Amb una previsió meteo teòricament favorable de dimarts a divendres, decidim fer una nova incursió al Queyràs, motivats per el bon record del any passat. Aquesta vegada hem trobat lloc a la Gîte Les Arolles de Molines (La Rua), que est a mes alçada i probablement ens permetrà fer activitats amb un mínim us del cotxe.
Som la Rosa Marí, l’Arnau Blanc, en Jaume Aguade, en Manel Broch, l’Eduard Lluís i jo.
Malauradament el dilluns al vespre, quan ja estem instal·lats a Molines, la previsió per l’endemà es força dolenta.
Dia 1 de mars
A les 12 ja som de nou a la Gîte i al avançar la tarda augmenta la intensitat de la nevada, a sobre dels cotxes ja hi han uns 40 cms de neu. Alguns companys agafen el cotxe i baixen fins a Chateau per fer compres, al tornar ens comenten que a la fondalada hi ha nevat encara més, l’endemà ens avisen que a Abriès hi ha gairebé 1 metre de neu nova ¡!!.
El mal temps del cap de setmana s’ha allargat i avui encara dura, es més, sembla que nevarà intensament, a pocs metres del allotjament tenim una ascensió curteta que gairebé corre tota per dins del bosc i que sembla feta a mida per un dia de mal temps. Es el Pic Boucher. Sortim nevant i remuntem la valleta cap el coll des Près de Fromage, aquests boscos de làrix son ideals per passejar-hi amb esquís, seguim una traça molt marcada i aviat atrapem un grup d’unes 15 persones. Probablement es alguna activitat col·lectiva organitzada per aquesta darrera setmana de vacances escolars a França. Un grupet es para a menjar una mica i la resta segueixen un altre camí, ens quedem nosaltres 6 pujant al cim, no ha parat de nevar des de que hem sortit, ja hi han uns 30 cms de neu nova; fem alguna petita marrada malgrat el GPS i el mapa, que inclou una capbussada meva per sorpresa en un curtet descens amb les pells posades – la feina que tinc per aixecar-me del gran forat; però arribem sense cap problema a la cabaneta que hi ha al cim, com a panorama, la visibilitat no deixa veure ni la vall, continua nevant però la baixada amb molt bona neu pols ens omple d’eufòria.
Per demà la meteo anuncia bon sol i temperatures no gaire altes, però haurem de filar prim al escollir l’itinerari, amb l’acumulació de neu nova el risc d’allau ha augmentat al nivell 4.
Dia 2 de mars
Sol resplendent i cel net, per les carenes la neu que aixeca el vent semblen grans fumaroles. Escollim el Pic de Morrue Froide, doncs hi ha bosc gairebé fins el cim i sembla mes segur, també sortim amb els esquis als peus gairebé des de la Gîte, pugem cap a Gaudissard i seguim un caminet identificat com a pista de fons que planeja a mig aire fins a sobre del llogarret de Prats Hauts. A mig camí ens creuem amb un grup de 3 catalans que pugen pel dret des de la carretera, van molt embalats cap al Gardiole. Nosaltres anem guanyant alçada per dins del bosc amb un tou de neu impressionant, i molt cansat per obrir-hi traça, que anem fent a torns, encara que l’Arnau amb la seva tradicional afició a liderar en pren una ració extra :).
A estones seguim camins i tot sovint pugem lliurement sense cap ombra de sender, resulta molt entretingut pero ho gaudim molt, aquests boscos son força oberts i permeten escollir traça gairebé sense problemes. Quan gairebé som dalt de la carena fem una paradeta al sol per alimentar-nos, i desprès cap al cim. De fet es una petita estribació de la carena que baixa del Pic Gardiole i a alguns de nosaltres ens sembla que seguir la cresta fins aquest altre cim seria una bona manera de completar la travessada, però els altres s’enllamineixen amb unes traces d’uns francesos que ens han dit que baixaven per el bosc cap a Ville-Vielle, també es atractiu, especialment si hi han les traces de qui ho coneix, o sigui que ens dividim.
L’Eduard, en Manel i jo seguim la cresta cap el Gardiole, les pendents a la nostra dreta es veuen inestables i ens mantenim per la carena, unes cornises grandioses pengen a la nostra esquerra. Quan arribem al cim el cel s'ha anat tapant i es força gris, però amb bona visibilitat. Ja veiem que hi han moltes traces al descens cap a Molines i tenen molt mal aspecte, res a veure amb la baixada amb neu pols del any passat, la neu està irregular, molt fonda, ventada i pesada, les traces ja obertes encara ho fan mes difícil. Feia anys que no trobava una neu tan complicada i cansada de tractar. Arribem a la Gîte amb un trinxament de cames considerable. Son 1170 mts verticals acumulats, dels que uns 800 hem estat obrint neu molt fonda, sumats al dur descens, recorregut segons el GPS uns 8 kms.
Poca estona desprès arriben els altres companys amb un somriure que exhibeix la magnífica baixada amb neu pols que han fet.
Hauríem d’investigar si s’ha inventat algun sistema per ser a dos llocs diferents a la vegada :-)
A la Gîte seiem a la sala comuna i fem una mica d’àpat per aguantar fins el sopar a les 19:00.
Es menja força bé aquí, la gentilesa de la mestressa ens recorda, per contrast, els mals modals de la de la Gîte L’Astragale a Vile-Vielle, l’any passat. També està molt millor tot l’edifici i les cambres i banys.
Desprès del sopar ens posem a investigar els mapes i guies per decidir on anar demà, la meteo no sembla dolenta, però indica sol, núvols i una mica de neu…
Decidim canviar de vall i provar sort a la del Izouard, per una vall que surt d’Avrieux i puja fins el col de la Furfande, i del coll queden un parell de cims no massa lluny. Si no hi ha cap sobrecarrega de neu per aquella vall, pot ser una alternativa adequada.
Dia 3
Malgrat la previsió, s’aixeca un dia amb el cel molt net. Aparquem a tocar de l’oficina de turisme i sortim d’Arvieux amb els esquís als peus, seguim el GR 58 que sembla una autopista de traces amb totes les eines de peus imaginables, es una pujada suau i franca, desprès d’uns 15 minuts de sortir, ens avancen els 3 catalans que varem veure ahir, continuen amb la mateixa marxa ràpida, ells van cap a un altre cim i aviat desapareixen per una valleta lateral.
Aquesta vall es força obaga i a la fondalada la neu es de qualitat impecable, es evident que la nevada del dimarts no va carregar gaire per aquesta part. El camí guanya desnivell molt lentament i aixó em cansa mes que les pujades fortes, doncs no agafo el ritme convenient. Una mica abans d’arribar al coll fem una paradeta alimentaria, comencen a veure’s plaques molt lluentes, el vent s’ha emportat la neu pols i surt la neu gelada vella, sovint encrostada.
Deixo les ganivetes a ma i aviat decideixo que cal posar-les abans de patir, resulten molt practiques els últims metres abans d’entrar al coll de Furfande. A la carena de la dreta s’hi veu el Pic Gazon amb un grup de gent a dalt. La primera part de la carena es veu pelada i dubto si paga la pena arribar al cim, però com que encara fa bon temps decideixo provar-ho, tirem amunt L’Eduard, en Jaume i jo, sortosament el tros amb poca neu es curt i la resta de carena es segueix perfectament amb els esquís i ganivetes als peus, alguns trossos estan guarnits amb grans cornises que comencen a esquerdar-se vers l’estimball. Poc abans del cim es veu al oest el grup de l’Ailefroide, La Meije i Pelvoux, entre els núvols que s’acosten. Enllestim la visita al cim per evitar que la nuvolada ens espatlli la visibilitat per el descens, la neu est ventada i compactada però deixa maniobrar sense grans problemes, comparat amb ahir – es glòria. No refem tota la carena, sinó que baixem per un collet tot seguint una traça individual d’avui, en algun tros sento com la placa de neu retruny i cedeix una mica, però hi ha poca pendent i res no es mou. A la cabana sota el coll fem un mos i quan iniciem de nou el descens la visibilitat ja es una mica limitada, no obstant en mitja hora ja som de nou al cotxe. Els companys ja hi han arribat i estan al bar bevent quelcom calent. El GPS ens diu que hem fet 1275 mts verticals i 15 kms de recorregut, no obstant estic menys cansat que ahir ;-))..
Tornant a la Gîte parem a la cooperativa de formatges de la vall i comprem un bon assortiment del seus productes, per portar a casa.
Aquesta nit serem a una cambra diferent, es una llauna el canvi i ara la compartim amb altre gent, es la última nit, paciència.
Día 4
Avui la previsió ha començat exacta com anunciava, nevisqueja i la visibilitat es força reduïda, en aquestes condicions no paga la pena sortir a donar un tomb, avui tenim unes 8 hores de cotxe i decidim marxar directament cap a casa.
Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Queyras%201-2-3%20mars%202011/index.html
Fem una mica de marrada al pujar massa a l’esquerra, però ho rectifiquem creuant en diagonal per entrar al cercle per sota del Tuc de la Llança, una dreta pala amb la neu fonda puja fins al collet del cim, però no ens veiem capaços de pujar amb els esquís als peus i els carreguem a l’esquena, obrir traça a peu amb aquesta neu fonda resulta molt dur i arribo al collet amb el carburador que treu fum, el cim queda molt proper i la cresta no sembla gaire complicada, però estic massa cansat i hem quedo descansant al collet mentre l’Eduard fa cim i jo faig fotos.
Magnífic jardí i bauma per el bivac, on ens acompanyen uns isards gens tímids que ens vigilen i pasturen a uns 20 metres, nit esplèndida i estelada a pleret que ens fa gaudir plenament del lloc. El diumenge acabem la Faja de las Flores al circ de Salarons, davant nostre i una mica a sota, el Tozal del Mallo no impressiona gaire. Les Clavijas de baixada fan una mica de canguelo, dons no pots evitar que la mirada es fixi en el miler de metres verticals que tenim a sota, una cadena o un cable hi faria un bon favor.
La alternativa per La Fajeta ens sembla pitjor, doncs es una rampa herbosa molt dreta i penjada a un cingle, d’on desprès es surt per una estreta cornisa – que està guarnida amb un cable o cadena fixa a la paret.
