dilluns, 14 de gener de 2008

Esquí de muntanya, Vall de Boì Dies 12 i 13 de gener de 2008


Dia 12 – Corrunco de Durro
Dia 13 – Vall de Sant Martí – Port de Rus
La previsió meteo per aquest cap de setmana sembla atractiva, el divendres ens hi posaran uns 10 cm. de neu nova i als llocs on encara en quedava una mica pot estar llaminera, per les webcam sembla que a la vall de Boì hi ha una innivació acceptable, dins de les misèries actuals. …O això es el que ens fa creure la febre que portem.
Som 3 ‘jovenets’, la Úrsula en Miquel i jo, hem agafat lloc al hostal Ferré d’Avall de Barruera doncs els nostres ossos reclamen un llit tou.
Al arribar a Barruera el dissabte al mati, el cel està ben tancat i neva una mica, però uns minuts després comencen a trencar-se els núvols a sobre de Durro, mentre que cap a la vall de l’estació d’esquí resta totalment cobert. Decidim pujar a Durro i mirar l’aspecte de la vall que puja cap al Corrunco. La carretera a Durro té uns 15 cms de neu nova però es puja sense problemes, al arribar al pont de la Mola ja es comença a veure cel blau, a la part baixa encara hi manca gruix de neu, però com que la major part del itinerari es sobre pastures decidim pujar amunt. La primera mitja hora resulta una mica embolicada buscant per on superar millor amb esquís els marges i salvar els fil ferrats de pastor elèctric que encerclen les pastures, després ja progressem fàcilment i la neu es excel·lent, el temps continua millorant i aviat tenim sol. Però al guanyar alçada entrem en zona de vent, que en fortes ratxes ens fa trontollar soviet i ens embolica en núvols de neu pols, no obstant el sol cada vegada està mes visible i la vall fa goig. Aquests cops de vent fan que no ens parem gens per reposar ni menjar. A la carena la situació ja es força emprenyadora, però amb el dia net i clar que s’ha quedat, paga la pena continuar amunt.
La situació es complica a pocs metres del cim, ara ja no son ratxes , no para gens i la força ha augmentat molt. Cal lligar-ho tot a les barres metàl·liques del cim, doncs sortiria volant, intentem abrigar-nos i treure les pells, però aviat veiem que no es possible. Me’n adono que la Úrsula està començant a tenir problemes de coordinació de moviments i sembla que no entén gaire el que l’hi diem, això fa que s’encengui la llum d’alarma i l’hi dic a en Miquel que cal baixar immediatament del cim i perdre alçada per protegir-nos del vent, ho fem arrossegant-nos literalment per terra – la neu no està dura i no hi ha perill de relliscar. Tan aviat com podem ens carreguem els esquís a la motxilla i baixem verticalment fins arribar a un nivell on la força del vent ens permeti abrigar-nos i posar-nos uns guants secs. Estem tots 3 ben garratibats i amb clars símptomes d’hipotèrmia – mans i peus ‘absents’ faccions rígides i de color cera, espasmes de tremolors…
Es a dir, no ens podíem pensar que amb un sol lluent al cel, la despesa energètica produïda per el vent fos tan elevada com per entrar en aquesta situació de risc.
A uns 200 metres de desnivell per sota del cim, el vent ja no es tan fort i tan sols ens colpeja en ratxes, ara cal calçar els esquís i continuar baixant. Ho fem sense mes problemes, però ens movem amb una mala traça que fa llàstima, malgrat la excel·lent qualitat de la neu sobre aquestes suaus pendents herboses. Encara ens sacsegen tremolors incontrolables i les mans i peus tot just comencen a reaccionar...
Arribats al cotxe sense cap incident, la Úrsula ens comenta que durant tota la baixada anava mig marejada i sense gaire consciencia sobre si baixava o pujava...
Menys mal que arrosseguem els 3 una pila d’anys per la muntanya i encara hem reaccionat amb rapidesa.
Al hostal, ja ens hem recuperat i relaxat, però a la dutxa els dits de les 4 extremitats reaccionen amb intensa picor, gairebé dolorosa, suposo que indicant encara deficiències de reg de sang, conseqüència de la ‘refrigeració’ intensa passada.
Fem un anàlisi del que hem fet malament: no hem parat per menjar ni beure durant unes 4 hores, no ens hem abrigat bé ja des de les primeres ratxes de vent, i la Úrsula ha portat el cap poc abrigat (només un barret de llana), si el cap es refreda – la capacitat de reacció davant de situacions de risc disminueix perillosament.
Després preparem la sortida de demà, esperant estar ben recuperats, i que no faci aquest maleït vent. Decidim anar cap el Tuc de Carans, el cotxe es deixa al creuar la Ribera de Sant Martí, a la cota 1600 metres, o sigui que esperem poder calçar-nos els esquís immediatament.
Aquest sopar el rebem com si fóssim al Bullit !!!
El diumenge el cel està ben clar i als cims no s’aixeca cap turbulència de neu. Al hostal s’han llevat amablement una hora abans per preparar-nos l’esmorzar i a les 8 marxem amb el cotxe en direcció a l’estació de Boì-Taull. A l’entroncament de la Ribera de Sant Martí, la innivació es suficient per avançar amb pells i creiem que el descens també es podrà fer fins el cotxe. A mida que remuntem la vall ja veiem que l’accés als llacs de Pesso no es esquiable, decidim seguir la vall principal en direcció al Port de Rus, la fondalada té força neu i fins i tot al bosc es progressa sense mes problemes que alguna pedra ocasional mal coberta per la neu vella, al coll ja decidirem si pugem al Raspes Roies, que des de baix es veu amb neu suficient. Ja a prop del coll fem una paradeta de restauració i observem que el cel s’està enteranyinant amb núvols fins i alts, però que indiquen canvi anunciat per la previsió Meteo. Arribats al coll ja s’aixeca una mica de vent, la pujada al cim es fa per la carena i entomarem el vent fins dalt. Ens ho repensem i decidim aprofitar del bon descens des del coll, de fet notem el sobreesforç d’ahir i això ens ha restat empenta. 
La baixada es una delícia, obrim la traça primer en neu pols compactada (i alguna crosta sorpresa) i després en una pols excel·lent que ens compensa del ensurt d’ahir. Fins i tot el boscs, que es força dens, ens deixa gaudir l’esquiada fins el mateix cotxe.
No obstant, si no torna a nevar – i força – la situació està sota mínims.
Podeu veure les fotos, mapa i perfil a:
http://tinyurl.com/25htth


3 comentaris:

Berta ha dit...

ostres, quin ensurt!!! sort que l'endemà ja va ser una altra cosa....

emili ha dit...

Ricard,
Bloguero....posaré un enllaç al meu blog.
Felicitats, mola.

Emili.

http://emilill.blogspot.com

emili ha dit...

Ricard, aixo us passa per anar de sobrats.La veterania us ha jugat una mala passada, persort sense conseqüencies.
Una abraçada,
Emili.