Campament del CEC als Alps Julians - del 2 al 16 d'agost 2008

-->

Un any més – i ja en son 49 – la secció de Càmping del CEC ha organitzat el seu campament de muntanya, que en els últims anys es fa simultàniament al Pirineu i als Alps. Aquesta original activitat del club resulta en una gratificant experiència d’interacció social i humana, en la que després de les intenses tasques de recerca i organitzatives de la junta durant tot l’any, al arribar les dates finals, gairebé tots els participants col·laboren equitativament en les tasques de càrrega i descarrega del material, muntatge i desmuntatge de les instal·lacions, i ajuda compartida a la cuina.

Aquesta vegada, al Pirineu s’ha fet al Càmping Bordes de Graus, a la Ribera de Cardós, i per el dels Alps hem anat a Eslovènia, al cor dels Alps Julians – al Càmping Bled, situat en un privilegiat entorn a la ribera del llac que porta el mateix nom. En aquest llunyà indret érem unes 210 persones (socis), la xifra ja indica l’èxit de la convocatòria.

Aquest any s’ha contractat una gran carpa amb taules i bancs, substituint la improvisació amb tendals i material particular que cada any ens feia correr si plovia o bufava gaire vent. Ha resultat un aixopluc ideal per la pluja, malgrat que l’aigua circulava per terra i les botes de goma eren un element valuós, però també hem detectat que els bancs (sense respatller) son incòmodes per allargar la tertúlia de sobretaula i no es fàcil flexibilitzar l’agrupació de persones, segons cada moment. Potser caldria provar com funciona si es contracten cadires, en lloc de bancs. La cuina també ha tingut aquest any una pràctica i robusta carpa llogada, que supera àmpliament les mancances de la vella instal·lació que s’havia anat deteriorat amb els anys. Crec que serà positiu contractar aquest tipus d’instal·lació a cada destinació futura, doncs les avantatges superen els inconvenients.

Entre nosaltres comentàvem que les normatives actuals sobre les activitats a la muntanya, han tancat definitivament la porta a les acampades ‘clàssiques’ d’alta muntanya. Ja no està permès enlloc !!! Jo encara vaig tenir la sort de poder participar en un o dos dels últims que es varen fer en entorns ‘salvatges’ de muntanya, on tot es muntava sobre un terreny no equipat i sovint no gaire proper al accés amb vehicles de motor. Enyoro realment aquelles condicions una mica més dures. Encara que potser estic condicionat per les que havia viscut d’adolescent amb els meus pares, i que en condicions encara més primàries tinc molt idealitzades, tenda de cotó fabricada a casa (tallada per el pare i cosida per la mare), sense terra, dipòsits de lona per l’aigua (no existia el plàstic), foc de llenya sempre, rentar-se amb aigua freda sempre, les goteres a la tenda quan plovia, les regateres cavades amb l’aixada al voltant de la tenda per evitar que l’aigua hi entrés a dins, la màrfega omplerta amb palla o fenàs com a matalàs, cada 2 o 3 dies anar a comprar menjar al poble o a la masia propera, etc... i gaudint-ne immensament !!!

No obstant, això no m’impedeix gaudir també de les condicions actuals de comoditat, podem transportar molts elements que fan la vida fàcil, llitera, taula, cadires, roba de recanvi... i fins i tot l’ordinador per anar complint amb les exigències del teletreball (encara que això generava força broma). També la cuina que ens alimenta ara està equipada amb instruments professionals de gran nivell, que faciliten la feina dels 2 brillants cuiners que en tenen cura i dels ajudants de torn – que som nosaltres quan ens toca.

La situació del campament quedava una mica allunyada de les bases de sortida per fer els cims, aproximadament una hora de cotxe, però molts de nosaltres hem pogut forçar una mica el funcionament de les cames i fer sortides d’anada i tornada en un sol dia, pujant alguns dels cims més característics. En realitat la trencada orografia dels Alps Julians fa més aprofitables els itineraris de travessa, entre diferents refugis, que no pas les sortides amb anada i tornada d’un dia. També les sortides en bici des del càmping han estat un gran plaer, doncs permetien conèixer recons de les valls que no son evidents des de la carretera principal.

A la meva pàgina web ( www.rgodia.cat - cliqueu al requadre Vacances) hi podeu veure un llistat dels àlbums de fotos d’aquestes sortides i d’altres aspectes de les activitats generades per el nostre grup d’emigrants voluntaris temporals....

Un altre dels aspectes atractius del campament, es que hi ha una gran diversitat d’interessos i sempre hi ha algú que planeja alguna activitat atractiva, sigui muntanyenca, turística, cultural, per infants, etc .... En la reunió general que varem fer la segona setmana, entre d’altres temes, va sortir de nou l’objectiu de cobrir el forat deixat per el cessament (per limitacions legals de responsabilitat) de les antigues sortides amb vocal, potser caldria trobar algun procediment obert per intercanviar projectes o intencions de sortides, deixant molt clar que son activitats sota la responsabilitat individual de cada assistent. Però davant de la legalitat, probablement caldria firmar cada vegada una declaració renunciant a qualsevol reclamació – i això sona fatal !!!

Per evitar que aquest text soni com una elegia evangèlica, crec interessant afegir-hi la meva crítica al comportament d’alguns dels participants al campament, doncs crec que hi ha un factor que mereix atenció:

S’ha institucionalitzat una ‘costum’, ja heretada de quan el nombre de participants era petit i el campament es feia en llocs aïllats, per la que el dia que fa cuina el jovent, de bon matí fan un gran terrabastall de ‘cassolada` per despertar a tothom. Crec sincerament que avui la descripció exacta es ‘bretolada’, i si no molestessin mes que al nostre grup també ho seria – doncs hi han infants als que es desperta amb un bon ensurt, molt allunyat del bon humor necessari – però per agreujar-ho, ja fa anys que el campament es fa en llocs públics, on estem voltats de gent que no en té cap culpa de la nostra presència i peculiars costums. Sofreixo vergonya aliena quan els sento el comentari en diferents idiomes: Espanyols tenien que ser !!! o variants molt menys educades.

Addicionalment, el soroll nocturn dins dels horaris de silenci també es repeteix cada vegada amb més freqüència, resultant amb emprenyades o en resignació.

En aquestes situacions, si no ho sabem resoldre, per dignitat, hauríem d’amagar l’emblema del CEC i la nostra nacionalitat.

Sobre aquest tema he sentit sovint el comentari de que el jovent necessita llibertat, o no voldrà anar al campament. No fotem !! Això es creure que la intel·ligència i la dignitat del jovent es molt limitada, i els pares haurien de ser-ne conscients de que no es així, la seva capacitat d’inventiva trobarà fàcilment altres camins per fer broma intel·ligent, i si s’escau prendre el pèl als adults per camins de bon humor, però els correspon als pares (no al CEC) fer-los entendre quins son els límits de la convivència i la llibertat. Estem en una pendent avall i cal evitar que aquest tipus de comportament augmenti.

Tornem a temes positius...

Vaig ser a Eslovènia el 1997, fent una bonica travessa, de refugi en refugi, amb en Xavier Gregori, Manel Broch i J. Mª Mérida, la impressió ja va ser molt bona, encara que l’aspecte de les cases i els equipaments encara era una mica ‘gris’ – herència de la seva encara recent pertinència a Iugoslàvia. Ara, addicionalment a la meravella de la seva geografia espectacular, Eslovènia també m’ha impressionat especialment per l’aspecte molt cuidat de les cases, per el seu equilibri de població i paisatge (com a mínim en aquestes valls dels Alps Julians), i per la consciència dels seus habitants – de viure en una petita joia, d’estimar la seva cultura i el seu país. Parlant amb alguns ciclistes i muntanyencs del païs que varem trobar, quan els vaig comentar les meves impressions dels pocs dies que hi érem, ens varen dir “En general als eslovens ens agrada molt viatjar i conèixer mon, però al tornar a casa es quan ens sentim més feliços i satisfets del que estem construint des de la nostra independència” N’hauriem d’aprendre molt !!!.

També hem pogut palpar la gran afició que tenen els eslovens per la muntanya, per arreu hi trobes famílies que fan excursions de tot nivell, no es casualitat que tinguin una extensa xarxa de refugis molt ben equipats i guardats gairebé tot l’any, on no hi falta el menjar i beure a preus raonables. Per quantificar-ho de manera entenedora, jo diria que la afició que hi ha per el futbol a casa nostra, aquí la tenen per les activitats de muntanya, però com a practicants – no com a televidents !!!

I ara, després de tornar a casa, m’agradaria poder tenir el mateix sentiment que ens varen comentar els amics eslovens que he citat. Però el que aquí veig, llegeixo i escolto no hi té res a veure....