Ventolau i Montroig

Cada any, quan arriba l’agost *descobreixo* que he sortit poques vegades a caminar i moltes en BTT, i llavors intento fer una sortida per trempar les cames i avisar-les de que aviat els tocarà trescar per cims i valls, especialment al campament de vacances del CEC.

Amb aquest objectiu proposo a alguns amics una sortida al Alt Pallars, vall de Tabescan:

Refugi de La Pleta del Prat - Pic de Ventolau - Estanys de La Gallina - Refugi de Mont Roig - Pic de Mont Roig - Coll de La Gallina - La Pleta del Prat.

Es un itinerari molt elegant que ja he repetit algunes vegades amb esquís, per merit especial d'en Manel Broch que m'hi ha portat sovint, però que no he fet sencer caminant.

Aquesta vegada però, tan sols el meu germà està disponible i fem una sortida totalment de família.

Pujem per la Coma del Forn, dret torrent que al hivern es una mena de gran tobogan on cal vigilar molt bé la estabilitat de la neu, i que ara es un incòmode senderol poc clar entre pedregots i mates de vegetació, fins que arriba als estanyols que porten el seu mateix nom, d’allà ja es veu el collet entre el Ventolau i el Pic dels Tres Estanys, i la rampa final fins la fita del cim. El vent fresquet ens ha ajudat a pujar sense suar gaire, malgrat sortir del cotxe a les 12:30, ens agraden les pujades sense marrades, permeten agafar un ritme lent i constant que ens ha posat al cim en poc mes de 2 hores. 

Baixem per la dreta carena en direcció al Circ de la Gallina, i seguint fites escadusseres anem sortejant les grades entre els diferents llacs fins arribar al refugi. Aquest cercle de llacs es un esplèndid exemple de la erosió feta per el fons de les geleres durant milers d’anys, la roca es veu allisada i sense arestes a gairebé tot el circ. Un amic geòleg ens comentava fa uns anys que amb imatges d’aquest lloc es podria crear una lliçó magistral del efecte del fons de les geleres. 

I no tot es ciència, està ple de petites cascades i prats que son una joia per la vista i l’esperit, d’efecte especialment balsàmic en les difícils circumstancies que vivim al nostre país.

Quan arribem al refugi ja hi han 3 hostes i al vespre ja en som 9 en total, just per dormir còmodes en una llitera cadascú, la temperatura ha baixat força i fa un vent prou molest, esperem que demà s’alci un dia clar i assoleiat. Els inquilins som 2 catalans, una parella de Bilbo que fa sortides aïllades al nostre Pirineu, un francès de la zona de Strasbourg que ha sortit del Somport i segueix fins Andorra la HRP, un parell de joves francesos que estan fent la HRP integral, i una parella també francesa que també estan fent un tros de la HRP.

El dilluns ens despertem amb una atmosfera netíssima i sense cap núvol, fa una mica de vent però no molesta gens, la pujada fins el Mont Roig no es gaire evident, però recordant l’hivern, pugem fins la sortida d’aigües del segon llac i ja es veu clar el torrent herbós que dona accés a la coma superior, dalt del cim ens omplim de paisatge i com sempre ens distraiem amb el joc d’identificar els cims que ens envolten... aquesta medicina natural ens allibera de psicòlegs, bruixes, dietistes i confessors ;-))

Volem tornar a La Pleta del Prat per el torrent de Mascarida, des del Mont Roig es pot anar flanquejant en una gran diagonal fins la coma superior del circ de la Gallina i al ser al coll dubtem entre voltar el Pic dels Tres Estanys per l’oest, anar al coll de la Coma del Forn i accedir a la vall de Mascarida saltant la carena que baixa del Pic de la Coma del Forn, o bé tornar per on varem pujar ahir... ens venç la mandra i encarem la baixada per el torrent de la Coma del Forn, resulta un trencacames molt dur i mentre el genolls gemeguen no puc evitar tenir visions de la esplèndida baixada amb esquís que hi hem fet algunes vegades.

Encara arribem a temps de dinar a Tabescan, masegats però satisfets per aquestes dos jornades al Pallars.

Podeu veure unes fotos a: 

http://rgodia.cat/ME%20Ventolau%20i%20Mont%20Roig%20juliol%202012/index.html

Comiat de temporada al Pic Cordier

 

Ja començava a creure que no faría cap sortida més amb esquís fins la temporada propera, però finalment vaig veure que el diumenge 13 i dilluns 14 la previsió de la meteo al Pirineu central semblava una mica més optimista, fins i tot amb temperatures una mica inferiors el dilluns, i encara vaig convèncer en Broch de que pagava la pena intentar anar a Maladetas, Pic Cordier.

Per aquella nit hi havien places a la Renclusa i les vaig reservar.

Sortim el diumenge al matí amb el propòsit de deixar el cotxe a Los Llanos del Hospital i pujar cap el coll de Paderna per arribar a La Renclusa, l’endemà volíem fer el Pic Cordier i anar a buscar el coll d'Alba flanquejant per sobre de Cregüeña, i baixar de nou per la coma de Paderna fins Los Llanos.

Arribats a Benasque el dia està força lleganyós, sol i núvols a les crestes, i temperatura molt alta, decidim donar una ullada des del cotxe abans de pujar cap a Paderna, gran idea... la neu es molt amunt i les canaletes son una fina canal amb molt poca neu, canviem de criteri i pugem amb el cotxe fins la Besurta, que sembla l’aparcament de Can Barça en un dia de partit.

Com que ja es la una del migdia i va baixant gent del Aneto i de la Renclusa que tornen a casa, ens esperem una estona fins que marxa algun cotxe i podem aparcar a dalt de tot. Veiem en Ramon A. que arriba del Aneto, comenta que pujant fins i tot els ha plogut una mica quan eren a la gelera, la neu està molt pastosa i al descens s’acaba just al arribar a Aigualluts. També veiem que la neu està molt bruta de fang de pluja i amb els milers de traces humanes, la realitat es que fa ganes de tornar-se’n a casa.

No obstant, fem un acte de fe i pujem a la Renclusa, calcem esquís una mica mes amunt de les baranes de fusta que marquen el sender d’estiu (cota 2000), no obstant la continuïtat es molt crítica, crec que en una setmana ja caldrà pujar amb els esquís a coll fins el refugi.

Passem la tarda entrant i sortint del refugi, segons les ullades del sol, fins que sentim l’helicòpter, hi ha un rescat d’un accidentat a uns 400 mts verticals dins la olla de la vall, veiem com el recullen i l’aparell ve a l’heliport del refugi, el baixen i els agents inicien les tasques d’estabilització d’una doble fractura de tíbia i peroné, sembla ser que en una doble fractura cal fer-ho immediatament per evitar que els moviments punxin una arteria i el ferit empitjori greument.

El pobre noi fot uns crits de dolor que ens posa la pell de gallina. Finalment amb la fèrula ja ben col·locada, l’aparell s’envola directament cap l’hospital d'Osca.

Creiem que aquest vespre seriem quatre gats al refugi, però al sopar conto unes 80 persones, a Madrid fan el pont de San Isidro, a Sabadell es festa el dilluns, etc...

Al anar a dormir el cel està totalment net i promet bon temps.

El dilluns ens llevem amb un dia fantàstic i a la nit ha fet una bona gelada, o sigui que les traces fondes d'aquests dies passats amb temperatures altes, ara son com de ciment remenat. Però ens consolarem amb el dia net i engeguem amunt amb les ganivetes posades, intentant pujar per on hi hagi menys traces...

La barrera rocosa dessota del Pic Cordier, cal passar-la treient-se els esquís uns 10 metres, i amb la neu tan dura decidim plantar els esquís al peu de la rampa i pujar amb grampons, hi han tantes traces que sembla un trencaclosques d’esglaons, molesten mes que no pas ajuden. Dalt del cim som 6 persones, tota l’altre gent son al Aneto...

Al deixar els esquís al peu de la rampa, també hem descartat el programa de baixar vers el coll d'Alba, queda a l’obaga i amb la neu tan dura no es gens aconsellable.

Per la baixada del cim fins els esquís la neu ja s’ha estovat una mica i es baixa sense cap problema, i per esquiar també està prou bona, tan sols molesten les traces velles molt endurides, abans de la una ja som al cotxe. El bon temps encara es ha permès gaudir de la sortida, malgrat la neu marronosa, la superabundància de traces i la gentada.

Ara sí, fins la propera temporada.

Podeu veure les fotos a:

http://rgodia.cat/EM%20Maladeta%2014%20abril%202015/index.html

Esquí de muntanya des del Simplonpass, Valais, Suissa

Com altres anys en aquest punt de la primavera, ens fem un fart de consultar les previsions del meteo a diferents llocs, que van canviant cada dia fins a la paranoia...

Teníem pensat sortir des de Rams fins el primer dia de Setmana Santa, doncs son els dies en que hi ha menys problemes d’allotjament i ens permet decidir l’objectiu a última hora. Finalment el dijous prenem la decisió d’anar a la zona del Simplonpass, al Valais, Suïssa. No es que la meteo prometi cap meravella, però esperem que les temperatures siguin més baixes que als indrets mes meridionals...

Trobem allotjament al hotel Garnerwald, a la carretera des de Brig al coll del Simplon, es una bona base per fer sortides modestes a la zona, tan sols a 4 km. del coll. Com sempre a Suïssa, la qualitat hotelera destaca per el bon nivell fins i tot als mes modestos (llàstima que els preus siguin mes alts que a les terres del €).

Teníem al cap fer el Monte Leone, en Broch i jo varem ser aquí en dies semblants el 1990, conduits per en J. M. Sala i una bona colla d'amics del CEC, malauradament el temps va resultar impresentable i ni tan sols varem veure el paisatge. Esperem tenir mes sort ara.

El dilluns el cel es veu net i pugem il·lusionats al Simplonpass, un coixí de núvols reposa a la cota del coll i encetem l’itinerari a les palpentes, seguint una infinitat de traces que esperem ens siguin útils, intuïm que no pujem tant com la descripció que hem llegit del itinerari, però la traça es clara i la seguim, un dret flanqueig amb neu ben compactada ens mena a la valleta de Chalti Wasser i a mida que guanyem alçada sortim de la boira i veiem que hem anat massa a l’esquerra, cal rectificar guanyant desnivell vers el peu de l’aresta NO del Hübschhorn. 

El pas millor es mes amunt (2.350) del que hem agafat nosaltres (2.200). Ara que hem superat el mar de boira, el panorama es imponent, al N s’albiren els cims del Berner Oberland, i a sobre nostre ens espera la gelera de Homattu fins el Breithornpass, es una pujada que no deixa fer gaires marrades, la neu ofereix molt bona adherència i permet enfilar-se directament – encara que les cames protestin – portem davant un grup d’italians que ens agafen distancia fàcilment. Aquests darrers anys ja resulta una mica emprenyador aixó de que gairebé tothom que trobem a muntanya vagi menys carregat d’anys :)...

Arribats al coll veiem que el cim realment mes atractiu amb esquís es el Breithorn, s’arriba fins dalt amb els esquís als peus i sense gaires filigranes, mentre que per el Monte Leone cal baixar una mica fins la gelera Alpjerg, i traçar una horitzontal d’uns 2 kms fins al peu d’un collet, per crestejar en roca fins el cim. La decisió es fàcil, en uns 20 minuts ja seiem al cim del Breithorn, Itàlia està coberta per un mar de núvols i alguns llisquen per sobre de les crestes despenjant-se cap a Suïssa, es una d’aquelles funcions de la natura que juga amb el paisatge canviant-lo constantment. Els gairebé 1500 metres verticals pujats ens han masegat molt les cames, i el descens està trinxat de traces de tot tipus, o sigui que baixem trontollant per les vibracions que transmet la neu i cercant curosament els pocs espais on la neu està mes llisa. Es una ascensió espaterrant i un descens magnífic, al arribar de nou al aparcament del Hospitz gairebé fem petons a terra i gaudim d’aquella gran felicitat que se sent quan ens traiem les botes :) !!!

Bona jornada !!!

Al hotel revisem les previsions i veiem que el dimarts la nuvolada entrarà amb mes força i probablement caldrà oblidar-se de fer cap cim, no obstant no sembla que entri massa mal temps, preparem 2 opcions, si el dia es veu amb els núvols prou alts, tornarem al coll i anirem vers el Tochuhorn (no es broma, es diu així), i si els núvols ja estan entrant mes avall, sortirem del mateix hotel i ens enfilarem cap al Maderhorn, mentre la visibilitat aguanti.

Al matí, la situació es evident, els núvols salten les carenes frontereres amb Itàlia i baixen fins la cota 2.500, sortim de darrera l’hotel i ens enfilem per el bonic bosc de làrix i avets cap als xalets de Rothorn i fins dalt de tot del telesquí (únic transport per les cases al hivern) la instal·lació ja no funciona des del diumenge passat, però hi ha un bon feix de neu. El sol juga amb els núvols i la pujada es agradable, però la vista del panorama està mes limitada que ahir. Sortint del bosc decidim enfilar-nos a la carena del Burstegge i gaudir del panorama al oest sobre la vall de Chalti Wasser, que pujarem ahir des del Simplonpass, fem un tros força dret entre roques que subjecten la neu de placa i ja a la carena tenim la sorpresa de descobrir que si bé semblava força ample, ara s’estreny fins formar una estreta cresta de neu per on fem una mica d’equilibris, però ens mena de nou a un collet sense grans problemes i sempre amb els esquís calçats. Ja som al límit dels núvols i per alguns moments veiem que tenim gairebé a tocar el refugi Maderhütte, ens hi arribem conscients de que ja no anirem mes amunt. Es una cabana força antiga i està tot tancat, ens arrecerem una mica del vent i preparem la baixada, que fem per la vesant oposada, per el Bodmertälli i de nou cap l’estació superior del telesquí de Rothwald, ara entrem directament al bosc i baixem entre els arbres dret avall fins la pista que trepitja la Ratrac per anar a les cases de Wase, en poca estona som de nou al hotel. Malgrat ser un itinerari *de consolació* ho hem gaudit força, han sortit uns 950 mts verticals acumulats, que permeten a les cames recuperar-se una mica de l’esforç d’ahir...

Es evident que ara la meteo ja va a pitjor, o sigui que decidim marxar cap a casa si demà al matí la meteo està complicada, de fet la previsió torna a donar bon temps per el cap de setmana i dilluns de Pasqua. No ens quedem. El dimecres, tot baixant va plovent i ja no hi han les ullades de sol que hem tingut nosaltres.

No deixa de ser una pallissa fer 1000 kms de cotxe, però tornem satisfets.

Podeu veure les fotos  i el mapa a:

http://www.rgodia.cat/EM%20Simplon%20abril%202012/index.html

i els tracks a Wikiloc:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2682719

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2682697

Esquí de muntanya a la vall de La Lauzière, prop de Bonneval

Amb la temporada tan pobre de neu al Pirineu, veiem una finestra de bon temps als Alps i decidim aprofitar-la. Som en Manel Broch, l'Eduard Lluís, jo, i en Miquel Surinyach que ha vingut acompanyat per la senyora, que vol gaudir del relax a la muntanya mentre en Miquel sua la cansalada…

El diumenge dia 11 marxem cap a Celliers, a la vall de La Lauzière pujant al Col de La Madeleine, prop d'Albertville. Una piulada de la colla de Cegesqui d’aquest hivern ens ha motivat per anar-hi a tafanejar.
L’hem ben encertat, al hivern es un racó realment amagat en una estreta vall que els allaus escombren molt sovint, i on les minses poblacions de molt poques cases estan literalment enfilades als lloms mes estrets, doncs si s’escampen les cases una mica, els allaus en fan neteja. Deu ser difícil viure-hi en ple hivern.
Ens allotgem al Hotel Le Grand Pic, nom molt alterós que no correspon gens a la modèstia del establiment, el porten amb gran esforç un matrimoni jove amb dos criatures. Cambres molt modestes i menjar raonable.
La primera sortida la fem començant per el cim que senyoreja la vall – Le Grand Pic de La Lauzière – itinerari esplèndid que ens deixa masegats però eufòrics per com l'hem gaudit. Neu pols compactada a la gelera obaga alta i tot tipus de primavera a les solanes. No fem el cim, la barrera rocosa que tanca la gelera es veu força complicada i ens quedem a la última bretxa de la cresta, uns cent metres per sota del cim, de tornada a Celliers el xicot del hotel ens comenta que amb la ràpida regressió de la gelera, cada any resulta més complicat el tros de roca. El descens es magnífic. Han sortit uns 1.480 metres verticals acumulats.
L’endemà dimarts, anem a Le Rognolet, que també resulta un premi llaminer, i es que amb bon temps i l’entorn que ens envolta, gaudim fins i tot pujant d’esma, la sortida es una mica mes curta que la d’ahir, s’arriba amb esquís al avant cim, separat de la creu del cim real per uns 100 metres de cresta molt esmolada i amb cornises que decidim estalviar-nos. Un altre descens de primavera genial, que ens torna a recordar les cames cansades. Al final surten uns 1.400 metres verticals acumulats.
Per el dimecres consultem les possibilitats al xicot del hotel, hem fet els 2 cims mes propers a Celliers i arribar-nos al Col de La Madeleine per fer-ne algun altre ens sembla massa lluny. Jo portava un parell de tracks baixats de www.skitour.fr que son propers a Bonneval, el poble principal de la vall. Un dels 2 ja veiem que surt de molt avall i ens caldria carretejar els esquís a l’esquena un bon tros, mentre que l’altre la Pointe de la Combe Bronsin ja ens el recomana directament aquest xicot.
Cal baixar amb el cotxe vall avall un tros, per remuntar un trencall fins a les cases de La Biollaz.

Aquest altre recorregut també resulta molt atractiu, calcem els esquís gairebé a peu de cotxe i remuntem una pista entre bosc, per remuntar seguidament unes esquenes amples i obertes fins el Col du Pas du Loup, i després entrar a la dreta coma que baixa del cim, avui coincidim amb un nombrós grup de veterans de Lió que pugen mes forts que nosaltres – tot i que potser 3 d’ells passen dels 70 anys – això ens fa aixecar l’esperit, si tot va bé encara tenim uns anys mes de *pellejar*.
Avui si que fem el cim de veritat, i amb els esquís fins dalt, la sortida es molt dreta, però amb neu primavera es baixa content. Han sortit uns 1.350 metres verticals.
Arribats a Celliers - com cada dia – ens rehidratem al solet de la terrassa amb unes cerveses i reflexionem sobre el programa per dijous, decidim per unanimitat que si fem un altre cim quedarem massa tocats per agafar el cotxe cap a casa tot seguit, o sigui que demà marxarem cap a casa desprès d’esmorzar…
Comentem la sort de encertar tants bons dies seguits, amb bona neu i un entorn tan atractiu, el Montblanc ens vigila una mica llunyà, i més lluny surt la piràmide del Cervino, com a veïns mes propers la Grand Casse, la Grand Motte, al sud La Meije, els Ecrins, el Pelvoux… tots ells gaudits des dels colls i cims – i en samarreta ¡!!

Si os interessen els tracks GPS:
Grand Pic de la Lauziere:  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606502

Le Rognolet: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606435

Pointe de la Combe Bronsin: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606412

Les fotos son a:
http://rgodia.cat/EM%20Val%20de%20la%20Lauziere%2011%20a%2015%20de%20mars%202012/index.html

Esquí de pista a Whistler, Canada

 La tardor passada en Lluís Llorens, un company *pessiga*, amic de joventut i mili, va tenir la pensada de proposar-nos una sortida a Whistler (British Columbia – Canada) la mítica estació d’esquí que va allotjar els Jocs d’Hivern del 2010. La primera intenció era que fos una excusa atractiva per reunir alguns dels ex *tigres* de Candanchú quan hi varem fer la mili a finals dels 1960, però la realitat va ser que per diferents situacions personals tan sols 3 teníem la disponibilitat d’anar-hi, tot i que fent les reserves al octubre podíem accedir a tarifes interessants. Érem en Lluís Llorens, l’Anton Sánchez i jo.

I desprès d’aquest primer nucli, al final el grupet va créixer amb una parella d’amics i la meva dona (en Miquel i Margarida Surinyach, i la Teia)…
Hi hem estat entre el quatre i l’onze de febrer, amb plena satisfacció malgrat que la meteorologia semblava haver canviat de lloc, a Whistler les temperatures eren les normals de Pirineu amb temps asoleiat de primavera, i les de Catalunya eren realment gèlides…
Hem gaudit d’una molt bona experiència descobrint una estació d’esquí a un entorn molt diferent a les grans dels Alps, la serralada Coastal Range es molt propera al mar (97 km) i les temperatures generalment no son tan baixes com a les Rocalloses, però les precipitacions son molt abundants (aquest hivern ja portaven 7 mts d’acumulació de nevades), tot i així les setmanes anteriors arribaven sovint a -12ºC. Tampoc està a gran alçada, doncs el peu dels remuntadors i la vila està a 660 mts sobre el nivell del mar, i la instal•lació que arriba mes amunt (el telesquí fins el coll on s’entra a la gelera Blackcomb) deu estar a 2400 mts. El que marca molt la relació amb les cotes esquiables es que els magnífics boscos d’avets arriben als 1700 metres, o sigui que un desnivell d’uns 1100 de les pistes està dins de boscos. Amb bona visibilitat, el panorama des de les carenes es impressionant per la bellesa i la immensitat de muntanyes – i tan sols es un petit pessic del que ocupa British Columbia – i amb dies de nevada o poca visió del relleu, la infinitat de pistes per dins dels boscos es un recurs fantàstic per esquiar relaxadament. També ens va atreure especialment la elegància i bon traçat de les pistes, malgrat estar relativament properes una de l’altre, la sensació de baixar per nous espais es constant.
La organització del moviment de personal a les instal•lacions i a les pistes es destacable per la seva cordialitat, eficàcia i bona gestió, quan arribes al punt d’embarcament – siguin cadires, cabines petites, o grans, ja t’han organitzat per optimitzar al màxim l’aprofitament de places, es sorprenent la rapidesa amb que desapareix qualsevol cua i sense empentes ni trepitjades…
El Village, centre principal de l’estació, es una agrupació d’edificis al costat d’un carrer sense cotxes que serpenteja trencant qualsevol geometria regular, els vehicles accedeixen als edificis per el costat oposar a aquest centre de passeig, sense grans edificis i amb alçades també molt limitades. Es una solució urbanística intel•ligent i molt acollidora.
Com que ara les companyies aèries et fan pagar cara la facturació dels esquí i botes, hem llogat els esquís directament a una cadena de botigues local, bon material, bona atenció, i a 50 metres dels remuntadors, i al mateix lloc ens guardaven els esquís cada dia.
Ja sé que sembla que escrigui l’al•leluia del lloc, però es la sensació que hem tingut, i la majoria de nosaltres ja teníem força experiència amb altres grans estacions d’esquí…
Llàstima que no fóssim mes colla, i que els costos siguin relativament alts per els que venim d’un país pobre – i en camí de ser-ho encara molt més si no som capaços de lluitar amb intel•ligència per evitar-ho.


Podeu veure algunes fotos a:
http://rgodia.cat/EP%20Whistler%20febrer%202012/index.html

Esqui de pista a Les 3 Valées - 15 a 18 de gener del 2012

 Aquesta temporada la pobre innivació al Pirineu ens anima a marxar 4 dies als Alps per fer una mica d’esquí de pista. Poc desprès de Reis ha fet una nevada espectacular als massissos entre Briançon i Chamonix, al final decidim anar a Les 3 Valèes, trobo lloc a un agradable hotelet de Brides les Bains, al peu de la vall de Meribel, es a la cota 650 i aquí hi ha l’accés mes baix de les instal·lacions mecàniques  de les 3 Valls, que sorprenentment aquest any es esquiable fins al mateix Brides – encara que no resulta molt interessant amb la neu d’alta qualitat que hi ha per dalt.
Som en Xavier Burjachs, en Joan Palou, la Teia i jo.

La previsió de la meteo es impecable, temperatures baixes, gairebé gens de vent i cap núvol, i es compleix exactament !!!.
Ens organitzem per anar a esquiar un dia a cada un dels principals sectors del domini, el diumenge a Meribel, dilluns a Val Thorens/Menuires/Orelle (una magnífica ampliació recent sobre la Maurienne), dimarts a Courchevel i dimecres farem tan sols mig dia, dedicat als racons de Meribel.
L’ultima nevada ja fa uns 8 dies que va caure i no es veu ni una sola pala o canal que no tingui traces, fora de les pistes la neu ja no atrau gaire perquè les traces s’han endurit força, peró amb el treball diari de l'exèrcit de Ratracs i altres invents, les pistes estan impecables, gairebé cap placa massa dura, per acabar-ho d’arreglar hi ha poca gent i no tenim la sensació de poder ser atropellats accidentalment per cap TGV... tot convida a la eufòria.

En Xavier coneix molt bé aquests indrets i ens *passeja* i guia fantàsticament per els seus recursos de paisatge i pistes, en algun moment fins i tot ens permet que parem per controlar els esbufecs i perquè en Palou tingui temps de fer fotos  :)....
El segon dia engego l’altímetre per conèixer el desnivell vertical acumulat, en surten 8750 metres – o sigui que les nostres articulacions tenen raó al queixar-se. L’endemà seran 9150 i la ‘matinal’ del dimecres suma 6200 metres amb 3 hores de forfet, estic segur que si ens haguéssim quedat tota la setmana, els genolls haurien fet figa.

Ha resultat una ració genial d’esquí de pista, entre aquests panorames alpins que omplen el cervell d’admiració i joia.
Que puguem repetir-ho sovint, i uns quants anys mes !!!

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/3%20Valees%20del%2015%20al%2018%20de%20gener%202012/index.html

Refugi de Buffère, Val de la Clarée – Névache, Briançon

Del 27 al 30 de desembre del 2011

 La manca de neu al Pirineu ens anima a rodar fins aquesta vall encaixada entre el Mont Thabor i Serre Chevalier. Vaig passar per el refugi de Buffère al agost del 2010, en una de les sortides fetes des del campament d’estiu i vaig registrar-ho immediatament com a futur objectiu d’hivern. Ara era el moment d’anar-hi, bona innivació i previsió meteo fiable.
Sortim el 27 molt aviat, (Miquel Suriñach, Miquel Castellsagué i jo) per tenir temps de pujar al refugi des de Névache, doncs al hivern la pista queda tancada al mateix poble, son unes 2 hores, primer per la pista que guanya alçada fins un parell de ermites i desprès baixant a passar la Clarée per el pont de Rately, el camí està perfectament trepitjat per la petita motoneu del refugi, i per el reguitzell de visitants que hi passen cada dia.
Del pont al refugi tardem uns 45 minuts, la llum ja es fon i el bonic bosc de làrix sembla embruixat a la llum de la lluna.
El record del estiu no m’ha enganyat, aquest racó encara es mes atractiu al hivern, i el refugi es un niu molt agradable, tant per la seva comoditat com per la cordialitat del matrimoni que el porta.
El 28 fa un dia esplèndid, volíem anar al Grand Area però ens informen que a les dretes canals per on es puja hi manca neu, ens suggereixen que anem a la Tête Noire, també a la capçalera de la vall. Arribats al Col de Buffère veiem que el consell es excel·lent y baixem uns 200 metres vers Monetier per remuntar la cara sud de la Tête Noire. Aquest costat dona la sensació de que hem canviat d’estació – aquí som a la primavera, però la neu es abundant i el seguit de pales i canals fins el cim es molt evident. Davant nostre el Pelvoux, els Ecrins i La Meije presideixen l’escenari – genial ¡!!
Quan falten uns cent metres per el cim noto una sensació d’inestabilitat, que ja comença a ser-me massa familiar quan el cos protesta del esforç, decideixo quedar-me reposant a unes pedres mentre els 2 Miquel fan el cim. Necessitaré estar ben recuperat quan baixem esquiant. Estic a un balconet de luxe prenent el sol com una marmota, el tractament funciona i quan tornen ja em funciona l’estabilitzador de cos i cames :)…
La neu està ja una mica pesada però la pendent es prou dreta per ajudar a girar sense massa esforç, després toca remuntar de nou els 200 metres i arribem al Col de Buffère quan el sol ja s’amaga darrera de la carena, fins el refugi seguim la traça sobre neu ben compacta i alguna crosta sorpresa. Per ser el dia dels innocents, ens ha sortit ben rodó.
Una bona dutxa ben calenta, canvi de roba i una Leffe de barril que recupera difunts, ens ajuden a esperar el sopar, sopa de verdura, tartiflette, amanida fresca, pastís de nabius… realment, la muntanya es molt dura :).
El 29 ens llevem que nevisqueja, la previsió de *soleil* s’ha esgarriat i decidim anar al proper Crête de Baume, un llom que es despenja de la carena de la Tête Noire vers el refugi, es una valleta senzilla i agradable que s’enfila sobtadament quan som a prop del cimet, la neu està regelada i fins i tot les ganivetes no donen seguretat, descalcem els esquís i pugem els últims metres amb grampons, dalt de la carena el núvol trenca sovint i tenim als peus els edificis dels xalets de Buffère cap al nord, i a sobre les parets de la carena que tanca la vall. Llàstima que el dia no sigui net. Retornem als esquís i tot es calçar-los que entra el núvol espès i no s’hi veu el relleu, o sigui que anem baixant a les palpentes amb aquella molesta sensació de no saber si et mous o estàs aturat, de tant en tant anem per terra, fins que arribem al bosquet i ja tenim referències per baixar mes tranquils. A les 13:00 ja som al refugi, durant la resta del dia el temps va passant entre núvols i clarianes, sense empitjorar – això ens dona esperances per l’endemà.

Utilitzem a pleret la extensa biblioteca del refugi per omplir les hores fins el sopar. Hi trobo una casi biografia de l’Emille Allais, el genial creador de les tècniques d’esquí franceses i de nous materials per els esquís i botes, etc… resulta un retrat magnífic d’una època que va obrir el camí a totes les varietats del esquí actuals, i a les circumstàncies que ho varen fer possible.
El sopar es de nou una gran festa i quan anem a dormir el cel està ben estelat, per l’endemà voldríem saltar el coll del Echeillon i baixar fins Névache per la vall de Cristol.
El 30 ens llevem amb una bona nevada que no para, la meteo ha aplicat la innocentada amb el calendari retardat. O sigui que baixarem a buscar el pont de Rately directament per dins del dret bosc de làrix, la motoneu del refugi ha trepitjat els primers cent metres fins l’entrada al bosc i allà ja tan sols cal baixar sense trencar cap arbre, hi ha un bon tou de neu i es baixa sense mes problemes que la pesada motxilla, amb menys pes seria un descens per fer saltant :).
Del pont remuntem fins la pista i retornem a Névache amb una nevada intensa.
Ja circulant per la carretera ens trobem amb un tràfic molt lent fins gairebé a Gap, la nevada ha estat intensa fins la cota 600 metres.
Llàstima que no arribi al Pirineu.

Malgrat tot tornem a casa satisfets, doncs aquest racó de La Clarèe ens ha tractat prou bé.

Podeu veure fotos de tots tres a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Val%20de%20la%20Claree%20-%20refugi%20de%20Buffere%2027%20a%2030%20desembre%202011/

El Coma d'Or des del port de Pimorent

 Aquest dia 8 de desembre, continuem escurant els pocs llocs propers on hi ha neu en condicions acceptables, i on no calgui traginar els esquís a l’esquena massa estona, una piulada del diumenge anterior prova que al Coma d’Or s’accedeix gairebé a peu de neu amb el cotxe, i no ens ho pensem gaire.

Les altes pressions garanteixen avui el cel clar, la pista des del coll de Pimorent no es gaire bona, però anant amb compte es puja raonablement bé amb el cotxe fins la cota 2160 mt. i seguint el torrent mes obac aviat arribem al coll, gaudint d’un dia clar i net que fa oblidar temporalment el dèficit de neu que ens castiga…
Tenim prou sort i no hi ha la gran gernació de personal que probablement haguéssim trobat al Puigmal. La neu es franca i ben compactada amb una mica de pols que proporciona molt bona adherència, fins i tot pujat pel dret.
Dalt del cim els horitzons son totalment nets i llaminers de retratar…. El descens també ens deixa gaudir amb una neu sense gaires sorpreses de crosta i retrobem el cotxe amb els ànims contents….

Ara tan sols ens queda posar espelmes per que els sants facin nevar aviat ¡!!

Érem en Josep Arran, Ramon Bramona, Josep Cancer i jo.

Les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Coma%20d%20Or%2008122011/index.html

De nou a Vallter - ara com a la Primavera

 El dia es clar i net, al aparcament encara hi ha mes gent que les setmanes anteriors i sembla que estan engegant un telesquí, ja hi ha una mica de públic de pista, probablement es per els socis del esquí club local…
L’Eduard i jo pugem per la coma de Merens i girem a l’est per enfilar-nos al Pic de la Dona, neu compactada i amb bona adherència, visibilitat excel·lent, per sobre dels 2300 metres la neu no ha minvat i fa bon goig, del Pic de la Dona baixem i carenegem per baixar al estany de Bassivers, i desprès pugem al Pic de Bassivers, allà decidim carenejar fins el Bastiments, no obstant, arribats al últim collet, quan la carena s’enfila dreta, ja s’aixeca un vent emprenyador – clarament anunciat per la meteo, i decidim fer la gran diagonal vers el coll de la Geganta i baixar a Vallter, pales de neu primavera excel·lent i algunes crostes sorpresa per animar la baixada. Infinitat de traces arreu.

A les cares sud ja es noten els efectes del sol intens, comencen a sortir pedres. Podríem ser al abril ¡!!

Inici de la temporada d’esquí de muntanya a la capçalera del Ter - 18 de novembre del 2011-11-18

Sembla que aquesta temporada comença amb llevants favorables per la nostra afició propera a la costa mediterrània.

Les depressions que han anat passat les darreres setmanes han carregat de neu el Pirineu mes oriental, i especialment la capçalera del Ter - però sempre per sobre dels 2000 metres…

La febre de *pessiga* i el seguiment de la meteo ens tenia frisosos per encetar la temporada, i una pausa de un parell de dies entre les depressions han estat prou excusa per arribar-nos a comprovar si les imatges que veiem a TV3 eren reals o no.

A les 10:00 sortim de Vallter en direcció al coll de La Marrana, abundants traces per arreu i quan som a les fonts del Ter faig un recompte a cop d’ull del personal que veig – es un mínim de 60 persones escampades per diferents llocs pujant o baixant del Bastiments, o sigui que en les 3 hores que hem estat voltant en la nostra sortida, hi haurien com a mínim 100 persones – deu n’hi do per ser divendres!!!

El dia es esplèndid, la neu està molt ben compactada per els seguits regels i en superfície uns 4 cm de neu pols, les carenes que tots hem patit sempre descarnades per el vent, ara son un mató llaminer sense gairebé cap pedra. Llàstima que amb tanta traça marcada cal oblidar la *solitud* de la muntanya.

Tant la pujada com el descens està amb condicions de neu franca, sòlida i fàcil de pentinar.

Arribant al cim ens atrapen els núvols que pugen de les fondalades, entre aclarides baixem gaudint totalment aquest èxit en l’estrena de temporada, preguem perquè la continuació mantingui la qualitat i quantitat de neu, i que les nostres cames i esquenes ho aguantin….

Érem en Miquel Surinyach, en Pep Giralt, en Josep Arran i jo.

Taga i Puig Estela a la tardor

Ara que ja ens ha entrat la tardor de veritat, aprofitem una finestra de bon temps per anar al Taga, i descobrir com cada any el festival de colors calents de Tardor.

En Surinyach i jo hem fet una volteta resseguint les traces d’una esquiada genial el 2009. Son uns 1000 mts verticals acumulats i 13 km de recorregut.

Aquestes fotos tardorenques son a:
http://godia.arvixe.com/ME%20Taga%20i%20Puig%20Estela%2026102011/index.html
El track es a:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2164634

Sardenya i Còrsega – ara de turisme – del 26 d’agost al 10 de setembre 2011

Aquest any a la senyora l’hi han assignat les vacances per setembre i com que jo vaig tornar del campament del CEC amb bon gust de Còrsega, varem decidit muntar un viatge combinant-lo amb Sardenya, però ara amb objectius preferentment turístics.

El dia 26 sortíem de Barcelona amb el ferri de Grimaldi, portant el cotxe propi, hem voltat 4 dies per el nord de Sardenya, desprès hem creuat l’estret de Bonifacio i hem voltat 10 dies per Còrsega, gaudint amb més tranquil•litat del recorregut i pernoctant sempre en B&B o Chambres d’Hôte. El retorn l’hem fet invertint el creuament del estret de Bonifacio i agafant de nou el Grimaldi de Porto Torres cap a Barcelona.

Ha estat una bona experiència encara que ens hem quedat curts de dies per fer tot el que ens semblava atractiu – o sigui, igual que sempre quan ho passem bé.
Podeu veure algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Cerdenya%20i%20Corsega%202011.htm

Sardenya i Còrsega – ara de turisme – del 26 d’agost al 10 de setembre 2011

 Aquest any a la senyora l’hi han assignat les vacances per setembre i com que jo vaig tornar del campament del CEC amb bon gust de Còrsega, varem decidit muntar un viatge combinant-lo amb Sardenya, però ara amb objectius preferentment turístics.
El dia 26 sortíem de Barcelona amb el ferri de Grimaldi, portant el cotxe propi, hem voltat 4 dies per el nord de Sardenya, desprès hem creuat l’estret de Bonifacio i hem voltat 10 dies per Còrsega, gaudint amb més tranquil•litat del recorregut i pernoctant sempre en B&B o Chambres d’Hôte. El retorn l’hem fet invertint el creuament del estret de Bonifacio i agafant de nou el Grimaldi de Porto Torres cap a Barcelona.
Ha estat una bona experiència encara que ens hem quedat curts de dies per fer tot el que ens semblava atractiu – o sigui, igual que sempre quan ho passem bé.

Podeu veure algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Cerdenya%20i%20Corsega%202011.htm

Campament de Vacances CEC 2011 - Vall de Niolo - Còrsega

Càmping Aquaviva, Calacuccia – Vall de Niolo - Agost

Aquest any el lloc ha marcat una clara diferencia amb altres campaments anteriors, en molts conceptes. La insularitat ha complicat tota la logística (començant per el procediment de reserves del ferri, de gestió lamentable per la naviliera concessionària, sortosament millorat per l’agencia que ens ho ha portat) i n’ha augmentat el cost general tant de transport com de serveis locals, no obstant, el balanç que en faig personalment es molt positiu. El paisatge tan feréstec de la illa es un atractiu que compensa les incomoditats; realment sobta el contrast entre les punxegudes i trencades carenes, la majoria d’accés força complicat, i les properes costes amb infinitat d’espadats i caletes d’aigües maragda.
La geografia fa molt complicats d’horari els desplaçaments radials des del campament, i molts dels atractius de l’illa queden massa allunyats en temps, per poder-ne gaudir relaxadament. Per aquests motius jo m’he limitat a fer activitats a la mateixa vall de Niolo i a la veïna d’Asco, que no manquen d’objectius llaminers - i he aprofitat les experiències dels amics que han dedicat moltes hores de cotxe fins altres llocs, per dibuixar-me un proper projecte de visita turística itinerant en cotxe, al setembre, perquè la illa s’ho val.

La vall de Niolo, també coneguda com la vall dels pastors, es una de les mes ermes a la muntanya del nord de Còrsega, hi ha poca població fixa, bestiar (cabres, vaques i porcs)  i alguns boscos de castanyer i pi larici, contrasta força amb la gairebé paral•lela vall d’Asco que destaca per tenir molts mes boscos i ser mes tancada i obaga.

El càmping que ens ha allotjat es força modest i rústic, hem descobert que la capacitat de la gerència per fer-ne un bon aprofitament es força limitada, tenim tots la sensació de que es un establiment muntat amb ganes, però sense saber-ne prou en tots els aspectes.

Molt sovint teníem la sensació de no estar a França, sinó a entorns mes meridionals. Els últims anys ens hem acostumat a certes comoditats i ara les hem trobat a faltar.

El que no ha minvat es l’esperit de companyonia/tribu/família de tota la colla, fins i tot esperonat per adaptar-nos a cada circumstancia. Cal agrair especialment les tasques dels qui han dedicat molts mes esforços – en vacances – per resoldre les situacions incòmodes sense perdre els papers – un GRÀCIES molt sincer per tothom !!!

La meteo ha estat esplèndida, els primers dies varem sentir alguna tronada als cims i alguna nuvolada s’estripava a les crestes, sense que les quatre gotes arribessin a mullar el terra (que hagués anat molt bé per reduir la pols permanent, que hem acabat engolint contínuament), bon sol cada dia y un airet que donava plaer a les hores mes calentes.

Podeu veure un recull de fotos de les sortides que he fet a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Corsega%20campament%202011.htm

Vall de Clavera i Mont Valier, amb nit al estany de Clavera

 Com ja hem fet altres anys, amb d’altres companys  volíem fer una nit d’alçada en un racó tranquil del Pirineu, i un d'ells va suggerir com a objectiu el Pic de Auñamendi (Anie) a Nafarroa, però la meteo es va embolicar per ponent i a última hora el Pirineu oriental oferia millors garanties de bon temps.

Vaig *repescar* una experiència anterior a la vall de Clavera, Pallars Sobirà, doncs es una aposta segura, sortim de la pista entre Esterri d’Aneu i Pla de Beret, per el Noguera Pallaresa, deixem el cotxe als voltants de la Borda Perosa, al aparcament marcat que senyala *Camí de la Llibertat*, la vall de Clavera es esplèndida i guanya alçada sense perdre el temps planejant, hem dinat a Esterri i a les 18:00 entrem al bonic cercle del estany de Clavera (2200 mts) , ideal per fer-hi nit a la gespa, arrecerats per unes petites crestes de roca que formen un olleta gairebé intima. Encara tenim temps per prendre el sol i fins i tot banyar-se els valents… 

Aquest petit balcó ofereix una vista molt llaminera sobre la vall del Noguera Pallaresa, amb el Mont Roig a llevant, i la collada de Beret amb les Maladetes a ponent. 

La posta i la sortida de sol son de luxe…. 

La nit resulta una mica freda (8ºC) peró permet descansar prou bé.

Sortim aviat enfilant-nos cap a la bretxa de Clavera, que accedeix a la trencada carena vers el Mont Roig. En Ramon, el Roger i el gos (Taco) no passen de la bretxa, realment no es un terreny per un gos, hi ha alguna desgrimpada i grimpada una mica exposades, encara que no es difícil.

A les 10:00 som a dalt del Mont Valier, (Jordi, Miquel i jo), excel·lent panorama, però a ponent de les Maladetes ja es veu força gris. Tornem per el mateix itinerari i ens retrobem amb els Bramona al estany de Clavera, a les 14:45 som a Isil, a la porta del restaurant La Pastora. 

Les cames protesten mes per el descens de 1600 metres d’avui, que no pas per la pujada entre ahir i aquest matí. Bon dinar i cap a casa.

Malgrat la relativa incomoditat del bivac, aquestes nits clares d’estiu a qualsevol indret prou alt del Pirineu, son una experiència magnífica. Que la poguem continuar per molts anys….

Erem: Ramon Bramona, Roger Bramona + Taco, Miquel Surinyach, Jordi Godia i jo.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/ME%20Claverra%20i%20Mont%20Valier%20juliol%202011/index.html

i el track es aquí:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1842017

Esqui de muntanya a Val Maira, l'Occitània d'Italia

 Val Maira, Alps del Sud, Itàlia

El passat gener la pàgina Cegesqui.com - que segueixo devotament i morat d’enveja, va publicar un interessant reportatge sobre l’activitat que hi varen fer entre el Nadal i Cap d’Any recent.
Vaig quedar-ne captivat i ho tenia al primer lloc de la llista d’espera.
Finalment la meteo, la innivació i la disponibilitat amb alguns companys varen coincidir per la setmana del 21 al 26 de març.
Ha resultat un encert total i hem tornat amarats de plaer i de neu.
Erem l'Eduard Lluís, en Miquel Surinyach, en Jaume Aguade i jo.
Aquesta vegada no en faré la crònica, doncs en Jaume Aguade ja ho ha fet brillantment a la seva pàgina:
http://muntanya.jaumeaguade.cat/ on també podeu accedir al mapa i els tracks de les sortides, i a les seves fotos.
I si voleu saber com s’ho fa per inspirar-se, també os recomano que cliqueu aquí i entreu al seu recó *espiritual* ;-)))
Al meu àlbum hi he muntat una tria entre les fotos de tots quatre, hi podeu accedir a:
http://godia.arvixe.com/Llista%20EM%20Val%20Maira.htm