Primer de maig al J. M. Blanc

-->

Alt Pallars del 1 al 3 de maig 2009 

 Desprès de vigilar la meteo tota la setmana, i quan ja gairebé creiem que faria mal temps, el dimecres veiem que al Pallars hi han possibilitats raonables de bon temps si no estem gaire enganxats a la carena fronterera, això ens fa decidir anar al refugi J.M. Blanc, i encara hi queden places...

Som la Mireia, en M. Castellsagué, en Xavi Gregori i jo. El divendres, des d’Espot truco al refugi per conèixer com està el flanqueig sobre el llac, al descens des del coll de Muntanyó, doncs aquest itinerari per arribar al refugi pujant per les pistes d’esquí (ara tancades) ens sembla més atractiu que no pas remuntar la vall de Peguera. En Serratosta m’ho treu del cap, hi ha força neu acumulada que encara no s’ha purgat i la temperatura es massa alta per passar-hi a mitja tarda... amb aquesta informació decidim deixar el cotxe a l’entrada del Parc, a la pista que va a Sant Maurici, i pujar per la pista del refugi. Comencem a trobar neu quan s’arriba a la canonada d’aigua que baixa de la presa de Lladres, però aviat ens passa l’alegria, la discontinuïtat de la neu ens castiga durant 1.5 hores més, alternant entre gruixos de 1 metre i res !!! en realitat no aconseguim portar els esquís calçats contínuament fins uns 50 minuts abans d’arribar al refugi. Si haguéssim pujat per la vall natural ens hagués passat el mateix.

Malgrat tot això, hi ha molta neu per sobre dels 1900 metres i tot el cercle fa bon goig. L’ampliació del refugi feta fa 6 anys l’ha millorat molt i malgrat que està ple, s’hi està raonablement còmode, no es nota l’estretor fins l’hora de sopar, quan cal menjar en 2 torns. Bona teca i tracte agradable.

El dissabte sortim amb la intenció de pujar al Muntanyó, per el coll del mateix nom, però a 20 minuts del refugi comprovem que l’aspecte del flanqueig que varem evitar ahir continua en condicions dissuasòries, no pas per pujar-hi ara quan la neu encara està una mica dura, però si per la tornada amb temperatures altes. O sigui que reorientem la sortida i anem cap al collet de la Valleta Seca per fer el Monastero, voregem el llac i ens enfilem per una canal força dreta amb els esquís a l’esquena, entrant així a la cubeta de la sèrie d’estanyols on s’ajunten les 2 valls que té a cada costat el pic de Monastero, ara ja seguim traces d’esquís i de raquetes, la pala del costat del collet es dreta però la neu està en bones condicions per pujar calçat fins a tocar dels grans blocs de roca del cim. Fa un dia esplèndid i tan sols es veuen núvols a la carena que de la frontera amb França. Dalt del cim som unes 15 persones, uns francesos que baixaran a Sant Maurici i la resta que fem anada i tornada al JM Blanc. La neu de la pala està en condicions prous bones, neu humida mig compactada i dura, però més avall ja es ben molla i amb una base que cedeix a sotracs. Fa un parell de setmanes que va nevant amb temperatura propera als 0ºC però a la nit hi ha poc regel, o sigui que no s’ha transformat com caldria esperar en aquestes dates. 

De nou al refugi fem us intensiu del sol per eixugar les pells, guants i mitjons, i practiquem la saviesa de les marmotes tot carregant-nos d’energia solar gratuïta, tenim moltes hores per xerrar i observar la resta de personal que arriba o marxa del refugi... els que portem esquís som en minoria absoluta - les raquetes dominen en nombre. Hi veiem usuaris de raquetes amb diferents combinacions, els que porten els 2 bastons a les mans i els utilitzen per desplaçar-se (sembla lògic), els que els porten plegats i a la motxilla (per quin motiu?) i alguns que a la mà hi porten un piolet (un altre misteri), es evident que les raquetes han obert la muntanya amb neu a moltíssima gent, però ben pocs s’han molestat en aprendre la tècnica bàsica per treure’n profit i progressar per la muntanya amb seguretat.

Mentre sopem, en Serratosta va anunciant els gols del Madrid-Barça, amb eufòria culé i cara de pòquer dels aliens, quan ens posem a dormir l’últim resultat que sento es 2-6, m’adormo sense amoïnar-me gens per si encara en cauran més...

Aquesta nit al dormitori hi fa calor, fins i tot si tan sols t’abrigues amb una funda prima, es la suma de la petita estufa elèctrica i la calefacció que genera el bon sopar. A les 7 del matí ja som al menjador, l’esmorzar inclou pernil dolç i formatge i pa amb tomàquet, a mes de la mantega i melmelada... es un detall d’agrair...

La tornada a Espot la farem per el coll de Monastero i la vall que porta a Sant Maurici. Aquesta nit ha fet un regel considerable, fins i tot a l’aigua que es veu lliure al llac s’hi ha fet una mica de gel, esperem que millori la qualitat de la neu per el descens de la bonica vall de Monastero. De pujada també es fa via còmodament, al coll en Xavi i jo decidim no pujar al Peguera, els altres comencen a pujar i nosaltres 2 ens esperem uns minuts, però fa un ventet emprenyador i comencem a baixar la primera pala per poder esperar-los en un recó arrecerat i prendre el sol. La pala del coll no està malament, però hi han moltes traces de tot tipus i com que s’han endurit, resulta una mica molest, una mica més avall, com que ja es ample, podem encadenar els viratges tranquil·lament i anem a reposar en unes roques al bell mig d’aquesta olla al peu del Monastero i el Peguera. Es un entorn bellíssim i feréstec, l’espectacular cara nord del Peguera i la seva canal estan molt carregats de neu, quan ja hi portem una bona estona observem els nostres companys que arriben al cim, un gran bloc de roca sobresurt per damunt de l’ultima congesta de neu i vist des d’aquí hi ha 3 puntets que progressen per la neu, el punt de vista que tenim es espectacular.

Passen ja 2 hores des de quan els hem deixat al coll i tot just veiem una colla que inicia el descens, però son mes gent dels que nosaltres esperem i amb la distància no sabem reconèixer si son els nostres companys, però veiem que no baixen directament, sinó que flanquegen per sota del Peguera, això ens amoïna doncs ja haurien de ser aquí, no obstant decidim anar baixant doncs tampoc no podem esbrinar què passa... la neu està en condicions excel·lents de primavera i aviat som a la fondalada, llavors veiem unes traces més avall i son els nostres companys, eren amb el grup que s’ha desviat sense baixar directament i creien que nosaltres ja érem a baix. O sigui que ja podem continuar gaudint junts de la baixada, ja feia molts anys que no l’havia feta aquesta vall i arribem amb els esquís als peus gairebé fins el refugi Mallafré, aprofitant que a la obaga la neu s’aguanta prou bé. Uns minuts més i ja som a la parada dels taxis que ens deixen al aparcament de l’entrada del parc.

A Espot dinem al Joquim, i brindem per aquests 3 dies primaverals que hem gaudit...

Podeu accedir a les fotos aquí:

http://godia.arvixe.com/EM%20Peguera%20i%20Monastero%20010509/index.html

Dormillouse - Vall de Freisiniéres – Parc dels Ecrins del 3 al 6 d’abril 2009

 Ja feia temps que teníem en llista d’espera aquest racó del Parc dels Ecrins, des de quan varem llegir el reportatge d’en Jaume J. a ‘cegesquí.com’ i el seu article a Vèrtex, o sigui que amb una innivació generosa a la zona, i una previsió meteo raonable, ens hi hem escapat aquest cap de setmana de Rams.
La Gîte des Enflous està tancada (sembla que per problemes de salud) però està oberta la de L’Ecole, al edifici que era l’escola de Dormillouse, a tocar de l’església. El llogarret de Dormillouse es una joia de panorama, de tranquil•litat (tan sols 14 places) i de cordialitat d’en Serge i la seva ajudant, que han convertit L’Ecole en un abric acollidor molt agradable.
Sortint de casa el divendres a les 7:00, arribem a Dormillouse a les 18:00, deixant el cotxe a la pista, al límit que hi han netejat la neu, aproximadament a 2 hores de la gîte.
Anem amb els esquís als peus fins l’aparcament d’estiu, mentre veiem caure abundants purgues de neu de les parets de la Tête de Gramusat, una d’elles porta adjunt un gran bloc de pedra que peta sorollosament sobre la pista recoberta de neu, hi fa una trinxera d’un metre de profunditat fins trencar l’asfalt, i rebota cap al torrent; quan hi arribem se’ns encongeix l’estomac, no fa ni 10 minuts que ha caigut. Al aparcament decidim pujar per el camí marcat ‘d’hivern’ doncs el d’estiu està mig escombrat per allaus i la temperatura es massa alta per pujar-hi tranquils amb esquís. Aquesta variant per l’hivern es un caminet de grau, amb algun cable que protegeix els punts on el glaç podria fer-los perillosos. No es descobreixen les cases fins gairebé ensopegar-hi, algunes d’elles es veuen ben restaurades i es evident que hi ha qui hi viu tot l’any. Seguim les indicacions que ens porten a L’Ecole, ens sentim una mica infants arribant a l’escola !!!
L’edifici està restaurat amb molt bon gust i la conversió en allotjament hi dona un bon caliu. Encara ens queden un parell d’hores de llum per gaudir del esplèndid panorama des d'aquest balcó.
Parlant amb en Serge sobre un itinerari per demà, ens suggereix que anem a la Tête du Plumel, a la vall de Chichin, doncs es un itinerari a ple Sur on creu que la neu ja està transformada i estable.

L’hi fem cas i el dissabte remuntem aquesta vall, ens calcem els esquís a 10 minuts de Dormillouse, la neu encara aguanta dura i la progressió es fàcil, però la temperatura es massa elevada, a la baixada ho patirem. Intentant seguir les indicacions d’en Serge, arribem a un coll/bretxa a la cresta, a 3030 mts., després de remuntar una dreta canal amb dos pams de neu fonda humida que ens deixa molt tocats, no ho hem agafat bé i som a un altre punt de la cresta, més al oest de la Tête de Plumel. No ens hi amoinem, el panorama es magnífic i fa un sol agradable per reposar, tenim davant mateix la carena del Grand Pinier, el nostre objectiu per demà. El descens resulta realment cansat, amb la temperatura alta des de fa cinc dies, a les nits no regela prou i la neu s’enfonsa amb qualsevol moviment, amb paciència i suor anem lliscant avall i arribem de retorn a L’Ecole a les 15:00, amb 1300 metres de desnivell acumulats. La terrassa de fusta es un lloc ideal per fer l’estesa del material, posar a secar les pells, guants i botes, i fer la cervesa mentre piquem una mica i gaudim d’aquesta bellíssima balconada. El sopar es agradable, no hi ha ningú més i compartim la taula i la xerrada amb en Serge. El dormitori també es agradable, una sala amb 14 lliteres de fusta, somiers de fulles de fusta, matalàs amb llençol, coixinera i edredó, els sanitaris també son correctes, fins i tot dutxa amb aigua (raonablement) calenta.
El diumenge ens cal baixar fins la part baixa de les cases, passar un pont i remuntar un dret bosc, al inici hi ha restes de petits allaus que incomoden l’accés a un camí que ja resulta més còmode, hem sortit a les 6:30 i la neu aguanta prou dura per pujar sense enfonsar-nos, quan el bosc acaba, encadenem una sèrie de lloms (les bosses, en diu en Serge) que permeten guanyar alçada agradablement i sense perdre el temps, la pendent es intensa i aviat tenim una gran vista sobre les valls veïnes, el sol ja escalfa i la crosta de neu ja comença a no estar gaire forta, però no resulta cap gran problema per pujar, l’itinerari es un dels més bonics que hem fet mai amb esquís, al últim tros avancem per l’esquena del Grand Pinier, no gaire ample però suficient per anar còmode amb esquís, comencen a aixecar-se núvols que de tant en tant s’estripen als cims, dalt del cim hi fa una mica de vent i no convida a quedar s’hi gaire estona. Quin gran cim per esquís !!!
Els primers metres del descens la neu recent, tova i humida, encara es deixa treballar prou bé, però al perdre alçada es va fent més irregular i la crosta es trenca a cada gir, més avall la base està totalment podrida i sovint ens quedem clavats fins els genolls – o fins l’aixella, segons la caiguda...
Com ahir, el cansament baixant resulta realment dur, però l’humor no falta i arribem a L’Ecole satisfets per l’ascensió i trencats per l’esforç, avui han estat gairebé 1500 metres acumulats. De nou l’estesa al sol de la terrassa, amb les cerveses i desprès la dutxa.
Aquesta nit estem al complert, ha arribat una colla que van amb raquetes i sopem tots junts a la gran taula. També ha arribat la ajudanta d’en Serge, que fa les tasques de la cuina i ens ha preparat un ‘xili amb carn i mongetes’ picantet, d’aquells que no sembla que piquin, però que a mig plat ja ens fa suar, l’Eduard està amoïnat per el que pica al menjar-ho i per el que repicarà al final del processat.
El dilluns, si el temps i les cames aguanten, anem a la Tête des Pommetes, la punta més oriental de la carena dels Piniers, potser carenejarem fins un avant-cim del petit Pinier, de 3030 mts. En Serge ens ha indicat un pas en diagonal entre dos barres rocoses, que permet accedir a la vall del llac de Faravel sense sifonar gaire, sobre el terreny resulta complicat, doncs es molt dret i la crosta de la neu s’esllavissa, decidim posar-nos els esquís a l’esquena, guanyar alçada per el rastre d’un allau – on ens enfonsem menys – i desprès flanquejar al peu de la barrera superior, ens en sortim sense grans problemes, però ha resultat un pas molt lent i cansat. Entrats a la part inferior de la coma de Faravel, travessem el torrent per el ‘Pont de Fer’ que es un pont de roca natural, i que està totalment cobert per la neu, d’allà pugem sense problemes a la Tête des Pommetes, amb la seva fita de pedres, però decidim no continuar carena amunt, els núvols s’estan tancant i les cames demanen pau...

El descens el fem a estones sense veure prou el relleu, afegint més interès a la neu crosta inestable i les enfonsades en la neu molla, el retorn no el fem per el pas crític de la pujada, remuntem amb les pells fins un pas més amunt, que ens porta a tocar de la cabana de Palouel, per on varem passar ahir. De nou baixem per el dret bosc i arribem a L’Ecole esperant amb delit la cervesa que ens consola dels patiments.
La previsió de la meteo confirma que demà al migdia el temps s’embolica per el que queda de la setmana, amb aquesta informació decidim que demà marxarem cap a casa després d’esmorzar. Sempre sap greu no trobar la muntanya en el seu millor estat, però tot i les males condicions de la neu, tornarem encantats de l’activitat feta – i envejant la neu pols que hi han trobat altres !!!
La baixada el dimarts al matí, la fem per el camí d’estiu, ja no creiem que baixi cap esllavissada i sempre es més agradable que portar els esquís a l’esquena. No obstant, això també resulta problemàtic, la cobertura de neu ja es discontinua i cal travessar els grossos blocs d'alguns dels allaus caiguts, per acabar d’arreglar-ho la crosta no aguanta el nostre pes i acabem fent una infinitat de voltes maria, o carregant la creu a coll, en un terreny molt incòmode, sortosament al arribar a la plana del aparcament d’estiu, ja podem calçar els esquís còmodament i sense remar massa ens desplacem, comparativament, amb certa facilitat fins arribar al punt on la pista està neta i retrobar el cotxe.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Dormilleuses%2003%20a%2006%20abril%2009/index.html
o en aquesta drecera:
http://tinyurl.com/ce4y5l

Inici de Primavera a Sant Maurici i Amitges

 Amb les altes pressions i les recents temperatures altes, estàvem convençuts de gaudir d’una entrada primaveral magnifica; ja feia anys que no anava a Amitges i he convençut a en Broch i a en Castellsaguer per anar-hi a donar un volt. Malgrat el pont de Sant Josep, encara trobem lloc al refugi.
Sortim el dissabte de Sant Maurici a les deu tocades, això de matinar tant per arribar a temps de fer algun cim el dissabte, cada vegada ens pesa més… calcem els esquís tot deixar el Land Rover que ens ha pujat, neu primavera ben transformada, del estany de Ratera amunt ja veiem gent a dalt del Pic de Ratera, el nostre objectiu d’avui. Tot guanyant alçada anem descobrint que la neu està molt irregular i forma unes estranyes làmines inclinades, d’un dit de gruix, que no acaben de suportar el pas dels esquís, esperem que a la llaminera pala de dalt ja estigui millor… però les il•lusions no es fan realitat, el dia es esplèndid, una mica de vent fresc que molesta de tant en tant no ha deixat fondre gaire la crosta d’aquestes làmines, a la baixada ens resulta francament incòmoda, doncs s’encarrilen els esquís contínuament - paciència... no es pot tenir tot !!!. no obstant la resta de factors son tots positiu, o sigui que arribem al refugi d’Amitges ben cofois de la jornada. 

Tenim encara força temps per instal•lar-nos i relaxar-nos abans del sopar, aquesta esplèndida balconada sobre la vall alimenta l’esperit tan sols de mirar al voltant. Malgrat estar totalment ple, en Valentí ens comenta que es el màxim d’aquesta temporada, no tenim en cap moment la sensació de ‘massa ple’ i el servei es excel•lent. Es nota el ‘savoir faire’ del titular i els seus ajudants.
El diumenge som els primers de sortir, probablement la majoria dels que hem dormit al refugi ja marxen avall, acabats els dies del pont de Sant Josep, molts d’ells son de Madrid. Baixem esquiant fins la clotada de la Coma del Abeller, amb neu molt dura, però gens semblant a la d’ahir, en aquest costat es neu primavera totalment transformada, es puja molt bé amb les ganivetes, tornem a tenir vent i força fresc, ens aniria bé que afluixés per estovar una mica la neu a la baixada. A la coma superior ens posem els esquís a l’esquena i grampons als peus, per remuntar fins dalt de la bretxa que obre l’accés a la vall de Cabanes i la pala superior del Bassiero, tot creuar aquest pas el vent ja no molesta tant, tornem a calçar els esquís i arribem al cim del Bassiero, avui la temperatura es més baixa que ahir, o potser es perquè es força aviat, el cas es que la neu no s’estova. 

Gaudim novament del net panorama i dediquem uns minuts a fer l’acostuma’t repàs geogràfic identificant – o intentant-ho – els cims que veiem, unes fotos i baixem fins a tocar de la bretxa per menjar una mica en aquest recer. Després refem el camí, de tornada, i ens calcem els esquís a una mica de plataforma al peu de les parets de granit que tanquen la Coma del Abeller. Neu dura, dura, dura !!! però amb bona adherència, de tant en tant ens aturem per refer les cames de tanta vibració, fins que no entrem al fons de la vall, a tocar del llac de Ratera, no comencem a trobar la neu una mica estovada per el sol, que ens permet acabar el descens fins Sant Maurici amb una mica de relaxament muscular. A les 12:30 som a la parada dels Land Rover, n’hi ha una parell que han descarregat turistes, i a les 13:00 ja sortim avall. A Espot celebrem l’èxit dinant a can Joquim...
Malgrat que les condicions de la neu no han estat tan bones com esperàvem, estem ben satisfets.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Amitges%20210309/index.html

Volta a Vallter

 
 Una escapada de dijous ens porta a Vallter. La neu ha baixat considerablement, en pocs dies d’alta temperatura (isoterma 0º C a 2500 mts) fins i tot de nit i matinada, ha fet desaparèixer molta blancor del paisatge, ja sembla que estesi’m a mitjans d’abril.
Decidim fer una volta al cercle de la vall: Portella de Mantet, Pic de la Dona, coll de la Geganta, cercle superior de Bassibers, Pic de Bassibers, Pic de Bastiments i retorn al aparcament de les pistes.
Arribant a la Portella ja ens refresca un ventet força emprenyador, però no massa fred, que ens acompanyarà fins a migdia. Una mica mes amunt, i força abans d’arribar al Pic de la Dona, la carena no té gairebé neu – esquís a l’esquena – però podem calçar-los de nou al cap de 20 minuts. Tota aquesta ample carena està força despullada de neu, però encara es pot resseguir enllaçant les clapes que hi queden, el fort vent de dies enrere ha deixat al descobert les plaques de regel mes antigues i també moltes de les típiques onades amb cresta que cal vigilar per no deixar les dents per terra.
Al entrar a la coma superior de Bassibers, veiem una placa de vent despresa al mig de la pala del Bassibers, no es gaire gruixuda i encara es veu clarament retallat el trencament de dalt. Pugem alternant neu primavera i algunes clapes dures, del cim seguim la carena cap al Bastiments, primer amb esquís als peus i desprès amb grampons fins dalt del Bastiments. 

El descens el fem primer per la pala que baixa al coll de la Marrana, i desprès entrant a l’esquerra per una dreta pala que mena directament a les fonts del Ter i a la part de dalt de les pistes de Vallter, on retrobem la neu primavera trepitjada i sense canvis sorpresa.
En tot el recorregut hem trobat molts canvis de tipus de neu, reconades obagues amb neu pols molt compactada, crosta emprenyadora on el regel no ha consolidat del tot la capa, plaques ben gelades i primavera molt pesada…
Desnivell acumulat, 1120 mts, en una bonica volta sota un solet que ens ha torrat les arrugues de la cara, i ben contents cap a casa.
Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Alt%20Ter%20120309/index.html

Circuit amb esquís per la serra d'Ensija

El primer dia sense les fortes ventades d’aquesta setmana era el diumenge 8 de març, i amb en Miquel i l’Eduard hem pensat que seria una bona ocasió per anar a la serra d’Ensija, abans que les temperatures malmetin la bona i poc usual innivació que tenim al prepirineu. Aprofitem descaradament la informació i comentaris de la ‘piulada’ d’en Jaume i companys del 14 de febrer (http://cegesqui.blogspot.com/2009_02_01_archive.html) i decidim invertir el sentit del recorregut, de la Pleta de la Vila pugem per el camí clàssic del refugi i anem directament al Cap de la Gallina Pelada, baixem al refugi i remuntem cap a la Creu de Ferro, per baixar per el torrent de Llobateres i retornar a la carretera que mena novament al punt de sortida.
La temperatura a la pujada ens fa creure que la neu estarà en molt bones condicions per baixar, doncs al bosc obac està compactada i sense crosta, sortint del bosc, el sol ens transporta ja a una temperatura de primavera que permet circular en camisa… atmosfera neta i clara, lleugera brisa suficient per no passar calor, el camí està molt marcat per esquís, raquetes i botes, però s’avança molt bé, gracies a que està totalment compactat. Al refugi hi ha gent que ha pujat trineus de plàstic per jugar – no he entès mai aquest delit per fer-se mal de la manera més imbecil.
Des de la Gallina Pelada el panorama es magnífic, la carena té molta neu i bones cornises sobre la vall de Peguera, els rasos també tenen força neu. Ens entretenim repassant o intentant endevinar la toponímia dels cims, en Miquel ha retrobat aquí alguns antics amics – curiosament alguns l'identifiquen com ' ah, sí, ets aquell que fa vi a casa!!!, i es que la publicitat està basada en destacar per fets diferencials….
Alguns d’ells decideixen venir amb nosaltres al circuit que volem fer. La baixada des del Cap de la Gallina Pelada fins al refugi està decorada per moltes ‘crestes d’onades sòlides’, resultat de les fortes ventades, es divertit combinar els girs evitant-les i aprofitant les superfícies més regulars. El refugi està guardat i hi veiem una vintena de persones que hi han arribat amb diferents objectius…
Reposem les pells i marxem cap a la Creu de Ferro, a dins de la coma el sol ens eescaldufa de valent, dalt de l’ample carena ja comença a faltar la neu, de la Creu caminem uns 50 metres per calçar els esquís a la neu, i comencen la baixada cap a Llobateres, neu primavera a la part alta, al entrar al torrent tenim neu molla a la dreta (sentit del descens) i neu pols humida a la esquerra, o sigui que ens anem combinant el descens entre un costat i l’altre per aquest estret, bonic i divertit tobogan que forma el torrent – decididament, quan hi varen ser en Jaume i la seva colla al febrer, la neu era molt millor, avui hi fem una suada consistent però ens hi hem divertit molt.
Arribats a la carretera (totalment coberta amb gairebé 50 cms de neu) toca remar per remuntar un lleuger desnivell i baixar a la Pleta de la Vila, en aquest curt tros de carretera hi trobem 6 vehicles tot-terreny encallats mentre jugaven a ‘rally de neu’, es una demostració d’alló que diu en Broch, - la capacitat cerebral acostuma a ser inversament proporcional a la potencia del motor del cotxe -.
Resumint, una esplèndida jornada a Ensija amb molta neu, encara que una mica massa de calor.
Potser ja no tindrem un altre oportunitat pe trobar-ho en aquestes condicions.


Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Ensija%20080309/index.html

Turisme d'esquí a Val d'Aosta

Ja fa temps que tenia ganes de fer un tast de les estacions d’esquí a la Vall d’Aosta, sobre tot desprès de les 2 estades d’estiu amb el campament del CEC (Valseveranche i Vallpelline) , quan vaig tenir la possibilitat de visitar alguns d’aquests recons valdostans.

I aquest febrer ens hem decidit a fer una estada d’una setmana a Courmayeur, per anar fent escapades diàries a les principals estacions d’esquí més o menys properes…

La única setmana possible era la de més moviment per les vacances de Carnaval a França (del 21 al 28), amb l’amenaça dels grans conflictes de tràfic als accessos a les estacions dels Alps, dels que en tenim algun mal record. Per aquesta raó dubtàvem entre anar fins Chamonix per Grenoble, Albertville i Megeve, o voltar per Chambery i Annecy, ja en ruta, al apropar-nos a Valence sentim per la radio que l’eix Lyon – Chambery i el Lyon – Ginebra estan amb grans retencions, o sigui que decidim jugar la carta de Grenoble-Albertville doncs sembla que no hi han problemes mes que en els accessos entre Albertville i Moutiers – que ja no ens afectaran…

La ruleta ens afavoreix i tan sols trobem una mica de congestió al perifèric de Grenoble, això ens permet fer tot el recorregut en unes 9 hores, amb parades incloses. Fa un temps esplèndid i la vall d’Arly presenta un aspecte fantàstic, amb molt bona innivació, que també es evident al arribar a Megeve i veure el Mont Blanc amb força més neu que quan varem ser aquí al gener.

Fem estada al Hotel des Glaciers de Dolonne, veïnat de Courmayeur, a la ribera oposada del riu. Es un hotelet familiar amb 16 habitacions i de tracte molt agradable, cuina casolana italiana amb bones mans. Cambra amb wàter i dutxa, acollidora i neta, però petita. Preu mitja pensió en ocupació de cambra doble, 71 € * cap. Es un antic edifici propietat de la família, que varen refer convertint-ho en hotel, es més agradable de dins que de fora. Han tingut el gran encert de conservar una pila d’eines camperoles tradicionals, articles i documents familiars, articles militars, i material de muntanya antic, amb tot això han decorat la casa i han muntat un petit i molt interessant museu privat que afegeix atractiu a l’estada. Els carrers de Dolonne encara son estrets i la majoria de cases han conservat el caràcter tradicional, malgrat les restauracions, resulta un bon contrast amb el nucli eminentment turístic de Courmayeur, que està a uns 8 minuts caminant.

Hem repartit la setmana esquiant (forfet Val d’Aosta 6 dies 205 €) a les estacions següents :

Courmayeur – situades a la carena sobre la Val Veny, amb una espectacular vista directa a la cara de Peuterey del Mont Blanc, i fins les Jorasses, en direcció a Val Ferret. No es una estació gaire gran, però les seves pistes son totes molt atractives de traçat i fort desnivell.

La Thuille – La Rosière (Espai Sant Bernardo) – es una suma de les pistes a tots dos costats del coll del Petit San Bernat, amb pistes molt variades i atractives, i excel·lents vistes cap al Mont Blanc i cap a la Haute Maurienne.

Cervinia – Valtournache – presidides per d’impressionant Cervino i amb la possibilitat de passar a Zermatt (extensió del forfet). Les pistes son atractives i amb gran desnivell.

Espai Monte Rosa – Gressonay – Alessia – Champoluc – les 3 valls italianes que baixen del Mont Rosa. Aquí també es poden enllaçar les 3 valls (si no fa massa vent, com va ser el nostre cas), el terreny es molt trencat, però les pistes l’aprofiten perfectament i combinen el gran desnivell, amb els diferent cims del Mont Rosa presidint l’escenari.

En fem un balanç molt positiu d’aquests dies de turisme esquiador a Val d’Aosta, malgrat la necessitat de desplaçar-nos en cotxe a cada estació diferent.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EP%20Aosta%200209/index.html

Bona neu al Solsonès

Considerant la potencial inestabilitat de la neu recent a tot el Pirineu, amb l'Eduard hem decidit donar una ullada a la cara Nord del massís de Port de Compte, que desconeixíem absolutament.

L'estació d'esquí nòrdic de Tuixén (Refugi del Arp) ofereix un accés bonic i fàcil a la carena de la Tossa Pelada i el Pedró dels Quatre Batlles, que aquesta temporada gaudeix d'una innivació poc vista.
Del mateix aparcament de la estació pugem per un ample tallafocs que porta per l'ample carena, entre les diferents pistes nòrdiques. Es un bosc molt agradable i que fins i tot permet sovint esquiar entre els avets; quan s'acaba el tallafocs hi han marques grogues als troncs, del sender que porta fins a la Tossa Pelada, deixant a l'esquerra la diagonal que accedeix a l'Estivella (remuntadors de Port de Compte), dins del bosc la neu pols no l'ha espatllat el vent i fa goig obrir traça, fins i tot de pujada. Quan el bosc s'acaba ja trobem tan sols les plaques de neu vella i dura, que el vent ha deixat ben polides. Com a tots els miradors del pre-pirineu, el panorama es espectacular en qualsevol direcció, avui es veu des del Mont Perdut fins al Puigmal, i sobre les planes del Berguedà, Solsonès i Lleida hi ha un mar de núvols que comença ja des de la vall de Lord i Solsona. Llàstima que el ventet fred no convida a seure i reposar gaire en aquest mirador.

Baixem en direcció a la capçalera de la vall de l'Estivella, creuant una de les pistes d'esquí, per arribar de nou a la part més alta de les pistes nòrdiques de Tuixén, i des d'aquell punt baixem entre els avets seguint aproximadament l'itinerari de pujada, però apartant-nos de les nombroses traces de pujada.
Ha resultat una matinal bonica i entretinguda, amb menys de 600 mts de desnivell acumulats.

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Tuixent%20150209/index.html

Esquí de pista a l'ombra del Mont Blanc

 Un cap de setmana ‘allargat’ fent esquí de pista a Megeve, ens permet contemplar un aspecte de la vall de Chamonix una mica estrany, per sota dels 2000 metres la innivació es normal, amb un bon gruix esquiable, mentre que mes amunt dels 2000 els cims i parets tenen un aspecte negrós i despullat, resultat de fortes ventades.
Megeve es una estació que amaga moltes possibilitats per l’esquí de pista, doncs des de la carretera sembla una mica limitada, però els enllaços amb les valletes del voltant ofereixen un variat terreny amb grans pales i també moltes pistes de bosc, ideals per quan fa mal temps. Curiosament, el preu dels forfets es molt més econòmic que els de les petites estacions del Pirineu espanyol i andorrà, i l’espai esquiable es també molt més extens.
El dissabte 17 s’aixeca un dia amb el cel gris, però aviat el sol supera les bromes i podem gaudir del impressionant paisatge, amb les parets que tanquen la vall de Chamonix i el rei Mont Blanc presidint l’espectacle amb un núvol que l’hi fa de boina (i anuncia el mal temps que arriba. L’ultima nevada es de Cap d’Any, o sigui que la qualitat de la neu no es extraordinària, però les pistes ben treballades fan que es conservi un gruix de neu rascada força agradable, encara que ja hi van sortint plaques on comença es faltar gruix. Aprofitem el bon temps i recorrem detalladament la part sud del espai Saint Gervais-Megeve, que ens deixa ben satisfets.
El diumenge ja es fa evident que el sol estarà absent, al voltant de les 11 comença a nevar fort i comencem a fer cada baixada amb neu nova, dins d’aquests boscos es suporta bé el mal temps, tan sols a les carenes es molt molest. Avui som a la part nord de l’estació, que es una mica més petita, però amb uns boscos preciosos que ens ofereixen neu pols nova a cada baixada, a mida que avança el dia el temps es mes dolent, dinem a la sala de picnic i desprès de fer un parell mes de baixades, decidim que ja en tenim prou, ho hem passat molt bé, gràcies a la neu pols en renovació constant.
La previsió meteo anuncia que demà pujarà la temperatura, 0º a 1600 metres, això son males notícies, ja no tenim edat per esquiar plovent. Quan ens llevem dilluns es evident que la situació està fatal, hem de decidir si marxem cap a casa doncs demà tan sols comptàvem amb esquiar mig dia. Una nova consulta a la predicció meteo ens diu que a la nit tornaran a baixar les temperatures i això ens fa decidir quedar-nos fins demà, però avui anem a fer un volt per Chamonix, l’Eduard fa uns 30 anys que no hi ha estat!!!

Al vespre no tenim gens clar que demà esquiem, fa una pluja realment forta.
El dimarts al matí comprovem satisfets que l’aposta ha estat encertada, al carrer hi ha gairebé un pam de neu nova i el cel no està del tot tapat, o sigui que enllestim l’equipatge, que ens deixen guardar a l’habitació del hotel, i marxem a esquiar, tan despresa que encara no deixen pujar el públic amb el telecabina, sentim les explosions que fan despenjar les sobrecarregues de neu en llocs de risc, al cap d’uns 15 minuts ja ens deixen pujar i entre sol i núvols ens fem pols (literalment) estripant la neu caiguda aquesta nit a sobre la capa caiguda al damunt de la humida d’ahir, el joc entre el sol, els núvols i el bosc es conserva atractiu fins les 12:30, llavors entra la nuvolada i reprèn el mal temps – cap problema, el nostre forfet acaba a les 13:00, o sigui que dinem de nou a la sala de picnic i fem l’ultima baixada fins el cotxe. Satisfets per aquest comiat amb neu nova, tornem al hotel, recollim els trastos i cap a casa, on arribem a les 11 de la nit.

Dades:
Alex Alom, Eduard Lluís, Teia i Ricard

Hotel Le Caprice des Neiges ** a Combloux, preu ½ pensió en habitació doble 61 € per persona, agradable servei, bona cuina i bon esmorzar.
Forfet 1 dia Megeve 26.5 €, 60 anys 24 €, i son uns 400 kms de pistes

Amb esquís per l'alta vall del Ter i Freser

 Desprès de la bona experiència del dijous passat al Taga, tenim febre per aprofitar qualsevol altre possibilitat propera, ara que tenim bona innivació al Ripollès. El diumenge 11 i dilluns 12 la meteo es presenta immillorable i reservem lloc per dormir al alberg de Núria. Sortim de Vallter, sota del refugi, amb bon sol i fred, hi ha molta gent i es veuen traces de pujada per arreu. Al coll de la Marrana gairebé cal fer cua per arribar-hi, al Bastiments ja hi ha moltes traces de baixada, tot i que son les 10:30.
L’entorn es veu fantàstic, no es d’estranyar que hi hagi tanta gent que en gaudeixi amb raquetes, esquís, a peu....

Entrem a la coma del Freser i pugem cap a Tirapits, la qualitat de la neu fa que en gaudim fins i tot pujant, obrir traça també es un plaer. La carena fronterera permet regalar la vista amb el fantàstic panorama, totes les valls i cims llueixen un mantell de neu que ja no recordàvem.
Al Noucreus la vall cap a Núria ens convida a una baixada que deixa traces semblants a pinzellades sobre la neu, malgrat que les cames trontollen, arribem a Núria totalment eufòrics. Desnivell acumulat del dia 977 metres, horari 4 h 30 min.
L’endemà sortim del alberg en direcció a Font Negra, aquí no hi ha tant de gruix de neu, però es progressa sense problemes i accedim al coll dels Torreneules, estrenem la baixada fins la fondalada de la Coma de Vaca amb uns 20 cmts. de neu pols, sobre base dura, de nou estem vivint una neu de somni. La remuntada cap al coll de Tirapits es fa una mica llarga, però la neu continua en magnífiques condicions i el descens següent a la coma de Freser torna a ser magnífic, arribats de nou al coll de la Marrana veiem que les traces d’ahir al Bastiments i al Gra de Fajol han deixat les pales com si fos una pista comercial, s’hi varen moure centenars de persones.
El descens fins al cotxe el fem intentant evitar al màxim les traces i encara anem trobant espais petits amb neu verge.
Arribats al cotxe ens felicitem per aquesta nova ocasió que hem tingut de gaudir d’una qualitat i quantitat de neu que ja no creiem possible tan a prop de Barcelona. Desnivell acumulat del dia 1250 mts, horari 6h 30 min.

Erem en Manel Broch, l’Eduard Lluís i jo.

i aquí podeu accedir al álbum de les fotos:
http://godia.arvixe.com/EM%20Entre%20Vallter%20i%20Nuria%2011%20i%2012%20gener%2009/index.html

Taga i Serra Cavallera amb esquìs

Els Reis ens han portat neu pols i no hem volgut esperar el cap de setmana per gaudir-ne.

Es dijous i per avui hi ha una finestra matinal de bon temps, o sigui que ens hem presentat a la vall de Pardines, la pista encimentada que puja fins una mica més amunt de Santa Magdalena està oberta, doncs a les masies hi ha bestiar tot l'any i als habitants els cal tenir mobilitat. Poc desprès de passar el torrent a sota del càmping, ja ens cal posar cadenes, la rampa es massa forta encara i queda neu i glaç a la pista. Desprès pugem sense problemes fins la última masia, hi ha un bon tou de neu, a les 9:30 estem a -10ºC al sol, gens de vent i un solet que alegra la vida. Sortim amb els esquís als peus des del mateix cotxe, obrint traça amb uns 20 cms de neu pols molt llaminera. Encara s'endevinen les traces del dia 31 d'en Pito i Cia. que seguim sense complexes. Tot i l'entrebanc dels filferrats de pastor elèctric, es una joia obrir traça i gaudir d'aquest entorn que ara recorda més els Alps que el Pirineu.

Des del cim del Taga ens atrau el perfil de la punta mes propera de la Serra Cavallera, amb una petita fita de pedres (no sabem si te nom), té la inclinació justa per baixar sense que calgui controlar massa la velocitat i decidim baixar del Taga cap al coll que ens en separa, en aquest primer descens ja tenim el problema clàssic quan la neu està llaminera - les cames i els esbufecs acaben la corda abans que la il•lusió... està fantàstica i la eufòria ens domina. 

Arribats al coll tornem a calçar les pells i remuntem fins la punta citada (uns 30 minuts), tenim davant mateix el Puig Estela, però la carena no es gaire atractiva per seguir amb esquís, o sigui que seguim el propòsit fet des del Taga i aquí ja farem la baixada directa fins el cotxe, ens encarem amb la pala que havíem 'descobert' i realment està per llepar-s'hi els esquís !!!

Desprès de la pala superior, amb pins dispersos, encadenem per els lloms de pastures y anem cercant el pas entre els marges, amb alguna enganxada als cables de pastor elèctric del estiu i alguna enfonsada dins d'un canalot amb aigua...

Arribem al cotxe amb les cames ben toves i una pujada d’eufòria que ens agradaria poder repetir molt més sovint.

Ha estat un molt bon regal de Reis !!!

Podeu veure les fotos aquí:

http://godia.arvixe.com/EM%20Taga%20i%20Serra%20Cavallera%20amb%20esquis%2008012009/index.html

Valle de Ansó, 28 desembre de 2008

No es cap ‘Innocentada’

Vall de Ansó, 28 de desembre del 2008

Malgrat la pèssima previsió de temps, decidim anar a Zuriza per passar-hi del 27 al 30 i acabar l’any que tant promet amb aquesta excel•lent innivació…

Sortim de casa el 27 al matí i plou a pleret fins que parem a dinar a Puente de la Reina, però desprès del cafè llueix un sol esplèndid i els núvols es van fonent, arribem a Zuriza ja amb el cel net, creuem els dits, toquem fusta, etc.
El 28 llueix una estelada que convida a sortir amunt a tota velocitat, la pista fins al refugi de Linza està ben oberta, però amb neu, cal conduir carinyosament. Ja clareja mentre ens calcem els esquís i comencem a pujar cap al coll de Linza, neu abundant malgrat que al costat soleiat ja s’hi veu alguna discontinuïtat, a les obagues i fondalades hi ha un bon paquet de neu.

Anirem cap a el Petrechema i mirarem de baixar per les Foyas del Ingeniero. Cap al sud ja comencen a acostar-se nuvolades, però al nord continua clar, aquesta progressió avançarà amb el rellotge i al coll de Linza ja tenim núvols que el vent estripa als cims, la vista encara es bona i tan sols emprenya el vent, girem cap al Petrechema i al anar guanyant alçada el vent augmenta de força, arribats al collet que dona accés al cim i al coll de Petrechema, ens amaguem a un clot per fer una mossegada i decidim que no serà prou agradable pujar al cim amb aquest vent i anem en diagonal per accedir a la baixada cap a les Foyas del Ingeniero, la neu està molt variable i sembla un catàleg de diferents qualitats, menys primavera...
Es un descens molt bonic i variat, amb la quantitat de neu acumulada gairebé no cal remuntar cap dels clots de les ‘foyas’, doncs permet mantenir l’alçada amb drets flanquejos diagonals, una dreta canal mena a la fondalada ja mes planera i al bosc de faigs, que també fa molt de goig amb tanta neu, trobem després la pista de fons i arribem de nou al cotxe (al refugi) a les 5 hores de la sortida.
Llàstima d’aquesta punyeta de vent, però per un 28 de desembre no ens podem queixar.
L’endemà 29 la meteorologia compleix les previsions, totalment tapat, visibilitat escassa i neu molt humida. Cap a casa !!!

Nota: Al Càmping de Zuriza hi ha habitacions amb llits i també dormitori col•lectiu, el menjar es casolà, bo i abundant, els caps de setmana generalment tenen obert (al hivern), es una bona alternativa al refugi de Linza. Per qui busqui una mica més de confort que un refugi a peu de cotxe.
Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Zuriza%201208/index.html

Les que porten GP al nom del arxiu, son fetes per en Gonzalo Penon.

Bhutan, Sikkim i País Gurkha - octubre 2008

L’objectiu principal del viatge era Bhutan, per l’atractiu de la seva cultura budista suposadament poc o gens deformada per la occidental, i com a complement varem decidir afegir-hi també la visita al regne de Sikkim i les valls del riu Teesta (la terra dels Ghorka), doncs la proximitat ho feia adient. El resultat ha estat totalment positiu, Bhutan es realment una de les joies del Himàlaia, i malgrat que les comunicacions actuals estan influint també sobre la seva cultura, encara es un gran plaer visitar-lo. Les comoditats son molt adequades i el servei també, fins i tot per aquell turisme que es una mica primmirat.

També ha resultat molt interessant la extensió al territori que queda entre el Nepal i el Bhutan, que ara pertany a la India. Permet tenir una visió de conjunt sobre aquestes àrees enfilades al Himàlaia, que tenen molt en comú, de paisatge, cultura, economia i història....

Podeu accedir a les fotos aquí:



http://godia.arvixe.com/Bhutan,%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land/Llista%20Buthan%20Sikkim%20Gorkhaland.htm

o en aquesta drecera

http://tinyurl.com/7kk4b2

i aquí hi ha una crónica de com va anar:

http://godia.arvixe.com/Bhutan,%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land/Bhutan%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land.htm

o en aquesta drecera
http://tinyurl.com/9z7jhq

i aquí hi ha un curt video

Campament del CEC als Alps Julians - del 2 al 16 d'agost 2008

-->

Un any més – i ja en son 49 – la secció de Càmping del CEC ha organitzat el seu campament de muntanya, que en els últims anys es fa simultàniament al Pirineu i als Alps. Aquesta original activitat del club resulta en una gratificant experiència d’interacció social i humana, en la que després de les intenses tasques de recerca i organitzatives de la junta durant tot l’any, al arribar les dates finals, gairebé tots els participants col·laboren equitativament en les tasques de càrrega i descarrega del material, muntatge i desmuntatge de les instal·lacions, i ajuda compartida a la cuina.

Aquesta vegada, al Pirineu s’ha fet al Càmping Bordes de Graus, a la Ribera de Cardós, i per el dels Alps hem anat a Eslovènia, al cor dels Alps Julians – al Càmping Bled, situat en un privilegiat entorn a la ribera del llac que porta el mateix nom. En aquest llunyà indret érem unes 210 persones (socis), la xifra ja indica l’èxit de la convocatòria.

Aquest any s’ha contractat una gran carpa amb taules i bancs, substituint la improvisació amb tendals i material particular que cada any ens feia correr si plovia o bufava gaire vent. Ha resultat un aixopluc ideal per la pluja, malgrat que l’aigua circulava per terra i les botes de goma eren un element valuós, però també hem detectat que els bancs (sense respatller) son incòmodes per allargar la tertúlia de sobretaula i no es fàcil flexibilitzar l’agrupació de persones, segons cada moment. Potser caldria provar com funciona si es contracten cadires, en lloc de bancs. La cuina també ha tingut aquest any una pràctica i robusta carpa llogada, que supera àmpliament les mancances de la vella instal·lació que s’havia anat deteriorat amb els anys. Crec que serà positiu contractar aquest tipus d’instal·lació a cada destinació futura, doncs les avantatges superen els inconvenients.

Entre nosaltres comentàvem que les normatives actuals sobre les activitats a la muntanya, han tancat definitivament la porta a les acampades ‘clàssiques’ d’alta muntanya. Ja no està permès enlloc !!! Jo encara vaig tenir la sort de poder participar en un o dos dels últims que es varen fer en entorns ‘salvatges’ de muntanya, on tot es muntava sobre un terreny no equipat i sovint no gaire proper al accés amb vehicles de motor. Enyoro realment aquelles condicions una mica més dures. Encara que potser estic condicionat per les que havia viscut d’adolescent amb els meus pares, i que en condicions encara més primàries tinc molt idealitzades, tenda de cotó fabricada a casa (tallada per el pare i cosida per la mare), sense terra, dipòsits de lona per l’aigua (no existia el plàstic), foc de llenya sempre, rentar-se amb aigua freda sempre, les goteres a la tenda quan plovia, les regateres cavades amb l’aixada al voltant de la tenda per evitar que l’aigua hi entrés a dins, la màrfega omplerta amb palla o fenàs com a matalàs, cada 2 o 3 dies anar a comprar menjar al poble o a la masia propera, etc... i gaudint-ne immensament !!!

No obstant, això no m’impedeix gaudir també de les condicions actuals de comoditat, podem transportar molts elements que fan la vida fàcil, llitera, taula, cadires, roba de recanvi... i fins i tot l’ordinador per anar complint amb les exigències del teletreball (encara que això generava força broma). També la cuina que ens alimenta ara està equipada amb instruments professionals de gran nivell, que faciliten la feina dels 2 brillants cuiners que en tenen cura i dels ajudants de torn – que som nosaltres quan ens toca.

La situació del campament quedava una mica allunyada de les bases de sortida per fer els cims, aproximadament una hora de cotxe, però molts de nosaltres hem pogut forçar una mica el funcionament de les cames i fer sortides d’anada i tornada en un sol dia, pujant alguns dels cims més característics. En realitat la trencada orografia dels Alps Julians fa més aprofitables els itineraris de travessa, entre diferents refugis, que no pas les sortides amb anada i tornada d’un dia. També les sortides en bici des del càmping han estat un gran plaer, doncs permetien conèixer recons de les valls que no son evidents des de la carretera principal.

A la meva pàgina web ( www.rgodia.cat - cliqueu al requadre Vacances) hi podeu veure un llistat dels àlbums de fotos d’aquestes sortides i d’altres aspectes de les activitats generades per el nostre grup d’emigrants voluntaris temporals....

Un altre dels aspectes atractius del campament, es que hi ha una gran diversitat d’interessos i sempre hi ha algú que planeja alguna activitat atractiva, sigui muntanyenca, turística, cultural, per infants, etc .... En la reunió general que varem fer la segona setmana, entre d’altres temes, va sortir de nou l’objectiu de cobrir el forat deixat per el cessament (per limitacions legals de responsabilitat) de les antigues sortides amb vocal, potser caldria trobar algun procediment obert per intercanviar projectes o intencions de sortides, deixant molt clar que son activitats sota la responsabilitat individual de cada assistent. Però davant de la legalitat, probablement caldria firmar cada vegada una declaració renunciant a qualsevol reclamació – i això sona fatal !!!

Per evitar que aquest text soni com una elegia evangèlica, crec interessant afegir-hi la meva crítica al comportament d’alguns dels participants al campament, doncs crec que hi ha un factor que mereix atenció:

S’ha institucionalitzat una ‘costum’, ja heretada de quan el nombre de participants era petit i el campament es feia en llocs aïllats, per la que el dia que fa cuina el jovent, de bon matí fan un gran terrabastall de ‘cassolada` per despertar a tothom. Crec sincerament que avui la descripció exacta es ‘bretolada’, i si no molestessin mes que al nostre grup també ho seria – doncs hi han infants als que es desperta amb un bon ensurt, molt allunyat del bon humor necessari – però per agreujar-ho, ja fa anys que el campament es fa en llocs públics, on estem voltats de gent que no en té cap culpa de la nostra presència i peculiars costums. Sofreixo vergonya aliena quan els sento el comentari en diferents idiomes: Espanyols tenien que ser !!! o variants molt menys educades.

Addicionalment, el soroll nocturn dins dels horaris de silenci també es repeteix cada vegada amb més freqüència, resultant amb emprenyades o en resignació.

En aquestes situacions, si no ho sabem resoldre, per dignitat, hauríem d’amagar l’emblema del CEC i la nostra nacionalitat.

Sobre aquest tema he sentit sovint el comentari de que el jovent necessita llibertat, o no voldrà anar al campament. No fotem !! Això es creure que la intel·ligència i la dignitat del jovent es molt limitada, i els pares haurien de ser-ne conscients de que no es així, la seva capacitat d’inventiva trobarà fàcilment altres camins per fer broma intel·ligent, i si s’escau prendre el pèl als adults per camins de bon humor, però els correspon als pares (no al CEC) fer-los entendre quins son els límits de la convivència i la llibertat. Estem en una pendent avall i cal evitar que aquest tipus de comportament augmenti.

Tornem a temes positius...

Vaig ser a Eslovènia el 1997, fent una bonica travessa, de refugi en refugi, amb en Xavier Gregori, Manel Broch i J. Mª Mérida, la impressió ja va ser molt bona, encara que l’aspecte de les cases i els equipaments encara era una mica ‘gris’ – herència de la seva encara recent pertinència a Iugoslàvia. Ara, addicionalment a la meravella de la seva geografia espectacular, Eslovènia també m’ha impressionat especialment per l’aspecte molt cuidat de les cases, per el seu equilibri de població i paisatge (com a mínim en aquestes valls dels Alps Julians), i per la consciència dels seus habitants – de viure en una petita joia, d’estimar la seva cultura i el seu país. Parlant amb alguns ciclistes i muntanyencs del païs que varem trobar, quan els vaig comentar les meves impressions dels pocs dies que hi érem, ens varen dir “En general als eslovens ens agrada molt viatjar i conèixer mon, però al tornar a casa es quan ens sentim més feliços i satisfets del que estem construint des de la nostra independència” N’hauriem d’aprendre molt !!!.

També hem pogut palpar la gran afició que tenen els eslovens per la muntanya, per arreu hi trobes famílies que fan excursions de tot nivell, no es casualitat que tinguin una extensa xarxa de refugis molt ben equipats i guardats gairebé tot l’any, on no hi falta el menjar i beure a preus raonables. Per quantificar-ho de manera entenedora, jo diria que la afició que hi ha per el futbol a casa nostra, aquí la tenen per les activitats de muntanya, però com a practicants – no com a televidents !!!

I ara, després de tornar a casa, m’agradaria poder tenir el mateix sentiment que ens varen comentar els amics eslovens que he citat. Però el que aquí veig, llegeixo i escolto no hi té res a veure....

Mont-Roig, Alt Pallars, 12 i 13 de juliol 2008

Ja feia massa temps que no sortia de muntanya i malgrat la previsió de mal temps per desprès del migdia, en Miquel Surinyach i jo ens hem animat a sortir a pasturar.

La seva proposta es que el dissabte pugem per la vall de Comamala – mes amunt d’Alós d’Isil – per fer el Mont-Roig (si el temps ens deixa) i baixar a dormir al refugi Enric Pujol al estany de la Gallina. El diumenge voldríem passar a la vall francesa i retornar al Pallars per el Portanac dels Mulats.

Hem dormit a Esterri d'Aneu (Hostal Vall d'Aneu, 45 € MP) i al llevar-nos veiem que ha plogut i les bromes estan enganxades a les carenes. Es el que deia la previsió meteo i confiem en que no plogui fins al migdia.

Aparquem el cotxe a la carretera asfaltada, prop de la palanca de Pinè, on comença el camí que puja per Comamala. La pujada es dreta i es guanya alçada a bon ritme, l’herbei està mullat i aviat anem amb les cames i botes ben molles. Malgrat la grisor de la nuvolada, la vall es veu esplèndida de verdor i flors, aquest estiu encara no hi ha picat massa el sol calent i les temperatures altes. A la poca estona de caminar ja veig que l’he c..at agafant les botes Boreal rígides, paro i em poso una bona protecció als talons, que ja treuen fum.

A la part alta de la vall els núvols ja no ens deixen orientar-nos gaire bé, provo d’engegar el GPS i l’OziExplorer al PDA però avui fa vaga, no l’hi dona la gana de transmetre les coordenades al mapa. Recorrem a la tècnica original per olfacte, mapa, brúixola i altímetre, escollim un pas a la carena on s’hi arriba per una dreta canal. A dalt fem treballar de nou l’olfacte i trobem un sender desdibuixat que ens permet baixar una mica a la vall on volíem entrar, ara ja ens envolta el núvol i comença a ploure, toca posar-se la capelina i cercar el sender GR que porta al Coll Curiós, sembla que l’olfacte continua funcionant i no tardem en ser al coll, la satisfacció ens cega i baixem estúpidament cap al llac Curiós, allà un cartell ens indica la baixada al estany de la Gola – Alarma ¡!! ja l’hem pifiat – mirant-nos millor el mapa veiem que del coll hauríem d’anar amunt, no avall. Per recuperar-nos del disgust parem a fer un mos i agafem moral per tornar a pujar al coll – son uns 150 mts de desnivell de propina. Encara ens toca pujar una estona més fins el coll que permet accedir als estanys de la Gallina – continua plovent i pedregant aleatòriament, la temperatura es freda. Del coll ja veiem breument el primer llac entre els núvols, al hivern el descens no es gens complicat, però ara i amb poca visibilitat ens obliga a cercar les fites per necessitat, doncs cal salvar una pila de llastres rocoses i el camí es molt rebuscat. Ja sentim tronar una mica massa a prop i ens agradaria perdre alçada ràpidament, però cal prendre paciència i continuar cercant les fites estimades. Finalment ja som a la vorera del llac que està a tocar del refugi, una última maniobra per creuar la franja d’aigua de la sortida del llac ens posa encara una mica més de salsa a la jornada, el nivell està alt i ens cal fer un pas de salt amb els bastons que pot acabar amb una remullada encara més complerta. Tot surt bé i arribem al refugi, ja hi han 7 persones, o sigui que ocupem les 2 últimes lliteres que queden. Ells han arribat al migdia i no s’han mullat, o sigui que gaudeixen del nostre espectacle escorrent tot el que portem moll. Al cap d’unes 2 hores encara arriba un altre personatge. Es un francès que va sol, al pas del torrent que he comentat abans ha caigut al aigua i està pitjor que nosaltres. Fa 20 dies que ha sortit d’Hendaia i segueix la ARP, sembla que porti la casa a coll!!! Ens comenta que avui ha estat la pitjor jornada, ha tingut problemes d’orientació i a sobre la remullada. Com de costum, en un refugi menut l'humor compensa la incomoditat i passem el temps prou agradablement. Quan tots hem menjat ocupem les lliteres, doncs es on s’hi està millor. El francès posa el seu matalàs inflable a terra i aviat comença el concert de roncs, però no ens impedeix descansar bé.

El dissabte a les 6 encara estem voltats de núvols, però als 10 minuts ja s’esquincen i ens animem a enllestir per sortir. Del refugi, el cim amb l’accés més proper es el Mont-Roig de França. Amb en Miquel decidim pujar-hi i provar de crestejar fins el cim espanyol, i d’allà retornar per la vall de Comamala. Sortim tots menys el francès, que vol aprofitar el sol que comença a lluir per eixugar una mica de roba. Els núvols es passegen per les crestes i ofereixen un gran espectacle, però ens recorden que per avui la previsió es la mateixa que ahir. Mentre pugem anem passant del sol als núvols, al guanyar alçada comencem a trobar restes de la pedregada d’ahir, que a les obagues ha deixat uns 5 cm de gruix. De la cresta somital es veu marcadament la diferencia entre la cara nord i la sur, les dretes pendents emblanquinades del costat francès tenen encara molt de gel. 

Al cim hi fa un bon solet i el panorama es esplèndid amb les fondalades encara cobertes de boira. Ens mirem la cresta que volem seguir i aviat decidim que no té gaire bon aspecte amb la pedregada acumulada, es un terreny molt dret amb herba i llastres rocoses cobertes de la gelada, no volem arriscar-nos i retornarem al refugi, tot baixant preguntem a una parella si tenen plaça al seu cotxe per baixar fins Llavorsí – resposta positiva – o sigui que ja no ens cal refer la volta d’ahir, i amb moltes probabilitats de repetir la remullada.

La baixada cap a Cuanca també es preciosa, aquesta vall tan trencada conserva l’atractiu de tenir pocs camins i pocs visitants. Arribem on tenen el cotxe aparcat i la satisfacció de la volta que ens hem estalviat encara ens fa gaudir més de la travessa resultant, malgrat que les maleïdes botes m’han deixat els peus totalment escalivats.

A Llavorsí truquem a un taxi i ens deixa al nostre cotxe a les 14:30, el temps just per dinar a Isil, on hi ha un excel·lent restaurant – no es econòmic, però la cuina i el servei son excel·lents. Es el premi per la penitencia feta ;-)))

Dissabte + 1800 m - 600 m

Diumenge + 600 m -1240 m

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/ME%20Mont-Roig%2012_13%200708/index.html