Esquí de muntanya a la vall de Marcadau – Pont d’Espagne

del 16 al 21 de març del 2008

Per els dies entre Rams i dilluns de Pasqua volíem anar al Queyràs, però la inestabilitat meteorològica anunciada ens ha fet canviar d’objectiu cap al Pirineu francès – Refugi Wallon – on ens hi quedarem fins que el temps ens demostri que cal marxar. Sortim el diumenge 16 (Úrsula, Broch i jo), al aparcar a Pont d’Espagne l’ànima ens baixa als peus, la neu es veu molt lluny i la motxilla pesa massa – sobretot amb els esquís a sobre. Sortosament, al cap de 20 minuts ja podem calçar els esquís, la pista de fons encara conserva prou neu per pujar-hi amb tranquil·litat, doncs es a l’obaga i la màquina de trepitjar-la ha anat compactant una base suficient. Per algun motiu estrany els peus em fan força mal i pujo molt lentament, al cap de 1 hora decideixo parar per fer-me un massatge, llavors me’n adono que he canviat els botins de peu (les carcasses no) – al tornar-los al seu peu correcte sento una immensa felicitat i en Broch i la Úrsula es peten de riure per la meva badada. Una més per recordar al historial…

A la cota 1750 s’acaba la pista de fons i la neu es massa escassa per poder anar contínuament amb els esquís als peus, cada pocs metres ens els traiem i tornem a posar, però mes val portar-los a l’esquena i no perdre tant de temps en maniobres, arribem al refugi al cap de 3 hores de sortir del cotxe. D’aquí cap amunt ja hi ha continuïtat de neu per poder aprofitar els dies, encara que a les soleies cal cercar el pas dels torrents per on encara estan coberts de neu.

Feia una pila d’anys que no estava al refugi Eduard Wallon, al Pla de la Gola, l’edifici ja té 98 anys i encara que s’ha anat restaurant, s’hi veuen les xacres de l’edat. No obstant continua sent un lloc acollidor i agradable d’estar-hi, les 2 sales de la planta baixa tenen una estufa d’antracita cada una, i s’està molt còmode. Hem demanat una cambra per els 3, doncs amb una estada de 5 o 6 dies resultarà més fàcil tenir-ho tot recollit, es petita però suficient i els somiers son de ballestes de fusta, molt còmodes. També pujo a tafanejar a la mansarda, on hi ha el dormitori col·lectiu, les lliteres son totes individuals i de fusta, es veu que no fa gaire que ho han restaurat i té tot molt bon aspecte.

Ens comenta la noia que fa les funcions de guarda del refugi (el titular no hi es aquests dies) que de moment no hi ha cap mes client, però que el proper cap de setmana ho tenen complert – malgrat que la previsió de la meteo anuncia mal temps a partir del divendres. El sopar està força bé i es abundant – però a l’esmorzar hi manca una mica d’imaginació – son les torrades, una mica de pa de pessic i una magdalena, tot de paquet industrial, i les racions de mantega i melmelada habituals, el cafè, llet i té es abundant. Aquest nivell als àpats es mantindrà tota la estada.

El dilluns fa prou bon dia, tan sols uns núvols alts enteranyinen una mica el sol, la temperatura es alta per ser finals de març. Marxem cap a la vall de Cambalés, primer sortejant els torrents mig destapats de cara al E. i a la cota 2000, quan la vall puja cap al oest, ja hi ha continuïtat de neu per escollir lliurement la ruta. Anem cap al Col d’Aragon amb l’objectiu de pujar al Cambalès i potser fer la volta per el costat d’Espanya – retornant per el coll de la Facha, la neu està molt compactada i la superfície una mica primavera, la progressió es bona i còmoda. A la cota 2650 la neu ja es molt dura i amb alguna crosta de pols ventada, doncs la temperatura encara no l’ha estovat. En aquest punt la Úrsula te problemes amb les pells, el doblec de la pell que subjecta el tensor de davant ha perdut adherència i la peça l’hi marxa pendent avall… baixa a recollir-lo i fa un invent amb cinta americana que l’hi permet tornar a fixar la pell i la peça al seu lloc, però uns metres més amunt es repeteix l’incident i el procés amb l’altre esquí. Aquestes punyetes ens entretenen força temps i al arribar al coll d’Aragon decidim retornar avall per on hem pujat, doncs no ens refiem gaire de les reparacions fetes. El descens es franc i agradable, primer amb neu primavera en superfície, i que desprès ja es fa mes pesada. Per ser el primer dia ho hem passat força bé, malgrat el canvi de plan. L’entorn d’aquestes valls es fantàstic.

La previsió per el dimarts es de mal temps i es compleix la profecia, el dia comença amb núvols i boira i està nevant, la visibilitat es molt reduïda. Ens quedem a la sala del refugi, llegint una pila de revistes La Montagne i Pyrenees del CAF. Les estufes donen confort i la tranquil·litat es absoluta. A les 14:00 el sostre de núvols s’enlaira una mica i tenim una mica més de visibilitat, decidim sortir a caminar una mica i remuntem cap al coll de Marcadau. La neu que ha caigut es molt molla, pugem uns 70 minuts fins que entrem de nou dins el núvol i perdem la visibilitat, sabem que no estem gaire lluny del coll, però a les palpentes no paga la pena pujar amunt, baixem seguint les traces de pujada, que ens ajuden a endevinar una mica el relleu. La neu humida es deixa traçar prou bé i som de nou al refugi a les 2 hores d’haver sortit, com a mínim ens hem espolsat una mica la mandra. Al refugi hi arriben en Pito Costa i 3 companys mes, el diumenge varen anar dels Baños de Panticosa al refugi Ledormeur, ahir varen fer el Balaitus – ens comenten que la xemeneia de les Neus estava molt complicada, van tornar a dormir al Ledormeur i avui han passat a les palpentes per el coll de la Peyre Sant Martin i el de la Facha fins aquí. Es agradable retrobar-los i repassar vivències amb bon humor. Ells demà marxen cap a Les Oulettes de Gaube. Al vespre continua la boira i comença a nevar.

La previsió per el dimecres i dijous es bona, però al llevar-nos està nevant amb certa intensitat i sense gens de visibilitat, la temperatura ha baixat molt, a l’exterior marca – 10º C. Ens dediquem a preparar el material per sortir, amb l’esperança de que la previsió meteo no sigui errada. A les 10:00 arriba el primer estrip als núvols per la part de l’aresta de Peterneille, decidim remuntar per la vall d’Arratille i escollir l’itinerari segons com evolucioni el dia. Hi han uns 10 cm de neu nova. Travessem el pont que hi ha a uns 100 mts del refugi i remuntem cap un collet que hi ha just davant nostre, dalt del llom ens cal baixar uns 20 mts per entrar a la vall d’Arratille i seguir vall amunt, al guanyar alçada augmenta el gruix de la neu nova, els núvols ja tan sols s’enganxen als cims mes alts i sembla evident que farà bon dia. Amb aquestes condicions el paisatge es espectacular, disfrutem fins i tot obrint traça de pujada. Al arribar al llac gran d’Arratille ens atrapen el Pito i la seva colla, que continuen cap al coll, mentre nosaltres fem una mossegada i ens assadollem del escenari que ens envolta, les puntes del Vignemale ja apunten darrera del coll d’Arratille. Al arribar al coll el vent emprenya una mica, els amics ja han començat a baixar la primera pala cap a la vall del Ara, per després remuntar al coll dels Mulets i saltar a Les Oulettes de Gaube. El Vignemale té un aspecte esplèndid amb la neu nova a les dretes pendents davant nostre. Nosaltres tres ja estem pensant en la qualitat generosa de la neu que ens espera per retornar al Wallon… La neu humida d’ahir, ara es una sòlida base dura, recoberta per la neu nova, que al coll son uns 25 cm de pols. Temperatura freda i bon sol, el descens es una intensa disfrutada. Fem una parada per desabrigar-nos i veiem com a la solana de la carena del Pouey Laou ja s’hi formen purgues d’allau que baixen al fons de la vall, cap problema per nosaltres, que circulem per l’altre costat del riu. Arribem de nou al refugi i reposem al sol, mentre digerim l’eufòria de la sortida. Això de sortir sense cap objectiu clarament definit, tan sols per aprofitar el que millor aspecte tingui, ens està resultant una activitat molt relaxada i agradable.

El dijous la meteo també compleix, anem cap el Coll de la Facha, la pujada fins la cota 2200 es una mica rebuscada, doncs està exposada al sol i cal aprofitar les pendents amb neu suficient, en algun tros la neu dura fa que les voltes siguin una mica compromeses, i l’Úrsula i jo ens posem els esquís a l’esquena, la resta de la pujada no presenta cap problema, però el vent a 2500 torna a ser molt emprenyador. Pensàvem baixar una mica per el costat d’Espanya i retornar per el Col d’Aragon o per el de Marcadau, però el vent ens fa canviar d’intenció, baixem uns 200 mts per el torrent que hem pujat, i flanquegem per sota del pic de La Falisse, seguint un balcó gairebé horitzontal que ens porta a sota del coll de Marcadau. La neu ja no es la d’ahir, hi ha una crosta emprenyadora i cal cercar les orientacions més soleiades, doncs es on la crosta està mes sòlida. Com que el coll es veu proper, hi pugem – resulta que fins ara ja hem fet els 4 colls que salten a Espanya des del Wallon, bona pràctica per situar les valls frontereres de la zona. Al fons es veu perfectament la vall de Panticosa i l’embassament de Bachimanya. Continua aquest emprenyador vent dels colls, i retornem cap al refugi, amb la sorpresa que al entrar a la clotada just sota del flanqueig d’abans, retrobem la fantàstica qualitat de neu pols d’ahir, que s’ha conservat perfectament al no tocar-hi el sol, des de la plana de Loubosso ens parem a valorar si hem fet bona cal·ligrafia a les pendents que acabem de baixar, i estem d’acord en que superem l’aprovat…

A la tarda es comencen a veure núvols foscos per França, la previsió confirma que demà canvia el temps i entra una depressió forta per uns quants dies. O sigui que demà divendres, si el temps no llueix de bon matí, ja podem marxar avall.

El divendres la meteo també compleix la previsió, el cel està ben emplomat i desprès d’esmorzar ens acomiadem del refugi i marxem cap al cotxe. Al vespre ja som a casa i la informació del temps confirma una forta depressió que s’instal·la al Pirineu…

Malgrat la renuncia al programa original d’anar al Queyras, considerem que hem aprofitat força la decisió de quedar-nos al Pirineu occidental i tornem contents de la estada al Wallon.

Les fotos son a:

http://tinyurl.com/2llqbu

Esquí de pista al Arlberg - Austria

Aquesta vegada intentem repetir la fabulosa experiència d'esquí de pista al Arlberg (Àustria) que varem gaudir al 2005, amb un gruix de neu pols i baixes temperatures que recordarem sempre. Ara som 8: Josep i Montse, Ramon i Pepa, Esperança, Úrsula, Ricard i Teia. Hem contractat un paquet de serveis compost per: 6 dies de Arlberg-skipass, set dies de mitja pensió al hotel Valluga (3*), vols BCN-MUC-BCN (Lufthansa), cotxe de lloguer per tota la setmana. L’agencia es Tourist Forum, que ens oferia un preu aprox. de 1300 € per cap.

El llistó el teníem posat molt amunt i aquest any la meteo es molt diferent, hi ha força neu però l’ultima nevada va caure el 7 de febrer y ja fa 3 fies que les temperatures son d’Abril… o sigui que cal resignar-se a les condicions actuals i disfrutar-les al màxim – en realitat hem gaudit d’uns dies de primavera magnífics que fan gaudir del paisatge i acceptar els canvis de qualitat de la neu imposats per el sol. A les cares nord i valls altes es conserva en pols, però al perdre alçada es transforma ràpidament en ‘sopa’ (encara que al començar la jornada estigui dura).

Per nosaltres, un dels atractius millors del país es que no han cedit a la temptació de construir grans blocs d’apartaments i han conservat l’arquitectura original dels pobles. Es un goig per la vista ¡!!

Hem anat alternant, esquiant uns dies al conjunt St Anton, St Christoff, Stuben, Albona, uns altres a Zürs, Lech, Zug (on hem trobat les millors condicions) i un dia a Rendl.

Dels 6 dies d’esquí, 4 han estat brillants de sol i bona vista, 1 regular i 1 dolent (visibilitat molt reduïda i pluja fins els 2200 mts), no podem pas queixar-nos. Hem esquiat una mitjana de 7000 mts verticals al dia (els de bon temps) i hem tornat al hotel amb el cos fet un nyap de cansament, ens hem fet un fart de riure, hem menjat i begut satisfactòriament – i el que es potser més important – no hem sentit les animalades de la campanya electoral espanyola ¡!!

O sigui que hem practicat un hedonisme sense complexes ;-))

Comentaris sobre els serveis:

El vol BCN-MUC era operat per Spanair – ens van cobrar 30 € per cap, per el material d’esquí, malgrat que la tarifa de Lufthansa (el nostre bitllet) es de 20 €. Però a la tornada Lufthansa no ens va cobrar res (es la diferencia entre ‘fer el viu’ i actuar amb intel·ligència).

L’hotel Valluga necessita una bona renovació de l’edifici (sembla que ho van fent per parts), la nostra cambra encara té la pica del lavabo no separada del dormitori, la calefacció i aigua calenta no va funcionar una tarda-vespre, els mescladors d’aigua dels banys son molt inestables (impossible estabilitzar la temperatura), la tapa dels wàters te tendència a tancar-se sola si no l’aguantes oberta. Els esmorzars son una mica pobres de varietat (s’agrairia fruita fresca, pastisseria, varietat d’embotits i formatges), però els sopars son correctes i ben presentats. El tracte del personal es correcte i també la neteja de les cambres. Considerant el preu pagat, crec que les 3 * es queden una mica curtes…

Els vehicles eren una Volkswagen Multi-van i un Audi A3, al M-van hi carregàvem la major part del equipatge + esquís + 5 persones, i al A3 la resta i 3 persones – la combinació ha estat adequada.

La tornada va resultar complicada per el mal temps que feia en la zona de Austria-Baviera, grans congestions a la autopista que ens haguessin fet perdre el vol – si no estès endarrerit - en realitat no ens va servir de gaire, doncs a les 17:00 el van cancel·lar (com molts altres al aeroport de Munich) ens va tocar fer una gran cua de 3 hores per accedir a les alternatives de retorn que hi havien disponibles. Sortosament, ens va sortir bé la estratègia de fer cua a diferents mostradors, al que hi varem arribar abans ens van adjudicar els últims seients que quedaven al últim vol de la nit cap a Barcelona, on hi aterràvem a mitjanit.

La pinzellada final desagradable va ser que l’equipatge de l’Esperança no va arribar en aquell vol, no en tinc confirmació però suposo que ara ja ho te tot.

Les fotos son a:

http://tinyurl.com/2fch36

Esquí de muntanya – senzilla passejada entre Bonaigua i Saboredo, amb neu molt llaminera – 9 i 10 de febrer 08

El cap de setmana anterior va nevar una mica al Pirineu i la previsió meteo per aquest altre cap de setmana era excel·lent, es difícil resistir-se a una situació com aquesta, malgrat saber que anem molt justos de gruix de neu per arreu, el dimecres truco al refugi de Saboredo i trobo a en Julià que m’explica com està baixant en aquell moment unes canals amb neu pols excel·lent…

O sigui que posem en marxa la logística i en pocs minuts ja en som 6, E. Lluis, R. Bramona, M. Broch, P. Giralt, U. Wilius i jo. Sortim divendres a la tarda per dormir al refugi del Gerdar, el dissabte a les 8:15 sortim de l’esplanada de Les Ares – esquís als peus – i remuntem la pla que permet entrar a la vall de Gerber. A les obagues neu pols excel·lent, alguna placa de neu dura vella, i al sol neu crosta o primavera. El terreny de grans blocs d’aquesta vall ens amoïnava una mica, però hi ha neu suficient per circular-hi amb esquís sense cap problema, seguim una traça d’esquí i raquetes molt trepitjada, segurament de fa un parell de dies. Com sempre, aquest recó es una meravella amb el seu feréstec entorn de torrents i llacs que obren noves imatges a cada revolt. Hem decidit pujar per sota del refugi Mataró i saltar a Saboredo per el coll del Estany Gelat, els cims propers continuen mostrant una evident manca de neu, les canals d’accés son una combinació d’herba gelada, pedres i gel que no ens atrauen gens, o sigui que ens dedicarem a la vida fàcil i gaudirem de tot el que tingui bona cara per fer amb esquís als peus – que ja es molt ¡!! En realitat les condicions son força millors del que ens esperàvem i amb el temps esplèndid que fa això es una disfrutada. 

El descens cap a l’estany Gelat de Saboredo es un seguit de pales amb neu pols, travessem el llac i poc abans de la sortida d’aigües remuntem a sobre de l’esquena de la dreta, per evitar l’estreta canal que ens obligaria a baixar gairebé derrapant, d’aquesta manera anem encadenant valletes i torrents amb neu pols fins a quedar a poc desnivell per sota del refugi de Saboredo, ens posem de nou les pells i en 10 minuts el N’heu ja ens dona la benvinguda al refugi amb els seus lladrucs. En Julià està ben acompanyat amb aquest impressionant ‘gran pastor de Pirineu’, es el seu company també a les excursions que fa per els voltants…

Encara no es gaire tard i podríem anar fins algun collet o cim proper, però estem tan còmodes aquí, ben repapats als bancs, prenent el sol i disfrutant del panorama, que ens venç la mandra i ens passen la tarda xerrant, menjant i escoltant a en Julià, que ens il·lustra amb els seus coneixements del país – incloent detalls econòmics, urbanístics i de malbaratament de la natura. A mitja tarda arriba un xicot francès amb esquís i una gran motxilla – no sabia que hi havia el guarda – amb el fàcil que resulta telefonar-lo… mes tard arriba també una parella de francesos, però aquests venen amb el mínim de carrega i ja havien reservat lloc. Al hivern, pujar per la vall de Ruda es una ruta llarga i pesada, creiem que accedir-hi per Gerber es una opció molt més agraïda.

Per demà hem decidit fer la tornada per el coll que hi ha al costat dels Puis de Gerber, per aquest costat es veu una mica dret, però hi ha neu fins dalt de tot i quan érem aquest matí al Estany Gran de Gerber, a l’altre costat també hi hem vist una bona innivació.

Aquest minúscul refugi es acollidor tan sols quan hi ha poca gent, com ara que som 9, però si n’hi fóssim mes resultaria força emprenyador. Avia’m si el Consell de la Vall es decideix a construir-hi aviat el nou, el projecte es un modern edifici de fusta prefabricat, sobre columnes, per minimitzar l’impacte sobre l’entorn, també han previst un aprofitament energètic integral (sol, biomassa, vent). Sona molt atractiu, esperem que la realitat també ho sigui.

El diumenge continua amb un cel net i clar, o sigui que pugem cap al coll citat, a un punt una mica dret i amb neu dura, alguns de nosaltres ens posem els esquís a l’esquena per superar uns 50 metres, i ens els calcem de nou fins el coll, aquí ens arriba el primer sol, son les 10:00. Es un balcó de luxe per fer-hi un mos, treure les pells, etc… El descens no es veu complicat, malgrat que hi han grans rocs a la pendent, la neu està en excel·lents condicions i no resulta una baixada gens obligada, anem enllaçant torrents i pales en molt bones condicions, fins a retrobar les nostres traces de pujada, les d’ahir, just a sobre del Estany Gran de Gerber. Avui ja hi veiem altres muntanyencs, mentre que ahir hi estàvem sols…

Travessem de nou el llac gran i continuem baixant la vall, com que el terreny es molt trencat i de neu no en sobra, el recorregut es una mena de ginkhama amb un seguit de pujades i baixades, fins que sortim a la pala final que ens torna a les Ares, a la obaga bona neu pols i al sol neu que es transforma en primavera. La volteta ha resultat una sorpresa per l’excel·lent qualitat de la neu, i l’hem disfrutat molt, tot i no fer cap cim. Ara a posar espelmes de nou perquè torni a nevar.

Les fotos son a:
http://tinyurl.com/223ax2

Esquí de muntanya - Condicions de Primavera a Boí, dies 26 i 27 de gener 08:

Condicionats per la minsa innivació d’aquesta temporada, repeteixo zona i m’afegeixo a uns amics que van a la zona de Boi. Son força mes joves i estan en bona forma, o sigui que aniré de fanal de cua tots dos dies, però son bona gent i amb la excel·lent previsió de la meteo per aquest cap de setmana, els retards que els produeixi no comprometen el projecte. Confio en la seva paciència.

Sortim divendres a la tarda i ens allotgem a un apartament llogat a la Fonda Norai de Barruera, som 6 (Manel Broch, Manel Orbay, Pito Costa, Carlos, Teixi i jo) ens toca a 20 € per cap i nit.

dia 26:

Deixem un cotxe al trencall amb la Vall de Sant Martí i puguem amb l’altre fins l’estació de Boì-Taüll, son les 8:00, pujem per la pista fins el Port de Llevata i baixem esquiant per el Barranc dels Plans fins el Corral de Durro (aprox. cota 2000), la neu es primavera transformada i una mica dura – bon massatge vibratori ;-)) – calcem de nou les pells i remuntem una mica la vall en direcció al Port de Cabeçades, però aviat guanyem alçada en direcció a un marcat coll de la carena que baixa del Pic de Filià, seguim l’itinerari segons l’aspecte i cobertura de la neu, que a la carena es una mica justeta però permet arribar tranquil·lament gairebé fins el cim sense descalçar-nos. La vista sobre la vall de Filià es esplèndida; observem amb tristor les cicatrius de les pistes que hi estan obrint, torres de telecadires, de telesquís i una gran bassa per l’aigua que gastarà el circuït dels canons. Es veu amb una bona coberta blanca i convida a anar-hi abans de que obrin aquest desficaci. Arriben uns francesos i els preguntem com està de neu la seva cara del Pirineu, la resposta es ‘som aquí perquè es on està millor de tot el Pirineu’… plorem ???

Ens mirem la baixada cap al Port de Cabeçers, la carena es veu molt pelada i es un seguit de capes de gel i rocs, un primer collet mostra una dreta pala que entra a la capçalera del Port de Cabeçades, es una barreja de neu-gel, rocs i neu pols encrostada, decidim intentar baixar esquiant per aquest camí i ens en sortim prou bé, malgrat portar el culet apretat els primers 100 metres de neu molt gelada i mínima adherència, passades les pedres ja anem més tranquils, doncs a sota hi ha neu tova que sembla una bona zona de recepció en cas de caiguda. Després una diagonal ens porta a sota del Port i en pocs metres de pujar fent l'escaleta ja som dalt.

En Pito i tres dels ‘joves’ decideixen baixar per les pales en direcció a Ricuerna, després remuntarán directament cap al Port de Rus. En Broch i jo seguim la carena directament cap el Tossal de Rus, on esperarem el seu retorn.

Està fent un dia magnífic i gaudim de la neta panoràmica des d’aquest turó sobre el Port de Rus. Ens va bé reposar una mica abans de iniciar el descens de la vall de Sant Martí, que tan bones sensacions em va donar fa quinze dies amb una bona capa de neu pols. Avui no crec que poguem baixar el bosc amb els esquís als peus. Al descens la neu es crosta alternada amb plaques dures, no posa cap problema, però cal tenir els ulls ben oberts per detectar els canvis visualment i no amb les dents ¡!!, sorprenentment podem esquiar gairebé tot el recorregut fins el cotxe, anant amb molt de compte tan sols carretegem els esquís a coll uns 15 minuts. Bravo ¡!!

Resum – neu primavera força bona a les solanes i crosta on no ha rebut massa sol, a les obagues neu-gel ventada entre pedres i pols encrostada a les comes. Bones sensacions en conjunt.

Pujada 1360 mts (1750 els que han baixat un tros cap a Ricuerna)

Baixada 1640 mts (2140 els que han baixat un tros cap a Ricuerna).

Nota - Aquest itinerari està descrit a una de les guies de l’Oriol Guasch (relligada amb espiral)

Aprofitem el luxe del apartament per dutxar-nos a plaer i anar a comprar queviures i beguda per sopar. La jornada ens ha portat gana i bon humor, cal disfrutar-ho a pleret….

Estudiem les possibilitats per demà, ja hem observat que la neu mínimament esquiable està limitada al circ de l’estació d’esquí i les 3 valls inmediates (Llevata. Ricuerna i Filià). Decidim intentar fer un altre dels itineraris de la mateixa guia, que puja al Cerví de Durro des de l’estació d’esquí, baixa al Riu de Manyanet i puja a la Pica del Cerví (de Manyanet), per baixar al Port d’Erta i retornar al origen.

Dia 27

Sortim una mica mes aviat que ahir i a les 8:00 ja estem posant les pells al aparcament de l’estació, això de pujar per les pistes ho trobo francament desagradable, i em distrec observant les tonalitats daurades dels cims que va il·luminant el primer sol, aviat som a la carena i al davant ja es veu el Corrunco, on ens hi varem ‘refrescar’ fa quinze dies, la neu ha baixat molt, ara ja no s’arriba amb esquís al pont de La Mola, prop de Durro, i fins i tot el descens per la vall principal – que es la besant nord - està força pelat. La carena cap el Cerví tampoc està gaire bé, a mida que augmenta la pendent i la carena es fa estreta, la neu es converteix en neu-gel i pedres, apurem amb esquís i ganivetes però aviat decidim posar grampons i carregar els esquís a la motxil-la, per no arriscar una caiguda perillosa, així arribem al cim i ens aixopluguem del airet matinal a pocs metres de la fita somital, en un balconet amb neu i pedres on ens soleiem com les sargantanes. La Pica del Cerví (de Manyanet) presenta un aspecte on domina el color marró, l’itinerari que havíem previst està impracticable i tan sols es veu coberta de neu-gel a una dreta canal que baixa d’un collet proper al cim (indicada com a possible descens per en Guasch), abandonem aquest projecte i decidim baixar cap el Port d’Erta, amb el sol que hi toca la neu ja es de qualitat primavera dura, però franca i agradable de baixar, malgrat els pedres abundants. Després decidim flanquejar per les pistes fins el Port de Llevata i repetir el primer descens d’ahir al matí, però ara baixant fins que la vall es torna força trencada. La neu encara està millor que ahir – ja hi ha tocat una mica més el sol…. quan considerem que el descens ja està ben aprofitat, tornem a remuntar una mica la vall en direcció al Port de Cabeçers, però la deixem aviat per pujar després per la valleta que porta a la Coma dels estanyets i al collet mes proper a l’arribada del telecadira més alt de l’estació (Cap de Raspes Roies segons l'ICC) , al costat del pic de Muntanyò, la valleta està una mica justa de neu a la part baixa però aviat trobem de nou les pales i el torrent amb excel·lent cobertura de neu fins el mateix coll. Reposem una estona, d’esquena als clients de les pistes, i ens acomiadem amb una bonica baixada per la pista – que està en força bon estat – fins l’aparcament i el cotxe. Ha estat un itinerari improvisat sobre el terreny, condicionats per la escassa innivació, però encara ho hem passat prou bé com a esquiada, gracies a la qualitat acceptable de la neu i el temps primaveral.

Pujada 1250 mts.

Baixada 1250 mts

Es una situació curiosa que aquest (massa) petit recó de la Ribagorça-Pallars tingui un nivell acceptable de neu, mentre que el panorama que es veu des dels seus cims es francament decebedor per sortir amb pells, si no canvia la meteo haurem de recórrer a la bici ¡!!!

Podeu veure les fotos a:

http://tinyurl.com/37pht2

Esquí de pista (+ info per muntanya) a la Haute Maurienne

Hem fet un cap de setmana (allargat del 18 al 22) d'esquí de pista a la Haute Maurienne. Fent base al hostal Le Relais de La Vanoise

( http://hebergement-reserver-chambres-hotel-bourg-saint-maurice-73.relaisdelavanoise.com/ )

a Bourg Saint Maurice, es un lloc senzill i agradable amb bona cuina i preu raonable tenint en compte que es un nucli d'estacions d'esquí ( aprox. 63 € mitja pensió, amb begudes incloses, en cambra doble compartida). El porten la parella Patricia i Yannick Gazengel , ell es el cuiner - però si les condicions de la muntanya son bones - desapareix per anar de 'randoneé' amb els amics o els clients del hotel ;-))). S'ha ofert amablement a que el truquem per conèixer les condicions de neu del entorn, quan pensem fer-hi alguna activitat de muntanya, i fins i tot per sortir amb nosaltres (com a amic, no com a Guía comercial).

Creiem que es un contacte molt vàlid ;-))

Les condicions actuals de neu a la zona son excel·lents. A les obagues s'esquia tranquil·lament fins la cota 1200 i a les solanes entre 1400 i 1600. S'hi veien traces de pells a molts dels cims del entorn. La temperatura semblava del mes de març, o sigui bona neu pols a l'alçada i obagues, i primavera transformada a les solanes.

Hem esquiat un dia a Les Arcs (forfait econòmic al hostal, 32.5 € / dia), un dia a La Plagne i un dia a l'Espace San Bernardo (La Rosiere-La Thuille). Aquest últim ens ha sorprès agradablement per l'espectacularitat del descens fins La Thuille (Aosta), de cara al Montblanc i les Jorasses. Sense poder evitar-ho hem acabat cada dia amb uns 7000 mts. verticals esquiats i les cames fetes un nyap, però quan el temps es bo l’eufòria ens porta a fer excessos ;-))

Algunes fotos a:

http://tinyurl.com/34huys

Esquí de muntanya, Vall de Boì Dies 12 i 13 de gener de 2008

Dia 12 – Corrunco de Durro

Dia 13 – Vall de Sant Martí – Port de Rus

La previsió meteo per aquest cap de setmana sembla atractiva, el divendres ens hi posaran uns 10 cm. de neu nova i als llocs on encara en quedava una mica pot estar llaminera, per les webcam sembla que a la vall de Boì hi ha una innivació acceptable, dins de les misèries actuals. …O això es el que ens fa creure la febre que portem.

Som 3 ‘jovenets’, la Úrsula en Miquel i jo, hem agafat lloc al hostal Ferré d’Avall de Barruera doncs els nostres ossos reclamen un llit tou.

Al arribar a Barruera el dissabte al mati, el cel està ben tancat i neva una mica, però uns minuts després comencen a trencar-se els núvols a sobre de Durro, mentre que cap a la vall de l’estació d’esquí resta totalment cobert. Decidim pujar a Durro i mirar l’aspecte de la vall que puja cap al Corrunco. La carretera a Durro té uns 15 cms de neu nova però es puja sense problemes, al arribar al pont de la Mola ja es comença a veure cel blau, a la part baixa encara hi manca gruix de neu, però com que la major part del itinerari es sobre pastures decidim pujar amunt. La primera mitja hora resulta una mica embolicada buscant per on superar millor amb esquís els marges i salvar els fil ferrats de pastor elèctric que encerclen les pastures, després ja progressem fàcilment i la neu es excel·lent, el temps continua millorant i aviat tenim sol. Però al guanyar alçada entrem en zona de vent, que en fortes ratxes ens fa trontollar soviet i ens embolica en núvols de neu pols, no obstant el sol cada vegada està mes visible i la vall fa goig. Aquests cops de vent fan que no ens parem gens per reposar ni menjar. A la carena la situació ja es força emprenyadora, però amb el dia net i clar que s’ha quedat, paga la pena continuar amunt.

La situació es complica a pocs metres del cim, ara ja no son ratxes , no para gens i la força ha augmentat molt. Cal lligar-ho tot a les barres metàl·liques del cim, doncs sortiria volant, intentem abrigar-nos i treure les pells, però aviat veiem que no es possible. Me’n adono que la Úrsula està començant a tenir problemes de coordinació de moviments i sembla que no entén gaire el que l’hi diem, això fa que s’encengui la llum d’alarma i l’hi dic a en Miquel que cal baixar immediatament del cim i perdre alçada per protegir-nos del vent, ho fem arrossegant-nos literalment per terra – la neu no està dura i no hi ha perill de relliscar. Tan aviat com podem ens carreguem els esquís a la motxilla i baixem verticalment fins arribar a un nivell on la força del vent ens permeti abrigar-nos i posar-nos uns guants secs. Estem tots 3 ben garratibats i amb clars símptomes d’hipotèrmia – mans i peus ‘absents’ faccions rígides i de color cera, espasmes de tremolors…

Es a dir, no ens podíem pensar que amb un sol lluent al cel, la despesa energètica produïda per el vent fos tan elevada com per entrar en aquesta situació de risc.

A uns 200 metres de desnivell per sota del cim, el vent ja no es tan fort i tan sols ens colpeja en ratxes, ara cal calçar els esquís i continuar baixant. Ho fem sense mes problemes, però ens movem amb una mala traça que fa llàstima, malgrat la excel·lent qualitat de la neu sobre aquestes suaus pendents herboses. Encara ens sacsegen tremolors incontrolables i les mans i peus tot just comencen a reaccionar...

Arribats al cotxe sense cap incident, la Úrsula ens comenta que durant tota la baixada anava mig marejada i sense gaire consciencia sobre si baixava o pujava...

Menys mal que arrosseguem els 3 una pila d’anys per la muntanya i encara hem reaccionat amb rapidesa.

Al hostal, ja ens hem recuperat i relaxat, però a la dutxa els dits de les 4 extremitats reaccionen amb intensa picor, gairebé dolorosa, suposo que indicant encara deficiències de reg de sang, conseqüència de la ‘refrigeració’ intensa passada.

Fem un anàlisi del que hem fet malament: no hem parat per menjar ni beure durant unes 4 hores, no ens hem abrigat bé ja des de les primeres ratxes de vent, i la Úrsula ha portat el cap poc abrigat (només un barret de llana), si el cap es refreda – la capacitat de reacció davant de situacions de risc disminueix perillosament.

Després preparem la sortida de demà, esperant estar ben recuperats, i que no faci aquest maleït vent. Decidim anar cap el Tuc de Carans, el cotxe es deixa al creuar la Ribera de Sant Martí, a la cota 1600 metres, o sigui que esperem poder calçar-nos els esquís immediatament.

Aquest sopar el rebem com si fóssim al Bullit !!!

El diumenge el cel està ben clar i als cims no s’aixeca cap turbulència de neu. Al hostal s’han llevat amablement una hora abans per preparar-nos l’esmorzar i a les 8 marxem amb el cotxe en direcció a l’estació de Boì-Taull. A l’entroncament de la Ribera de Sant Martí, la innivació es suficient per avançar amb pells i creiem que el descens també es podrà fer fins el cotxe. A mida que remuntem la vall ja veiem que l’accés als llacs de Pesso no es esquiable, decidim seguir la vall principal en direcció al Port de Rus, la fondalada té força neu i fins i tot al bosc es progressa sense mes problemes que alguna pedra ocasional mal coberta per la neu vella, al coll ja decidirem si pugem al Raspes Roies, que des de baix es veu amb neu suficient. Ja a prop del coll fem una paradeta de restauració i observem que el cel s’està enteranyinant amb núvols fins i alts, però que indiquen canvi anunciat per la previsió Meteo. Arribats al coll ja s’aixeca una mica de vent, la pujada al cim es fa per la carena i entomarem el vent fins dalt. Ens ho repensem i decidim aprofitar del bon descens des del coll, de fet notem el sobreesforç d’ahir i això ens ha restat empenta. 

La baixada es una delícia, obrim la traça primer en neu pols compactada (i alguna crosta sorpresa) i després en una pols excel·lent que ens compensa del ensurt d’ahir. Fins i tot el boscs, que es força dens, ens deixa gaudir l’esquiada fins el mateix cotxe.

No obstant, si no torna a nevar – i força – la situació està sota mínims.

Podeu veure les fotos, mapa i perfil a:

http://tinyurl.com/25htth