Esquí de pista a Whistler, Canada

 La tardor passada en Lluís Llorens, un company *pessiga*, amic de joventut i mili, va tenir la pensada de proposar-nos una sortida a Whistler (British Columbia – Canada) la mítica estació d’esquí que va allotjar els Jocs d’Hivern del 2010. La primera intenció era que fos una excusa atractiva per reunir alguns dels ex *tigres* de Candanchú quan hi varem fer la mili a finals dels 1960, però la realitat va ser que per diferents situacions personals tan sols 3 teníem la disponibilitat d’anar-hi, tot i que fent les reserves al octubre podíem accedir a tarifes interessants. Érem en Lluís Llorens, l’Anton Sánchez i jo.

I desprès d’aquest primer nucli, al final el grupet va créixer amb una parella d’amics i la meva dona (en Miquel i Margarida Surinyach, i la Teia)…
Hi hem estat entre el quatre i l’onze de febrer, amb plena satisfacció malgrat que la meteorologia semblava haver canviat de lloc, a Whistler les temperatures eren les normals de Pirineu amb temps asoleiat de primavera, i les de Catalunya eren realment gèlides…
Hem gaudit d’una molt bona experiència descobrint una estació d’esquí a un entorn molt diferent a les grans dels Alps, la serralada Coastal Range es molt propera al mar (97 km) i les temperatures generalment no son tan baixes com a les Rocalloses, però les precipitacions son molt abundants (aquest hivern ja portaven 7 mts d’acumulació de nevades), tot i així les setmanes anteriors arribaven sovint a -12ºC. Tampoc està a gran alçada, doncs el peu dels remuntadors i la vila està a 660 mts sobre el nivell del mar, i la instal•lació que arriba mes amunt (el telesquí fins el coll on s’entra a la gelera Blackcomb) deu estar a 2400 mts. El que marca molt la relació amb les cotes esquiables es que els magnífics boscos d’avets arriben als 1700 metres, o sigui que un desnivell d’uns 1100 de les pistes està dins de boscos. Amb bona visibilitat, el panorama des de les carenes es impressionant per la bellesa i la immensitat de muntanyes – i tan sols es un petit pessic del que ocupa British Columbia – i amb dies de nevada o poca visió del relleu, la infinitat de pistes per dins dels boscos es un recurs fantàstic per esquiar relaxadament. També ens va atreure especialment la elegància i bon traçat de les pistes, malgrat estar relativament properes una de l’altre, la sensació de baixar per nous espais es constant.
La organització del moviment de personal a les instal•lacions i a les pistes es destacable per la seva cordialitat, eficàcia i bona gestió, quan arribes al punt d’embarcament – siguin cadires, cabines petites, o grans, ja t’han organitzat per optimitzar al màxim l’aprofitament de places, es sorprenent la rapidesa amb que desapareix qualsevol cua i sense empentes ni trepitjades…
El Village, centre principal de l’estació, es una agrupació d’edificis al costat d’un carrer sense cotxes que serpenteja trencant qualsevol geometria regular, els vehicles accedeixen als edificis per el costat oposar a aquest centre de passeig, sense grans edificis i amb alçades també molt limitades. Es una solució urbanística intel•ligent i molt acollidora.
Com que ara les companyies aèries et fan pagar cara la facturació dels esquí i botes, hem llogat els esquís directament a una cadena de botigues local, bon material, bona atenció, i a 50 metres dels remuntadors, i al mateix lloc ens guardaven els esquís cada dia.
Ja sé que sembla que escrigui l’al•leluia del lloc, però es la sensació que hem tingut, i la majoria de nosaltres ja teníem força experiència amb altres grans estacions d’esquí…
Llàstima que no fóssim mes colla, i que els costos siguin relativament alts per els que venim d’un país pobre – i en camí de ser-ho encara molt més si no som capaços de lluitar amb intel•ligència per evitar-ho.


Podeu veure algunes fotos a:
http://rgodia.cat/EP%20Whistler%20febrer%202012/index.html

Esqui de pista a Les 3 Valées - 15 a 18 de gener del 2012

 Aquesta temporada la pobre innivació al Pirineu ens anima a marxar 4 dies als Alps per fer una mica d’esquí de pista. Poc desprès de Reis ha fet una nevada espectacular als massissos entre Briançon i Chamonix, al final decidim anar a Les 3 Valèes, trobo lloc a un agradable hotelet de Brides les Bains, al peu de la vall de Meribel, es a la cota 650 i aquí hi ha l’accés mes baix de les instal·lacions mecàniques  de les 3 Valls, que sorprenentment aquest any es esquiable fins al mateix Brides – encara que no resulta molt interessant amb la neu d’alta qualitat que hi ha per dalt.
Som en Xavier Burjachs, en Joan Palou, la Teia i jo.

La previsió de la meteo es impecable, temperatures baixes, gairebé gens de vent i cap núvol, i es compleix exactament !!!.
Ens organitzem per anar a esquiar un dia a cada un dels principals sectors del domini, el diumenge a Meribel, dilluns a Val Thorens/Menuires/Orelle (una magnífica ampliació recent sobre la Maurienne), dimarts a Courchevel i dimecres farem tan sols mig dia, dedicat als racons de Meribel.
L’ultima nevada ja fa uns 8 dies que va caure i no es veu ni una sola pala o canal que no tingui traces, fora de les pistes la neu ja no atrau gaire perquè les traces s’han endurit força, peró amb el treball diari de l'exèrcit de Ratracs i altres invents, les pistes estan impecables, gairebé cap placa massa dura, per acabar-ho d’arreglar hi ha poca gent i no tenim la sensació de poder ser atropellats accidentalment per cap TGV... tot convida a la eufòria.

En Xavier coneix molt bé aquests indrets i ens *passeja* i guia fantàsticament per els seus recursos de paisatge i pistes, en algun moment fins i tot ens permet que parem per controlar els esbufecs i perquè en Palou tingui temps de fer fotos  :)....
El segon dia engego l’altímetre per conèixer el desnivell vertical acumulat, en surten 8750 metres – o sigui que les nostres articulacions tenen raó al queixar-se. L’endemà seran 9150 i la ‘matinal’ del dimecres suma 6200 metres amb 3 hores de forfet, estic segur que si ens haguéssim quedat tota la setmana, els genolls haurien fet figa.

Ha resultat una ració genial d’esquí de pista, entre aquests panorames alpins que omplen el cervell d’admiració i joia.
Que puguem repetir-ho sovint, i uns quants anys mes !!!

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/3%20Valees%20del%2015%20al%2018%20de%20gener%202012/index.html

Refugi de Buffère, Val de la Clarée – Névache, Briançon

Del 27 al 30 de desembre del 2011

 La manca de neu al Pirineu ens anima a rodar fins aquesta vall encaixada entre el Mont Thabor i Serre Chevalier. Vaig passar per el refugi de Buffère al agost del 2010, en una de les sortides fetes des del campament d’estiu i vaig registrar-ho immediatament com a futur objectiu d’hivern. Ara era el moment d’anar-hi, bona innivació i previsió meteo fiable.
Sortim el 27 molt aviat, (Miquel Suriñach, Miquel Castellsagué i jo) per tenir temps de pujar al refugi des de Névache, doncs al hivern la pista queda tancada al mateix poble, son unes 2 hores, primer per la pista que guanya alçada fins un parell de ermites i desprès baixant a passar la Clarée per el pont de Rately, el camí està perfectament trepitjat per la petita motoneu del refugi, i per el reguitzell de visitants que hi passen cada dia.
Del pont al refugi tardem uns 45 minuts, la llum ja es fon i el bonic bosc de làrix sembla embruixat a la llum de la lluna.
El record del estiu no m’ha enganyat, aquest racó encara es mes atractiu al hivern, i el refugi es un niu molt agradable, tant per la seva comoditat com per la cordialitat del matrimoni que el porta.
El 28 fa un dia esplèndid, volíem anar al Grand Area però ens informen que a les dretes canals per on es puja hi manca neu, ens suggereixen que anem a la Tête Noire, també a la capçalera de la vall. Arribats al Col de Buffère veiem que el consell es excel·lent y baixem uns 200 metres vers Monetier per remuntar la cara sud de la Tête Noire. Aquest costat dona la sensació de que hem canviat d’estació – aquí som a la primavera, però la neu es abundant i el seguit de pales i canals fins el cim es molt evident. Davant nostre el Pelvoux, els Ecrins i La Meije presideixen l’escenari – genial ¡!!
Quan falten uns cent metres per el cim noto una sensació d’inestabilitat, que ja comença a ser-me massa familiar quan el cos protesta del esforç, decideixo quedar-me reposant a unes pedres mentre els 2 Miquel fan el cim. Necessitaré estar ben recuperat quan baixem esquiant. Estic a un balconet de luxe prenent el sol com una marmota, el tractament funciona i quan tornen ja em funciona l’estabilitzador de cos i cames :)…
La neu està ja una mica pesada però la pendent es prou dreta per ajudar a girar sense massa esforç, després toca remuntar de nou els 200 metres i arribem al Col de Buffère quan el sol ja s’amaga darrera de la carena, fins el refugi seguim la traça sobre neu ben compacta i alguna crosta sorpresa. Per ser el dia dels innocents, ens ha sortit ben rodó.
Una bona dutxa ben calenta, canvi de roba i una Leffe de barril que recupera difunts, ens ajuden a esperar el sopar, sopa de verdura, tartiflette, amanida fresca, pastís de nabius… realment, la muntanya es molt dura :).
El 29 ens llevem que nevisqueja, la previsió de *soleil* s’ha esgarriat i decidim anar al proper Crête de Baume, un llom que es despenja de la carena de la Tête Noire vers el refugi, es una valleta senzilla i agradable que s’enfila sobtadament quan som a prop del cimet, la neu està regelada i fins i tot les ganivetes no donen seguretat, descalcem els esquís i pugem els últims metres amb grampons, dalt de la carena el núvol trenca sovint i tenim als peus els edificis dels xalets de Buffère cap al nord, i a sobre les parets de la carena que tanca la vall. Llàstima que el dia no sigui net. Retornem als esquís i tot es calçar-los que entra el núvol espès i no s’hi veu el relleu, o sigui que anem baixant a les palpentes amb aquella molesta sensació de no saber si et mous o estàs aturat, de tant en tant anem per terra, fins que arribem al bosquet i ja tenim referències per baixar mes tranquils. A les 13:00 ja som al refugi, durant la resta del dia el temps va passant entre núvols i clarianes, sense empitjorar – això ens dona esperances per l’endemà.

Utilitzem a pleret la extensa biblioteca del refugi per omplir les hores fins el sopar. Hi trobo una casi biografia de l’Emille Allais, el genial creador de les tècniques d’esquí franceses i de nous materials per els esquís i botes, etc… resulta un retrat magnífic d’una època que va obrir el camí a totes les varietats del esquí actuals, i a les circumstàncies que ho varen fer possible.
El sopar es de nou una gran festa i quan anem a dormir el cel està ben estelat, per l’endemà voldríem saltar el coll del Echeillon i baixar fins Névache per la vall de Cristol.
El 30 ens llevem amb una bona nevada que no para, la meteo ha aplicat la innocentada amb el calendari retardat. O sigui que baixarem a buscar el pont de Rately directament per dins del dret bosc de làrix, la motoneu del refugi ha trepitjat els primers cent metres fins l’entrada al bosc i allà ja tan sols cal baixar sense trencar cap arbre, hi ha un bon tou de neu i es baixa sense mes problemes que la pesada motxilla, amb menys pes seria un descens per fer saltant :).
Del pont remuntem fins la pista i retornem a Névache amb una nevada intensa.
Ja circulant per la carretera ens trobem amb un tràfic molt lent fins gairebé a Gap, la nevada ha estat intensa fins la cota 600 metres.
Llàstima que no arribi al Pirineu.

Malgrat tot tornem a casa satisfets, doncs aquest racó de La Clarèe ens ha tractat prou bé.

Podeu veure fotos de tots tres a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Val%20de%20la%20Claree%20-%20refugi%20de%20Buffere%2027%20a%2030%20desembre%202011/

El Coma d'Or des del port de Pimorent

 Aquest dia 8 de desembre, continuem escurant els pocs llocs propers on hi ha neu en condicions acceptables, i on no calgui traginar els esquís a l’esquena massa estona, una piulada del diumenge anterior prova que al Coma d’Or s’accedeix gairebé a peu de neu amb el cotxe, i no ens ho pensem gaire.

Les altes pressions garanteixen avui el cel clar, la pista des del coll de Pimorent no es gaire bona, però anant amb compte es puja raonablement bé amb el cotxe fins la cota 2160 mt. i seguint el torrent mes obac aviat arribem al coll, gaudint d’un dia clar i net que fa oblidar temporalment el dèficit de neu que ens castiga…
Tenim prou sort i no hi ha la gran gernació de personal que probablement haguéssim trobat al Puigmal. La neu es franca i ben compactada amb una mica de pols que proporciona molt bona adherència, fins i tot pujat pel dret.
Dalt del cim els horitzons son totalment nets i llaminers de retratar…. El descens també ens deixa gaudir amb una neu sense gaires sorpreses de crosta i retrobem el cotxe amb els ànims contents….

Ara tan sols ens queda posar espelmes per que els sants facin nevar aviat ¡!!

Érem en Josep Arran, Ramon Bramona, Josep Cancer i jo.

Les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Coma%20d%20Or%2008122011/index.html

De nou a Vallter - ara com a la Primavera

 El dia es clar i net, al aparcament encara hi ha mes gent que les setmanes anteriors i sembla que estan engegant un telesquí, ja hi ha una mica de públic de pista, probablement es per els socis del esquí club local…
L’Eduard i jo pugem per la coma de Merens i girem a l’est per enfilar-nos al Pic de la Dona, neu compactada i amb bona adherència, visibilitat excel·lent, per sobre dels 2300 metres la neu no ha minvat i fa bon goig, del Pic de la Dona baixem i carenegem per baixar al estany de Bassivers, i desprès pugem al Pic de Bassivers, allà decidim carenejar fins el Bastiments, no obstant, arribats al últim collet, quan la carena s’enfila dreta, ja s’aixeca un vent emprenyador – clarament anunciat per la meteo, i decidim fer la gran diagonal vers el coll de la Geganta i baixar a Vallter, pales de neu primavera excel·lent i algunes crostes sorpresa per animar la baixada. Infinitat de traces arreu.

A les cares sud ja es noten els efectes del sol intens, comencen a sortir pedres. Podríem ser al abril ¡!!

Inici de la temporada d’esquí de muntanya a la capçalera del Ter - 18 de novembre del 2011-11-18

Sembla que aquesta temporada comença amb llevants favorables per la nostra afició propera a la costa mediterrània.

Les depressions que han anat passat les darreres setmanes han carregat de neu el Pirineu mes oriental, i especialment la capçalera del Ter - però sempre per sobre dels 2000 metres…

La febre de *pessiga* i el seguiment de la meteo ens tenia frisosos per encetar la temporada, i una pausa de un parell de dies entre les depressions han estat prou excusa per arribar-nos a comprovar si les imatges que veiem a TV3 eren reals o no.

A les 10:00 sortim de Vallter en direcció al coll de La Marrana, abundants traces per arreu i quan som a les fonts del Ter faig un recompte a cop d’ull del personal que veig – es un mínim de 60 persones escampades per diferents llocs pujant o baixant del Bastiments, o sigui que en les 3 hores que hem estat voltant en la nostra sortida, hi haurien com a mínim 100 persones – deu n’hi do per ser divendres!!!

El dia es esplèndid, la neu està molt ben compactada per els seguits regels i en superfície uns 4 cm de neu pols, les carenes que tots hem patit sempre descarnades per el vent, ara son un mató llaminer sense gairebé cap pedra. Llàstima que amb tanta traça marcada cal oblidar la *solitud* de la muntanya.

Tant la pujada com el descens està amb condicions de neu franca, sòlida i fàcil de pentinar.

Arribant al cim ens atrapen els núvols que pugen de les fondalades, entre aclarides baixem gaudint totalment aquest èxit en l’estrena de temporada, preguem perquè la continuació mantingui la qualitat i quantitat de neu, i que les nostres cames i esquenes ho aguantin….

Érem en Miquel Surinyach, en Pep Giralt, en Josep Arran i jo.

Taga i Puig Estela a la tardor

Ara que ja ens ha entrat la tardor de veritat, aprofitem una finestra de bon temps per anar al Taga, i descobrir com cada any el festival de colors calents de Tardor.

En Surinyach i jo hem fet una volteta resseguint les traces d’una esquiada genial el 2009. Son uns 1000 mts verticals acumulats i 13 km de recorregut.

Aquestes fotos tardorenques son a:
http://godia.arvixe.com/ME%20Taga%20i%20Puig%20Estela%2026102011/index.html
El track es a:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2164634

Sardenya i Còrsega – ara de turisme – del 26 d’agost al 10 de setembre 2011

Aquest any a la senyora l’hi han assignat les vacances per setembre i com que jo vaig tornar del campament del CEC amb bon gust de Còrsega, varem decidit muntar un viatge combinant-lo amb Sardenya, però ara amb objectius preferentment turístics.

El dia 26 sortíem de Barcelona amb el ferri de Grimaldi, portant el cotxe propi, hem voltat 4 dies per el nord de Sardenya, desprès hem creuat l’estret de Bonifacio i hem voltat 10 dies per Còrsega, gaudint amb més tranquil•litat del recorregut i pernoctant sempre en B&B o Chambres d’Hôte. El retorn l’hem fet invertint el creuament del estret de Bonifacio i agafant de nou el Grimaldi de Porto Torres cap a Barcelona.

Ha estat una bona experiència encara que ens hem quedat curts de dies per fer tot el que ens semblava atractiu – o sigui, igual que sempre quan ho passem bé.
Podeu veure algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Cerdenya%20i%20Corsega%202011.htm

Sardenya i Còrsega – ara de turisme – del 26 d’agost al 10 de setembre 2011

 Aquest any a la senyora l’hi han assignat les vacances per setembre i com que jo vaig tornar del campament del CEC amb bon gust de Còrsega, varem decidit muntar un viatge combinant-lo amb Sardenya, però ara amb objectius preferentment turístics.
El dia 26 sortíem de Barcelona amb el ferri de Grimaldi, portant el cotxe propi, hem voltat 4 dies per el nord de Sardenya, desprès hem creuat l’estret de Bonifacio i hem voltat 10 dies per Còrsega, gaudint amb més tranquil•litat del recorregut i pernoctant sempre en B&B o Chambres d’Hôte. El retorn l’hem fet invertint el creuament del estret de Bonifacio i agafant de nou el Grimaldi de Porto Torres cap a Barcelona.
Ha estat una bona experiència encara que ens hem quedat curts de dies per fer tot el que ens semblava atractiu – o sigui, igual que sempre quan ho passem bé.

Podeu veure algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Cerdenya%20i%20Corsega%202011.htm

Campament de Vacances CEC 2011 - Vall de Niolo - Còrsega

Càmping Aquaviva, Calacuccia – Vall de Niolo - Agost

Aquest any el lloc ha marcat una clara diferencia amb altres campaments anteriors, en molts conceptes. La insularitat ha complicat tota la logística (començant per el procediment de reserves del ferri, de gestió lamentable per la naviliera concessionària, sortosament millorat per l’agencia que ens ho ha portat) i n’ha augmentat el cost general tant de transport com de serveis locals, no obstant, el balanç que en faig personalment es molt positiu. El paisatge tan feréstec de la illa es un atractiu que compensa les incomoditats; realment sobta el contrast entre les punxegudes i trencades carenes, la majoria d’accés força complicat, i les properes costes amb infinitat d’espadats i caletes d’aigües maragda.
La geografia fa molt complicats d’horari els desplaçaments radials des del campament, i molts dels atractius de l’illa queden massa allunyats en temps, per poder-ne gaudir relaxadament. Per aquests motius jo m’he limitat a fer activitats a la mateixa vall de Niolo i a la veïna d’Asco, que no manquen d’objectius llaminers - i he aprofitat les experiències dels amics que han dedicat moltes hores de cotxe fins altres llocs, per dibuixar-me un proper projecte de visita turística itinerant en cotxe, al setembre, perquè la illa s’ho val.

La vall de Niolo, també coneguda com la vall dels pastors, es una de les mes ermes a la muntanya del nord de Còrsega, hi ha poca població fixa, bestiar (cabres, vaques i porcs)  i alguns boscos de castanyer i pi larici, contrasta força amb la gairebé paral•lela vall d’Asco que destaca per tenir molts mes boscos i ser mes tancada i obaga.

El càmping que ens ha allotjat es força modest i rústic, hem descobert que la capacitat de la gerència per fer-ne un bon aprofitament es força limitada, tenim tots la sensació de que es un establiment muntat amb ganes, però sense saber-ne prou en tots els aspectes.

Molt sovint teníem la sensació de no estar a França, sinó a entorns mes meridionals. Els últims anys ens hem acostumat a certes comoditats i ara les hem trobat a faltar.

El que no ha minvat es l’esperit de companyonia/tribu/família de tota la colla, fins i tot esperonat per adaptar-nos a cada circumstancia. Cal agrair especialment les tasques dels qui han dedicat molts mes esforços – en vacances – per resoldre les situacions incòmodes sense perdre els papers – un GRÀCIES molt sincer per tothom !!!

La meteo ha estat esplèndida, els primers dies varem sentir alguna tronada als cims i alguna nuvolada s’estripava a les crestes, sense que les quatre gotes arribessin a mullar el terra (que hagués anat molt bé per reduir la pols permanent, que hem acabat engolint contínuament), bon sol cada dia y un airet que donava plaer a les hores mes calentes.

Podeu veure un recull de fotos de les sortides que he fet a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Corsega%20campament%202011.htm

Vall de Clavera i Mont Valier, amb nit al estany de Clavera

 Com ja hem fet altres anys, amb d’altres companys  volíem fer una nit d’alçada en un racó tranquil del Pirineu, i un d'ells va suggerir com a objectiu el Pic de Auñamendi (Anie) a Nafarroa, però la meteo es va embolicar per ponent i a última hora el Pirineu oriental oferia millors garanties de bon temps.

Vaig *repescar* una experiència anterior a la vall de Clavera, Pallars Sobirà, doncs es una aposta segura, sortim de la pista entre Esterri d’Aneu i Pla de Beret, per el Noguera Pallaresa, deixem el cotxe als voltants de la Borda Perosa, al aparcament marcat que senyala *Camí de la Llibertat*, la vall de Clavera es esplèndida i guanya alçada sense perdre el temps planejant, hem dinat a Esterri i a les 18:00 entrem al bonic cercle del estany de Clavera (2200 mts) , ideal per fer-hi nit a la gespa, arrecerats per unes petites crestes de roca que formen un olleta gairebé intima. Encara tenim temps per prendre el sol i fins i tot banyar-se els valents… 

Aquest petit balcó ofereix una vista molt llaminera sobre la vall del Noguera Pallaresa, amb el Mont Roig a llevant, i la collada de Beret amb les Maladetes a ponent. 

La posta i la sortida de sol son de luxe…. 

La nit resulta una mica freda (8ºC) peró permet descansar prou bé.

Sortim aviat enfilant-nos cap a la bretxa de Clavera, que accedeix a la trencada carena vers el Mont Roig. En Ramon, el Roger i el gos (Taco) no passen de la bretxa, realment no es un terreny per un gos, hi ha alguna desgrimpada i grimpada una mica exposades, encara que no es difícil.

A les 10:00 som a dalt del Mont Valier, (Jordi, Miquel i jo), excel·lent panorama, però a ponent de les Maladetes ja es veu força gris. Tornem per el mateix itinerari i ens retrobem amb els Bramona al estany de Clavera, a les 14:45 som a Isil, a la porta del restaurant La Pastora. 

Les cames protesten mes per el descens de 1600 metres d’avui, que no pas per la pujada entre ahir i aquest matí. Bon dinar i cap a casa.

Malgrat la relativa incomoditat del bivac, aquestes nits clares d’estiu a qualsevol indret prou alt del Pirineu, son una experiència magnífica. Que la poguem continuar per molts anys….

Erem: Ramon Bramona, Roger Bramona + Taco, Miquel Surinyach, Jordi Godia i jo.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/ME%20Claverra%20i%20Mont%20Valier%20juliol%202011/index.html

i el track es aquí:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1842017

Esqui de muntanya a Val Maira, l'Occitània d'Italia

 Val Maira, Alps del Sud, Itàlia

El passat gener la pàgina Cegesqui.com - que segueixo devotament i morat d’enveja, va publicar un interessant reportatge sobre l’activitat que hi varen fer entre el Nadal i Cap d’Any recent.
Vaig quedar-ne captivat i ho tenia al primer lloc de la llista d’espera.
Finalment la meteo, la innivació i la disponibilitat amb alguns companys varen coincidir per la setmana del 21 al 26 de març.
Ha resultat un encert total i hem tornat amarats de plaer i de neu.
Erem l'Eduard Lluís, en Miquel Surinyach, en Jaume Aguade i jo.
Aquesta vegada no en faré la crònica, doncs en Jaume Aguade ja ho ha fet brillantment a la seva pàgina:
http://muntanya.jaumeaguade.cat/ on també podeu accedir al mapa i els tracks de les sortides, i a les seves fotos.
I si voleu saber com s’ho fa per inspirar-se, també os recomano que cliqueu aquí i entreu al seu recó *espiritual* ;-)))
Al meu àlbum hi he muntat una tria entre les fotos de tots quatre, hi podeu accedir a:
http://godia.arvixe.com/Llista%20EM%20Val%20Maira.htm

Queyràs, dies 1, 2 i 3 de març del 2011

 Amb una previsió meteo teòricament favorable de dimarts a divendres, decidim fer una nova incursió al Queyràs, motivats per el bon record del any passat. Aquesta vegada hem trobat lloc a la Gîte Les Arolles de Molines (La Rua), que est a mes alçada i probablement ens permetrà fer activitats amb un mínim us del cotxe.

Som la Rosa Marí, l’Arnau Blanc, en Jaume Aguade, en Manel Broch, l’Eduard Lluís i jo.

Malauradament el dilluns al vespre, quan ja estem instal·lats a Molines, la previsió per l’endemà es força dolenta.

Dia 1 de mars

A les 12 ja som de nou a la Gîte i al avançar la tarda augmenta la intensitat de la nevada, a sobre dels cotxes ja hi han uns 40 cms de neu. Alguns companys agafen el cotxe i baixen fins a Chateau per fer compres, al tornar ens comenten que a la fondalada hi ha nevat encara més, l’endemà ens avisen que a Abriès hi ha gairebé 1 metre de neu nova ¡!!.

El mal temps del cap de setmana s’ha allargat i avui encara dura, es més, sembla que nevarà intensament, a pocs metres del allotjament tenim una ascensió curteta que gairebé corre tota per dins del bosc i que sembla feta a mida per un dia de mal temps. Es el Pic Boucher. Sortim nevant i remuntem la valleta cap el coll des Près de Fromage, aquests boscos de làrix son ideals per passejar-hi amb esquís, seguim una traça molt marcada i aviat atrapem un grup d’unes 15 persones. Probablement es alguna activitat col·lectiva organitzada per aquesta darrera setmana de vacances escolars a França. Un grupet es para a menjar una mica i la resta segueixen un altre camí, ens quedem nosaltres 6 pujant al cim, no ha parat de nevar des de que hem sortit, ja hi han uns 30 cms de neu nova; fem alguna petita marrada malgrat el GPS i el mapa, que inclou una capbussada meva per sorpresa en un curtet descens amb les pells posades – la feina que tinc per aixecar-me del gran forat; però arribem sense cap problema a la cabaneta que hi ha al cim, com a panorama, la visibilitat no deixa veure ni la vall, continua nevant però la baixada amb molt bona neu pols ens omple d’eufòria.

Per demà la meteo anuncia bon sol i temperatures no gaire altes, però haurem de filar prim al escollir l’itinerari, amb l’acumulació de neu nova el risc d’allau ha augmentat al nivell 4.

Dia 2 de mars

Sol resplendent i cel net, per les carenes la neu que aixeca el vent semblen grans fumaroles. Escollim el Pic de Morrue Froide, doncs hi ha bosc gairebé fins el cim i sembla mes segur, també sortim amb els esquis als peus gairebé des de la Gîte, pugem cap a Gaudissard i seguim un caminet identificat com a pista de fons que planeja a mig aire fins a sobre del llogarret de Prats Hauts. A mig camí ens creuem amb un grup de 3 catalans que pugen pel dret des de la carretera, van molt embalats cap al Gardiole. Nosaltres anem guanyant alçada per dins del bosc amb un tou de neu impressionant, i molt cansat per obrir-hi traça, que anem fent a torns, encara que l’Arnau amb la seva tradicional afició a liderar en pren una ració extra :).

A estones seguim camins i tot sovint pugem lliurement sense cap ombra de sender, resulta molt entretingut pero ho gaudim molt, aquests boscos son força oberts i permeten escollir traça gairebé sense problemes. Quan gairebé som dalt de la carena fem una paradeta al sol per alimentar-nos, i desprès cap al cim. De fet es una petita estribació de la carena que baixa del Pic Gardiole i a alguns de nosaltres ens sembla que seguir la cresta fins aquest altre cim seria una bona manera de completar la travessada, però els altres s’enllamineixen amb unes traces d’uns francesos que ens han dit que baixaven per el bosc cap a Ville-Vielle, també es atractiu, especialment si hi han les traces de qui ho coneix, o sigui que ens dividim.

L’Eduard, en Manel i jo seguim la cresta cap el Gardiole, les pendents a la nostra dreta es veuen inestables i ens mantenim per la carena, unes cornises grandioses pengen a la nostra esquerra. Quan arribem al cim el cel s'ha anat tapant i es força gris, però amb bona visibilitat. Ja veiem que hi han moltes traces al descens cap a Molines i tenen molt mal aspecte, res a veure amb la baixada amb neu pols del any passat, la neu està irregular, molt fonda, ventada i pesada, les traces ja obertes encara ho fan mes difícil. Feia anys que no trobava una neu tan complicada i cansada de tractar. Arribem a la Gîte amb un trinxament de cames considerable. Son 1170 mts verticals acumulats, dels que uns 800 hem estat obrint neu molt fonda, sumats al dur descens, recorregut segons el GPS uns 8 kms.

Poca estona desprès arriben els altres companys amb un somriure que exhibeix la magnífica baixada amb neu pols que han fet.

Hauríem d’investigar si s’ha inventat algun sistema per ser a dos llocs diferents a la vegada :-)

A la Gîte seiem a la sala comuna i fem una mica d’àpat per aguantar fins el sopar a les 19:00.

Es menja força bé aquí, la gentilesa de la mestressa ens recorda, per contrast, els mals modals de la de la Gîte L’Astragale a Vile-Vielle, l’any passat. També està molt millor tot l’edifici i les cambres i banys.

Desprès del sopar ens posem a investigar els mapes i guies per decidir on anar demà, la meteo no sembla dolenta, però indica sol, núvols i una mica de neu…

Decidim canviar de vall i provar sort a la del Izouard, per una vall que surt d’Avrieux i puja fins el col de la Furfande, i del coll queden un parell de cims no massa lluny. Si no hi ha cap sobrecarrega de neu per aquella vall, pot ser una alternativa adequada.

Dia 3

Malgrat la previsió, s’aixeca un dia amb el cel molt net. Aparquem a tocar de l’oficina de turisme i sortim d’Arvieux amb els esquís als peus, seguim el GR 58 que sembla una autopista de traces amb totes les eines de peus imaginables, es una pujada suau i franca, desprès d’uns 15 minuts de sortir, ens avancen els 3 catalans que varem veure ahir, continuen amb la mateixa marxa ràpida, ells van cap a un altre cim i aviat desapareixen per una valleta lateral.

Aquesta vall es força obaga i a la fondalada la neu es de qualitat impecable, es evident que la nevada del dimarts no va carregar gaire per aquesta part. El camí guanya desnivell molt lentament i aixó em cansa mes que les pujades fortes, doncs no agafo el ritme convenient. Una mica abans d’arribar al coll fem una paradeta alimentaria, comencen a veure’s plaques molt lluentes, el vent s’ha emportat la neu pols i surt la neu gelada vella, sovint encrostada.

Deixo les ganivetes a ma i aviat decideixo que cal posar-les abans de patir, resulten molt practiques els últims metres abans d’entrar al coll de Furfande. A la carena de la dreta s’hi veu el Pic Gazon amb un grup de gent a dalt. La primera part de la carena es veu pelada i dubto si paga la pena arribar al cim, però com que encara fa bon temps decideixo provar-ho, tirem amunt L’Eduard, en Jaume i jo, sortosament el tros amb poca neu es curt i la resta de carena es segueix perfectament amb els esquís i ganivetes als peus, alguns trossos estan guarnits amb grans cornises que comencen a esquerdar-se vers l’estimball. Poc abans del cim es veu al oest el grup de l’Ailefroide, La Meije i Pelvoux, entre els núvols que s’acosten. Enllestim la visita al cim per evitar que la nuvolada ens espatlli la visibilitat per el descens, la neu est ventada i compactada però deixa maniobrar sense grans problemes, comparat amb ahir – es glòria. No refem tota la carena, sinó que baixem per un collet tot seguint una traça individual d’avui, en algun tros sento com la placa de neu retruny i cedeix una mica, però hi ha poca pendent i res no es mou. A la cabana sota el coll fem un mos i quan iniciem de nou el descens la visibilitat ja es una mica limitada, no obstant en mitja hora ja som de nou al cotxe. Els companys ja hi han arribat i estan al bar bevent quelcom calent. El GPS ens diu que hem fet 1275 mts verticals i 15 kms de recorregut, no obstant estic menys cansat que ahir ;-))..

Tornant a la Gîte parem a la cooperativa de formatges de la vall i comprem un bon assortiment del seus productes, per portar a casa.

Aquesta nit serem a una cambra diferent, es una llauna el canvi i ara la compartim amb altre gent, es la última nit, paciència.

Día 4

Avui la previsió ha començat exacta com anunciava, nevisqueja i la visibilitat es força reduïda, en aquestes condicions no paga la pena sortir a donar un tomb, avui tenim unes 8 hores de cotxe i decidim marxar directament cap a casa.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Queyras%201-2-3%20mars%202011/index.html

Esquí de pista des de Bourg Saint Maurice

-->

 Seguint la costum d’altres anys, al acabar el gener hem fet una curta escapada d’esquí de pista a la Haute Maurienne, fent base a Bourg Saint Maurice.

Hem esquiat un dia a Les Arcs, un a La Plagne, un a Tignes i un al Espace Sant Bernard (La Rosiére-La Thuile). Aquesta temporada també en aquesta part dels Alps estan amb una mica de sequera, els ha pujat la temperatura a les zones baixes i entre els 1500 i els 1800 la neu està molt dura per el regel, beró mes amunt s’aguanta prou bé – tot i que n’hi ha menys que normalment.
Dels 4 centres on hem esquiat, el que presenta millor innivació es La Thuile, amb excel·lent neu pols fins el mateix poble (1450 mts), Tignes i Val d’Isere es veuen millor que Les Arcs i La Plagne.
Hem tingut bon temps, amb alguna petita nuvolada ocasional.
Comparant-ho amb el Pirineu, aixó es glória ¡!!.

Hi han algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/EP%20Haute%20Maurienne%20Gener%202011/index.html

n’he fet poques, doncs no em deixaven parar ;-)))

No puc treurem del cap l’estupidesa de voler fer uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu – crec que es immoral si s’hi fan inversions amb diner públic, son tan sols una tapadora per que es forrin les grans constructores…

Aviam si el febrer ens porta neu nova i ens arregla la temporada

Alta vall de Manyanet i Boí 14 i 15 de gener de 2011

Miquel Surinyach, Eduard Lluís i jo.

Amb poca neu i altes pressions, ens sembla que l’estació d’esquí de Boí (2040 mts) pot ser un punt de sortida raonable per fer alguna ascensió, doncs per sota d’aquesta alçada no es veu neu esquiable enlloc.
Un altre atractiu es la gentilesa de l’empresa amb els que som a una edat *crepuscular*, doncs ens ofereixen el forfet gratuït.
Ens allotgem a Erill (Hostal L’Aut) i sense matinar gaire podrem aprofitar la primera pujada de les cadires fins algun dels colls que limiten la estació.
El divendres pujem al Coll de Roies, i baixem cap a l’esquerra vers Els Estanyets fins a sota mateix del Port de Cabeçades, llavors ens enfilem cap al Pic de Filià, la neu es tot un catàleg de qualitats, pols crosta, primavera crosta, pols compactada, i plaques de regel. Abans d’arribar al cim deixem els esquís a unes pedres i continuem amb grampons fins dalt, entre gel i pedres.

La visibilitat es esplèndida i bufa un ventet emprenyador però no gaire fred. La vall de Filià llueix les horribles cicatrius de la frustrada estació d’esquí, i gairebé gens de neu; però a la capçalera de la vall de Manyanet hi ha prou neu per moure’s amb esquís sense mes problemes que les grans plaques gelades que cal tractar amb les ganivetes. Baixem de nou en diagonal per sota del Port de Cabeçades i remuntem fins el Tuc de Morò sense descalçar els esquís, la neu molt soleiada es de qualitat primavera. Al cim hi trobem 2 xicots que han pujat per la vall de Sant Martí, des de la carretera, amb els esquís a coll fins els 2000 metres. Del cim baixem a la Passada de Morò i remuntem uns 10 minuts per salvar la carena que separa la vall de Morò de la de Collbirós, llavors baixem per la bonica pista que ens retorna al aparcament de l’estació. Ha resultat una bonica volta que aprofita la part amb millor innivació d’aquesta zona, total 1040 metres verticals (descomptats els de telecadira).
Per el dissabte dubtem força l’itinerari a escollir, provarem el Tuc Pelat a tocar del Port de Filià.
Continuen les altes pressions amb una atmosfera netíssima, pujem amb la cadira fins el Mirador, a sobre del Pas de Llevata i baixem al fons del Barranc Gros, l’accés al Tuc Pelat que havíem escollit ens sembla massa dret, gelat i amb molta pedra, intentarem el Pic de la Llena, des de sota del Port de Filià es veu una pala amb certa continuïtat de neu que si no està massa gelada potser podrem arribar amb els esquís als peus fins la carena. 

La realitat es un altre, primer la neu es pols compactada però al augmentar la inclinació ja es realment gelada i cal entrar a la zona de pedres, comprovo l’alçada – som a 2300 metres i encara en falten uns 350 més entre gel i pedres, en Miquel i jo decidim plantar-nos i esperar que l’Eduard amb els grampons i el piolet faci el cim i torni (cal saber delegar ;-)), mentre nosaltres dos baixem fins una olleta al sol i ens hi instal·lem amb tota la comoditat, al cap de 1 h i 40 min. torna el company content per tenir una altre cim al calaix, ens explica que ha trobat una pala de gel molt exposada. 
Ara baixem de nou al Barranc Gros i ens enfilem per la Cometa dels Estanyets vers el Muntanyó. Com ahir, neu primavera a la fondalada, però a la pala final torna a estar com un vidre, doncs hi toca molt poc el sol. O sigui que amb una dreta diagonal marxem al coll de Roies i retornem a la estació per la pista. Als 2 veterans conservadors ens surten 870 metres verticals i al valent uns 1250.
 Ha estat un encert venir aquí, i el panorama de neu a les valls que ens envolten es molt decebedor. Cal que nevi molt i més avall, per continuar la temporada sense misèries.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Boi%2014%20i%2015%20gener%202011/index.html

Des del setembre del 2010 les meves fotos de BTT son a:

Aquest setembre passat vaig decidir penjar les meves fotos de BTT a Picasa, per no carregar tant la meva página web a:

http://godia.arvixe.com/ = www.rgodia.cat

doncs es de pagament i no m'interessa contractar-hi mes espai.

Si os interessen les podeu veure a:

http://picasaweb.google.com/106592548494942166218

També hem creat un *group* a Google per facilitar la comunicació entre els que compartim sovint sortides BTT.

Si voleu ser-ne membres, accediu a:

http://groups.google.com/group/bici-osos

i demaneu la inscripció - tan sols s'accepten bones persones, encara que siguin una mica *freakies*  :-))) tan sols cal que tinguem amics comuns.

Val d’Aran dies 29 i 30 de desembre del 2010

 Aprofitem els dies entre Nadal i Cap d'Any per intentar fer una mica d'activitat i aprofitar la neu que hi hagi – que no es gaire.

El dia 28 decidim pujar al Port de Viella des de la boca nord del túnel, arribem a la cota 1800 sense veure res esquiable, sembla que tan sols hi ha prou neu a la canal al peu del coll, mitja volta i avall – es evident que es el dia dels Sants Innocents ¡!!

Com que ja som a mig mati decidim completar el dia fent prospeccions a la vall, pujem fins l´Artiga de Lin, la pista està delicada però amb les cadenes arribem fins dalt, el panorama tampoc es gaire diferent del que hem vis abans. Anem a Beret, aquí la innivació es molt raonable i demà hi vindrem per pujar cap a la vall de Rosari.

Com que encara tenim temps ens arribem fins a la vall de Bagergue, res a fer, està clar que cal pujar fins gairebé els 2000 metres per poder calçar els esquís a gairebé totes les valls.

El 29 sortim a les 9 del aparcament del Orri amb bon gruix de neu i pujem cap els llacs de Rosari, esquís als peus fins el mateix collet de la Ferradura, esquís a l’esquena fins dalt del Cap de Marimanya, molt bona innivació, no gosem sortir del cim amb els esquís als peus perquè la neu no es nota gaire consolidada i es força dret. Tornem al collet i baixem cap al cercle de la Ferradura per la dreta canal, la neu es fonda però aguanta bé, bonic i variat descens per els llacs de Marimanya, poc desprès de la sortida del inferior tornem a posar les pells i anem flanquejant en pujada per superar una petita barra rocosa, sempre en la mateixa direcció diagonal ascendent anem flanquejant les carenes i canals que ens separen del coll de Marimanya, alguns trossos son ben drets però la neu permet arribar al mateix coll amb els esquís als peus, malgrat una petita cornisa.

Seguim una mica la pista que baixa cap a Beret, ara envoltats dels esquiadors que omplen el calaix de Baqueira, la neu es totalment primavera, decidim baixar en diagonal conservant la màxima alçada per tornar al aparcament del Orri, on hi arribem a les 15:00.

Es una volta molt bonica, però creiem que seria millor baixar des dels llacs de Marimanya fins gairebé una cabana de pastors situada a un llom del mig de la vall, i remuntar des d’allà cap al coll de Marimanya – serien uns 150 metres mes de desnivell, però de recorregut mes fàcil. També resulta força emprenyador creuar totes les pistes i torrents que baixen a Beret, per tornar al Orri, millor deixar-hi un altre cotxe al matí, o bé baixar directament la pista fins a Beret i tornar al Orri per la pista de fons.

Desnivell fet 1026 metres. Recorregut 15 km (dades del GPS)

En vistes de les condicions de neu el dia 30 tornem al Orri, anem al Muntanyó d'Arreu, un cim mig amagat a la fondalada de la carena que separa de la Bonaigua, més enllà del Tuc de la Llança.

Fem una mica de marrada al pujar massa a l’esquerra, però ho rectifiquem creuant en diagonal per entrar al cercle per sota del Tuc de la Llança, una dreta pala amb la neu fonda puja fins al collet del cim, però no ens veiem capaços de pujar amb els esquís als peus i els carreguem a l’esquena, obrir traça a peu amb aquesta neu fonda resulta molt dur i arribo al collet amb el carburador que treu fum, el cim queda molt proper i la cresta no sembla gaire complicada, però estic massa cansat i hem quedo descansant al collet mentre l’Eduard fa cim i jo faig fotos.

La dreta pala amb aquesta neu fonda semi compactada no ens fa gaire confiança i acabem baixant de nou amb els esquís a l’esquena fins que ens els podem calçar amb certa comoditat. Avui la neu no està tan bona com ahir, ja va formant mitja crosta i fa treballar les cames intensament. Retornem fins al Orri amb alguna enganxada a les pedres amagades per la neu molla, a casa caldrà repassar les soles.

Aquest cim, que no coneixíem, ha estat una bona sorpresa per l’entorn esquerp i amagat del racó de la vall i per el bon mirador sobre la Bonaigua.

Desnivell fet 800 mts, recorregut 11 km (dades del GPS).

Érem l’Eduard Lluis i jo. Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Aran%2029-30%20desembre%202010/index.html