i comentar el premi que ens ha tocat. Seguidament continuem per el bosc, que ara es molt més dret, però en condicions excel•lents. La neu base aguanta bé fins a uns 50 metres de L’Echalp. Al cotxe ens felicitem eufòrics per la fantàstica baixada del bosc.

Dia 1 – Pic de Maloqueste (1050 m)

Comença el dia nevant i la previsió anuncia que al migdia aclarirà, cerquem un itinerari que ens permeti progressar sense problemes, amb l’esperança que quan s’aclareixi siguem a prop d’un cim, escollim el Pic de Maloqueste. Sortim de Ristolas pujant per una pista de l’antiga estació d’esquí (desmantellada fa uns anys), es un altre d’aquests boscos de làrix, en cara N. força dret i poc tancat, la neu està en condicions excel•lents, com aquests últims dies. Seguim les traces d’un grup de 6 persones que puja dreta amb llaçades que no perden el temps, la progressió es ràpida, de tant en tant llueix el sol i ja no neva, això promet ¡!!

Quan superem el nivell superior del bosc, entrem en un terreny de lloms i comes dretes, la neu ja està més ventada i no es tan regular, augmenta el vent i ja no veiem el sol. Arribem al cim, que es una carena ample on hi torna afer un vent emprenyador, no gaire lluny es veuen les 3 puntes del Pic Segura, que seria una bona ampliació de l’excursió si el temps aclarís. Enllestim traient les pells i ajustant les botes, doncs aquest vent no convida a contemplar el paisatge, ja força tapat per nuvolades, la primera part del descens el fem ràpid, escollint les plaques de neu dura i evitant les encrostades per el vent, aviat entrem al bosc i comencem a gaudir del nostre últim dia al Queyras amb aquestes condicions per esquiar gairebé oníriques, amples espais entre els arbres, neu fonda i seca, pendent dreta i petits llomets que ajuden a girar sense cap esforç. Costa reprimir l’eufòria per no deixar les dents en algun tronc, El retorn a Ristolas el fem tirant per el dret dins del bosc, fins gairebé entrar al poble, torna a nevar fort, sembla que hem aprofitat esplèndidament el temps, doncs no aclareix, sinó el contrari ¡!!

Un gran comiat d’aquests dies al Queyras, dels que ens enduem un bell record per els seus boscos encantats, entre altres belleses del paisatge.

A la tarda anem a la cooperativa lletera per comprar algunes varietats del formatge local, que resulta tan llaminer com els boscos.

Encara ens queda temps per arribar-nos a Chateau i donar un cop d’ull a la seva impressionant fortalesa, llàstima que no es pot visitar per dins.

Resum: Aquestes valls mereixen tornar-hi, amb bon temps hi han interessants travesses de qualsevol nivell, i si la meteo no es bona també hi han recursos per gaudir dels seus cims.

Tampoc cal oblidar les seves pintoresques cases, que indiquen un passat amb una economia sòlida, ni la seva interessant col•lecció de rellotges de sol (cadran solaire) molt ben restaurats, que posen una pinzellada de color i art a moltes de les parets del pobles, o les seves boniques fonts públiques (la majoria d’aquestes fotos son d’en Xavi).

Podeu veure-les totes a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Queyras%20030410/index.html

Preludi de primavera a Nuria - Puigmal

19 de març 2010

 Aquest cap de setmana tornarà a fer un temps poc agradable, en Miquel S. i jo decidim aprofitar el sol del divendres per donar una ullada a Nuria i pujar al Puigmal per la Coma del Embut i el pluviòmetre, ja fa anys que no fem aquest itinerari clàssic on obríem la temporada de neu fa gairebé 50 anys…

Agafem el primer cremallera, que surt de Ribas centre a les 07:15, esmorzem al tren i sortim de Nuria una mica abans de les nou.

Neu primavera dura fins que entrem al torrent del Embut, on es combina amb neu pols molt compactada per el vent, el fons del torrent està molt ple de neu, l’avenc no es veu, anem seguint les traces d’un parell de joves que s’enfilen directament vers el cim, sense anar al coll de la dreta, acabem posant les ganivetes gairebé a dalt de tot, doncs estem entre pedres i una relliscada podria perjudicar-nos el nostre delicat cutis, ells baixen esquiant per el mateix lloc, però nosaltres ho farem per el costat del coll, on fa una valleta ben coberta de neu.
Dalt del cim no hi parem gaire estona, el vent no es molt fred però molesta força.
Al voltant nostre observem la mateixa situació, molt bona acumulació de neu a les comes i torrents, però els cims i carenes estan molt escombrats per el vent.
El descens no es cap meravella, hi ha neu mig compactada amb una crosta que es trenca sovint. Parem a tocar del pluviòmetre per fer un mos i gaudir del sol, arrecerats del vent.

Arribem a Nuria tot just quan marxa el cremallera, haurem d’esperar fins les 14:00, o sigui que arribem a les tres a Els Caçadors amb la gana preparada, bon menú del dia i cap a casa

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Puigmal%20mars%202010/index.html

Pic de la Cabaneta - Andorra

 Les previsions de la meteo per el cap de setmana no eren gaire positives, però al final el divendres veig que hi ha un canvi i el dissabte promet bon temps. Truco a en Castellsaguè i m’explica que va a Andorra amb en Martí, l’objectiu es el Pic de la Cabaneta, per la Vall d’Incles, anar i tornar a casa el mateix dissabte. M’hi afegeixo i també en Surinyach.

Desprès de la llevantada d’aquest dimecres i dijous, creiem que tenim bones possibilitats de gaudir de bona neu, i sense gaire risc en les orientacions oest, segons les informacions del risc d’allaus de Meteocat i MeteoFrance.

Cal superar la incomoditat de llevar-se a les 05:00 i fer les 3 hores de cotxe ¡!!

A les 10 ens calcem els esquís al peu dels apartaments d’Incles, la pista no està oberta als cotxes i cal remuntar tota la valleta, fa un dia clar esplèndid i es veu una cobertura de neu força bona. 

Com sempre, la vall està molt freqüentada per usuaris de tot tipus, turistes passejant, altres amb raquetes, alguns amb esquís… seguim la traça oberta cap a la vall de Siscaró, s’enfila més a la dreta del necessari, però es més còmode seguir-la que obrir-ne de nova, a la Coma de Siscaró, davant del refugi, som unes 15 persones, unes traces de raquetes s’enfilen a la dreta, nosaltres apuntem directament a la dreta pendent de la cara oest del cim, hi ha una canal esbiaixada que es veu molt ben coberta de neu. No obstant, aviat ens avança un xicot que s’enfila més directament, cap una zona on afloren moltes pedres, però aprofitem de nou la comoditat de la traça oberta i la seguim, malgrat certa incomoditat per pedres i gel. Per baixar crec que serà millor la meva idea original. A les 13:00 som dalt del cim, en aquesta carena on no es distingeixen gaire les 3 puntes molt veïnes, la Tossa de Siscaró, el Pic de la Cabaneta i el Roc Meler. Descansem una mica i gaudim del nítid panorama que ens ofereix aquest temps fred, net i clar.

Per baixar anem a cercar la canal esbiaixada, a la que accedim sense cap problema, la neu està en condicions excel•lents i fins i tot les nostres cansades cames hi dibuixen bona lletra, ha estat un bon encert i des del peu ens recuperem dels esbufecs mirant els girs trenats que hi hem dibuixat. El retorn cap a la Coma de Siscaró i la Vall d’Incles també ens ofereix molt bona neu. A les 15:00 som de nou al cotxe, quin dissabte més encertat !!!

I a la nit cadascú al seu corral descansant satisfets.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Pic%20de%20la%20Cabaneta%20060310/index.html

Serra de Madres - Capcir

-->

13 i 14 de febrer del 2010

 Ja fa dies que les temperatures son força baixes i quan neva també bufa fort el vent, o sigui que cal vigilar molt bé l'itinerari per evitar les pales de neu inestable i amb plaques fràgils; amb aquests ingredients creiem que la Serra de Madres, al Capcir, ofereix bones possibilitats amb seguretat gràcies al bosc que arriba fins l’ample esquena carenera. Ja ho varem comprovar fa 5 anys amb un tou impressionant de neu pols.

El divendres al vespre ens instal·lem a la agradable Gîte du Moulin, de Riutort-Puyvalador, dissabte a les 8:00 el termòmetre del cotxe marca -18ºC, i no fa vent, anem amb el cotxe fins a Odello de Real i pugem directament per el bosc inventant el camí entre les clarianes, de tant en tan creuem algun rastre de camí ample, es agradable obrir la traça amb aquesta neu fonda i lleugera mentre alguna branca ens ruixa amb la seva càrrega de cristalls. No avancem gaire àgils però gaudim de la solitud del entorn i del cruixir de la neu tan freda, quan els arbres s’aclareixen la vista es netíssima, un bon fred d’hivern ofereix la millor transparència del aire. 

             

Guanyant alçada per la carena, la neu ventada forma el que semblen onades congelades, no gaire pràctic per avançar però interessant com a mostra de la potència del vent, arribem al Coll dels Gavatxos i d’aquí cap a munt no hi queda neu a la carena, però les pendents que baixen a la Coma de Pontells estan extremadament carregades, a pocs metres de nosaltres hi ha una grandiosa cornisa penjant sobre la pala, que contrasta amb l’absència de neu on estem. Una mica al Est veiem gent que arriba per el camí marcat com *Tour du Capcir*, alguns deixen els esquís i continuen a peu.

Ja son les 13:00 i no ens atrau gens caminar fins el cim sense esquís, obrir traça ens ha deixat una mica tous. Descansem una mica i comencem el descens seguint les nostres traces de pujada, molt bona neu i divertides traces dins el bosc, aconseguim arribar al cotxe sense trencar cap arbre.

A la tarda, ja descansats amb una bona dutxa calenta, rumiem un objectiu per demà, al final decidim tornar a Madres, però seguint el camí marcat com *Tour du Capcir* que no coneixem i que també es pot agafar al mateix Odello.

Avui diumenge no fa tant de fred, a la mateixa hora que ahir, el termòmetre marca -16ºC ¡!! 

Hi ha un núvol baix enganxat a la vall i cauen algunes volves de neu, però està clar que a sobre ja hi llueix el sol. A Odello el camí, marcat amb pintura groga i vermella, ressegueix la part inferior del bosc vers NNE, els arbres estan guarnits amb una gebrada que forma llargues agulles de gel, amb la llum difuminada per el núvol el paisatge podria esser un escenari escandinau. 

A la cota 1560 el camí ja guanya alçada per la carena cap al E, primer amb llaçades obertes i desprès com si fos un arrossegador de troncs – aquest tros es estret dins d’un bosc molt espès, no el veig gaire esquiable a la baixada. Quan s’aclareix el bosc va guanyant alçada tenint a la dreta el Roc Mary, ara no hi ha tanta neu i els nerets no estan coberts del tot, arribem al mateix punt que ahir, a l’alçada del Coll dels Gavatxos, avui es mes aviat i si que deixem els esquís i caminem fins el cim de Madres, està més blanc que ahir amb la gebrada de la nit, però no es esquiable, també hi bufa una mica el vent i no convida reposar en aquest interessant mirador, el Canigó també es veu totalment escombrat de neu per la cara oest. Com que la pujada no la hem vist massa interessant per esquiar, massa traça rascada als llocs estrets, decidim repetir el descens d’ahir que tan bon gust de boca ens va deixar. En realitat la neu s’ha compactat una mica i demana més treball de cames que ahir, quan arribem al cotxe estem ben tous tots tres…. Però contents per aquest fred cap de setmana al Capcir.

Participants: Manel Broch, Eduard Lluis i jo.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Serra%20de%20Madres%2013-14%20febrer%202010/index.html