TracesRGB

Esqui de pista a Les 3 Valées - 15 a 18 de gener del 2012

2012-01-21T08:44:00.000+01:00

Aquesta temporada la pobre innivació al Pirineu ens anima a marxar 4 dies als Alps per fer una mica d’esquí de pista. Poc desprès de Reis ha fet una nevada espectacular als massissos entre Briançon i Chamonix, al final decidim anar a Les 3 Valèes, trobo lloc a un agradable hotelet de Brides les Bains, al peu de la vall de Meribel, est a la cota 650 i aquí hi ha l’accés mes baix de les instal·lacions mecàniques de les 3 Valls, que sorprenentment aquest any es esquiable fins al mateix Brides – encara que no resulta molt interessant amb la neu d’alta qualitat que hi ha per dalt.
Som en Xavier Burjachs, en Joan Palou, la Teia i jo.
La previsió de la meteo es impecable, temperatures baixes, gairebé gens de vent i cap núvol, i es compleix exactament !!!.
Ens organitzem per anar a esquiar un dia a cada un dels principals sectors del domini, el diumenge a Meribel, dilluns a Val Thorens/Menuires/Orelle (una magnífica ampliació recent sobre la Maurienne), dimarts a Courchevel i dimecres farem tan sols mig dia, dedicat als racons de Meribel.
L’ultima nevada ja fa uns 8 dies que va caure i no es veu ni una sola pala o canal que no tingui traces, fora de les pistes la neu ja no atrau gaire perquè les traces s’han endurit força, peró amb el treball diari de l’exèrcit de Ratracs i altres invents, les pistes estan impecables, gairebé cap placa massa dura, per acabar-ho d’arreglar hi ha poca gent i no tenim la sensació de poder ser atropellats accidentalment per cap TGV... tot convida a la eufòria.

En Xavier coneix molt bé aquests indrets i ens *passeja* i guia fantàsticament per els seus recursos de paisatge i pistes, en algun moment fins i tot ens permet que parem per controlar els esbufecs i perquè en Palou tingui temps de fer fotos :)....
El segon dia engego l’altímetre per conèixer el desnivell vertical acumulat, en surten 8750 metres – o sigui que les nostres articulacions tenen raó al queixar-se. L’endemà seran 9150 i la ‘matinal’ del dimecres suma 6200 metres amb 3 hores de forfet, estic segur que si ens haguéssim quedat tota la setmana, els genolls haurien fet figa.

Ha resultat una ració genial d’esquí de pista, entre aquests panorames alpins que omplen el cervell d’admiració i joia.
Que puguem repetir-ho sovint, i uns quants anys mes !!!

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/3%20Valees%20del%2015%20al%2018%20de%20gener%202012/index.html

Refugi de Buffère, Val de la Clarée – Névache, Briançon

2012-01-03T19:15:00.000+01:00

del 27 al 30 de desembre del 2011

La manca de neu al Pirineu ens anima a rodar fins aquesta vall encaixada entre el Mont Thabor i Serre Chevalier. Vaig passar per el refugi de Buffère al agost del 2010, en una de les sortides fetes des del campament d’estiu i vaig registrar-ho immediatament com a futur objectiu d’hivern. Ara era el moment d’anar-hi, bona innivació i previsió meteo fiable.
Sortim el 27 molt aviat, (Miquel Suriñach, Miquel Castellsagué i jo) per tenir temps de pujar al refugi des de Névache, doncs al hivern la pista queda tancada al mateix poble, son unes 2 hores, primer per la pista que guanya alçada fins un parell de ermites i desprès baixant a passar la Clarée per el pont de Rately, el camí està perfectament trepitjat per la petita motoneu del refugi, i per el reguitzell de visitants que hi passen cada dia.
Del pont al refugi tardem uns 45 minuts, la llum ja es fon i el bonic bosc de làrix sembla embruixat a la llum de la lluna.
El record del estiu no m’ha enganyat, aquest racó encara es mes atractiu al hivern, i el refugi es un niu molt agradable, tant per la seva comoditat com per la cordialitat del matrimoni que el porta.
El 28 fa un dia esplèndid, volíem anar al Grand Area però ens informen que a les dretes canals per on es puja hi manca neu, ens suggereixen que anem a la Tête Noire, també a la capçalera de la vall. Arribats al Col de Buffère veiem que el consell es excel·lent y baixem uns 200 metres vers Monetier per remuntar la cara sud de la Tête Noire. Aquest costat dona la sensació de que hem canviat d’estació – aquí som a la primavera, però la neu es abundant i el seguit de pales i canals fins el cim es molt evident. Davant nostre el Pelvoux, els Ecrins i La Meije presideixen l’escenari – genial ¡!!
Quan falten uns cent metres per el cim noto una sensació d’inestabilitat, que ja comença a ser-me massa familiar quan el cos protesta del esforç, decideixo quedar-me reposant a unes pedres mentre els 2 Miquel fan el cim. Necessitaré estar ben recuperat quan baixem esquiant. Estic a un balconet de luxe prenent el sol com una marmota, el tractament funciona i quan tornen ja em funciona l’estabilitzador de cos i cames :)…
La neu està ja una mica pesada però la pendent es prou dreta per ajudar a girar sense massa esforç, després toca remuntar de nou els 200 metres i arribem al Col de Buffère quan el sol ja s’amaga darrera de la carena, fins el refugi seguim la traça sobre neu ben compacta i alguna crosta sorpresa. Per ser el dia dels innocents, ens ha sortit ben rodó.
Una bona dutxa ben calenta, canvi de roba i una Leffe de barril que recupera difunts, ens ajuden a esperar el sopar, sopa de verdura, tartiflette, amanida fresca, pastís de nabius… realment, la muntanya es molt dura :).
El 29 ens llevem que nevisqueja, la previsió de *soleil* s’ha esgarriat i decidim anar al proper Crête de Baume, un llom que es despenja de la carena de la Tête Noire vers el refugi, es una valleta senzilla i agradable que s’enfila sobtadament quan som a prop del cimet, la neu està regelada i fins i tot les ganivetes no donen seguretat, descalcem els esquís i pugem els últims metres amb grampons, dalt de la carena el núvol trenca sovint i tenim als peus els edificis dels xalets de Buffère cap al nord, i a sobre les parets de la carena que tanca la vall. Llàstima que el dia no sigui net. Retornem als esquís i tot es calçar-los que entra el núvol espès i no s’hi veu el relleu, o sigui que anem baixant a les palpentes amb aquella molesta sensació de no saber si et mous o estàs aturat, de tant en tant anem per terra, fins que arribem al bosquet i ja tenim referències per baixar mes tranquils. A les 13:00 ja som al refugi, durant la resta del dia el temps va passant entre núvols i clarianes, sense empitjorar – això ens dona esperances per l’endemà.
Utilitzem a pleret la extensa biblioteca del refugi per omplir les hores fins el sopar. Hi trobo una casi biografia de l’Emille Allais, el genial creador de les tècniques d’esquí franceses i de nous materials per els esquís i botes, etc… resulta un retrat magnífic d’una època que va obrir el camí a totes les varietats del esquí actuals, i a les circumstàncies que ho varen fer possible.
El sopar es de nou una gran festa i quan anem a dormir el cel està ben estelat, per l’endemà voldríem saltar el coll del Echeillon i baixar fins Névache per la vall de Cristol.
El 30 ens llevem amb una bona nevada que no para, la meteo ha aplicat la innocentada amb el calendari retardat. O sigui que baixarem a buscar el pont de Rately directament per dins del dret bosc de làrix, la motoneu del refugi ha trepitjat els primers cent metres fins l’entrada al bosc i allà ja tan sols cal baixar sense trencar cap arbre, hi ha un bon tou de neu i es baixa sense mes problemes que la pesada motxilla, amb menys pes seria un descens per fer saltant :).
Del pont remuntem fins la pista i retornem a Névache amb una nevada intensa.
Ja circulant per la carretera ens trobem amb un tràfic molt lent fins gairebé a Gap, la nevada ha estat intensa fins la cota 600 metres.
Llàstima que no arribi al Pirineu.

Malgrat tot tornem a casa satisfets, doncs aquest racó de La Clarèe ens ha tractat prou bé.

Podeu veure fotos de tots tres a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Val%20de%20la%20Claree%20-%20refugi%20de%20Buffere%2027%20a%2030%20desembre%202011/

El Coma d'Or des del port de Pimorent

2011-12-12T19:20:00.000+01:00

Aquest dia 8 de desembre, continuem escurant els pocs llocs propers on hi ha neu en condicions acceptables, i on no calgui traginar els esquís a l’esquena massa estona, una piulada del diumenge anterior prova que al Coma d’Or s’accedeix gairebé a peu de neu amb el cotxe, i no ens ho pensem gaire.
Les altes pressions garanteixen avui el cel clar, la pista des del coll de Pimorent no es gaire bona, però anant amb compte es puja raonablement bé amb el cotxe fins la cota 2160 mt. i seguint el torrent mes obac aviat arribem al coll, gaudint d’un dia clar i net que fa oblidar temporalment el dèficit de neu que ens castiga…
Tenim prou sort i no hi ha la gran gernació de personal que probablement haguéssim trobat al Puigmal. La neu es franca i ben compactada amb una mica de pols que proporciona molt bona adherència, fins i tot pujat pel dret.
Dalt del cim els horitzons son totalment nets i llaminers de retratar…. El descens també ens deixa gaudir amb una neu sense gaires sorpreses de crosta i retrobem el cotxe amb els ànims contents….
Ara tan sols ens queda posar espelmes per que els sants facin nevar aviat ¡!!

Érem en Josep Arran, Ramon Bramona, Josep Cancer i jo.

Les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Coma%20d%20Or%2008122011/index.html

De nou a Vallter - ara com a la Primavera

2011-12-01T18:44:00.000+01:00

El dia es clar i net, al aparcament encara hi ha mes gent que les setmanes anteriors i sembla que estan engegant un telesquí, ja hi ha una mica de públic de pista, probablement es per els socis del esquí club local…
L’Eduard i jo pugem per la coma de Merens i girem a l’est per enfilar-nos al Pic de la Dona,

neu compactada i amb bona adherència, visibilitat excel·lent, per sobre dels 2300 metres la neu no ha minvat i fa bon goig, del Pic de la Dona baixem i carenegem per baixar al estany de Bassivers, i desprès pugem al Pic de Bassivers, allà decidim carenejar fins el Bastiments, no obstant, arribats al últim collet, quan la carena s’enfila dreta, ja s’aixeca un vent emprenyador – clarament anunciat per la meteo, i decidim fer la gran diagonal vers el coll de la Geganta i baixar a Vallter, pales de neu primavera excel·lent i algunes crostes sorpresa per animar la baixada. Infinitat de traces arreu.

A les cares sud ja es noten els efectes del sol intens, comencen a sortir pedres. Podríem ser al abril ¡!!

Molt bones condicions a Vallter - QUAN PARI EL VENT - 23 de novembre 2011

2011-11-23T18:15:00.000+01:00

Avui el dia era net i clar, amb una mica mes de neu que divendres passat, sortim il-lusionats directes cap al Coll de la Geganta per sobre de la clapa encostrada de la neu nova a les pistes, amb l'esperança que el sol la fongui aviat, guanyant alçada ja era neu pols compactada amb excelent adherencia sense ganivetes. Però ja anaba augmentant la força del vent i uns 10 metres sota el coll ja ens feia difícil aguantarnos drets.
Mitja volta i cap avall, excel-lent neu fins que la pala perd pendent i crosta fins l'aparcament. I el meu nas llueix una prova d'inmersió en crosta que es podría confondre amb violéncia domestica :-)))
Llástima, perqué aquest racó continua en molt bones condicions. Si para el vent, els propers dies amb sol quedará a punt de solfa...

Inici de la temporada d’esquí de muntanya a la capçalera del Ter - 18 de novembre del 2011-11-18

2011-11-18T20:42:00.001+01:00

Sembla que aquesta temporada comença amb llevants favorables per la nostra afició propera a la costa mediterrània.

Les depressions que han anat passat les darreres setmanes han carregat de neu el Pirineu mes oriental, i especialment la capçalera del Ter - però sempre per sobre dels 2000 metres…

La febre de *pessiga* i el seguiment de la meteo ens tenia frisosos per encetar la temporada, i una pausa de un parell de dies entre les depressions han estat prou excusa per arribar-nos a comprovar si les imatges que veiem a TV3 eren reals o no.

A les 10:00 sortim de Vallter en direcció al coll de La Marrana, abundants traces per arreu i quan som a les fonts del Ter faig un recompte a cop d’ull del personal que veig – es un mínim de 60 persones escampades per diferents llocs pujant o baixant del Bastiments, o sigui que en les 3 hores que hem estat voltant en la nostra sortida, hi haurien com a mínim 100 persones – deu n’hi do per ser divendres!!!

El dia es esplèndid, la neu està molt ben compactada per els seguits regels i en superfície uns 4 cm de neu pols, les carenes que tots hem patit sempre descarnades per el vent, ara son un mató llaminer sense gairebé cap pedra. Llàstima que amb tanta traça marcada cal oblidar la *solitud* de la muntanya.

Tant la pujada com el descens està amb condicions de neu franca, sòlida i fàcil de pentinar.

Arribant al cim ens atrapen els núvols que pugen de les fondalades, entre aclarides baixem gaudint totalment aquest èxit en l’estrena de temporada, preguem perquè la continuació mantingui la qualitat i quantitat de neu, i que les nostres cames i esquenes ho aguantin….

Érem en Miquel Surinyach, en Pep Giralt, en Josep Arran i jo.

Taga i Puig Estela a la tardor

2011-10-27T19:59:00.000+02:00

Ara que ja ens ha entrat la tardor de veritat, aprofitem una finestra de bon temps per anar al Taga, i descobrir com cada any el festival de colors calents de Tardor.
En Surinyach i jo hem fet una volteta resseguint les traces d’una esquiada genial el 2009. Son uns 1000 mts verticals acumulats i 13 km de recorregut.
Aquestes fotos tardorenques son a:
http://godia.arvixe.com/ME%20Taga%20i%20Puig%20Estela%2026102011/index.html
El track es a:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2164634

Sardenya i Còrsega – ara de turisme – del 26 d’agost al 10 de setembre 2011

2011-09-28T19:25:00.000+02:00

Stintino a Sardenya

Calanques de Piana a Còrsega

Aquest any a la senyora l’hi han assignat les vacances per setembre i com que jo vaig tornar del campament del CEC amb bon gust de Còrsega, varem decidit muntar un viatge combinant-lo amb Sardenya, però ara amb objectius preferentment turístics.
El dia 26 sortíem de Barcelona amb el ferri de Grimaldi, portant el cotxe propi, hem voltat 4 dies per el nord de Sardenya, desprès hem creuat l’estret de Bonifacio i hem voltat 10 dies per Còrsega, gaudint amb més tranquil•litat del recorregut i pernoctant sempre en B&B o Chambres d’Hôte. El retorn l’hem fet invertint el creuament del estret de Bonifacio i agafant de nou el Grimaldi de Porto Torres cap a Barcelona.
Ha estat una bona experiència encara que ens hem quedat curts de dies per fer tot el que ens semblava atractiu – o sigui, igual que sempre quan ho passem bé.
Podeu veure algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Cerdenya%20i%20Corsega%202011.htm

Campament de Vacances CEC 2011 - Vall de Niolo - Còrsega

2011-08-21T18:32:00.000+02:00

Càmping Aquaviva, Calacuccia – Vall de Niolo - Agost

Aquest any el lloc ha marcat una clara diferencia amb altres campaments anteriors, en molts conceptes. La insularitat ha complicat tota la logística (començant per el procediment de reserves del ferri, de gestió lamentable per la naviliera concessionària, sortosament millorat per l’agencia que ens ho ha portat) i n’ha augmentat el cost general tant de transport com de serveis locals, no obstant, el balanç que en faig personalment es molt positiu. El paisatge tan feréstec de la illa es un atractiu que compensa les incomoditats; realment sobta el contrast entre les punxegudes i trencades carenes, la majoria d’accés força complicat, i les properes costes amb infinitat d’espadats i caletes d’aigües maragda.

La geografia fa molt complicats d’horari els desplaçaments radials des del campament, i molts dels atractius de l’illa queden massa allunyats en temps, per poder-ne gaudir relaxadament. Per aquests motius jo m’he limitat a fer activitats a la mateixa vall de Niolo i a la veïna d’Asco, que no manquen d’objectius llaminers - i he aprofitat les experiències dels amics que han dedicat moltes hores de cotxe fins altres llocs, per dibuixar-me un proper projecte de visita turística itinerant en cotxe, al setembre, perquè la illa s’ho val.

La vall de Niolo, també coneguda com la vall dels pastors, es una de les mes ermes a la muntanya del nord de Còrsega, hi ha poca població fixa, bestiar (cabres, vaques i porcs) i alguns boscos de castanyer i pi larici, contrasta força amb la gairebé paral•lela vall d’Asco que destaca per tenir molts mes boscos i ser mes tancada i obaga.
El càmping que ens ha allotjat es força modest i rústic, hem descobert que la capacitat de la gerència per fer-ne un bon aprofitament es força limitada, tenim tots la sensació de que es un establiment muntat amb ganes, beró sense saber-ne prou en tots els aspectes. Molt sovint teníem la sensació de no estar a França, sinó a entorns mes meridionals. Els últims anys ens hem acostumat a certes comoditats i ara les hem trobat a faltar.

El que no ha minvat es l’esperit de companyonia/tribu/família de tota la colla, fins i tot esperonat per adaptar-nos a cada circumstancia. Cal agrair especialment les tasques dels qui han dedicat molts mes esforços – en vacances – per resoldre les situacions incòmodes sense perdre els papers – un GRÀCIES molt sincer per tothom !!!

La meteo ha estat esplèndida, els primers dies varem sentir alguna tronada als cims i alguna nuvolada s’estripava a les crestes, sense que les quatre gotes arribessin a mullar el terra (que hagués anat molt bé per reduir la pols permanent, que hem acabat engolint contínuament), bon sol cada dia y un airet que donava plaer a les hores mes calentes.

Podeu veure un recull de fotos de les sortides que he fet a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Corsega%20campament%202011.htm

Vall de Clavera i Mont Valier, amb nit al estany de Clavera

2011-07-24T20:25:00.000+02:00

Com ja hem fet altres anys, amb d’altres companys volíem fer una nit d’alçada en un recó tranquil del Pirineu, i un d’ells va suggerir com a objectiu el Pic de Auñamendi (Anie) a Nafarroa, peró la meteo es va embolicar per ponent i a última hora el Pirineu oriental oferia millors garanties de bon temps.

Vaig *repescar* una experiència anterior a la vall de Clavera, Pallars Sobirà, doncs es una aposta segura, sortim de la pista entre Esterri d’Aneu i Pla de Beret, per el Noguera Pallaresa, deixem el cotxe als voltants de la Borda Perosa, al aparcament marcat que senyala *Camí de la Llibertat*, la vall de Clavera es esplèndida i guanya alçada sense perdre el temps planejant, hem dinat a Esterri i a les 18:00 entrem al bonic cercle del estany de Clavera (2200 mts) , ideal per fer-hi nit a la gespa, arrecerats per unes petites crestes de roca que formen un olleta gairebé intima. Encara tenim temps per prendre el sol i fins i tot banyar-se els valents…

Aquest petit balcó ofereix una vista molt llaminera sobre la vall del Noguera Pallaresa, amb el Mont Roig a llevant, i la collada de Beret amb les Maladetes a ponent.

La posta i la sortida de sol son de luxe….

La nit resulta una mica freda (8ºC) peró permet descansar prou bé.

Sortim aviat enfilant-nos cap a la bretxa de Clavera, que accedeix a la trencada carena vers el Mont Roig. En Ramon, el Roger i el gos (Taco) no passen de la bretxa, realment no es un terreny per un gos, hi ha alguna desgrimpada i grimpada una mica exposades, encara que no es difícil.

A les 10:00 som a dalt del Mont Valier, (Jordi, Miquel i jo), excel·lent panorama, beró a ponent de les Maladetes ja es veu força gris. Tornem per el mateix itinerari i ens retrobem amb els Bramona al estany de Clavera, a les 14:45 som a Isil, a la porta del restaurant La Pastora.

Les cames protesten mes per el descens de 1600 metres d’avui, que no pas per la pujada entre ahir i aquest matí. Bon dinar i cap a casa.

Malgrat la relativa incomoditat del bivac, aquestes nits clares d’estiu a qualsevol indret prou alt del Pirineu, son una experiència magnífica. Que la pugem continuar per molts anys….

Erem: Ramon Bramona, Roger Bramona + Taco, Miquel Surinyach, Jordi Godia i jo.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/ME%20Claverra%20i%20Mont%20Valier%20juliol%202011/index.html

i el track es aquí:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1842017

Esqui de muntanya a Val Maira, l'Occitània d'Italia

2011-04-07T17:48:00.001+02:00

Val Maira, Alps del Sud, Itàlia
El passat gener la pàgina Cegesqui.com - que segueixo devotament i morat d’enveja, va publicar un interessant reportatge sobre l’activitat que hi varen fer entre el Nadal i Cap d’Any recent.
Vaig quedar-ne captivat i ho tenia al primer lloc de la llista d’espera.
Finalment la meteo, la innivació i la disponibilitat amb alguns companys varen coincidir per la setmana del 21 al 26 de març.
Ha resultat un encert total i hem tornat amarats de plaer i de neu.
Erem l'Eduard Lluís, en Miquel Surinyach, en Jaume Aguade i jo.
Aquesta vegada no en faré la crònica, doncs en Jaume Aguade ja ho ha fet brillantment a la seva pàgina:
http://muntanya.jaumeaguade.cat/
on també podeu accedir al mapa i els tracks de les sortides, i a les seves fotos.
I si voleu saber com s’ho fa per inspirar-se, també os recomano que cliqueu aquí i entreu al seu recó *espiritual* ;-)))
Al meu àlbum hi he muntat una tria entre les fotos de tots quatre, hi podeu accedir a:
http://godia.arvixe.com/Llista%20EM%20Val%20Maira.htm

Queyràs, dies 1, 2 i 3 de març del 2011

2011-03-08T19:25:00.000+01:00

Queyràs del 1 al 3 de març del 2001

Amb una previsió meteo teòricament favorable de dimarts a divendres, decidim fer una nova incursió al Queyràs, motivats per el bon record del any passat. Aquesta vegada hem trobat lloc a la Gîte Les Arolles de Molines (La Rua), que est a mes alçada i probablement ens permetrà fer activitats amb un mínim us del cotxe.

Som la Rosa Marí, l’Arnau Blanc, en Jaume Aguade, en Manel Broch, l’Eduard Lluís i jo.

Malauradament el dilluns al vespre, quan ja estem instal·lats a Molines, la previsió per l’endemà es força dolenta.

Dia 1 de mars

El mal temps del cap de setmana s’ha allargat i avui encara dura, es més, sembla que nevarà intensament, a pocs metres del allotjament tenim una ascensió curteta que gairebé corre tota per dins del bosc i que sembla feta a mida per un dia de mal temps. Es el Pic Boucher. Sortim nevant i remuntem la valleta cap el coll des Près de Fromage, aquests boscos de làrix son ideals per passejar-hi amb esquís, seguim una traça molt marcada i aviat atrapem un grup d’unes 15 persones. Probablement es alguna activitat col·lectiva organitzada per aquesta darrera setmana de vacances escolars a França. Un grupet es para a menjar una mica i la resta segueixen un altre camí, ens quedem nosaltres 6 pujant al cim, no ha parat de nevar des de que hem sortit, ja hi han uns 30 cms de neu nova; fem alguna petita marrada malgrat el GPS i el mapa, que inclou una capbussada meva per sorpresa en un curtet descens amb les pells posades – la feina que tinc per aixecar-me del gran forat; però arribem sense cap problema a la cabaneta que hi ha al cim, com a panorama, la visibilitat no deixa veure ni la vall, continua nevant però la baixada amb molt bona neu pols ens omple d’eufòria. A les 12 ja som de nou a la Gîte i al avançar la tarda augmenta la intensitat de la nevada, a sobre dels cotxes ja hi han uns 40 cms de neu. Alguns companys agafen el cotxe i baixen fins a Chateau per fer compres, al tornar ens comenten que a la fondalada hi ha nevat encara més, l’endemà ens avisen que a Abriès hi ha gairebé 1 metre de neu nova ¡!!.

Per demà la meteo anuncia bon sol i temperatures no gaire altes, però haurem de filar prim al escollir l’itinerari, amb l’acumulació de neu nova el risc d’allau ha augmentat al nivell 4.

Dia 2 de mars

Sol resplendent i cel net, per les carenes la neu que aixeca el vent semblen grans fumaroles. Escollim el Pic de Morrue Froide, doncs hi ha bosc gairebé fins el cim i sembla mes segur, també sortim amb els esquis als peus gairebé des de la Gîte, pugem cap a Gaudissard i seguim un caminet identificat com a pista de fons que planeja a mig aire fins a sobre del llogarret de Prats Hauts. A mig camí ens creuem amb un grup de 3 catalans que pugen pel dret des de la carretera, van molt embalats cap al Gardiole. Nosaltres anem guanyant alçada per dins del bosc amb un tou de neu impressionant, i molt cansat per obrir-hi traça, que anem fent a torns, encara que l’Arnau amb la seva tradicional afició a liderar en pren una ració extra :).

A estones seguim camins i tot sovint pugem lliurement sense cap ombra de sender, resulta molt entretingut pero ho gaudim molt, aquests boscos son força oberts i permeten escollir traça gairebé sense problemes. Quan gairebé som dalt de la carena fem una paradeta al sol per alimentar-nos, i desprès cap al cim. De fet es una petita estribació de la carena que baixa del Pic Gardiole i a alguns de nosaltres ens sembla que seguir la cresta fins aquest altre cim seria una bona manera de completar la travessada, però els altres s’enllamineixen amb unes traces d’uns francesos que ens han dit que baixaven per el bosc cap a Ville-Vielle, també es atractiu, especialment si hi han les traces de qui ho coneix, o sigui que ens dividim.

L’Eduard, en Manel i jo seguim la cresta cap el Gardiole, les pendents a la nostra dreta es veuen inestables i ens mantenim per la carena, unes cornises grandioses pengen a la nostra esquerra. Quan arribem al cim el cel s'ha anat tapant i es força gris, però amb bona visibilitat. Ja veiem que hi han moltes traces al descens cap a Molines i tenen molt mal aspecte, res a veure amb la baixada amb neu pols del any passat, la neu est irregular, molt fonda, ventada i pesada, les traces ja ofertes encara ho fan mes difícil. Feia anys que no trobava una neu tan complicada i cansada de tractar. Arribem a la Gîte amb un trinxament de cames considerable. Son 1170 mts verticals acumulats, dels que uns 800 hem estat obrint neu molt fonda, sumats al dur descens, recorregut segons el GPS uns 8 kms.…

Poca estona desprès arriben els altres companys amb un somriure que exhibeix la magnífica baixada amb neu pols que han fet.

Hauríem d’investigar si s’ha inventat algun sistema per ser a dos llocs diferents a la vegada :).

A la Gîte seiem a la sala comuna i fem una mica d’àpat per aguantar fins el sopar a les 19:00.

Es menja força bé aquí, la gentilesa de la mestressa ens recorda, per contrast, els mals modals de la de la Gîte L’Astragale a Vile-Vielle, l’any passat. També est molt millor tot l’edifici i les cambres i banys.

Desprès del sopar ens posem a investigar els mapes i guies per decidir on anar demà, la meteo no sembla dolenta, però indica sol, núvols i una mica de neu…

Decidim canviar de vall i provar sort a la del Izouard, per una vall que surt d’Avrieux i puja fins el col de la Furfande, i del coll queden un parell de cims no massa lluny. Si no hi ha cap sobrecarrega de neu per aquella vall, pot ser una alternativa adequada.

Dia 3

Malgrat la previsió, s’aixeca un dia amb el cel molt net. Aparquem a tocar de l’oficina de turisme i sortim d’Arvieux amb els esquís als peus, seguim el GR 58 que sembla una autopista de traces amb totes les eines de peus imaginables, es una pujada suau i franca, desprès d’uns 15 minuts de sortir, ens avancen els 3 catalans que varem veure ahir, continuen amb la mateixa marxa ràpida, ells van cap a un altre cim i aviat desapareixen per una valleta lateral.

Aquesta vall es força obaga i a la fondalada la neu es de qualitat impecable, es evident que la nevada del dimarts no va carregar gaire per aquesta part. El camí guanya desnivell molt lentament i aixó em cansa mes que les pujades fortes, doncs no agafo el ritme convenient. Una mica abans d’arribar al coll fem una paradeta alimentaria, comencen a veure’s plaques molt lluentes, el vent s’ha emportat la neu pols i surt la neu gelada vella, soviet encrostada.

Deixo les ganivetes a ma i aviat decideixo que cal posar-les abans de patir, resulten molt practiques els últims metres abans d’entrar al coll de Furfande. A la carena de la dreta s’hi veu el Pic Gazon amb un grup de gent a dalt. La primera part de la carena es veu pelada i dubto si paga la pena arribar al cim, però com que encara fa bon temps decideixo provar-ho, tirem amunt L’Eduard, en Jaume i jo, sortosament el tros amb poca neu es curt i la resta de carena es segueix perfectament amb els esquís i ganivetes als peus, alguns trossos estan guarnits amb grans cornises que comencen a esquerdar-se vers l’estimball. Poc abans del cim es veu al oest el grup de l’Ailefroide, La Meije i Pelvoux, entre els núvols que s’acosten. Enllestim la visita al cim per evitar que la nuvolada ens espatlli la visibilitat per el descens, la neu est ventada i compactada però deixa maniobrar sense grans problemes, comparat amb ahir – es glòria. No refem tota la carena, sinó que baixem per un collet tot seguint una traça individual d’avui, en algun tros sento com la placa de neu retruny i cedeix una mica, però hi ha poca pendent i res no es mou. A la cabana sota el coll fem un mos i quan iniciem de nou el descens la visibilitat ja es una mica limitada, no obstant en mitja hora ja som de nou al cotxe. Els companys ja hi han arribat i estan al bar bevent quelcom calent. El GPS ens diu que hem fet 1275 mts verticals i 15 kms de recorregut, no obstant estic menys cansat que ahir ;-))..

Tornant a la Gîte parem a la cooperativa de formatges de la vall i comprem un bon assortiment del seus productes, per portar a casa.

Aquesta nit serem a una cambra diferent, es una llauna el canvi i ara la compartim amb altre gent, es la última nit, paciència.

Día 4

Avui la previsió ha començat exacta com anunciava, nevisqueja i la visibilitat es força reduïda, en aquestes condicions no paga la pena sortir a donar un tomb, avui tenim unes 8 hores de cotxe i decidim marxar directament cap a casa.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Queyras%201-2-3%20mars%202011/index.html

Esquí de pista des de Bourg Saint Maurice

2011-02-07T13:35:00.000+01:00

Seguint la costum d’altres anys, al acabar el gener hem fet una curta escapada d’esquí de pista a la Haute Maurienne, fent base a Bourg Saint Maurice.
Hem esquiar un dia a Les Arcs, un a La Plagne, un a Tignes i un al Espace Sant Bernard (La Rosiére-La Thuile). Aquesta temporada també en aquesta part dels Alps estan amb una mica de sequera, els ha pujat la temperatura a les zones baixes i entre els 1500 i els 1800 la neu està molt dura per el regel, beró mes amunt s’aguanta prou bé – tot i que n’hi ha menys que normalment.
Des 4 centres on hem esquiat, el que presenta millor innivació es La Thuile, amb excel·lent neu pols fins el mateix poble (1450 mts), Tignes i Val d’Isere es veuen millor que Les Arcs i La Plagne.
Hem tingut bon temps, amb alguna petita nuvolada ocasional.
Comparant-ho amb el Pirineu, aixó es glória ¡!!.

Hi han algunes fotos a:

http://godia.arvixe.com/EP%20Haute%20Maurienne%20Gener%202011/index.html

n’he fet poques, doncs no em deixaven parar ;-)))

No puc treurem del cap l’estupidesa de voler fer uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu – crec que es immoral si s’hi fan inversions amb diner públic, son tan sols una tapadora per que es forrin les grans constructores…

Aviam si el febrer ens porta neu nova i ens arregla la temporada

Alta vall de Manyanet i Boí 14 i 15 de gener de 2011

2011-01-17T21:03:00.000+01:00

Miquel Surinyach, Eduard Lluís i jo.
Amb poca neu i altes pressions, ens sembla que l’estació d’esquí de Boí (2040 mts) pot ser un punt de sortida raonable per fer alguna ascensió, doncs per sota d’aquesta alçada no es veu neu esquiable enlloc.
Un altre atractiu es la gentilesa de l’empresa amb els que som a una edat *crepuscular*, doncs ens ofereixen el forfet gratuït.
Ens allotgem a Erill (Hostal L’Aut) i sense matinar gaire podrem aprofitar la primera pujada de les cadires fins algun dels colls que limiten la estació.
El divendres pugem al Coll de Roies, i baixem cap a l’esquerra vers Els Estanyets fins a sota mateix del Port de Cabeçades, llavors ens enfilem cap al Pic de Filià, la neu es tot un catàleg de qualitats, pols crosta, primavera crosta, pols compactada, i plaques de regel. Abans d’arribar al cim deixem els esquís a unes pedres i continuem amb grampons fins dalt, entre gel i pedres.
La visibilitat es esplèndida i bufa un ventet emprenyador però no gaire fred. La vall de Filià llueix les horribles cicatrius de la frustrada estació d’esquí, i gairebé gens de neu; però a la capçalera de la vall de Manyanet hi ha prou neu per moure’s amb esquís sense mes problemes que les grans plaques gelades que cal tractar amb les ganivetes. Baixem de nou en diagonal per sota del Port de Cabeçades i remuntem fins el Tuc de Morò sense descalçar els esquís, la neu molt soleiada es de qualitat primavera. Al cim hi trobem 2 xicots que han pujat per la vall de Sant Martí, des de la carretera, amb els esquís a coll fins els 2000 metres. Del cim baixem a la Passada de Morò i remuntem uns 10 minuts per salvar la carena que separa la vall de Morò de la de Collbirós, llavors baixem per la bonica pista que ens retorna al aparcament de l’estació. Ha resultat una bonica volta que aprofita la part amb millor innivació d’aquesta zona, total 1040 metres verticals (descomptats els de telecadira).
Per el dissabte dubtem força l’itinerari a escollir, provarem el Tuc Pelat a tocar del Port de Filià.
Continuen les altes pressions amb una atmosfera netíssima, pujem amb la cadira fins el Mirador, a sobre del Pas de Llevata i baixem al fons del Barranc Gros, l’accés al Tuc Pelat que havíem escollit ens sembla massa dret, gelat i amb molta pedra, intentarem el Pic de la Llena, des de sota del Port de Filià es veu una pala amb certa continuïtat de neu que si no està massa gelada potser podrem arribar amb els esquís als peus fins la carena. La realitat es un altre, primer la neu es pols compactada però al augmentar la inclinació ja es realment gelada i cal entrar a la zona de pedres, comprovo l’alçada – som a 2300 metres i encara en falten uns 350 més entre gel i pedres, en Miquel i jo decidim plantar-nos i esperar que l’Eduard amb els grampons i el piolet faci el cim i torni (cal saber delegar ;-)), mentre nosaltres dos baixem fins una olleta al sol i ens hi instal·lem amb tota la comoditat, al cap de 1 h i 40 min. torna el company content per tenir una altre cim al calaix, ens explica que ha trobat una pala de gel molt exposada. Ara baixem de nou al Barranc Gros i ens enfilem per la Cometa dels Estanyets vers el Muntanyó. Com ahir, neu primavera a la fondalada, però a la pala final torna a estar com un vidre, doncs hi toca molt poc el sol. O sigui que amb una dreta diagonal marxem al coll de Roies i retornem a la estació per la pista. Als 2 veterans conservadors ens surten 870 metres verticals i al valent uns 1250.

Ha estat un encert venir aquí, i el panorama de neu a les valls que ens envolten es molt decebedor. Cal que nevi molt i més avall, per continuar la temporada sense misèries.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Boi%2014%20i%2015%20gener%202011/index.html

Des del setembre del 2010 les meves fotos de BTT son a:

2011-01-02T15:09:00.004+01:00

Aquest setembre passat vaig decidir penjar les meves fotos de BTT a Picasa, per no carregar tant la meva página web a:

http://godia.arvixe.com/ = www.rgodia.cat

doncs es de pagament i no m'interessa contractar-hi mes espai.

Si os interessen les podeu veure a:

http://picasaweb.google.com/106592548494942166218

També hem creat un *group* a Google per facilitar la comunicació entre els que compartim sovint sortides BTT.

Si voleu ser-ne membres, accediu a:

http://groups.google.com/group/bici-osos

i demaneu la inscripció - tan sols s'accepten bones persones, encara que siguin una mica *freakies* :-))) tan sols cal que tinguem amics comuns.

Val d’Aran dies 29 i 30 de desembre del 2010

2011-01-02T14:49:00.000+01:00

Aprofitem els dies entre Nadal i Cap d’any per intentar fer una mica d’activitat i aprofitar la neu que hi hagi – que no es gaire.

El dia 28 decidim pujar al Port de Viella des de la boca nord del túnel, arribem a la cota 1800 sense veure res esquiable, sembla que tan sols hi ha proa neu a la canal al peu del coll, mitra volta i avall – es evident que es el dia dels Sants Innocents ¡!!

Com que ja som a mig mati decidim completar el dia fent prospeccions a la vall, pugem fins l´Artiga de Lin, la pista està delicada però amb les cadenes arribem fins dalt, el panorama tampoc es gaire diferent del que hem vis abans. Anem a Beret, aquí la innivació es molt raonable i demà hi vindrem per pujar cap a la vall de Rosari.

Com que encara tenim temps ens arribem fins a la vall de Baguerga, res a fer, està clar que cal pujar fins gairebé els 2000 metres per poder calçar els esquís a gairebé totes les valls.

El 29 sortim a les 9 del aparcament del Orri amb bon gruix de neu i pugem cap els llacs de Rosari, esquís als peus fins el mateix collet de la Ferradura, esquís a l’esquena fins dalt del Cap de Marimanya, molt bona innivació, no gosem sortir del cim amb els esquís als peus perquè la neu no es nota gaire consolidada i es força dret. Tornem al collet i baixem cap al cercle de la Ferradura per la dreta canal, la neu es fonda però aguanta bé, bonic i variat descens per els llacs de Marimanya, poc desprès de la sortida del inferior tornem a posar les pells i anem flanquejant en pujada per superar una petita barra rocosa, sempre en la mateixa direcció diagonal ascendent anem flanquejant les carenes i canals que ens separen del coll de Marimanya, alguns trossos son ben drets però la neu permet arribar al mateix coll amb els esquís als peus, malgrat una petita cornisa.

Seguim una mica la pista que baixa cap a Beret, ara envoltats dels esquiadors que omplen el calaix de Baqueira, la neu es totalment primavera, decidim baixar en diagonal conservant la màxima alçada per tornar al aparcament del Orri, on hi arribem a les 15:00.

Es una volta molt bonica, però creiem que seria millor baixar des dels llacs de Marimanya fins gairebé una cabana de pastors situada a un llom del mig de la vall, i remuntar des d’allà cap al coll de Marimanya – serien uns 150 metres mes de desnivell, però de recorregut mes fàcil. També resulta força emprenyador creuar totes les pistes i torrents que baixen a Beret, per tornar al Orri, millor deixar-hi un altre cotxe al matí, o bé baixar directament la pista fins a Beret i tornar al Orri per la pista de fons.

Desnivell fet 1026 metres. Recorregut 15 km (dades del GPS)

En vistes de les condicions de neu el dia 30 tornem al Orri, anem al Muntanyó d'Arreu, un cim mig amagat a la fondalada de la carena que separa de la Bonaigua, més enllà del Tuc de la Llança.

Fem una mica de marrada al pujar massa a l’esquerra, però ho rectifiquem creuant en diagonal per entrar al cercle per sota del Tuc de la Llança, una dreta pala amb la neu fonda puja fins al collet del cim, però no ens veiem capaços de pujar amb els esquís als peus i els carreguem a l’esquena, obrir traça a peu amb aquesta neu fonda resulta molt dur i arribo al collet amb el carburador que treu fum, el cim queda molt proper i la cresta no sembla gaire complicada, però estic massa cansat i hem quedo descansant al collet mentre l’Eduard fa cim i jo faig fotos.

La dreta pala amb aquesta neu fonda semi compactada no ens fa gaire confiança i acabem baixant de nou amb els esquís a l’esquena fins que ens els podem calçar amb certa comoditat. Avui la neu no està tan bona com ahir, ja va formant mitja crosta i fa treballar les cames intensament. Retornem fins al Orri amb alguna enganxada a les pedres amagades per la neu molla, a casa caldrà repassar les soles.

Aquest cim, que no coneixíem, ha estat una bona sorpresa per l’entorn esquerp i amagat del racó de la vall i per el bon mirador sobre la Bonaigua.

Desnivell fet 800 mts, recorregut 11 km (dades del GPS).

Érem l’Eduard Lluis i jo. Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Aran%2029-30%20desembre%202010/index.html

Estrena de temporada de pells de foca, al Capcir

2010-12-06T19:08:00.002+01:00

Una piulada d’en Gil d’Aspres amb fotos de neu abundant a la Vall de Galba, ens anima a aprofitar aquest dissabte del llarg Pont de la Consti/Puri, doncs es l’únic que preveu un dia de sol i fred.

Sortim en Broch i jo el divendres, dormim a la gîte Equisud de Els Angles, no sabem si es casualitat però el sopar resulta de Gargantua i Pantagruel:

Enciam i salmó fumat, pastel de carn picada de cérvol, bistec de cérvol amb patates morades, gateau de poma, vi i licors a dojo.... no es l'ideal per anar a dormir aviat, però tot una festa per el paladar. Cost total de mitja pensió uns 39 €.

Malgrat tot, el dissabte tenim prou voluntat per matinar, a les 08:00 la temperatura al cotxe es de -11º C, la neu cruixeix al trepitjar-la. El primer propòsit es pujar per la vall de Galba, des del aparcament de les pistes de Formigueres, per anar al Puig Terrers.

Com que els nostres instints de *focaires* encara no estàn prou desperts, seguim les traces d’uns militars que s’enfilen per un costat de la pista, malauradament no es el que cal fer per entrar a la vall i quan ens en adonem decidim seguir un camí que s’aguanta a mig aire per sobre de la vall, amb un bon tou de neu pols però sense una bona base, l’itinerari es bonic com a excel•lent balcó sobre la vall, però no ens porta on volíem anar – i no ens hi amoïnem gens, apurem aquest camí fins que s’enfila molt dret entre canals i bosc, sempre amb un gruix entre 40 i 60 cms de neu pols, estem a l’obaga i gaudim obrint traça encara que resulta un exercici força dur. Arriba un moment que el camí desapareix i continuem forçant el pas entre canals molt carregades i bosc esclarissat, finalment arribem a la part alta de la serra de Mauri, amb una visió excel•lent sobre el circ superior de Galba, els 2 Puig Peric, Puig Meurtrier, Puig Terrer, Bretxa d’Orlu, etc.

A l’esquena de la carena ja no hi queda neu, el vent l’ha escombrat tota cap a la vall.

Descansem gaudint del panorama, mentre veiem passar colles que pugen de les pistes de Formigueres, camí del refugi de Camporrels. Es una llàstima que la meteo no aguanti així tot el pont...

Amb unes poques llaçades baixem a les pistes de Formigueres – en molt bon estat de neu i poca gent – i a les 13:00 ja som de nou al cotxe.

Per ser un primer tast de la temporada estem prou satisfets, i en Manel ha pogut comprovar que seu genoll, operat l’estiu passat, no l’hi crea cap problema...

Aviam si la resta de la temporada ens proporciona una neu com la d’avui...

Algunes fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Vall%20de%20Galba%20Formigueres%20041210/index.html

Turisme d'hivern a Berlin i Potsdam

2010-12-06T18:32:00.001+01:00

Malgrat el fred assegurat, hem fet una escapada de 4 dies a Berlín.

Sortida de Barcelona amb Air Berlín el divendres 26 de novembre, i tornada el dimecres al matí 1 de desembre.

La ciutat ja està ben guarnida de Nadal i a totes les esplanades hi han casetes de fira oferint de tot, i principalment el *gluhwein* o vi calent, que ajuda a recuperar l’escalfor al cos tot passejant a temperatures sota zero. La soferta tasca del turista urbá d’hivern es mes dura que la muntanya hivernal !!

Ja fa 18 anys de la nostra primera visita a Berlín, que ens va sobtar per la terrible diferència entre la part oriental i la occidental, ara la diferència s’ha suavitzat molt, però marca radicalment d’urbanisme de la ciutat, a la ex-oriental grans avingudes separen els grans blocs d’edificis de vivendes, de tipus Bellvitge o ciutat Badia, que han estat restaurats i pintats de colors per alegrar la vista, sovint els noms del carrer o els antics cartells a sobre dels centres comercials reflecteixen la seva historia recent. La part positiva es que sense especulació s’han conservat grans àrees verdes i espais per circular còmodament, també s’han recuperat esplèndidament els edificis històrics monumentals, l’illa dels museus i els voltants son un goig de veure i visitar. Hem quedat especialment impressionats per el Neues Museum i el Pergamo Museum, crec que marquen un punt sense retorn de la museística, fins i tot per als llecs com nosaltres resulten terriblement interessants.

Ens hem mogut sempre amb el magnífic transport públic de trens, tramvies i autobusos, mentre admiràvem la gran quantitat de bicicletes que hi circulen i que es veuen aparcades davant de les vivendes.

També hem fet una visita a Potsdam, la propera capital de Brandemburg, que es una joia de palaus i amb un centre de ciutat restaurat preciós.

Ens hem escapat per poc de la tempesta de neu que ha escombrat tots els aeroports del centre i nord d'Europa. El dimecres al matí al arribar al aeroport de Tegel la temperatura era -10º C i ja anunciaven retards per avions que no sortien del seu lloc d’origen, sortosament el nostre aparell probablement havia dormit ja a Tegel i hem sortit amb pocs minuts de retard, just per dinar a casa i veure per la tele que la situació ja era crítica a tot el nord d’europea, el dijous la temperatura a Tegel era de -20º C, i el divendres els *sacrificats* controladors aeris espanyols paralitzen tot el tràfic aeri...

UFFF ens ha anat per pels !!!

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/Berlin%20i%20Potsdam%20novembre%202010/index.html

Fotos BTT a Picasa

2010-12-06T17:56:00.000+01:00

Per gestionar millor el meu espai contractat de página web, a partir del mes d'octubre penjo les fotos BTT a Picasa.
Ja hi han algunes sortides que podeu veure a:

http://picasaweb.google.com/106592548494942166218

Campament CEC agost 2010 - Le Rosier - Val de la Claree

2010-08-24T18:11:00.000+02:00

Pelvoux, Ecrins i La Meije, des del Mont Thabor

Aquest agost, el campament de vacances del CEC als Alps s’ha muntat a la Val de la Clareé, prop de Briançon.
El càmping municipal l’Iscle du Rosier, a Val des Près ens ha acollit en aquesta preciosa vall, gairebé al peu del Mont Thabor.
El nombre d’acampadors ha baixat una mica en comparació amb els darrers anys, tan sols érem uns 95. Aquest factor ha facilitat encara més la relació social entre els participants, podríem dir que estàvem més *en família*. La meteo ens ha cuidat amb bons ulls i ens ha conservat fresquets, molts matins la temperatura a la tenda, al llevar-nos, era de 5ºC….
Com sempre, les activitats han estat molt variades, alguns han aprofitat per sumar un 4000 al seu currículum, i d’altres han aconseguit gairebé fer itineraris de muntanya cada dia, aprofitant el temps favorable.
L'acollida per part de la gent de la vall, responsables de turisme, alcalde, gerent del càmping… ha estat cordialíssima i els hem intentat agrair-ho convidant-los al sopar de comiat, que va tancar un solemníssim cremat de rom i altres components secrets, a càrrec del Gran Oficiador – en Paco.
Estic segur que els hi queda un bon record de nosaltres, si amb els excessos d’alguns no ho han oblidat tot - es broma !!!

Podeu veure algunes imatges a:
http://godia.arvixe.com/Campament%20CEC%20agost%202010%20-%20Le%20Rosier%20-%20Val%20de%20la%20Claree/index.html

Canadá, la Costa del Pacífic, i Vancouver – Jasper – Prince Rupert amb ViaRail

2010-08-24T16:21:00.000+02:00

Vista des del ferry

Grizzly a Khutzeymateen Inlet

Les dimensions del Canadá, que gairebé es tan gran com Europa, aconsellen fer-ne un 'petit' tast per evitar indigestions, i hem començat per la seva preciosa ciutat costanera, Vancouver.
Després amb el tren turístic de ViaRail (TransCanadian) hem anat fins a Jasper – ja a terres d'Alberta - i de nou amb el tren (Skeena) fins l'extrem nord de la costa del Pacífic, a Prince Rupert.

Allá hem embarcat amb el ferry regular que baixa per els fiords interiors, hem interromput el viatge cap al sud a Bella Bella i ens hem endinsat per aquell increíble laberint de illes i fiords fins a Bella Bella, d'allá hem retornat a Bella Bella i hem baixat (sempre amb el ferry regular) fins a Port Hardy, a l'extrem nord de la Illa Vancouver.
Hem baixat amb cotxe de lloguer per la illa, alternant les dos costes i l'interior, fins a la capital Victoria.
Acabat el recorregut, hem passat a Vancouver (ciutat) amb el ferry i hem retornat a casa.

Mount Robson des del teleferic de Jasper

Podeu accedir a les fotos i una crónica del viatge a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Canada%20juny%202010.htm

Ordesa, Fajas i flors , 17 i 18 de juny de 2010

2010-07-22T20:17:00.000+02:00

A la revista Muntanya del juny s’ha publicat un reportatge molt llaminer sobre una volta per les Fajas a Ordesa, m’hi vaig sentir atrapat immediatament i tan aviat com he convençut alguns companys, ho he aprofitat.

Hem seguit estrictament el que indica en Jordi Lloret i n'hem sortit absolutament satisfets.

Divendres 16 dormim a Nerín, dissabte a les 7 del matí sortim amb el bus que ens porta a poca distància del Cuello Gordo. Passegem fins al refugi de Goriz (en obres) i continuem el circuit per sota del Tobacor, cap al circ del Cotatuero, sempre voltats per una impressionant explosió de flors per tota aquesta preciosa balconada, i agafem la Faja de las Flores, on curiosament hi han moltes menys flors – tampoc no es gaire ample. Magnífic jardí i bauma per el bivac, on ens acompanyen uns isards gens tímids que ens vigilen i pasturen a uns 20 metres, nit esplèndida i estelada a pleret que ens fa gaudir plenament del lloc. El diumenge acabem la Faja de las Flores al circ de Salarons, davant nostre i una mica a sota, el Tozal del Mallo no impressiona gaire. Les Clavijas de baixada fan una mica de cangueli, dons no pots evitar que la mirada es fixi en el miler de metres verticals que tenim a sota, una cadena o un cable hi faria un bon favor. La alternativa per La Fajeta ens sembla pitjor, doncs es una rampa herbosa molt dreta i penjada a un cingle, d’on desprès es surt per una estreta cornisa – que està guarnida amb un cable o cadena fixa a la paret.

Al perdre alçada, el Tozal recupera el seu impressionant perfil de torre, al migdia ja som a la carretera i agafem el bus fins a Torla al aparcament de La Pradera.

Les fotos son aquí:

http://godia.arvixe.com/ME%20Ordesa%2017-18%20juny%202010/index.html

Ha estat magnífic. Moltes Gràcies a en Jordi Lloret ¡!!!

Aneto, 20 i 21 de maig del 2010

2010-05-25T18:03:00.000+02:00

Des de mitjans d’abril ja l’estàvem una mica farts de caps de setmana amb temps sospitós, i veient que el proper també portava el mateix camí hem decidit jugar la carta de les altes pressions de dijous i divendres, i també es mes agradable pujar al Aneto sense multituds al voltant...
Dijous 20 en Manel, en Miquel, en Ramon i jo, sortim a mig matí, dinem a Benasc i per fer la digestió pugem a La Renclusa. Cotxe fins a Basurta i cap problema d’aparcament, hi han uns 10 cotxes. Calcem esquís a uns 15 minuts del aparcament, tot just a sobre de la primera barana de fusta, la neu està molt molla, crec que un parell de dies ja caldrà dur els esquís a coll fins a La Renclusa. Parlem amb uns que han pujat avui al Aneto, de Corones amunt hi havia núvols de retenció i molt de vent.
Al refugi aquesta nit en som uns 16, força tranquils, però per el cap de setmana ja no tenen lloc.
El divendres sortim a les 6:00, cel net, neu dura, decidim anar per el Falso Portillon, doncs amb la bona innivació no caldrà descalçar els esquís. Progressem prou ràpidament i a les 7:45 estem fent un mos al collet, gaudint d’un dia perfecte amb l’atmosfera ben neta. L’accés a la gelera està perfecte, es un flanqueig molt còmode. Per el Portillon Superior ja es veuen els primers que baixen la curta canal fins la gelera. Cap problema en el recorregut que resta, a les 10:40 arribem a dalt de l’esquena on comença el Pas de Mahoma (amb perdó dels fidels). Des del coll de Coronas fins dalt ha anat augmentant el vent, incomoda una mica però s’aguanta bé. Ja hi han unes 10 persones al cim, alguns son francesos. En Manel i jo reposem una estona, fem un mos i ens preparem per baixar. Al mig de la gelera identifiquem en Ramon, ja ens havia dit que no estava fort i que ens esperaria quan es veies massa cansat, en Miquel també es deu haver quedat a sota de la pala final, doncs no estava gaire enrere i no el veiem.
La neu està molt compactada i es deixa pentinar sense sorpreses, però al acostar-nos al coll de Coronas hi ha una infinitat de petites crestes de neu ventada que fan incòmode girar, retrobem en Miquel, que ens espera per baixar, ara la neu ja està millor, primavera franca. Ens dirigim cap on espera en Ramon i al arribar-hi ens dona una sorpresa, ha trucat al refugi per que avisessin l’helicòpter doncs creu que s’ha fet una ‘ruptura muscular’ i no vol arriscar-se baixant esquiant. Ahir ens explicava que l’estiu passat i al mateix indret va trucar també per que s’emportessin una companya amb el mateix problema, potser es un malefici !!!
Com que no es veu amb cap situació greu que precisi la nostra ajuda, nosaltres 3 tirem avall – segur que serà a Benasc molt abans que nosaltres.
La nostra primera intenció era baixar per l’ibon de Salterillo i anar girant vers el coll de la Renclusa, sense arribar fins Aigualluts, però la neu esdevé molt mes tova i decidim flanquejar cap el Portillon Inferior, on arribem sense cap problema, a l’altre costat del coll la neu es conserva en millor estat, doncs el sol hi toca mes tard, mentre baixem a La Renclusa ens sobrevola l’helicòpter de la GC que va a recollir en Ramon, i que retorna amb pocs minuts cap a Benasc. Al refugi els confirmem que ja anem cap el cotxe i a les 13:00 som a Besurta, després de gaudir d’un dia esplèndid. A Benasc retrobem en Ramon, la doctora del helicòpter l’ha revisat i no l’hi ha aplicat cap solució tremenda, que faci repòs.
Dinem de nou a Benasc i cap a casa... probablement es el comiat de la temporada.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Aneto%20210510/index.html

Pic de Serrera, Andorra, 17 d'abril del 2010

2010-04-18T13:49:00.001+02:00

Aquesta setmana no tenia previst sortir, però l’Eduard m’ha trucat dijous al migdia comentant que Meteofrance anunciava per dissabte al matí una finestra de cel net al Pirineu oriental, amb tentacions com aquesta costa poc cedir, acordem anar a Andorra i fer el Pic de Serrera, un altre dels clàssics que ja fa molts anys que no saludem...
Amb poca estona ja som 4 pecadors que hem cedit a la temptació, L’Eduard Lluís, en Manel Broch, en Jaume Aiguadé i jo.
Marxem el divendres a la tarda per dormir al alberg Aina de Canillo, en aquesta època del any ja no hi ha problema per trobar-hi lloc. Amablement ens ofereixen deixar-nos l’esmorzar mig preparat per poder marxar aviat al matí, ens llevem a les sis i enllestim cap a la vall d’Ordino.
La pista d’accés a Sorteny està tallada per una barrera a uns 500 metres abans de l’entrada al ‘Parc Natural’, esquís a l’esquena i amunt, la vesant solana de la vall està molt escurada de neu, no es esquiable fins ben arribar al fons de tot, però la obaga n’està ben farcida. Pugem seguint aproximadament seguint el camí d’estiu, que no es la millor elecció però baixant desprès per la vessant obaga haurem fet una bona volta.
La neu està en bon estat, transformada, dura i aspre, es puja perfectament. Quan som a sota de la gran pala del cim hi ha algun tros regelat i alguns de nosaltres preferim posar grampons, no obstant, mes amunt torna a estar aspre i s’accedeix al cim sense gaires problemes, apart de esbufegar molt més que quan hi veníem fa un grapat d’anys.
Dia magnífic i net, sorprenentment no veiem a ningú mes per Sorteny, però hi ha algunes traces que han pujat i baixat per Ransol. Mentre gaudim del panorama dalt del cim, descobrim un atrevit *artista* que baixa esquiant per la canal central del Estanyó, la neu pols es veu excel•lent i hi dibuixa una cal•ligrafia impecable – el felicitem remotament...
Per nosaltres el descens també resulta molt bo, la neu s’ha estovat una mica i la dreta pala no ofereix cap altre problema que decidir-se a fer els 2 primers girs, malgrat el cansament de la pujada estem gaudint del gran espectacle de la primavera, que encara presenta una innivació excel•lent. Si no entren temperatures gaire altes i boires, tenim temporada amb bones condicions fins el juny.

El descens l’acabem al pont que queda sota de la borda de Sorteny, malgrat que a la obaga es pot baixar força mes avall, però el riu baixa amb molta aigua i no se pas si podríem trobar un gual per passar-lo.
El premi final es un dinar de menú, amb bona qualitat, servei i preu al restaurant- hotel Tristaina de El Serrat.
Aviam si la temporada continuarà tractant-nos bé fins el final...
Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Pic%20de%20Serrera,%20Andorra%20170410/index.html

Pic del Segre - Cerdanya

2010-04-12T11:55:00.000+02:00

Dia 10 d'abril del 2010

Bon temps per aquest cap de setmana, però tan sols disposo del dissabte, al final aniré al Pic del Segre sortint des de la vall d'Err, al peu de l’estació d’esquí cerdana del Puigmal.
Corrent la veu ja en som 6: Miquel Surinyach, Miquel Castellsaguè, Jaume Aiguadé, Pep Giralt, Lluís i jo.
Al aparcament del final de la pista ja hi toca el sol, però la temperatura es proa baixa, la bona gelada de la nit ens posa la neu perfecta. Ja hi han molts cotxes, es l’atractiu del Puigmal, sortosament nosaltres anem a l’altre vall i estarem més tranquils. Es puja perfectament sense ganivetes, fins arribar gairebé al coll, les posem al final per assegurar els últims metres i encara ens cal treure els esquís per salvar el graó de la cornisa.
Remuntem al Petit Pic del Segre i continuem fins el cim principal, fent el petit sifó del collet que els separa, la carena està una mica escassa de neu i decidim que serà més interessant baixar esquiant des del Pic del Segre fins l’olla superior del Pluviòmetre, la neu està en molt bones condicions, base compactada i uns 5 cm de neu primavera molla a sobre. La pala es dreta però no cal patir, en pocs minuts ja som a la olla, ara cal remuntar de nou al Petit Pic del Segre, es nota la temperatura alta a la fondalada.
Des de dalt veiem una llarga processó de caminats que baixen del Puigmal cap a Núria, sembla una filera de formigues.
El descens de retorn a la vall del Err també està esplèndid, malgrat que no fa gens de fred, la neu es conserva amb una base compacta i franca, avui la primavera ha estat generosa i ens ha ofert el seu millor aspecte, dia net, temperatura agradable, neu fàcil….

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Pic%20del%20Segre%2010%20abril%202010/index.html

Amb esquís per el Queyras, del 26 de març al 1 d'abril 2010

2010-04-12T10:22:00.003+02:00

Queyras, Alps del Sud, França

Llegint les interessants cròniques a www.cegesqui.com havia pres nota mentalment de les possibilitats d’aquest massís quan la meteo no està massa clara, i també havia observat que els informes d’innivació, que publica Meteofrance cada mes, comentaven que al Queyras aquest hivern hi havia força més neu que habitualment.
Amb aquests arguments decidim instal•lar-nos a la Gîte Les Astragales de Ville Vielle, que està al bell mig de la zona, i des d’allà anar triant sortides d’un dia segons les condicions de la neu i el temps. Hi arribem el dia 26 al vespre, som: Rosa Marí, Arnau Blanc, Eduard Lluís, F. Xavier Gregori, Manel Broch i jo.
La Elisabeth i en Jean Pierre, porten la Gîte, que no destaca especialment però es prou còmoda per el nostre propòsit. En Jean Pierre es una bona font d’informació sobre les condicions del entorn i ens aconsella diàriament amb bon criteri.
Portem la guia *52 balades a skis dans le Queyras et la Haute Ubaye* (Arnaud Guillaume) que també ha resultat una bona font d’informació.

Dia 27 – Col Longet i Pic Traversier (900 mts)
Anem amb el cotxe fins el Pont de Lariane, es el límit de carretera oberta (que al estiu passa el Col Agnel), sortim nevant del aparcament, remuntem la vall de Longet per dins d’un bonic bosc de làrix (melezes) amb uns 10 cms de neu pols, el cel es va obrint una mica i la visibilitat es bona, el sol ens saluda ocasionalment. Davant nostre obre traça un grup de 4 francesos, la pendent es agradable i s’enfila cap al peu dels corredors que baixen del pic Chateau Renard, arribem al col Longet (2701 m) i continuem cap el Pic Traversier. A la carena hi han unes cornises espectaculars, el temps continua inestable, amb ullades de sol i alguns núvols que redueixen la visibilitat dels relleus, aquí dalt el vent no fa agradable passar-hi gaire estona, calcem esquís i fem un descens excel•lent amb una neu pols lleugeríssima. Arribem al cotxe que ja comença a nevar de nou – malgrat ser una sortida curta, ha estat una bona inauguració del terreny.

Dia 28 – Pic La Gardiole de L’Alp (990 mts)
S’aixeca un dia amb el cel ben net a la vall on som, la temperatura ha baixat i la neu base està molt compacta. Sortim de Gaudissart, a la vall de Saint Veran, es una esquena ample amb lloms encadenats, d’aquells que amaguen el cim fins que no hi ets a pocs metres, es un lloc força popular, quan som a mitja pujada ja veiem baixar un parell de persones que ens han avançat a la sortida amb un ritme de F1, Dalt del cim hi ha una gran creu metàl•lica, emprenya una mica el vent i amb la neu pols que ens espera no ens entretenim gaire a dalt, Justet per treure pells, ajustar les botes i preparar la càmera de fotos. Es un descens perfecte, la pendent es uniforme i justa per dibuixar els girs relaxadament i fer bona cal•ligrafia…
Ha estat una sortida perfecta, que també ens ha permès fer moltes fotos.
De tornada a la Gîte ens emportem una mica de menjar i ens instal•lem a unes taules de picnic que hi ha a tocar de la carretera, obrim un parell d’ampolles de cava que portava i celebrem a ple sol l’esquiada recent, i també els aniversaris d’alguns de nosaltres que aquesta temporada entrem al club dels *over 65*.

Dia 29 – Pic Cascavelier i Pointe des Marcelettes (1100 m)
Avui ens llevem amb el cel net, però quan sortim el cel ja es veu emplomat, el sostre de núvols es força alt i sortim igualment cap a l’objectiu. El cotxe es deixa una mica més amunt de Saint Veran, baixem al Pont du Moulin i remuntem el sempre present bosc de làrix, cap a les Cabanes de Lamaron (runes), avui també seguim la traça d’ algú que ha matinat. Es puja còmodament fins al Pic Cascavelier, que es just un petit promontori a la carena de la Pointe des Marcelettes, aquí la traça s’enfila per l’esquena no gaire ample i força aèria, la neu es bona i avancem sense problemes. El cel gris s’obre ocasionalment i milloren els relleus, les voltes Maria cada vegada son mes apurades en la forta pendent, ja tan sols queden algunes cornises que sortegem delicadament, el cim es una petita agulla rocosa que cal voltar per el costat S. i que per darrere es converteix en una esquena prou ample per anar amb esquís. Mentre fem un mos i ens preparem per baixar cap a la vall de Chatelard, arriba un grup de 4 que han pujat per la carena O.
Baixem cap a la primera olla de la valleta, la neu està una mica pesada i humida, però es deixa fer sense massa esforç, amb millor visibilitat seria genial, seguim unes traces d’ahir que baixen cap al estretament de la cascada, es un pas dret d’uns 10 metres d’ample que avui té la neu ben molla i es pot derrapar sense problemes. Dins del torrent hi han moltes boles de restes d’allau endurides, que incomoden molt durant uns cent metres. L’Eduard es fot una costellada amb una d’aquestes boles i queda groggi, sortosament es va recuperant lentament i aconsegueix continuar el descens sense massa dificultat, ja veurem com passa la nit.
Ha resultat un itinerari de travessa amb una estètica bonica, llàstima que el temps ha estat gris i la temperatura una mica massa alta.

Dia 30 – Pic Foreant (cancel•lat per malt temps)
Sortim de nou des del Pont de Lariane (com el 27), per remuntar un tros la carretera del coll i decantar-nos després cap al Pic Foreant. Però al pont ja veiem que el temps a la vall està molt tapat, al fons hi neva. Decidim guanyar alçada per sobre del aparcament, vers el N. pensant en passar l’estona fins que ens arribi la neu a nosaltres, això passa al cap d’una hora, a la cota 2400 aproximadament, fem mitja volta i tornem cap al cotxe amb neu dura, entre flocs de neu que augmenten en intensitat.
A la Gîte pensem que podem dedicar la resta del dia a fer turisme fins a Briançon, al baixar cap a Guillestre ja plou intensament i ens quedem a dinar a un restaurant del centre, menú senzill i vi dolent. Quan sortim del restaurant està fent una bona nevada, que ens fa descartar la resta del plan i tornem cap a Ville Vielle, abans que l’estreta carretera per sobre de la gorja es posi en males condicions. Sortosament, a mida que pugem es suavitza la meteo i al arribar a Ville Vielle veiem que aquí no ha nevat gaire.
A la tarda tornem a rellegir la guia i la documentació que portem, per decidir un itinerari per demà, ens en atrauen un parell, un surt de La Roux (Pic Charbonnel) i l’altre es el Pic Paroussin, que surt de Ristolas. Decidirem segons la meteo que faci.

Dia 31 – Pic Parroussin (1000 m)
El dia s’aixeca molt net i en Jean Pierre ens passa la previsió meteo, a migdia s’embolicarà el temps.
Anem fins a Le Roux, però en aquest llogarret llunyà hi fa un vent que ens convencen d’anar al Charbonnel, girem cua i conduïm fins a L’Echalp, més amunt de Ristolas, per anar al Parrousin. Aquest aparcament també es el punt d’accés al refugi del Mont Viso, a la capçalera d’aquesta vall. Nosaltres ens enfilem al bosc, directament per sobre de l’església, hi han restes d’alguna traça vella ien alguns troncs s’hi veuen pintades del GR 58B, que coincideix parcialment amb el nostre itinerari, de nou es un bosc de làrix, la neu base està transformada i dura, al damunt hi han uns 20 cm de neu pols d’ahir…
Amb aquestes condicions gaudim fins i tot pujant la dreta pendent, al fons el Grand Queyras es un decorat excepcional i al N. la Tete du Pelvas i el seu gran gendarme complementen un entorn que fa badar la boca.
Arribats a la cota 2000 trobem una bonica i nova cabana de pastors, tota en fusta, es just al davant d’un grau que salva la part baixa de la Crete de Paroussin. Aquest bosc també es una joia.
El grau es un caminet estret entre roques, que aconseguim passar amb els esquís als peus, ara ja entrem en una diagonal dins de la Combe Morelle, primer entre làrix i desprès per neu dura i plaques ventades, es una llarga diagonal una mica avorrida, de moment el temps continua acceptable, al peu del Col Lacroix la fondalada gira cap al S. i ens enfilem al Paroussin, hi han plaques de neu transformada i dura, combinades amb neu ventada que forma plaques semi estables, amb les ganivetes s’avança sense problemes i arribem amb bon ritme a la carena, guarnida amb grans cornises, el cim es una petita piràmide que sembla un gran gelat de nata. Deixem els esquís a uns 50 metres del cim, farem el descens per el mateix itinerari. Ara el temps s’embolica clarament, però tenim algunes aclarides amb sol, fins el fons de la olla resulta incòmoda per els canvis de consistència de les plaques, però després de la diagonal ja entrem al bosc amb neu pols, son unes condicions de somni, base compacta i entre 15 i 25 cm de neu pols seca, entre arbres dispersos que permeten girar lliurement, fins i tot el dret grau de la cresta es pot baixar derrapant, en poca estona arribem a la cabana dels pastors, on hi parem per fer un mos i comentar el premi que ens ha tocat. Seguidament continuem per el bosc, que ara es molt més dret, però en condicions excel•lents. La neu base aguanta bé fins a uns 50 metres de L’Echalp. Al cotxe ens felicitem eufòrics per la fantàstica baixada del bosc.

Dia 1 – Pic de Maloqueste (1050 m)
Comença el dia nevant i la previsió anuncia que al migdia aclarirà, cerquem un itinerari que ens permeti progressar sense problemes, amb l’esperança que quan s’aclareixi siguem a prop d’un cim, escollim el Pic de Maloqueste. Sortim de Ristolas pujant per una pista de l’antiga estació d’esquí (desmantellada fa uns anys), es un altre d’aquests boscos de làrix, en cara N. força dret i poc tancat, la neu està en condicions excel•lents, com aquests últims dies. Seguim les traces d’un grup de 6 persones que puja dreta amb llaçades que no perden el temps, la progressió es ràpida, de tant en tant llueix el sol i ja no neva, això promet ¡!!
Quan superem el nivell superior del bosc, entrem en un terreny de lloms i comes dretes, la neu ja està més ventada i no es tan regular, augmenta el vent i ja no veiem el sol. Arribem al cim, que es una carena ample on hi torna afer un vent emprenyador, no gaire lluny es veuen les 3 puntes del Pic Segura, que seria una bona ampliació de l’excursió si el temps aclarís. Enllestim traient les pells i ajustant les botes, doncs aquest vent no convida a contemplar el paisatge, ja força tapat per nuvolades, la primera part del descens el fem ràpid, escollint les plaques de neu dura i evitant les encrostades per el vent, aviat entrem al bosc i comencem a gaudir del nostre últim dia al Queyras amb aquestes condicions per esquiar gairebé oníriques, amples espais entre els arbres, neu fonda i seca, pendent dreta i petits llomets que ajuden a girar sense cap esforç. Costa reprimir l’eufòria per no deixar les dents en algun tronc, El retorn a Ristolas el fem tirant per el dret dins del bosc, fins gairebé entrar al poble, torna a nevar fort, sembla que hem aprofitat esplèndidament el temps, doncs no aclareix, sinó el contrari ¡!!
Un gran comiat d’aquests dies al Queyras, dels que ens enduem un bell record per els seus boscos encantats, entre altres belleses del paisatge.
A la tarda anem a la cooperativa lletera per comprar algunes varietats del formatge local, que resulta tan llaminer com els boscos.
Encara ens queda temps per arribar-nos a Chateau i donar un cop d’ull a la seva impressionant fortalesa, llàstima que no es pot visitar per dins.

Resum: Aquestes valls mereixen tornar-hi, amb bon temps hi han interessants travesses de qualsevol nivell, i si la meteo no es bona també hi han recursos per gaudir dels seus cims.
Tampoc cal oblidar les seves pintoresques cases, que indiquen un passat amb una economia sòlida, ni la seva interessant col•lecció de rellotges de sol (cadran solaire) molt ben restaurats, que posen una pinzellada de color i art a moltes de les parets del pobles, o les seves boniques fonts públiques (la majoria d’aquestes fotos son d’en Xavi).
Podeu veure-les totes a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Queyras%20030410/index.html

Preludi de primavera a Nuria - Puigmal

2010-04-09T18:57:00.004+02:00

19 de març 2010

Aquest cap de setmana tornarà a fer un temps poc agradable, en Miquel S. i jo decidim aprofitar el sol del divendres per donar una ullada a Nuria i pujar al Puigmal per la Coma del Embut i el pluviòmetre, ja fa anys que no fem aquest itinerari clàssic on obríem la temporada de neu fa gairebé 50 anys…

Agafem el primer cremallera, que surt de Ribas centre a les 07:15, esmorzem al tren i sortim de Nuria una mica abans de les nou.

Neu primavera dura fins que entrem al torrent del Embut, on es combina amb neu pols molt compactada per el vent, el fons del torrent està molt ple de neu, l’avenc no es veu, anem seguint les traces d’un parell de joves que s’enfilen directament vers el cim, sense anar al coll de la dreta, acabem posant les ganivetes gairebé a dalt de tot, doncs estem entre pedres i una relliscada podria perjudicar-nos el nostre delicat cutis, ells baixen esquiant per el mateix lloc, però nosaltres ho farem per el costat del coll, on fa una valleta ben coberta de neu.

Dalt del cim no hi parem gaire estona, el vent no es molt fred però molesta força.

Al voltant nostre observem la mateixa situació, molt bona acumulació de neu a les comes i torrents, però els cims i carenes estan molt escombrats per el vent.

El descens no es cap meravella, hi ha neu mig compactada amb una crosta que es trenca sovint. Parem a tocar del pluviòmetre per fer un mos i gaudir del sol, arrecerats del vent.
Arribem a Nuria tot just quan marxa el cremallera, haurem d’esperar fins les 14:00, o sigui que arribem a les tres a Els Caçadors amb la gana preparada, bon menú del dia i cap a casa

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Puigmal%20mars%202010/index.html

Pic de la Cabaneta - Andorra

2010-03-07T12:15:00.004+01:00

Les previsions de la meteo per el cap de setmana no eren gaire positives, però al final el divendres veig que hi ha un canvi i el dissabte promet bon temps. Truco a en Castellsaguè i m’explica que va a Andorra amb en Martí, l’objectiu es el Pic de la Cabaneta, per la Vall d’Incles, anar i tornar a casa el mateix dissabte. M’hi afegeixo i també en Surinyach.
Desprès de la llevantada d’aquest dimecres i dijous, creiem que tenim bones possibilitats de gaudir de bona neu, i sense gaire risc en les orientacions oest, segons les informacions del risc d’allaus de Meteocat i MeteoFrance.
Cal superar la incomoditat de llevar-se a les 05:00 i fer les 3 hores de cotxe ¡!!
A les 10 ens calcem els esquís al peu dels apartaments d’Incles, la pista no està oberta als cotxes i cal remuntar tota la valleta, fa un dia clar esplèndid i es veu una cobertura de neu força bona. Com sempre, la vall està molt freqüentada per usuaris de tot tipus, turistes passejant, altres amb raquetes, alguns amb esquís… seguim la traça oberta cap a la vall de Siscaró, s’enfila més a la dreta del necessari, però es més còmode seguir-la que obrir-ne de nova, a la Coma de Siscaró, davant del refugi, som unes 15 persones, unes traces de raquetes s’enfilen a la dreta, nosaltres apuntem directament a la dreta pendent de la cara oest del cim, hi ha una canal esbiaixada que es veu molt ben coberta de neu. No obstant, aviat ens avança un xicot que s’enfila més directament, cap una zona on afloren moltes pedres, però aprofitem de nou la comoditat de la traça oberta i la seguim, malgrat certa incomoditat per pedres i gel. Per baixar crec que serà millor la meva idea original. A les 15:00 som dalt del cim, en aquesta carena on no es distingeixen gaire les 3 puntes molt veïnes, la Tossa de Siscaró, el Pic de la Cabaneta i el Roc Meler. Descansem una mica i gaudim del nítid panorama que ens ofereix aquest temps fred, net i clar.
Per baixar anem a cercar la canal esbiaixada, a la que accedim sense cap problema, la neu està en condicions excel•lents i fins i tot les nostres cansades cames hi dibuixen bona lletra, ha estat un bon encert i des del peu ens recuperem dels esbufecs mirant els girs trenats que hi hem dibuixat. El retorn cap a la Coma de Siscaró i la Vall d’Incles també ens ofereix molt bona neu. A les 15:00 som de nou al cotxe, quin dissabte més encertat !!!
I a la nit cadascú al seu corral descansant satisfets.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Pic%20de%20la%20Cabaneta%20060310/index.html

Serra de Madres - Capcir

2010-02-15T20:35:00.000+01:00

Serra de Madres, dies 13 i 14 de febrer del 2010

Ja fa dies que les temperatures son força baixes i quan neva també bufa fort el vent, o sigui que cal vigilar molt bé l'itinerari per evitar les pales de neu inestable i amb plaques fràgils; amb aquests ingredients creiem que la Serra de Madres, al Capcir, ofereix bones possibilitats amb seguretat gràcies al bosc que arriba fins l’ample esquena carenera. Ja ho varem comprovar fa 5 anys amb un tou impressionant de neu pols.

El divendres al vespre ens instal·lem a la agradable Gîte du Moulin, de Riutort-Puyvalador, dissabte a les 8:00 el termòmetre del cotxe marca -18ºC, i no fa vent, anem amb el cotxe fins a Odello de Real i pugem directament per el bosc inventant el camí entre les clarianes, de tant en tan creuem algun rastre de camí ample, es agradable obrir la traça amb aquesta neu fonda i lleugera mentre alguna branca ens ruixa amb la seva càrrega de cristalls. No avancem gaire àgils però gaudim de la solitud del entorn i del cruixir de la neu tan freda, quan els arbres s’aclareixen la vista es netíssima, un bon fred d’hivern ofereix la millor transparència del aire. Guanyant alçada per la carena, la neu ventada forma el que semblen onades congelades, no gaire pràctic per avançar però interessant com a mostra de la potència del vent, arribem al Coll dels Gavatxos i d’aquí cap a munt no hi queda neu a la carena, però les pendents que baixen a la Coma de Pontells estan extremadament carregades, a pocs metres de nosaltres hi ha una grandiosa cornisa penjant sobre la pala, que contrasta amb l’absència de neu on estem. Una mica al Est veiem gent que arriba per el camí marcat com *Tour du Capcir*, alguns deixen els esquís i continuen a peu.

Ja son les 13:00 i no ens atrau gens caminar fins el cim sense esquís, obrir traça ens ha deixat una mica tous. Descansem una mica i comencem el descens seguint les nostres traces de pujada, molt bona neu i divertides traces dins el bosc, aconseguim arribar al cotxe sense trencar cap arbre.

A la tarda, ja descansats amb una bona dutxa calenta, rumiem un objectiu per demà, al final decidim tornar a Madres, però seguint el camí marcat com *Tour du Capcir* que no coneixem i que també es pot agafar al mateix Odello.

Avui diumenge no fa tant de fred, a la mateixa hora que ahir, el termòmetre marca -16ºC ¡!! Hi ha un núvol baix enganxat a la vall i cauen algunes volves de neu, però està clar que a sobre ja hi llueix el sol. A Odello el camí, marcat amb pintura groga i vermella, ressegueix la part inferior del bosc vers NNE, els arbres estan guarnits amb una gebrada que forma llargues agulles de gel, amb la llum difuminada per el núvol el paisatge podria esser un escenari escandinau. A la cota 1560 el camí ja guanya alçada per la carena cap al E, primer amb llaçades obertes i desprès com si fos un arrossegador de troncs – aquest tros es estret dins d’un bosc mot espès, no el veig gaire esquiable a la baixada. Quan s’aclareix el bosc va guanyant alçada tenint a la dreta el Roc Mary, ara no hi ha tanta neu i els nerets no estan coberts del tot, arribem al mateix punt que ahir, a l’alçada del Coll dels Gavatxos, avui es mes aviat i si que deixem els esquís i caminem fins el cim de Madres, està més blanc que ahir amb la gebrada de la nit, però no es esquiable, també hi bufa una mica el vent i no convida reposar en aquest interessant mirador, el Canigó també es veu totalment escombrat de neu per la cara oest. Com que la pujada no la hem vist massa interessant per esquiar, massa traça rascada als llocs estrets, decidim repetir el descens d’ahir que tan bon gust de boca ens va deixar. En realitat la neu s’ha compactat una mica i demana més treball de cames que ahir, quan arribem al cotxe estem ben tous tots tres…. Però contents per aquest fred cap de setmana al Capcir.

Participants: Manel Broch, Eduard Lluis i jo.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Serra%20de%20Madres%2013-14%20febrer%202010/index.html

BTT al Bages

2010-01-24T12:48:00.000+01:00

Crònica BTT per el Bages (autor del text i fotos -Joan Palou):

La sortida d'avui per Sallent ha estat d'aquelles amb valor afegit. Sí. Valor afegit per la companyia, hem estat en Ricard, en Joan Enric, en Joan Cano, en Miquel Molero i jo. Valor afegit per les esglésies i ermites que hem anat trobant. Avui esperàvem trobar camins boscans, més o menys bonics, vistes més o menys dilatades, masies guapes. I tot això ho hem trobat (excepte les vistes a primera hora, que hi havia boira al Llobregat), però a més a més hem trobat un bon ramillet d'ermites i esglésies. La primera, l'ermita de Fussimanya, adossada a una masia, damunt d'Horta d'Avinyó.

Després l'església de Santa Mª d'Horta, que sembla una ermita, ja que està en mig de la plana.

A dalt del Serrat dels Estudis, l'ermita de Sant Joan d'Oló, també adossada a una masia, amb torre quadrada almenada.

I ja al final, a l’iniciï de la baixada final cap a Sallent, l'ermita de Sant Martí de Serraïma, una preciosa ermita romànica amb un campanar espigat acabat en forma cònica.

Valor afegit pel celler per on hem passat, amb una bona masia i unes bones instal·lacions per a visitar-lo, el celler de Mas Roqueta/Abadal. No hem resistit la temptació de fer-nos una foto al costat de les tines.

Algú ja es volia quedar allà. Valor afegit, ara però negatiu, pel fang que hem trobat a les vessants més obagues, que ha fet més pesades les pujades i més empipador el trajecte. En particular el camí boscà que pujava al coll de Guardiola, el darrer del dia, ha estat de difícil equilibri damunt de la bici. I això que feia dies de l'última pluja! I valor afegit, aquest positiu, pel dinar de després de la pedalada al restaurant Aligué de Manresa, a la zona de menú, on hem anat per indicació d'en Joan Enric, que ja coneixia el lloc. Hem dinat de meravella, que allà saben cuinar, i a més pel preu d'un esmorzar.

En resum, fred al començament (1º), camins boscans, vistes cap a la plana del Bages, forns de guix, masies, gossos que ens rebut en alguna d'elles, vinyes de picapoll a la plana (Molero dixit), tres colls que ens ha tocar pujar i la riera Gavarresa que, una vegada més, ens ha barrat el pas a la vora d'Horta d'Avinyó en un gual, per massa crescuda. En total 44 qm. i 1000 mts de desnivell (haurem de corregir el llibre que deia 800) d'una bona jornada de BTT.

Inici d'any 2010 al refugi de La Pleta del Prat

2010-01-05T13:01:00.000+01:00

BON ANY 2010 !!!!

Inici d’any i de sortides amb pells, a la Pleta del Prat – Tavascan (2-3 de gener 2010)

Desprès de varies cancel·lacions de sortida per motius diversos, aquest cap de setmana decidim apaivagar el *mono* i sortim malgrat que la meteo no pinta gaire bona, trio una base còmoda i alguns itineraris que no he fet, i no hem costa gens convèncer a l’Eduard i en Xavi per compartir l’estrena de temporada.
Quan arribem al refugi el dissabte, el cel té un color plom però els núvols es veuen alts, decidim anar al Pic de la Coma del Forn, pugem per la pista fins la cota 2000 m. i seguim la traça molt marcada que s’enfila a la Pleta de Gavas, tot guanyant alçada empitjora la visibilitat i el relleu es difumina, alguna ventada emprenya ocasionalment però pugem tranquil·lament al cim, d’itinerari es excel·lent per l’esquí, bona innivació amb tot el catàleg de qualitats de neu, ens creuen diferents grupets que ja baixen, quan ho fem nosaltres la minsa visibilitat i les traces obertes ens castiguen les cames una mica més del normal, llàstima!!! doncs al no apreciar el relleu no gaudim prou de la baixada.
Avui no faig cap foto, doncs no paga la pena.
El refugi es força ple, el sopar molt bàsic – a peu de cotxe podrien cuidar-lo una mica més, el mateix per l’esmorzar – tot a base de productes pre-envasats.
El diumenge s’aixeca un dia força clar, la sortida de sol es preciosa. Decidim anar al Pic de la Cima, seguint la pista de fons fins al final, resulta un itinerari una mica llarg i romancer, però es un mirador fantàstic sobre la vall – des de la carena fronterera, fins la divisòria amb la conca de Certescans, ara ja cal obrir neu fonda remuntant una valleta fins el coll de Font Tallada, marcat per una grossa roca, d’allà continuem guanyant alçada en diagonal cap una esquena força dreta que baixa del cim, la remuntem una mica fins a veure l’accés al coll. La última diagonal es força dreta, però la neu aguanta prou bé. El cel ja ha agafat el mateix to d’ahir i el descens comença una mica a les palpentes, però perdent alçada millora força i encara podem jugar força amb una neu pols una mica humida, però sense ventar, molt millor que ahir, tallem alguna de les llaçades de la pista de fons esquiant entre alguns espais entre els arbres, i per acabar el ràpid descens per la pista de fons.
Tots 2 itineraris son excel·lents per esquí, ha compensat venir-hi. Hi ha molta mes neu de la que esperàvem, aviam si no hi torna a ploure com ha anat fent al desembre.

Podeu veure les poques fotos fetes, a:

http://godia.arvixe.com/EM%20Pleta%20del%20Prat%202-3%20gener%202010/index.html

Vacances de tardor al Vietnam

2009-12-16T13:55:00.001+01:00

16 d’octubre al 11 de novembre del 2009

Participants: Eduard Lluís, Emilia Castelló, Inés Pascual, Tomasa Jaraiz, la Teia i jo.

Resum:
A Vietnam, el primer que ens ha sobtat es la evidencia de que aquest país està sotmès a un rapidíssim procés d’industrialització/globalització, que difumina molt la presencia de les tradicions orientals. Crec que molt aviat s’afegirà als anomenats ‘*Tigres d’Asia*, malgrat la actual frenada econòmica mundial. Sembla que el pas a la economia de mercat ha generat uns nivells de corrupció importants, generalment al voltant dels càrrecs influents del govern.
En comparació als nostres últims viatges a Asia (Birmània i Buthan) hi queden pocs monuments històrics originals, probablement resultat de les 2 terribles guerres del passat segle, els canvis socials resultat d’aquests fets i del regim comunista, han disminuït molt el culte religiós, però encara es veu sense restriccions aparents.
Hi hem vist moltes escoles i hospitals, no s’hi veu gana enlloc.
Per el nostre nivell econòmic els preus son baixíssims, això facilita molt que s’hi estableixin industries amb capital internacional, de fet el principal inversor al país es EE.UU. l’antic enemic.
La influencia cultural xinesa (històricament) es evident en totes les restes artístiques, monumentals i culturals, i crec que Vietnam existeix com a país independent per la necessitat de lliurar-se del seus gegants veïns.
La diferencia entre el nord i el sud es absoluta, sembla impossible que puguin formar un sol país – qui sap si durarà molts anys?
En general la gent es afable i agradable de tracte, no hem sentit en cap moment sensació d’inseguretat.
Els hotels son molt correctes i la restauració oscil•la entre bona i molt bona, amb abundància de fruita, verdura, peix, marisc i carn – tot de bona qualitat, les begudes son cares en comparació al menjar, però fins i tot en els preus màxims, no ho paguem més car que a casa.
L’artesania ofereix productes de lacats, talles en fusta i brodats de seda, realment molt atractius, cal voltar una mica abans de descobrir quins preus son els que regeixen el mercat, regatejant es la única manera de fer-ho. Els centres governamentals d’artesania, que ofereixen totes les especialitats, els hem trobat sempre molt cars en referència a les botigues privades.

Aquest viatge el varem encarregar, segons els nostres desitjos de ruta, al majorista asiàtic Exotissimo, mitjançant l’agència del RACC.
Preus: Vols intercontinentals (Barcelona – Zurich – Bangkok – Hanoi, i Ho Chi Min City – Hong Kong – Zurich – Barcelona) total aprox.1000 € per persona, serveis a Vietnam – total aprox. 1.200 € per persona, que inclou cotxe, xofer, guia, hotels, la majoria d’àpats, tren i 2 vols interns.
Per mes detalls, llegiu la crònica a:

http://godia.arvixe.com/Vietnam%202009/Viatge%20Vietnam%202009.htm

i les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Vietnam.htm

BTT de tardor entre La Selva i Les Guilleries

2009-11-22T09:49:00.001+01:00

Tardorada en BTT entre La Selva i Les Guilleries

Ja feia temps que no penjava aquí cap activitat de BTT, doncs les sortides fetes han estat agradables, però sense cap característica destacada, però aquest dissabte la paleta de colors de la tardor ha estat resplendent i aprofito per posar-hi aquesta referència, i cito la encertada crònica que n’ha fet en Joan Palou:
**Érem nou a la Plaça Firal de Santa Coloma de Farners, més els firaires que avui hi eren, disposats a gaudir dels colors de tardor i també a arribar al coll del Espinau a fer un bon esmorzar, com així ha estat. Ens hem aplegat: Ricard, Pere, Josep i Montse, Ferran, Agustí, Joan Enric, Joan Cano i Joan Palou.
Temperatura fresqueta a Santa Coloma al sortir, però sense boira. De Santa Coloma enfilem cap al petit nucli del Castanyet per una riera molt frondosa i amb les fulles dels arbres grogues i marrons, que ja ens anticipen el que trobarem en tota la ruta d’avui: una tardor plena de colors. Aquí a la riera trobem pollancres i plàtans i més endavant a la pujada trobarem castanyers (alguns recargolats per l’edat), sureres, faigs i clapes d’avets i pins. La següent fita després del Castanyet és el Coll del Espinau, que assolim en una pujada contínua i llarga però suau. El lloc és assolellat i forma una plataforma en la que hi ha el hostal del Espinau, una antiga masia, on recuperem les forces amb una bona cansalada i botifarres. A la vora, hi ha el "Pi del Espinau", un bell exemplar que mereix l’atenció de tota la colla. Després del coll, encara ens toca pujar més fins a la imponent masia del Sobirà, situada en un balcó sobre el següent turó. Aquest serà el sostre de la sortida d’avui, amb els seus més de 900m metres d’alçada. Hem entrat a terra de bandolers: En Serrallonga campava per aquests turons com per casa seva; de fet, el camí on ara rodem és diu precisament la "Ruta d’en Serrallonga". A més, creuem un altre camí titulat "Ruta dels Bandolers" que va cap a Osor. Però, tot i aquests avisos i el recent cas del AlaKrana, nosaltres hi passem sense cap por. Després del Sobirà, arriba el torn de la baixada, divertida com sempre. Fem el primer tram envoltats d’arbres de fulla caduca i d’alts avets i trepitjant fulles seques, en el que trobem la ermita de la Mare de Déu del Pedró. És parada obligada per l’entorn, que no tant per l’edifici. Al poc, la vista s’obre cap a la plana: ja veiem Santa Coloma al fons. La baixada continua, ràpida, per damunt de sauló, enmig d’un immens bosc de sureres. Aquí tenim l’únic incident del dia, la punxada de la Montse, que se soluciona ràpid. Arribem al punt d’inici, tot i que una mica tard: que ens ho hem pres amb calma i que hem parat força a gaudir de l’entorn, que avui era preciós. Han estat 41 km. i 900 mts de desnivell.**

Podeu veure algunes fotos a:
http://godia.arvixe.com/BTT%20La%20Selva%20-%20Guilleries%20211109/index.html

50 Campament de vacances CEC – La Fouly, Val Ferret, Suïssa

2009-08-19T20:20:00.002+02:00

Aquest fenomen social i psicosociològic que es el campament de vacances del CEC, ha arribat aquest any a la cinquantena d’acampades, demostrant la vigència d’uns valors humans i joia en la societat actual que molts voldríem que no es perdessin, doncs també identifiquen certa voluntat de país.
Malgrat l’augment de participants, que ja fa uns cinc anys que motiva a fer 2 campaments (Pirineus i Alps), continua reunint mes de 200 persones que no dubten en col•laborar lliurement per fer-ho possible. Cal ressaltar però, que uns pocs son els gegants amb l’empenta per treballar-hi tot l’any, i la majoria ens limitem a gaudir-ne a canvi d’un esforç molt limitat, o així es com ho sento jo…
MOOOOOOLTES gracies de nou als que ho feu possible, i fins i tot també als que els costa entendre que acceptar amb bon humor no trobar disponible el plat que prefereixen, també es una manera de col•laborar – i d’aprendre !!!

L’escenari de la Val Ferret suïssa, al peu del Mont Dolent, ha estat el digníssim protagonista de la ‘versió Alps’ aquest agost, senyor – quina troballa més impressionant per tots els que hi hem estat !!!

Estic convençut que ha acontentat a pleret totes les diferents sensibilitats dels assistents, possibilitats d’ascensions de gran nivell alpí, grans - petites i mitjanes excursions caminant per els que prefereixen ‘tocar de peus a terra’, bones rutes turístiques – culturals i gastronòmiques, interessants activitats per els infants – que s’enfilaven com aranyes al ‘rocòdrom’ del campament...

Jo n’he gaudit tant per l’entorn, com per la companyia i per les excursions que m’han permès les cames, el 'carburador' i els pulmons – la meteo ens ha tractat cordialment i no em fa vergonya dir que alguna pluja m’ha resultat una excusa benvinguda per descansar.

Si os abelleix, podeu tafanejar les fotos a
http://godia.arvixe.com/Llista%20La%20Fouly%202009.htm

Pica d'Estats per Areste

2009-07-28T08:16:00.003+02:00

La Pica d’Estats per la vall d’Areste

Ja fa uns anys, en Manel Broch ens va portar a la Pica a una colla que estàvem acampats al Pla de Boet, l’itinerari era molt atractiu i tenia ganes de repetir-lo però fent nit al Estany de la Coma Gelada. Aquest passat cap de setmana he trobat ‘quorum’ i bona meteo per anar-hi…
Som l’Agustí Gonzalo, en Joan Palou, en Manel Broch i jo.
El dissabte sortim del Pont de la Molinassa i amb tot el dia per davant, pugem per la vall d’Areste fins al collet de l’Agulla de Canalbona, d’allà hi han traces i fites escadusseres que voregen per sota de la carena del pic de Canalbona, guanyant alçada progressivament, fins el collet just a sobre del Estany de la Coma Gelada a 2905 mts d’alçada. Es una ruta amb gran panorama sobre la Vall Ferrera, perfilada per els cims del Noris, Monteixo, Sotllo… i els estanys a cada una de les valletes descendents.
No hem trobat a ningú per el camí, quina diferencia de la gentada que veiem a la fondalada de la vall de Sotllo ¡!!.
Al costat de la sortida d’aigües del estany hi ha una mica d’espai amb herba, justet per parar-hi les 2 petites tendes. Aquest balcó es un luxe que ens omple les hores de la tarda, mentre gaudim del paisatge i xerrem relaxadament, dalt de la Pica s’hi veu gent… demà retrobarem la gentada que hi accedeix per la vall de Sotllo.
Sopem enlluernats per una posta de sol deliciosa. Fa una mica d’aire i amb l’alçada convida a abrigar-nos. La nit es tranqui-la, tot i que el ventet fa vibrar les tendes descansem relaxadament.
Ens llevem a les 6, tantes hores ajaguts també cansen. Esmorzem i recollim el ‘dormitori’ per encarar la carena-cresta que ens portarà a la Punta Gabarró i al cim principal de la Pica, a les 8:30 som al cim desprès de gaudir l’espectacle del panorama des de la fàcil cresta. Ja hi arriben els matiners que pugen des de Sotllo i Pinet. Ens arribem fins la punta Verdaguer i marxem fins el Montcalm, pensàvem baixar un tros de la vall de Riufred per remuntar desprès fins el coll d’Areste i retrobar el camí d’ahir i tornar al cotxe, però a les canals estretes i a la pujada al coll d’Areste encara hi veiem força neu, no portem piolet ni grampons i decidim tornar per Sotllo, ara ja en bany de multituds…
La vall continua tan atractiva com sempre, però malauradament les rastres humanes en forma de deixalles diverses hi deixen la seva desagradable empremta.
El desnivell en descens també ens castiga les eines de caminar i al arribar al cotxe tots quatre tenim ‘les botes plenes de peus’. Arribats a Àreu encara arribem a temps per dinar i celebrar l’estrena de tresmils del Agustí – i les seves butllofes als peus…
Però tots ben satisfets de l’experiència.
Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/Pica%20de%20Estats%2025%20i%2026%20de%20juny%2009/index.html

BTT a les Guilleries

2009-06-07T18:12:00.007+02:00

Amb els esquis ja desats a la mansarda, hem fet un bonic itinerari a les Guilleries:
Rupit, Sant Joan de Fábregues, baixar a sota del Salt del Sallent - espéndid, seguir una pista per sota dels cingles que porta al coll del Far - un fart de puja i baixa amb força terreny molt técnic i pedregós, baixar el Camí Ral fins la presa de Susqueda - excelent, creuar la presa i remuntar la vall de l'embassament fins la presa de Sau - també excelent i llarg, La Riba i pista encimentada de retorn a Rupit - també excelent i llarg... Amb una pila de puja i baixa a tot el recorregut que ha fet pujar el desnivell total. Peró feia goig per la verdor, les flors i l'aigua...
Total 64 km i 1280 mts de desnivell acumulat. UFFFF!!!

Les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/BTT%20Guilleries%20060609/index.html

Rosari i Baciver des del aparcament del Orri, a Beret - 16 i 17 de maig 2009

2009-05-19T18:16:00.005+02:00

Malgrat la generosa innivació d’aquesta temporada, ja fa dies que les temperatures son molt altes, amb la isoterma 0º C mes amunt dels 2700 metres. Amb aquesta perspectiva decidim anar a un indret que en aquesta època ja no acumula tanta gentada, una volteta per la vall del riu Malo…

Som en Xavi Gregori, Manel Broch, Eduard Lluís, Josep Càncer i jo.

Sortim divendres per anar a dormir a Unha, hem descobert que la majoria dels albergs i hotels de la vall son de vacances, però hem trobat a Unha l’hostal Escuils, que està obert. Es un petit establiment que tan sols ofereix la cambra i l’esmorzar, i descobrim encantats que la mestressa vol llevar-se prou aviat per servir-nos a les 5:30 del matí, som els únics hostes. Aquesta generosa disposició es poc usual fins i tot en molts refugis de muntanya. Per agrair l’hi la acollida afegeixo una mica de publicitat, el telèfon 973 646 069 i el preu, 45 € per l’habitació doble amb esmorzar inclòs (o sigui 22.5 € per cap), les cambres son correctes i netes, amb bany i TV.

Una referència a recordar en aquesta vall tan espatllada per el tipus de turisme que l’ha envaït.

Per sopar, ens cal baixar fins Arties per trobar obert un lloc on poder menjar.

El divendres a la nit ha baixat prou la temperatura per que la neu regelés de manera consistent. Deixem el cotxe al aparcament de l’Orri i calcem els esquís immediatament, el cel està totalment lliure de núvols i la carena del Aneto i Maladetas encara té els tons rosats de les primeres llums, remuntem la vall massa acostats al riu i això ens obliga a descalçar breument els esquís, 3 vegades, abans d’arribar a la petita represa d'on agafen l’aigua per la neu artificial de les instal·lacions de Baqueira-Beret. Travessem el llac a poca distància de la presa i el voregem fàcilment per la riba S.E. desprès guanyem alçada per l’ample cubeta dels estanys de Baciver-Rosari, tots ben colgats de neu, ocasionalment sentim l’aigua brogir per sota de la neu, en alguns punts s’ha ensorrat la gruixuda crosta (entre 1,5 i 2 m.) i queda al aire el torrent amb caudal intens, el Pic de la Llança presenta un aspecte molt alpí, amb les marcades canals ben innivades. La neu està en condicions perfectes per avançar segurs i ràpids, posem les ganivetes a l’ultima rampa abans del coll de Rosari, arribats a dalt veiem unes bones cornises penjades sobre la riba del Pallars, que farien complicat baixar directament des del coll.

Pugem al Pic de Rosari amb neu que ja comença a marcar una traça fonda de 10 cm. i en algun moment s’esllavissa, ja fa hores que hi pica el sol... ens relaxem una bona estona al cim, gaudint del dia esplèndid i mesurant amb la imaginació la gran massa de gent que deu estar avui i demá a la gelera del Aneto, que es veu en excel·lents condicions de neu.

Iniciem el descens per les atractives pales S.E. i S. que baixen fins l’estany de la Garrabeia, es aquella neu primavera dels somnis, amb uns 5 cm. mig fosos sobre una base dura. Llàstima que al perdre alçada canvia ràpidament i a la cota 2100 decidim que no cal arribar al llac, la base ja no suporta gaire bé el nostre pas. Fem un altre paradeta imitant les marmotes al sol, i desprès de posar les pells remuntem fins la Forqueta d’Arreu per tornar a la vall de Riu Malo. El descens fins l’Orri no porta més complicació que maniobrar amb neu pesadota, ara ja no seguim les traces de pujada, sinó que ho fem per la seqüència de cometes a mitja alçada que ens permet arribar a tocar del cotxe amb els esquís als peus. Ara ja s’han aixecat nuvolades i fins i tot podria caure algun ruixat. De retorn al hostal ens refem amb una bon bany i baixem a Arties de nou, per omplir la panxa amb un dinar restaurador.

Al tard, ja es fa evident que la temperatura ha pujat força, probablement demà veurem núvols de bon matí. Mentre fem un mos per sopar, els més ‘culers’ bavegen de satisfacció amb la Lliga que acaben de guanyar – a la bestreta – i cap al llit que demà cal matinar de nou...

Quan a les 5:00 sona el despertador, miro per la finestra i veig que tan sols un 50 % del cel està serè, sembla que les hores hàbils per avui son més curtes que ahir, tornem al Orri per fer una pujada directa al Pic de Baciver, ahir contemplarem la seva atractiva pala i aquest serà l’objectiu per avui. Quan ens calcem els esquís, la neu no ha gelat i encara es ben molla, ara ens enfilem cap al collet evident al E. de la valleta i podem pujar sense descalçar-nos gens, sembla que els núvols s’aclareixin i aviat ens escalfa el sol. Avui anem més lleugers que ahir, probablement perquè hem dormit més hores, som al cim a les 10, hi ha una cresta de neu important, que gairebé cobreix la creu de metall al cim, no fa fred, però fa un vent emprenyador que no convida a reposar gaire, aviat sortim avall, però la pala que somiàvem està amb una decebedora crosta irregular que no aporta gens de satisfacció per aquests primers metres de desnivell, sortosament quan la pendent es més suau, la base suporta millor el nostre pas i malgrat ser de neu pastosa encara permet encadenar girs sense patir gaire, però cal vigilar al apropar-nos als rocs i vegetació, doncs s’enfonsa bruscament amb risc per les dents, nas, i altres peces...

Arribem al Orri abans de migdia i passem plana de l’activitat muntanyenca, prou satisfets amb els resultats...

La darrera etapa del dia també resulta restauradora, amb un excel·lent menú de diumenge a Salas de Pallars ;-)))

Aviam si les temperatures de nit es refreden una mica i encara podrem aprofitar raonablement la molta neu que queda.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Aran%2016%20i%2017%20maig%2009/index.html

Primer de maig al J. M. Blanc

2009-05-04T19:14:00.006+02:00

Alt Pallars del 1 al 3 de maig 2009

Desprès de vigilar la meteo tota la setmana, i quan ja gairebé creiem que faria mal temps, el dimecres veiem que al Pallars hi han possibilitats raonables de bon temps si no estem gaire enganxats a la carena fronterera, això ens fa decidir anar al refugi J.M. Blanc, i encara hi queden places...

Som la Mireia, en M. Castellsagué, en Xavi Gregori i jo. El divendres, des d’Espot truco al refugi per conèixer com està el flanqueig sobre el llac, al descens des del coll de Muntanyó, doncs aquest itinerari per arribar al refugi pujant per les pistes d’esquí (ara tancades) ens sembla més atractiu que no pas remuntar la vall de Peguera. En Serratosta m’ho treu del cap, hi ha força neu acumulada que encara no s’ha purgat i la temperatura es massa alta per passar-hi a mitja tarda... amb aquesta informació decidim deixar el cotxe a l’entrada del Parc, a la pista que va a Sant Maurici, i pujar per la pista del refugi. Comencem a trobar neu quan s’arriba a la canonada d’aigua que baixa de la presa de Lladres, però aviat ens passa l’alegria, la discontinuïtat de la neu ens castiga durant 1.5 hores més, alternant entre gruixos de 1 metre i res !!! en realitat no aconseguim portar els esquís calçats contínuament fins uns 50 minuts abans d’arribar al refugi. Si haguéssim pujat per la vall natural ens hagués passat el mateix.

Malgrat tot això, hi ha molta neu per sobre dels 1900 metres i tot el cercle fa bon goig. L’ampliació del refugi feta fa 6 anys l’ha millorat molt i malgrat que està ple, s’hi està raonablement còmode, no es nota l’estretor fins l’hora de sopar, quan cal menjar en 2 torns. Bona teca i tracte agradable.

El dissabte sortim amb la intenció de pujar al Muntanyó, per el coll del mateix nom, però a 20 minuts del refugi comprovem que l’aspecte del flanqueig que varem evitar ahir continua en condicions dissuasòries, no pas per pujar-hi ara quan la neu encara està una mica dura, però si per la tornada amb temperatures altes. O sigui que reorientem la sortida i anem cap al collet de la Valleta Seca per fer el Monastero, voregem el llac i ens enfilem per una canal força dreta amb els esquís a l’esquena, entrant així a la cubeta de la sèrie d’estanyols on s’ajunten les 2 valls que té a cada costat el pic de Monastero, ara ja seguim traces d’esquís i de raquetes, la pala del costat del collet es dreta però la neu està en bones condicions per pujar calçat fins a tocar dels grans bloc de roca del cim. Fa un dia esplèndid i tan sols es veuen núvols a la carena que de la frontera amb França. Dalt del cim som unes 15 persones, uns francesos que baixaran a Sant Maurici i la resta que fem anada i tornada al JM Blanc. La neu de la pala està en condicions prous bones, neu humida mig compactada i dura, però més avall ja es ben molla i amb una base que cedeix a sotracs. Fa un parell de setmanes que va nevant amb temperatura propera als 0ºC però a la nit hi ha poc regel, o sigui que no s’ha transformat com caldria esperar en aquestes dates. De nou al refugi fem us intensiu del sol per eixugar les pells, guants i mitjons, i practiquem la saviesa de les marmotes tot carregant-nos d’energia solar gratuïta, tenim moltes hores per xerrar i observar la resta de personal que arriba o marxa del refugi... els que portem esquís som en minoria absoluta - les raquetes dominen en nombre. Hi veiem usuaris de raquetes amb diferents combinacions, els que porten els 2 bastons a les mans i els utilitzen per desplaçar-se (sembla lògic), els que els porten plegats i a la motxilla (per quin motiu?) i alguns que a la mà hi porten un piolet (un altre misteri), es evident que les raquetes han obert la muntanya amb neu a moltíssima gent, però ben pocs s’han molestat en aprendre la tècnica bàsica per treure’n profit i progressar per la muntanya amb seguretat.

Mentre sopem, en Serratosta va anunciant els gols del Madrid-Barça, amb eufòria culé i cara de pòquer dels aliens, quan ens posem a dormir l’últim resultat que sento es 2-6, m’adormo sense amoïnar-me gens per si encara en cauran més...

Aquesta nit al dormitori hi fa calor, fins i tot si tan sols t’abrigues amb una funda prima, es la suma de la petita estufa elèctrica i la calefacció que genera el bon sopar. A les 7 del matí ja som al menjador, l’esmorzar inclou pernil dolç i formatge i pa amb tomàquet, a mes de la mantega i melmelada... es un detall d’agrair...

La tornada a Espot la farem per el coll de Monastero i la vall que porta a Sant Maurici. Aquesta nit la fet un regel considerable, fins i tot a l’aigua que es veu lliure al llac s’hi ha fet una mica de gel, esperem que millori la qualitat de la neu per el descens de la bonica vall de Monastero. De pujada també es fa via còmodament, al coll en Xavi i jo decidim no pujar al Peguera, els altres comencen a pujar i nosaltres 2 ens esperem uns minuts, però fa un ventet emprenyador i comencem a baixar la primera pala per poder esperar-los en un recó arrecerat i prendre el sol. La pala del coll no està malament, però hi han moltes traces de tot tipus i com que s’han endurit, resulta una mica molest, una mica més avall, com que ja es ample, podem encadenar els viratges tranquil·lament i anem a reposar en unes roques al bell mig d’aquesta olla al peu del Monastero i el Peguera. Es un entorn bellíssim i feréstec, d’espectacular cara nord del Peguera i la seva canal estan molt carregats de neu, quan ja hi portem una bona estona observem els nostres companys que arriben al cim, un gran bloc de roca sobresurt per damunt de l’ultima congesta de neu i vist des d’aquí hi ha 3 puntets que progressen per la neu, el punt de vista que tenim es espectacular.

Passen ja 2 hores des de quan els hem deixat al coll i tot just veiem una colla que inicia el descens, però son mes gent dels que nosaltres esperem i amb la distància no sabem reconèixer si son els nostres companys, però veiem que no baixen directament, sinó que flanquegen per sota del Peguera, això ens amoïna doncs ja haurien de ser aquí, no obstant decidim anar baixant doncs tampoc no podem esbrinar què passa... la neu està en condicions excel·lents de primavera i aviat som a la fondalada, llavors veiem unes traces més avall i son els nostres companys, eren amb el grup que s’ha desviat sense baixar directament i creien que nosaltres ja érem a baix. O sigui que ja podem continuar gaudint junts de la baixada, ja feia molts anys que no l’havia feta aquesta vall i arribem amb els esquís als peus gairebé fins el refugi Mallafré, aprofitant que a la obaga la neu s’aguanta prou bé. Uns minuts més i ja som a la parada dels taxis que ens deixen al aparcament de l’entrada del parc.

A Espot dinem al Joquim, i brindem per aquests 3 dies primaverals que hem gaudit...

Podeu accedir a les fotos aquí:

http://godia.arvixe.com/EM%20Peguera%20i%20Monastero%20010509/index.html

Dormillouse - Vall de Freisiniéres – Parc dels Ecrins del 3 al 6 d’abril 2009

2009-04-09T16:23:00.003+02:00

Ja feia temps que teníem en llista d’espera aquest racó del Parc dels Ecrins, des de quan varem llegir el reportatge d’en Jaume J. a ‘cegesquí.com’ i el seu article a Vèrtex, o sigui que amb una innivació generosa a la zona, i una previsió meteo raonable, ens hi hem escapat aquest cap de setmana de Rams.
La Gîte des Enflous està tancada (sembla que per problemes de salud) però està oberta la de L’Ecole, al edifici que era l’escola de Dormillouse, a tocar de l’església. El llogarret de Dormillouse es una joia de panorama, de tranquil•litat (tan sols 14 places) i de cordialitat d’en Serge i la seva ajudant, que han convertit L’Ecole en un abric acollidor molt agradable.
Sortint de casa el divendres a les 7:00, arribem a Dormillouse a les 18:00, deixant el cotxe a la pista, al límit que hi han netejat la neu, aproximadament a 2 hores de la gîte.
Anem amb els esquís als peus fins l’aparcament d’estiu, mentre veiem caure abundants purgues de neu de les parets de la Tête de Gramusat, una d’elles porta adjunt un gran bloc de pedra que peta sorollosament sobre la pista recoberta de neu, hi fa una trinxera d’un metre de profunditat fins trencar l’asfalt, i rebota cap al torrent; quan hi arribem se’ns encongeix l’estomac, no fa ni 10 minuts que ha caigut. Al aparcament decidim pujar per el camí marcat ‘d’hivern’ doncs el d’estiu està mig escombrat per allaus i la temperatura es massa alta per pujar-hi tranquils amb esquís. Aquesta variant per l’hivern es un caminet de grau, amb algun cable que protegeix els punts on el glaç podria fer-los perillosos. No es descobreixen les cases fins gairebé ensopegar-hi, algunes d’elles es veuen ben restaurades i es evident que hi ha qui hi viu tot l’any. Seguim les indicacions que ens porten a L’Ecole, ens sentim una mica infants arribant a l’escola !!!
L’edifici està restaurat amb molt bon gust i la conversió en allotjament hi dona un bon caliu. Encara ens queden un parell d’hores de llum per gaudir del esplèndid panorama des d'aquest balcó.
Parlant amb en Serge sobre un itinerari per demà, ens suggereix que anem a la Tête du Plumel, a la vall de Chichin, doncs es un itinerari a ple Sur on creu que la neu ja està transformada i estable.
L’hi fem cas i el dissabte remuntem aquesta vall, ens calcem els esquís a 10 minuts de Dormillouse, la neu encara aguanta dura i la progressió es fàcil, però la temperatura es massa elevada, a la baixada ho patirem. Intentant seguir les indicacions d’en Serge, arribem a un coll/bretxa a la cresta, a 3030 mts., després de remuntar una dreta canal amb dos pams de neu fonda humida que ens deixa molt tocats, no ho hem agafat bé i som a un altre punt de la cresta, més al oest de la Tête de Plumel. No ens hi amoinem, el panorama es magnífic i fa un sol agradable per reposar, tenim davant mateix la carena del Grand Pinier, el nostre objectiu per demà. El descens resulta realment cansat, amb la temperatura alta des de fa cinc dies, a les nits no regela prou i la neu s’enfonsa amb qualsevol moviment, amb paciència i suor anem lliscant avall i arribem de retorn a L’Ecole a les 15:00, amb 1300 metres de desnivell acumulats. La terrassa de fusta es un lloc ideal per fer l’estesa del material, posar a secar les pells, guants i botes, i fer la cervesa mentre piquem una mica i gaudim d’aquesta bellíssima balconada. El sopar es agradable, no hi ha ningú més i compartim la taula i la xerrada amb en Serge. El dormitori també es agradable, una sala amb 14 lliteres de fusta, somiers de fulles de fusta, matalàs amb llençol, coixinera i edredó, els sanitaris també son correctes, fins i tot dutxa amb aigua (raonablement) calenta.
El diumenge ens cal baixar fins la part baixa de les cases, passar un pont i remuntar un dret bosc, al inici hi ha restes de petits allaus que incomoden l’accés a un camí que ja resulta més còmode, hem sortit a les 6:30 i la neu aguanta prou dura per pujar sense enfonsar-nos, quan el bosc acaba, encadenem una sèrie de lloms (les bosses, en diu en Serge) que permeten guanyar alçada agradablement i sense perdre el temps, la pendent es intensa i aviat tenim una gran vista sobre les valls veïnes, el sol ja escalfa i la crosta de neu ja comença a no estar gaire forta, però no resulta cap gran problema per pujar, l’itinerari es un dels més bonics que hem fet mai amb esquís, al últim tros avancem per l’esquena del Grand Pinier, no gaire ample però suficient per anar còmode amb esquís, comencen a aixecar-se núvols que de tant en tant s’estripen als cims, dalt del cim hi fa una mica de vent i no convida a quedar s’hi gaire estona. Quin gran cim per esquís !!!
Els primers metres del descens la neu recent, tova i humida, encara es deixa treballar prou bé, però al perdre alçada es va fent més irregular i la crosta es trenca a cada gir, més avall la base està totalment podrida i sovint ens quedem clavats fins els genolls – o fins l’aixella, segons la caiguda...
Com ahir, el cansament baixant resulta realment dur, però l’humor no falta i arribem a L’Ecole satisfets per l’ascensió i trencats per l’esforç, avui han estat gairebé 1500 metres acumulats. De nou l’estesa al sol de la terrassa, amb les cerveses i desprès la dutxa.
Aquesta nit estem al complert, ha arribat una colla que van amb raquetes i sopem tots junts a la gran taula. També ha arribat la ajudanta d’en Serge, que fa les tasques de la cuina i ens ha preparat un ‘xili amb carn i mongetes’ picantet, d’aquells que no sembla que piquin, però que a mig plat ja ens fa suar, l’Eduard està amoïnat per el que pica al menjar-ho i per el que repicarà al final del processat.
El dilluns, si el temps i les cames aguanten, anem a la Tête des Pommetes, la punta més oriental de la carena dels Piniers, potser carenejarem fins un avant-cim del petit Pinier, de 3030 mts. En Serge ens ha indicat un pas en diagonal entre dos barres rocoses, que permet accedir a la vall del llac de Faravel sense sifonar gaire, sobre el terreny resulta complicat, doncs es molt dret i la crosta de la neu s’esllavissa, decidim posar-nos els esquís a l’esquena, guanyar alçada per el rastre d’un allau – on ens enfonsem menys – i desprès flanquejar al peu de la barrera superior, ens en sortim sense grans problemes, però ha resultat un pas molt lent i cansat. Entrats a la part inferior de la coma de Faravel, travessem el torrent per el ‘Pont de Fer’ que es un pont de roca natural, i que està totalment cobert per la neu, d’allà pugem sense problemes a la Tête des Pommetes, amb la seva fita de pedres, però decidim no continuar carena amunt, els núvols s’estan tancant i les cames demanen pau...
El descens el fem a estones sense veure prou el relleu, afegint més interès a la neu crosta inestable i les enfonsades en la neu molla, el retorn no el fem per el pas crític de la pujada, remuntem amb les pells fins un pas més amunt, que ens porta a tocar de la cabana de Palouel, per on varem passar ahir. De nou baixem per el dret bosc i arribem a L’Ecole esperant amb delit la cervesa que ens consola dels patiments.
La previsió de la meteo confirma que demà al migdia el temps s’embolica per el que queda de la setmana, amb aquesta informació decidim que demà marxarem cap a casa després d’esmorzar. Sempre sap greu no trobar la muntanya en el seu millor estat, però tot i les males condicions de la neu, tornarem encantats de l’activitat feta – i envejant la neu pols que hi han trobat altres !!!
La baixada el dimarts al matí, la fem per el camí d’estiu, ja no creiem que baixi cap esllavissada i sempre es més agradable que portar els esquís a l’esquena. No obstant, això també resulta problemàtic, la cobertura de neu ja es discontinua i cal travessar els grossos blocs d'alguns dels allaus caiguts, per acabar d’arreglar-ho la crosta no aguanta el nostre pes i acabem fent una infinitat de voltes maria, o carregant la creu a coll, en un terreny molt incòmode, sortosament al arribar a la plana del aparcament d’estiu, ja podem calçar els esquís còmodament i sense remar massa ens desplacem, comparativament, amb certa facilitat fins arribar al punt on la pista està neta i retrobar el cotxe.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Dormilleuses%2003%20a%2006%20abril%2009/index.html
o en aquesta drecera:
http://tinyurl.com/ce4y5l

Inici de Primavera a Sant Maurici i Amitges

2009-03-23T22:57:00.003+01:00

Amb les altes pressions i les recents temperatures altes, estàvem convençuts de gaudir d’una entrada primaveral magnifica; ja feia anys que no anava a Amitges i he convençut a en Broch i a en Castellsaguer per anar-hi a donar un volt. Malgrat el pont de Sant Josep, encara trobem lloc al refugi.
Sortim el dissabte de Sant Maurici a les deu tocades, això de matinar tant per arribar a temps de fer algun cim el dissabte, cada vegada ens pesa més… calcem els esquís tot deixar el Land Rover que ens ha pujat, neu primavera ben transformada, del estany de Ratera amunt ja veiem gent a dalt del Pic de Ratera, el nostre objectiu d’avui. Tot guanyant alçada anem descobrint que la neu està molt irregular i forma unes estranyes làmines inclinades, d’un dit de gruix, que no acaben de suportar el pas dels esquís, esperem que a la llaminera pala de dalt ja estigui millor… però les il•lusions no es fan realitat, el dia es esplèndid, una mica de vent fresc que molesta de tant en tant no ha deixat fondre gaire la crosta d’aquestes làmines, a la baixada ens resulta francament incòmoda, doncs s’encarrilen els esquís contínuament - paciència... no es pot tenir tot !!!. no obstant la resta de factors son tots positiu, o sigui que arribem al refugi d’Amitges ben cofois de la jornada. Tenim encara força temps per instal•lar-nos i relaxar-nos abans del sopar, aquesta esplèndida balconada sobre la vall alimenta l’esperit tan sols de mirar al voltant. Malgrat estar totalment ple, en Valentí ens comenta que es el màxim d’aquesta temporada, no tenim en cap moment la sensació de ‘massa ple’ i el servei es excel•lent. Es nota el ‘savoir faire’ del titular i els seus ajudants.
El diumenge som els primers de sortir, probablement la majoria dels que hem dormit al refugi ja marxen avall, acabats els dies del pont de Sant Josep, molts d’ells son de Madrid. Baixem esquiant fins la clotada de la Coma del Abeller, amb neu molt dura, però gens semblant a la d’ahir, en aquest costat es neu primavera totalment transformada, es puja molt bé amb les ganivetes, tornem a tenir vent i força fresc, ens aniria bé que afluixés per estovar una mica la neu a la baixada. A la coma superior ens posem els esquís a l’esquena i grampons als peus, per remuntar fins dalt de la bretxa que obre l’accés a la vall de Cabanes i la pala superior del Bassiero, tot creuar aquest pas el vent ja no molesta tant, tornem a calçar els esquís i arribem al cim del Bassiero, avui la temperatura es més baixa que ahir, o potser es perquè es força aviat, el cas es que la neu no s’estova. Gaudim novament del net panorama i dediquem uns minuts a fer l’acostuma’t repàs geogràfic identificant – o intentant-ho – els cims que veiem, unes fotos i baixem fins a tocar de la bretxa per menjar una mica en aquest recer. Després refem el camí, de tornada, i ens calcem els esquís a una mica de plataforma al peu de les parets de granit que tanquen la Coma del Abeller. Neu dura, dura, dura !!! però amb bona adherència, de tant en tant ens aturem per refer les cames de tanta vibració, fins que no entrem al fons de la vall, a tocar del llac de Ratera, no comencem a trobar la neu una mica estovada per el sol, que ens permet acabar el descens fins Sant Maurici amb una mica de relaxament muscular. A les 12:30 som a la parada dels Land Rover, n’hi ha una parell que han descarregat turistes, i a les 13:00 ja sortim avall. A Espot celebrem l’èxit dinant a can Joquim...
Malgrat que les condicions de la neu no han estat tan bones com esperàvem, estem ben satisfets.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Amitges%20210309/index.html

Volta a Vallter

2009-03-13T21:27:00.004+01:00

Una escapada de dijous ens porta a Vallter. La neu ha baixat considerablement, en pocs dies d’alta temperatura (isoterma 0º C a 2500 mts) fins i tot de nit i matinada, ha fet desaparèixer molta blancor del paisatge, ja sembla que estesi’m a mitjans d’abril.
Decidim fer una volta al cercle de la vall: Portella de Mantet, Pic de la Dona, coll de la Geganta, cercle superior de Bassibers, Pic de Bassibers, Pic de Bastiments i retorn al aparcament de les pistes.
Arribant a la Portella ja ens refresca un ventet força emprenyador, però no massa fred, que ens acompanyarà fins a migdia. Una mica mes amunt, i força abans d’arribar al Pic de la Dona, la carena no té gairebé neu – esquís a l’esquena – però podem calçar-los de nou al cap de 20 minuts. Tota aquesta ample carena està força despullada de neu, però encara es pot resseguir enllaçant les clapes que hi queden, el fort vent de dies enrere ha deixat al descobert les plaques de regel mes antigues i també moltes de les típiques onades amb cresta que cal vigilar per no deixar les dents per terra.
Al entrar a la coma superior de Bassibers, veiem una placa de vent despresa al mig de la pala del Bassibers, no es gaire gruixuda i encara es veu clarament retallat el trencament de dalt. Pugem alternant neu primavera i algunes clapes dures, del cim seguim la carena cap al Bastiments, primer amb esquís als peus i desprès amb grampons fins dalt del Bastiments. El descens el fem primer per la pala que baixa al coll de la Marrana, i desprès entrant a l’esquerra per una dreta pala que mena directament a les fonts del Ter i a la part de dalt de les pistes de Vallter, on retrobem la neu primavera trepitjada i sense canvis sorpresa.
En tot el recorregut hem trobat molts canvis de tipus de neu, reconades obagues amb neu pols molt compactada, crosta emprenyadora on el regel no ha consolidat del tot la capa, plaques ben gelades i primavera molt pesada…
Desnivell acumulat, 1120 mts, en una bonica volta sota un solet que ens ha torrat les arrugues de la cara, i ben contents cap a casa.
Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Alt%20Ter%20120309/index.html

Circuit amb esquís per la serra d'Ensija

2009-03-09T11:41:00.003+01:00

El primer dia sense les fortes ventades d’aquesta setmana era el diumenge 8 de març, i amb en Miquel i l’Eduard hem pensat que seria una bona ocasió per anar a la serra d’Ensija, abans que les temperatures malmetin la bona i poc usual innivació que tenim al pre-pirineu. Aprofitem descaradament la informació i comentaris de la ‘piulada’ d’en Jaume i companys del 14 de febrer (http://cegesqui.blogspot.com/2009_02_01_archive.html) i decidim invertir el sentit del recorregut, de la Pleta de la Vila pugem per el camí clàssic del refugi i anem directament al Cap de la Gallina Pelada, baixem al refugi i remuntem cap a la Creu de Ferro, per baixar per el torrent de Llobateres i retornar a la carretera que mena novament al punt de sortida.
La temperatura a la pujada ens fa creure que la neu estarà en molt bones condicions per baixar, doncs al bosc obac està compactada i sense crosta, sortint del bosc, el sol ens transporta ja a una temperatura de primavera que permet circular en camisa… atmosfera neta i clara, lleugera brisa suficient per no passar calor, el camí està molt marcat per esquís, raquetes i botes, però s’avança molt bé, gracies a que està totalment compactat. Al refugi hi ha gent que ha pujat trineus de plàstic per jugar – no he entès mai aquest delit per fer-se mal de la manera més imbecil.
Des de la Gallina Pelada el panorama es magnífic, la carena té molta neu i bones cornises sobre la vall de Peguera, els rasos també tenen força neu. Ens entretenim repassant o intentant endevinar la toponímia dels cims, en Miquel ha retrobat aquí alguns antics amics – curiosament alguns l'identifiquen com ' ah, sí, ets aquell que fa vi a casa!!!, i es que la publicitat està basada en destacar per fets diferencials….
Alguns d’ells decideixen venir amb nosaltres al circuit que volem fer. La baixada del al Cap de la Gallina Pelada fins al refugi està decorada per moltes ‘crestes d’onades sòlides’, resultat de les fortes ventades, es divertit combinar el girs evitant-les i aprofitant les superfícies més regulars. El refugi està guardat i hi veiem una vintena de persones que hi han arribat amb diferents objectius…
Reposem les pells i marxem cap a la Creu de Ferro, a dins de la coma el sol ens escaldufa de valent, dalt de l’ample carena ja comença a faltar la neu, de la Creu caminem uns 50 metres per calçar els esquís a la neu, i comencen la baixada cap a Llobateres, neu primavera a la part alta, al entrar al torrent tenim neu molla a la dreta (sentit del descens) i neu pols humida a la esquerra, o sigui que ens anem combinant el descens entre un costat i l’altre per aquest estret, bonic i divertit tobogan que forma el torrent – decididament, quan hi varen ser en Jaume i la seva colla al febrer, la neu era molt millor, avui hi fem una suada consistent però ens hi hem divertit molt.
Arribats a la carretera (totalment coberta amb gairebé 50 cms de neu) toca remar per remuntar un lleuger desnivell i baixar a la Pleta de la Vila, en aquest curt tros de carretera hi trobem 6 vehicles tot-terreny encallats mentre jugaven a ‘rally de neu’, es una demostració d’alló que diu en Broch, - la capacitat cerebral acostuma a ser inversament proporcional a la potencia del motor del cotxe -.
Resumint, una esplèndida jornada a Ensija amb molta neu, encara que una mica massa de calor.
Potser ja no tindrem un altre oportunitat pe trobar-ho en aquestes condicions.

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Ensija%20080309/index.html

Turisme d'esquí a Val d'Aosta

2009-03-02T17:20:00.004+01:00

Ja fa temps que tenia ganes de fer un tast de les estacions d’esquí a la Vall d’Aosta, sobre tot desprès de les 2 estades d’estiu amb el campament del CEC (Valseveranche i Vallpelline) , quan vaig tenir la possibilitat de visitar alguns d’aquests recons valdostans.

I aquest febrer ens hem decidit a fer una estada d’una setmana a Courmayeur, per anar fent escapades diàries a les principals estacions d’esquí més o menys properes…

La única setmana possible era la de més moviment per les vacances de Carnaval a França (del 21 al 28), amb l’amenaça dels grans conflictes de tràfic als accessos a les estacions dels Alps, dels que en tenim algun mal record. Per aquesta raó dubtàvem entre anar fins Chamonix per Grenoble, Albertville i Megeve, o voltar per Chambery i Annecy, ja en ruta, al apropar-nos a Valence sentim per la radio que l’eix Lyon – Chambery i el Lyon – Ginebra estan amb grans retencions, o sigui que decidim jugar la carta de Grenoble-Albertville doncs sembla que no hi han problemes mes que en els accessos entre Albertville i Moutiers – que ja no ens afectaran…

La ruleta ens afavoreix i tan sols trobem una mica de congestió al perifèric de Grenoble, això ens permet fer tot el recorregut en unes 9 hores, amb parades incloses. Fa un temps esplèndid i la vall d’Arly presenta un aspecte fantàstic, amb molt bona innivació, que també es evident al arribar a Megeve i veure el Mont Blanc amb força més neu que quan varem ser aquí al gener.

Fem estada al Hotel des Glaciers de Dolonne, veïnat de Courmayeur, a la ribera oposada del riu. Es un hotelet familiar amb 16 habitacions i de tracte molt agradable, cuina casolana italiana amb bones mans. Cambra amb wàter i dutxa, acollidora i neta, però petita. Preu mitja pensió en ocupació de cambra doble, 71 € * cap. Es un antic edifici propietat de la família, que varen refer convertint-ho en hotel, es més agradable de dins que de fora. Han tingut el gran encert de conservar una pila d’eines camperoles tradicionals, articles i documents familiars, articles militars, i material de muntanya antic, amb tot això han decorat la casa i han muntat un petit i molt interessant museu privat que afegeix atractiu a l’estada. Els carrers de Dolonne encara son estrets i la majoria de cases han conservat el caràcter tradicional, malgrat les restauracions, resulta un bon contrast amb el nucli eminentment turístic de Courmayeur, que està a uns 8 minuts caminant.

Hem repartit la setmana esquiant (forfet Val d’Aosta 6 dies 205 €) a les estacions següents :

Courmayeur – situades a la carena sobre la Val Veny, amb una espectacular vista directa a la cara de Peuterey del Mont Blanc, i fins les Jorasses, en direcció a Val Ferret. No es una estació gaire gran, però les seves pistes son totes molt atractives de traçat i fort desnivell.

La Thuille – La Rosière (Espai Sant Bernardo) – es una suma de les pistes a tots dos costats del coll del Petit San Bernat, amb pistes molt variades i atractives, i excel·lents vistes cap al Mont Blanc i cap a la Haute Maurienne.

Cervinia – Valtournache – presidides per d’impressionant Cervino i amb la possibilitat de passar a Zermatt (extensió del forfet). Les pistes son atractives i amb gran desnivell.

Espai Monte Rosa – Gressonay – Alessia – Champoluc – les 3 valls italianes que baixen del Mont Rosa. Aquí també es poden enllaçar les 3 valls (si no fa massa vent, com va ser el nostre cas), el terreny es molt trencat, però les pistes l’aprofiten perfectament i combinen el gran desnivell, amb els diferent cims del Mont Rosa presidint l’escenari.

En fem un balanç molt positiu d’aquests dies de turisme esquiador a Val d’Aosta, malgrat la necessitat de desplaçar-nos en cotxe a cada estació diferent.

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/EP%20Aosta%200209/index.html

Bona neu al Solsonès

2009-02-16T12:03:00.003+01:00

Considerant la potencial inestabilitat de la neu recent a tot el Pirineu, amb l'Eduard hem decidit donar una ullada a la cara Nord del massís de Port de Compte, que desconeixíem absolutament.

L'estació d'esquí nòrdic de Tuixén (Refugi del Arp) ofereix un accés bonic i fàcil a la carena de la Tossa Pelada i el Pedró dels Quatre Batlles, que aquesta temporada gaudeix d'una innivació poc vista.
Del mateix aparcament de la estació pugem per un ample tallafocs que porta per l'ample carena, entre les diferents pistes nòrdiques. Es un bosc molt agradable i que fins i tot permet sovint esquiar entre els avets; quan s'acaba el tallafocs hi han marques grogues als troncs, del sender que porta fins a la Tossa Pelada, deixant a l'esquerra la diagonal que accedeix a l'Estivella (remuntadors de Port de Compte), dins del bosc la neu pols no l'ha espatllat el vent i fa goig obrir traça, fins i tot de pujada. Quan el bosc s'acaba ja trobem tan sols les plaques de neu vella i dura, que el vent ha deixat ben polides. Com a tots els miradors del pre-pirineu, el panorama es espectacular en qualsevol direcció, avui es veu des del Mont Perdut fins al Puigmal, i sobre les planes del Berguedà, Solsonès i Lleida hi ha un mar de núvols que comença ja des de la vall de Lord i Solsona. Llàstima que el ventet fred no convida a seure i reposar gaire en aquest mirador.
Baixem en direcció a la capçalera de la vall de l'Estivella, creuant una de les pistes d'esquí, per arribar de nou a la part més alta de les pistes nòrdiques de Tuixén, i des d'aquell punt baixem entre els avets seguint aproximadament l'itinerari de pujada, però apartant-nos de les nombroses traces de pujada.
Ha resultat una matinal bonica i entretinguda, amb menys de 600 mts de desnivell acumulats.

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Tuixent%20150209/index.html

Esquí de pista a l'ombra del Mont Blanc

2009-01-21T23:13:00.003+01:00

Un cap de setmana ‘allargat’ fent esquí de pista a Megeve, ens permet contemplar un aspecte de la vall de Chamonix una mica estrany, per sota dels 2000 metres la innivació es normal, amb un bon gruix esquiable, mentre que mes amunt dels 2000 els cims i parets tenen un aspecte negrós i despullat, resultat de fortes ventades.
Megeve es una estació que amaga moltes possibilitats per l’esquí de pista, doncs des de la carretera sembla una mica limitada, però els enllaços amb les valletes del voltant ofereixen un variat terreny amb grans pales i també moltes pistes de bosc, ideals per quan fa mal temps. Curiosament, el preu dels forfets es molt més econòmic que els de les petites estacions del Pirineu espanyol i andorrà, i l’espai esquiable es també molt més extens.
El dissabte 17 s’aixeca un dia amb el cel gris, però aviat el sol supera les bromes i podem gaudir del impressionant paisatge, amb les parets que tanquen la vall de Chamonix i el rei Mont Blanc presidint l’espectacle amb un núvol que l’hi fa de boina (i anuncia el mal temps que arriba. L’ultima nevada es de Cap d’Any, o sigui que la qualitat de la neu no es extraordinària, però les pistes ben treballades fan que es conservi un gruix de neu rascada força agradable, encara que ja hi van sortint plaques on comença es faltar gruix. Aprofitem el bon temps i recorrem detalladament la part sud del espai Saint Gervais-Megeve, que ens deixa ben satisfets.
El diumenge ja es fa evident que el sol estarà absent, al voltant de les 11 comença a nevar fort i comencem a fer cada baixada amb neu nova, dins d’aquests boscos es suporta bé el mal temps, tan sols a les carenes es molt molest. Avui som a la part nord de l’estació, que es una mica més petit, però amb uns boscos preciosos que ens ofereixen neu pols nova a cada baixada, a mida que avança el dia el temps es mes dolent, dinem a la sala de picnic i desprès de fer un parell mes de baixades, decidim que ja en tenim prou, ho hem passat molt bé, gràcies a la neu pols en renovació constant.
La previsió meteo anuncia que demà pujarà la temperatura, 0º a 1600 metres, això son males notícies, ja no tenim edat per esquiar plovent. Quan ens llevem dilluns es evident que la situació està fatal, hem de decidir si marxem cap a casa doncs demà tan sols comptàvem amb esquiar mig dia. Una nova consulta a la predicció meteo ens diu que a la nit tornaran a baixar les temperatures i això ens fa decidir quedar-nos fins demà, però avui anem a fer un volt per Chamonix, l’Eduard fa uns 30 anys que no hi ha estat!!!
Al vespre no tenim gens clar que demà esquiem, fa una pluja realment forta.
El dimarts al matí comprovem satisfets que l’aposta ha estat encertada, al carrer hi ha gairebé un pam de neu nova i el cel no està del tot tapat, o sigui que enllestim l’equipatge, que ens deixen guardar a l’habitació del hotel, i marxem a esquiar, tan despresa que encara no deixen pujar el públic amb el telecabina, sentim les explosions que fan despenjar les sobrecarregues de neu en llocs de risc, al cap d’uns 15 minuts ja ens deixen pujar i entre sol i núvols ens fem pols (literalment) estripant la neu caiguda aquesta nit a sobre la capa caiguda al damunt de la humida d’ahir, el joc entre el sol, els núvols i el bosc es conserva atractiu fins les 12:30, llavors entra la nuvolada i reprèn el mal temps – cap problema, el nostre forfet acaba a les 13:00, o sigui que dinem de nou a la sala de picnic i fem l’ultima baixada fins el cotxe. Satisfets per aquest comiat amb neu nova, tornem al hotel, recollim els trastos i cap a casa, on arribem a les 11 de la nit.

Dades:
Alex Alom, Eduard Lluís, Teia i Ricard

Hotel Le Caprice des Neiges ** a Combloux, preu ½ pensió en habitació doble 61 € per persona, agradable servei, bona cuina i bon esmorzar.
Forfet 1 dia Megeve 26.5 €, > 60 anys 24 €, i son uns 400 kms de pistes

Amb esquís per l'alta vall del Ter i Freser

2009-01-15T11:06:00.004+01:00

Desprès de la bona experiència del dijous passat al Taga, tenim febre per aprofitar qualsevol altre possibilitat propera, ara que tenim bona innivació al Ripollès. El diumenge 11 i dilluns 12 la meteo es presenta immillorable i reservem lloc per dormir al alberg de Núria. Sortim de Vallter, sota del refugi, amb bon sol i fred, hi ha molta gent i es veuen traces de pujada per arreu. Al coll de la Marrana gairebé cal fer cua per arribar-hi, al Bastiments ja hi ha moltes traces de baixada, tot i que son les 10:30.
L’entorn es veu fantàstic, no es d’estranyar que hi hagi tanta gent que en gaudeixi amb raquetes, esquís, a peu....
Entrem a la coma del Freser i pugem cap a Tirapits, la qualitat de la neu fa que en gaudim fins i tot pujant, obrir traça també es un plaer. La carena fronterera permet regalar la vista amb el fantàstic panorama, totes les valls i cims llueixen un mantell de neu que ja no recordàvem.
Al Noucreus la vall cap a Núria ens convida a una baixada que deixa traces semblants a pinzellades sobre la neu, malgrat que les cames trontollen, arribem a Núria totalment eufòrics. Desnivell acumulat del dia 977 metres, horari 4 h 30 min.
L’endemà sortim del alberg en direcció a Font Negra, aquí no hi ha tant de gruix de neu, però es progressa sense problemes i accedim al coll dels Torreneules, estrenem la baixada fins la fondalada de la Coma de Vaca amb uns 20 cmts. de neu pols, sobre base dura, de nou estem vivint una neu de somni. La remuntada cap al coll de Tirapits es fa una mica llarga, però la neu continua en magnífiques condicions i el descens següent a la coma de Freser torna a ser magnífic, arribats de nou al coll de la Marrana veiem que les traces d’ahir al Bastiments i al Gra de Fajol han deixat les pales com si fos una pista comercial, s’hi varen moure centenars de persones.
El descens fins al cotxe el fem intentant evitar al màxim les traces i encara anem trobant espais petits amb neu verge.
Arribats al cotxe ens felicitem per aquesta nova ocasió que hem tingut de gaudir d’una qualitat i quantitat de neu que ja no creiem possible tan a prop de Barcelona. Desnivell acumulat del dia 1250 mts, horari 6h 30 min.

Erem en Manel Broch, l’Eduard Lluís i jo.

Aquí teniu un muntage audiovisual:

i aquí podeu accedir al álbum de les fotos:
http://godia.arvixe.com/EM%20Entre%20Vallter%20i%20Nuria%2011%20i%2012%20gener%2009/index.html

Taga i Serra Cavallera amb esquìs

2009-01-09T16:36:00.006+01:00

Els Reis ens han portat neu pols i no hem volgut esperar el cap de setmana per gaudir-ne.
Es dijous i per avui hi ha una finestra matinal de bon temps, o sigui que ens hem presentat a la vall de Pardines, la pista encimentada que puja fins una mica més amunt de Santa Magdalena està oberta, doncs a les masies hi ha bestiar tot l'any i als habitants els cal tenir mobilitat. Poc desprès de passar el torrent a sota del càmping, ja ens cal posar cadenes, la rampa es massa forta encara i queda neu i glaç a la pista. Desprès pugem sense problemes fins la última masia, hi ha un bon tou de neu, a les 9:30 estem a -10ºC al sol, gens de vent i un solet que alegra la vida. Sortim amb els esquís als peus des del mateix cotxe, obrint traça amb uns 20 cms de neu pols molt llaminera. Encara s'endevinen les traces del dia 31 d'en Pito i Cia. que seguim sense complexes. Tot i l'entrebanc dels filferrats de pastor elèctric, es una joia obrir traça i gaudir d'aquest entorn que ara recorda més els Alps que el Pirineu.
Des del cim del Taga ens atrau el perfil de la punta mes propera de la Serra Cavallera, amb una petita fita de pedres (no sabem si te nom), té la inclinació justa per baixar sense que calgui controlar massa la velocitat i decidim baixar del Taga cap al coll que ens en separa, en aquest primer descens ja tenim el problema clàssic quan la neu està llaminera - les cames i els esbufecs acaben la corda abans que la il•lusió... està fantàstica i la eufòria ens domina. Arribats al coll tornem a calçar les pells i remuntem fins la punta citada (uns 30 minuts), tenim davant mateix el Puig Estela, però la carena no es gaire atractiva per seguir amb esquís, o sigui que seguim el propòsit fet des del Taga i aquí ja farem la baixada directa fins el cotxe, ens encarem amb la pala que havíem 'descobert' i realment està per llepar-s'hi els esquís !!!
Desprès de la pala superior, amb pins dispersos, encadenem per els lloms de pastures y anem cercant el pas entre els marges, amb alguna enganxada als cables de pastor elèctric del estiu i alguna enfonsada dins d'un canalot amb aigua...
Arribem al cotxe amb les cames ben toves i una pujada d’eufòria que ens agradaria poder repetir molt més sovint.
Ha estat un molt bon regal de Reis !!!

Podeu veure les fotos aquí:
http://godia.arvixe.com/EM%20Taga%20i%20Serra%20Cavallera%20amb%20esquis%2008012009/index.html

i un audiovisual a YouTube

Valle de Ansó, 28 desembre de 2008

2008-12-29T21:06:00.006+01:00

No es cap ‘Innocentada’

Vall de Ansó, 28 de desembre del 2008

Malgrat la pèssima previsió de temps, decidim anar a Zuriza per passar-hi del 27 al 30 i acabar l’any que tant promet amb aquesta excel•lent innivació…

Sortim de casa el 27 al matí i plou a pleret fins que parem a dinar a Puente de la Reina, però desprès del cafè llueix un sol esplèndid i els núvols es van fonent, arribem a Zuriza ja amb el cel net, creuem els dits, toquem fusta, etc.
El 28 llueix una estelada que convida a sortir amunt a tota velocitat, la pista fins al refugi de Linza està ben oberta, però amb neu, cal conduir carinyosament. Ja clareja mentre ens calcem els esquís i comencem a pujar cap al coll de Linza, neu abundant malgrat que al costat soleiat ja s’hi veu alguna discontinuïtat, a les obagues i fondalades hi ha un bon paquet de neu.
Anirem cap a el Petrechema i mirarem de baixar per les Foyas del Ingeniero. Cap al sud ja comencen a acostar-se nuvolades, però al nord continua clar, aquesta progressió avançarà amb el rellotge i al coll de Linza ja tenim núvols que el vent estripa als cims, la vista encara es bona i tan sols emprenya el vent, girem cap al Petrechema i al anar guanyant alçada el vent augmenta de força, arribats al collet que dona accés al cim i al coll de Petrechema, ens amaguem a un clot per fer una mossegada i decidim que no serà prou agradable pujar al cim amb aquest vent i anem en diagonal per accedir a la baixada cap a les Foyas del Ingeniero, la neu està molt variable i sembla un catàleg de diferents qualitats, menys primavera...
Es un descens molt bonic i variat, amb la quantitat de neu acumulada gairebé no cal remuntar cap dels clots de les ‘foyas’, doncs permet mantenir l’alçada amb drets flanquejos diagonals, una dreta canal mena a la fondalada ja mes planera i al bosc de faigs, que també fa molt de goig amb tanta neu, trobem després la pista de fons i arribem de nou al cotxe (al refugi) a les 5 hores de la sortida.
Llàstima d’aquesta punyeta de vent, però per un 28 de desembre no ens podem queixar.
L’endemà 29 la meteorologia compleix les previsions, totalment tapat, visibilitat escassa i neu molt humida. Cap a casa !!!

Nota: Al Càmping de Zuriza hi ha habitacions amb llits i també dormitori col•lectiu, el menjar es casolà, bo i abundant, els caps de setmana generalment tenen obert (al hivern), es una bona alternativa al refugi de Linza. Per qui busqui una mica més de confort que un refugi a peu de cotxe.
Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Zuriza%201208/index.html

Les que porten GP al nom del arxiu, son fetes per en Gonzalo Penon.

Bhutan, Sikkim i País Gurkha - octubre 2008

2008-12-22T14:59:00.006+01:00

L’objectiu principal del viatge era Bhutan, per l’atractiu de la seva cultura budista suposadament poc o gens deformada per la occidental, i com a complement varem decidir afegir-hi també la visita al regne de Sikkim i les valls del riu Teesta (la terra dels Ghorka), doncs la proximitat ho feia adient. El resultat ha estat totalment positiu, Bhutan es realment una de les joies del Himàlaia, i malgrat que les comunicacions actuals estan influint també sobre la seva cultura, encara es un gran plaer visitar-lo. Les comoditats son molt adequades i el servei també, fins i tot per aquell turisme que es una mica primmirat.

També ha resultat molt interessant la extensió al territori que queda entre el Nepal i el Bhutan, que ara pertany a la India. Permet tenir una visió de conjunt sobre aquestes àrees enfilades al Himàlaia, que tenen molt en comú, de paisatge, cultura, economia i història....

Podeu accedir a les fotos aquí:

http://godia.arvixe.com/Bhutan,%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land/Llista%20Buthan%20Sikkim%20Gorkhaland.htm

o en aquesta drecera

http://tinyurl.com/7kk4b2

i aquí hi ha una crónica de com va anar:

http://godia.arvixe.com/Bhutan,%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land/Bhutan%20Sikkim%20i%20Gorkha%20Land.htm

o en aquesta drecera
http://tinyurl.com/9z7jhq

i aquí hi ha un curt video

Campament del CEC als Alps Julians - del 2 al 16 d'agost 2008

2008-08-22T12:20:00.014+02:00

Un any més – i ja en son 49 – la secció de Càmping del CEC ha organitzat el seu campament de muntanya, que en els últims anys es fa simultàniament al Pirineu i als Alps. Aquesta original activitat del club resulta en una gratificant experiència d’interacció social i humana, en la que després de les intenses tasques de recerca i organitzatives de la junta durant tot l’any, al arribar les dates finals, gairebé tots els participants col·laboren equitativament en les tasques de càrrega i descarrega del material, muntatge i desmuntatge de les instal·lacions, i ajuda compartida a la cuina.

Aquesta vegada, al Pirineu s’ha fet al Càmping Bordes de Graus, a la Ribera de Cardós, i per el dels Alps hem anat a Eslovènia, al cor dels Alps Julians – al Càmping Bled, situat en un privilegiat entorn a la ribera del llac que porta el mateix nom. En aquest llunyà indret érem unes 210 persones (socis), la xifra ja indica l’èxit de la convocatòria.

Aquest any s’ha contractat una gran carpa amb taules i bancs, substituint la improvisació amb tendals i material particular que cada any ens feia sorrer si plovia o bufava gaire vent. Ha resultat un aixopluc ideal per la pluja, malgrat que l’aigua circulava per terra i les botes de goma eren un element valuós, però també hem detectat que els bancs (sense respatller) son incòmodes per allargar la tertúlia de sobretaula i no es fàcil flexibilitzar l’agrupació de persones, segons cada moment. Potser caldria provar com funciona si es contracten cadires, en lloc de bancs. La cuina també ha tingut aquest any una pràctica i robusta carpa llogada, que supera àmpliament les mancances de la vella instal·lació que s’havia anat deteriorat amb els anys. Crec que serà positiu contractar aquest tipus d’instal·lació a cada destinació futura, doncs les avantatges superen els inconvenients.

Entre nosaltres comentàvem que les normatives actuals sobre les activitats a la muntanya, han tancat definitivament la porta a les acampades ‘clàssiques’ d’alta muntanya. Ja no està permès enlloc !!! Jo encara vaig tenir la sort de poder participar en un o dos dels últims que es varen fer en entorns ‘salvatges’ de muntanya, on tot es muntava sobre un terreny no equipat i sovint no gaire proper al accés amb vehicles de motor. Enyoro realment aquelles condicions una mica més dures. Encara que potser estic condicionat per les que havia viscut d’adolescent amb els meus pares, i que en condicions encara més primàries tinc molt idealitzades, tenda de cotó fabricada a casa (tallada per el pare i cosida per la mare), sense terra, dipòsits de lona per l’aigua (no existia el plàstic), foc de llenya sempre, rentar-se amb aigua freda sempre, les goteres a la tenda quan plovia, les regateres cavades amb l’aixada al voltant de la tenda per evitar que l’aigua hi entrés a dins, la màrfega omplerta amb palla o fenàs com a matalàs, cada 2 o 3 dies anar a comprar menjar al poble o a la masia propera, etc... i gaudint-ne immensament !!!

No obstant, això no m’impedeix gaudir també de les condicions actuals de comoditat, podem transportar molts elements que fan la vida fàcil, llitera, taula, cadires, roba de recanvi... i fins i tot l’ordinador per anar complint amb les exigències del teletreball (encara que això generava força broma). També la cuina que ens alimenta ara està equipada amb instruments professionals de gran nivell, que faciliten la feina dels 2 brillants cuiners que en tenen cura i dels ajudants de torn – que som nosaltres quan ens toca.

La situació del campament quedava una mica allunyada de les bases de sortida per fer els cims, aproximadament una hora de cotxe, però molts de nosaltres hem pogut forçar una mica el funcionament de les cames i fer sortides d’anada i tornada en un sol dia, pujant alguns dels cims més característics. En realitat la trencada orografia dels Alps Julians fa més aprofitables els itineraris de travessa, entre diferents refugis, que no pas les sortides amb anada i tornada d’un dia. També les sortides en bici des del càmping han estat un gran plaer, doncs permetien conèixer recons de les valls que no son evidents des de la carretera principal.

A la meva pàgina web ( www.rgodia.cat - cliqueu al requadre Vacances) hi podeu veure un llistat dels àlbums de fotos d’aquestes sortides i d’altres aspectes de les activitats generades per el nostre grup d’emigrants voluntaris temporals....

Un altre dels aspectes atractius del campament, es que hi ha una gran diversitat d’interessos i sempre hi ha algú que planeja alguna activitat atractiva, sigui muntanyenca, turística, cultural, per infants, etc .... En la reunió general que varem fer la segona setmana, entre d’altres temes, va sortir de nou l’objectiu de cobrir el forat deixat per el cessament (per limitacions legals de responsabilitat) de les antigues sortides amb vocal, potser caldria trobar algun procediment obert per intercanviar projectes o intencions de sortides, deixant molt clar que son activitats sota la responsabilitat individual de cada assistent. Però davant de la legalitat, probablement caldria firmar cada vegada una declaració renunciant a qualsevol reclamació – i això sona fatal !!!

Per evitar que aquest text soni com una elegia evangèlica, crec interessant afegir-hi la meva crítica al comportament d’alguns dels participants al campament, doncs crec que hi ha un factor que mereix atenció:

S’ha institucionalitzat una ‘costum’, ja heretada de quan el nombre de participants era petit i el campament es feia en llocs aïllats, per la que el dia que fa cuina el jovent, de bon matí fan un gran terrabastall de ‘cassolada` per despertar a tothom. Crec sincerament que avui la descripció exacta es ‘bretolada’, i si no molestessin mes que al nostre grup també ho seria – doncs hi han infants als que es desperta amb un bon ensurt, molt allunyat del bon humor necessari – però per agreujar-ho, ja fa anys que el campament es fa en llocs públics, on estem voltats de gent que no en té cap culpa de la nostra presència i peculiars costums. Sofreixo vergonya aliena quan els sento el comentari en diferents idiomes: Espanyols tenien que ser !!! o variants molt menys educades.

Addicionalment, el soroll nocturn dins dels horaris de silenci també es repeteix cada vegada amb més freqüència, resultant amb emprenyades o en resignació.

En aquestes situacions, si no ho sabem resoldre, per dignitat, hauríem d’amagar l’emblema del CEC i la nostra nacionalitat.

Sobre aquest tema he sentit sovint el comentari de que el jovent necessita llibertat, o no voldrà anar al campament. No fotem !! Això es creure que la intel·ligència i la dignitat del jovent es molt limitada, i els pares haurien de ser-ne conscients de que no es així, la seva capacitat d’inventiva trobarà fàcilment altres camins per fer broma intel·ligent, i si s’escau prendre el pèl als adults per camins de bon humor, però els correspon als pares (no al CEC) fer-los entendre quins son els límits de la convivència i la llibertat. Estem en una pendent avall i cal evitar que aquest tipus de comportament augmenti.

Tornem a temes positius...

Vaig ser a Eslovènia el 1997, fent una bonica travessa, de refugi en refugi, amb en Xavier Gregori, Manel Broch i J. Mª Mérida, la impressió ja va ser molt bona, encara que l’aspecte de les cases i els equipaments encara era una mica ‘gris’ – herència de la seva encara recent pertinència a Iugoslàvia. Ara, addicionalment a la meravella de la seva geografia espectacular, Eslovènia també m’ha impressionat especialment per l’aspecte molt cuidat de les cases, per el seu equilibri de població i paisatge (com a mínim en aquestes valls dels Alps Julians), i per la consciència dels seus habitants – de viure en una petita joia, d’estimar la seva cultura i el seu país. Parlant amb alguns ciclistes i muntanyencs del païs que varem trobar, quan els vaig comentar les meves impressions dels pocs dies que hi érem, ens varen dir “En general als eslovens ens agrada molt viatjar i conèixer mon, però al tornar a casa es quan ens sentim més feliços i satisfets del que estem construint des de la nostra independència” N’hauriem d’aprendre molt !!!.

També hem pogut palpar la gran afició que tenen els eslovens per la muntanya, per arreu hi trobes famílies que fan excursions de tot nivell, no es casualitat que tinguin una extensa xarxa de refugis molt ben equipats i guardats gairebé tot l’any, on no hi falta el menjar i beure a preus raonables. Per quantificar-ho de manera entenedora, jo diria que la afició que hi ha per el futbol a casa nostra, aquí la tenen per les activitats de muntanya, però com a practicants – no com a televidents !!!

I ara, després de tornar a casa, m’agradaria poder tenir el mateix sentiment que ens varen comentar els amics eslovens que he citat. Però el que aquí veig, llegeixo i escolto no hi té res a veure....

Mont-Roig, Alt Pallars, 12 i 13 de juliol 2008

2008-07-16T09:27:00.004+02:00

Podeu veure les fotos a:

http://godia.arvixe.com/ME%20Mont-Roig%2012_13%200708/index.html

Ja feia massa temps que no sortia de muntanya i malgrat la previsió de mal temps per desprès del migdia, en Miquel Surinyach i jo ens hem animat a sortir a pasturar.

La seva proposta es que el dissabte pugem per la vall de Comamala – mes amunt d’Alós d’Isil – per fer el Mont-Roig (si el temps ens deixa) i baixar a dormir al refugi Enric Pujol al estany de la Gallina. El diumenge voldríem passar a la vall francesa i retornar al Pallars per el Portanac dels Mulats.

Hem dormit a Esterri d'Aneu (Hostal Vall d'Aneu, 45 € MP) i al llevar-nos veiem que ha plogut i les bromes estan enganxades a les carenes. Es el que deia la previsió meteo i confiem en que no plogui fins al migdia.

Aparquem el cotxe a la carretera asfaltada, prop de la palanca de Pinè, on comença el camí que puja per Comamala. La pujada es dreta i es guanya alçada a bon ritme, l’herbei està mullat i aviat anem amb les cames i botes ben molles. Malgrat la grisor de la nuvolada, la vall es veu esplèndida de verdor i flors, aquest estiu encara no hi ha picat massa el sol calent i les temperatures altes. A la poca estona de caminar ja veig que l’he c..at agafant les botes Boreal rígides, paro i em poso una bona protecció als talons, que ja treuen fum.

A la part alta de la vall els núvols ja no ens deixen orientar-nos gaire bé, provo d’engegar el GPS i l’OziExplorer al PDA però avui fa vaga, no l’hi dona la gana de transmetre les coordenades al mapa. Recorrem a la tècnica original per olfacte, mapa, brúixola i altímetre, escollim un pas a la carena on s’hi arriba per una dreta canal. A dalt fem treballar de nou l’olfacte i trobem un sender desdibuixat que ens permet baixar una mica a la vall on volíem entrar, ara ja ens envolta el núvol i comença a ploure, toca posar-se la capelina i cercar el sender GR que porta al Coll Curiós, sembla que l’olfacte continua funcionant i no tardem en ser al coll, la satisfacció ens cega i baixem estúpidament cap al llac Curiós, allà un cartell ens indica la baixada al estany de la Gola – Alarma ¡!! ja l’hem pifiat – mirant-nos millor el mapa veiem que del coll hauríem d’anar amunt, no avall. Per recuperar-nos del disgust parem a fer un mos i agafem moral per tornar a pujar al coll – son uns 150 mts de desnivell de propina. Encara ens toca pujar una estona més fins el coll que permet accedir als estanys de la Gallina – continua plovent i pedregant aleatòriament, la temperatura es freda. Del coll ja veiem breument el primer llac entre els núvols, al hivern el descens no es gens complicat, però ara i amb poca visibilitat ens obliga a cercar les fites per necessitat, doncs cal salvar una pila de llastres rocoses i el camí es molt rebuscat. Ja sentim tronar una mica massa a prop i ens agradaria perdre alçada ràpidament, però cal prendre paciència i continuar cercant les fites estimades. Finalment ja som a la vorera del llac que està a tocar del refugi, una última maniobra per creuar la franja d’aigua de la sortida del llac ens posa encara una mica més de salsa a la jornada, el nivell està alt i ens cal fer un pas de salt amb els bastons que pot acabar amb una remullada encara més complerta. Tot surt bé i arribem al refugi, ja hi han 7 persones, o sigui que ocupem les 2 últimes lliteres que queden. Ells han arribat al migdia i no s’han mullat, o sigui que gaudeixen del nostre espectacle escorrent tot el que portem moll. Al cap d’unes 2 hores encara arriba un altre personatge. Es un francès que va sol, al pas del torrent que he comentat abans ha caigut al aigua i està pitjor que nosaltres. Fa 20 dies que ha sortit d’Hendaia i segueix la ARP, sembla que porti la casa a coll!!! Ens comenta que avui ha estat la pitjor jornada, ha tingut problemes d’orientació i a sobre la remullada. Com de costum, en un refugi menut l'humor compensa la incomoditat i passem el temps prou agradablement. Quan tots hem menjat ocupem les lliteres, doncs es on s’hi està millor. El francès posa el seu matalàs inflable a terra i aviat comença el concert de roncs, però no ens impedeix descansar bé.

El dissabte a les 6 encara estem voltats de núvols, però als 10 minuts ja s’esquincen i ens animem a enllestir per sortir. Del refugi, el cim amb l’accés més proper es el Mont-Roig de França. Amb en Miquel decidim pujar-hi i provar de crestejar fins el cim espanyol, i d’allà retornar per la vall de Comamala. Sortim tots menys el francès, que vol aprofitar el sol que comença a lluir per eixugar una mica de roba. Els núvols es passegen per les crestes i ofereixen un gran espectacle, però ens recorden que per avui la previsió es la mateixa que ahir. Mentre pugem anem passant del sol als núvols, al guanyar alçada comencem a trobar restes de la pedregada d’ahir, que a les obagues ha deixat uns 5 cm de gruix. De la cresta somital es veu marcadament la diferencia entre la cara nord i la sur, les dretes pendents emblanquinades del costat francès tenen encara molt de gel. Al cim hi fa un bon solet i el panorama es esplèndid amb les fondalades encara cobertes de boira. Ens mirem la cresta que volem seguir i aviat decidim que no té gaire bon aspecte amb la pedregada acumulada, es un terreny molt dret amb herba i llastres rocoses cobertes de la gelada, no volem arriscar-nos i retornarem al refugi, tot baixant preguntem a una parella si tenen plaça al seu cotxe per baixar fins Llavorsí – resposta positiva – o sigui que ja no ens cal refer la volta d’ahir, i amb moltes probabilitats de repetir la remullada.

La baixada cap a Cuanca també es preciosa, aquesta vall tan trencada conserva l’atractiu de tenir pocs camins i pocs visitants. Arribem on tenen el cotxe aparcat i la satisfacció de la volta que ens hem estalviat encara ens fa gaudir més de la travessa resultant, malgrat que les maleïdes botes m’han deixat els peus totalment escalivats.

A Llavorsí truquem a un taxi i ens deixa al nostre cotxe a les 14:30, el temps just per dinar a Isil, on hi ha un excel·lent restaurant – no es econòmic, però la cuina i el servei son excel·lents. Es el premi per la penitencia feta ;-)))

Dissabte + 1800 m - 600 m

Diumenge + 600 m -1240 m

Pont de maig als refugis del Aran i Ribagorça

2008-05-06T16:33:00.007+02:00

Un bon Pont de Maig al Aran i Ribagorça

Les fotos son a:

http://tinyurl.com/6b9s8z

o aquesta adreça més larga, que cal introduir complerta:

http://godia.arvixe.com/
EM%20Aran%20Ribagor%E7a%201%20a%204%20maig%202008/index.html

Amb la bona perspectiva de la meteo i les condicions de neu força llamineres, després de la nevada del 20 i 21 d’abril, era difícil resistir la temptació de fer una volta per els refugis del Parc, ara que hi ha més neu que en tot l’hivern.

Som Manel Broch, Miquel Castellsagué i jo, la ruta NO ES la dels ‘Carros de Foc’, sino una diferent que tenim en curs de patentar – ‘Els carretons de ferralla’ ;-)))

Dia 1 de maig

Pugem amb el cotxe per la vall de Tredos, fins el pont amb l’aparcament i l’àrea de lleure, tan sols rodem un tros curt sobre una mica de neu. Als 20 minuts ja podem calçar esquís amb continuïtat, menys entre la presa i el nou refugi de Colomers, descarreguem una mica de pes i ens escapem en direcció al Pic Lluça, però ens enllaminim amb l’esquena curulla de neu del Pic Central de Travessany, on ja hi han traces, i encara tenim temps de fer una baixada en neu primavera excel·lent. Bon inici ¡!!

Dalt del cim coincidim amb uns muntanyencs de Bilbo, que per misteriosos motius han seguit les traces, pensant que anaven al Refugi Ventosa, els aclarim la pífia tot insistint que no baixin la vall que sembla portar-hi, doncs queda penjada. Una estona mes tard ja tornen a ser amb nosaltres al refugi, els ha fet mandra remuntar cap el Port de Caldes doncs ja es una mica tard.

El nou refugi es espaiós i malgrat que al sopar som uns 50, s’hi està còmode i el servei d’en Josep i l’ajudant es correspon amb el que fa agradable l’atmosfera dels refugis.

Amb en Manel i en Miquel comentem que som a una terra on no s'aprèn dels errors dels altres, l’edifici es nou i ja es veuen regalims d’aigua per els marcs de les finestres, no s’hi veu cap sistema de calefacció fixa – hi ha una petita estufa de querosè, que al hivern no farà ni pessigolles. Desprès aprenem que la llista de reclamacions per els defectes i mancances de la construcció, es tan llarga com la de les despeses d’helicòpter sense control… n'hi ha per plorar !

Dia 2 de maig

Amb la neu ben dureta però de gran adherència, pugem al Port de Caldes on el Montarto ens dona el bon dia i ens convida a afegir-nos a tota la munió de persones que ja hi estan pujant. Curiosament se’n veuen mes a peu i amb raquetes que amb esquís. Al primer gir de sortida del Port, me’n vaig per terra i en surto amb un avantbraç una mica escaldat, no es res important – però si una bona mostra de les qualitats abrasives d’aquesta superfície de neu primavera dura…

El temps es conserva esplèndid i el descens fins el coll de Guellicrestada es genial, allà decidim pujar al Pic de Monges per baixar a La Restanca des del coll que hi ha a la carena de Tumeneies, es una alternativa molt mes atractiva que la valleta de Guellicrestada. Voregem l’estany de Monges per remuntar la valleta que baixa directa des del cim al llac. Tot pujant ja es nota la força del sol, que també ens deu afectar el cervell, doncs al últim tros ens posem per el pitjor lloc i acabem arribant al cim per una dreta pala i amb la neu ja poc consistent – amb els esquís a l’esquena i el nas a la pendent - a tota aquesta carena hi han importants cornises, ens mirem el coll per on volíem baixar i no veiem gens clar que estigui lliure de cornises, o sigui que retornem cap a Guellicrestada i baixem directes cap a La Restanca, ara la neu ja no està tan bona com fa un parell d’hores, quan baixàvem del Montarto, però amb la forta pendent encara es pot fer via raonablement. Al refugi fem petar la xerrada amb en Josep – el guarda – ens explica que ahir estaven gairebé al complert, però que aquesta nit no hi ha tanta gent. Per nosaltres, millor que no hi hagi massa gent…

En aquesta època del any i amb bon temps, sempre queden moltes hores de relax i torrar-se al sol com els llagardaixos, mentre s’eixuguen les pells, els mitjons, etc… i es fa conya amb altres companys d’etapa… al vespre i amb la panxa plena encara es xerra més, a la taula hi han 5 companys de Girona – dels que organitzen la cursa ‘Poca Traça’ – un d’ells ens comenta que aquesta temporada ha acumulat uns 60.000 metres de desnivell – m’ha fotut la moral per terra – però es que juga amb avantatge, deu carregar potser la meitat d’ anys que nosaltres….

Me’n vaig aviat al sac, he de descansar per els meus metres i per els d’aquesta colla ;-))

Dia 3 de maig

Avui en Manel ens ha convençut de que l’itinerari més atractiu per saltar cap al Refugi Ventosa, es per la bretxa Pauss (entre el Pic de Tumeneia i el Pa de Sucre). Ell i en Miquel ho han fet en la direcció oposada i amb boira – en principi això em tranquil·litza, però veig que en Miquel no sembla gaire convençut….

Pugem cap a la sortida del estany de Mar, just davant del refugi, tot entrar al cercle del llac, ja veiem que ens cal guanyar alçada per el carener que baixa del Tumeneia, doncs la vall natural que baixa des de la bretxa, queda tallada per sobre del estany. Anem remuntant sense problemes per drets lloms, fins que es veu una diagonal força acceptable que ens portarà a dins del cercle entre els dos cims. Realment es un accés molt atractiu i el panorama de tot el llac de Mar amb el Biciberri Nord al fons, ens omple d’eufòria. La pujada final a la bretxa es dreta, però en Manel hi arriba amb els esquís posats, en Miquel i jo fem els darrers metres amb els esquís a l’esquena.

Aquest finestral es un marc magnífic a la Punta Alta i vall de Culieto que tenim davant.

El descens no presenta cap problema els primers metres, però la vall s’estreta i aviat cal sortir-ne cap a l’esquerra, per una esquena que cau sobre l'estany superior de Tumeneia, ara toca anar guaitant a cada canal, per veure quina es la que té millor accés al llac, al final tenim clar quina es la mes factible i ens hi posem a baixar, impressiona una mica però amb la neu tova no hi ha perill de caiguda avall, fem ‘reunions’ a sota dels primers ressalts de roca, fins que ja veiem que no es desprèn cap allau, tan sols les purgues que provoquen els esquís. Es una baixada d’aquelles que se’n pot dir ‘amb caràcter’ i que cal fer tan sols amb condicions de neu molt consolidada. A la plana del llac hi fa una calor de forn i ara ja no hi ha gaire mes pendent, cal anar pujant i baixant les petites cubetes d’aquest cercle de llacs i aviat som al refugi Ventosa. Girant-nos a mirar la canal que hem baixat, ens alegra haver seguit el consell d’en Manel, ha estat un itinerari que omple de joia ¡!!

Al ref. Ventosa s’hi veu força gent que hi pugen tan sols com a objectiu d’excursió i retornen avall el mateix dia, també n’hi han molts que al retornar del Montarto, ja baixen cap a la vall, o sigui que al avançar el dia cada vegada s’està mes tranquil contemplant l’entorn que ens envolta….

A la nit tan sols som uns 13 al refugi, la tranquil·litat i el bon sopar ens asseguren que la màquina es recuperi per demà…

Dia 4 de maig

Aquesta nit la temperatura ha estat més alta, al baixar cap al torrent de Culieto, la neu no aguanta el nostre pes, ni amb els esquís posats, o sigui que avui la esquiada serà menys llaminera. Remuntem cap al Coll de Colomers, on hi arribem amb 2 hores, hi fem un mos i baixem cap a Colomers, els primers 5 minuts la neu es bona, però després ja es molt tova i les cames protesten per les sotragades i enfonsades en aquella pasta. A prop del refugi ens trobem amb el guarda i l'ajudant, que ja han tancat l’edifici, i marxen avall, els seguim i encara arribem esquiant fins a uns 20 minuts del cotxe, fa un bon sol i fem el cerimonial de fer veure que ens rentem, però sense insistir massa, aquesta aigua encara està massa freda per fer un bon bany, més val anar a dinar a Esterri i així podrem arribar a casa sense grans congestions de tràfic.

Tot xerrant al cotxe, en Manel i jo decidim clausurar oficialment la temporada d’esquí, però en Miquel encara vol fer la tradicional del Aneto. No m’atreu la proposta, sempre hi ha massa gentada i això m’espatlla el plaer de l’experiència.
Faig balanç aproximat de la temporada i s'acumulen uns 17.000 metres verticals - UFF!!! ara entenc perqué els coixinets i engranatges es queixen dia i nit !!!!
Doncs fins la propera temporada, que segons Meteofrance será de temperatures força baixes. !!!

Ullada a l'Alta Ribagorça desprès de la nevada

2008-04-29T09:50:00.003+02:00

Nevada entre 1 i 2 metres al Pallars-Aran-Ribagorça

Com a titular d’inici de temporada, ens faria la boca aigua, però això va ser el passat 20-21 d’abril….

En poques hores s’hi va posar un gruix de neu que no es veia des de fa uns 3 anys. Les altes temperatures dels dies següents han fet desaparèixer la neu per sota dels 1700 metres, però a cotes mes altes i segons l’exposició al sol, n’hi queda un bon paquet que es va transformant i esperem que encara es pugui gaudir aquest proper pont del 1 de maig….

No obstant, cal preveure que hi ha una gran diferencia de gruix de neu entre les solanes i les obagues, i que amb les temperatures elevades al migdia la qualitat ja baixa força.

A les fotos hi podeu veure una mostra del paisatge i d’algun allau força espectacular.

Son aqui:

http://tinyurl.com/6qrmgf

2008-04-07T20:27:00.002+02:00

Andorra, 5 i 6 d’abril del 2008 – Pics de Cataperdis i de Coma de Varilles (o de la Pasada)

Sense ganes de fer gaires kilòmetres, aquest cap de setmana hem aprofitat les altes pressions per gaudir una mica de la neu que queda, fins i tot ens hem sorprès una mica al veure que a les cares obagues n’hi ha gairebé la que seria normal en un hivern ‘dels d’abans’, però a les solanes sembla ja el maig.

El dissabte en som 5: Mireia, Miquel C., Miquel S., Martí i Ricard

A les 10:00 sortim del aparcament de l’estació d’Ordino amb la sana intenció d’arribar fins el Montmantell o Pic dels estanys, passant per el estany de Llangonella. Remuntar les pistes es un exercici de masoquisme (l’organització creia que ja estava l’estació tancada, però resulta que encara funciona, i amb molt bones condicions ¡!!), en Miquel S. comenta que es sent com un cowboy passejant a cavall per els carrers de Chicago…

Podem arribar amb bona neu i força abundant al coll de Cataperdis, sense que ens atropelli cap dels kamikazes descontrolats que baixen llançats per les pistes, però al guaitar a l’altre costat sembla que hem canviat d’estació meteorològica, 50 metres per sota del coll s’acaba la neu i no n’hi ha fins gairebé l’estany de Llangonella. O sigui que el projecte queda radicalment escapçat. Es un espectacle força curiós veure la gran diferencia d’innivació entre les obagues – ben blanques - i les soleies (pedres i poca neu). Com que el dia i la vista son esplèndids, ens consolem amb la vista nítida que ens envolta i reposem tranquils al coll i al cim del Cataperdis, desprès ens arribem al primer bony de la carena que va al pic d’Arcalís, per aprofitar millor el descens, i en poca estona ens presentem al cotxe, les pistes encara en bones condicions – però ja comenta a regelar a la obaga. Aquí s’acomiaden en Miquel C. i en Martí, mentre els 3 que quedem anem al alberg Aina de Canillo per passar-hi la nit (17 € dormir i esmorzar).

El diumenge seguim el consell d’en Miquel S. que ens assegura que pujant al pic de la Passada (Pic de la Coma de Varilles) per la vall de Ransol, podrem millorar l’experiència d’ahir. El dia també es molt bo i deixem el cotxe al punto n la pista asfaltada ja no està neta, creuem el pont de pedra i aviat trobem neu per calçar els esquís, no obstant, decidim portar-los a l’esquena mentre pugem per neu dura dins del bosc, doncs es dret i estret, Aixa guanyem alçada ràpidament i quan el bosc s’aclareix i la pendent es més suau, ens calcem els esquí – posant-hi les ganivetes. Neu primavera dura i aspre, amb molt bona adherència, però no val a ensopegar – que rasca com una llima…

Realment, aquest accés al cim té un atractiu indiscutible, es van encadenant lloms i valletes fins el mateix collet uns 30 metres sota del cim. En Miquel té una distracció i surt lliscant avall, caiguda curta però suficient per deixar un tros de braç escaldat i perquè el dia següent l’hi calgui anar a veure el menescal, doncs un genoll l’hi fa mal, potser un esquinç ?

De moment no es res greu i dalt del cim tornem a complaure el ulls amb el paisatge nítid, ens hi instal·lem còmodament i esperem que el sol treballi una mica la neu i estovi una mica la capa superior, al final ens cansem d’esperar i baixem amb bones condicions per el mateix itinerari de pujada.

Resumint, si no puja massa la temperatura els propers dies, encara tenim neu per anar fent en condicions prou bones, però amb itineraris de disseny per les obagues...

Les fotos son a:

http://tinyurl.com/5wng3h

Esquí de muntanya a la vall de Marcadau – Pont d’Espagne

2008-03-25T21:00:00.002+01:00

del 16 al 21 de març del 2008

Per els dies entre Rams i dilluns de Pasqua volíem anar al Queyràs, però la inestabilitat meteorològica anunciada ens ha fet canviar d’objectiu cap al Pirineu francès – Refugi Wallon – on ens hi quedarem fins que el temps ens demostri que cal marxar. Sortim el diumenge 16 (Úrsula, Broch i jo), al aparcar a Pont d’Espagne l’ànima ens baixa als peus, la neu es veu molt lluny i la motxilla pesa massa – sobretot amb els esquís a sobre. Sortosament, al cap de 20 minuts ja podem calçar els esquís, la pista de fons encara conserva prou neu per pujar-hi amb tranquil·litat, doncs es a l’obaga i la màquina de trepitjar-la ha anat compactant una base suficient. Per algun motiu estrany els peus em fan força mal i pujo molt lentament, al cap de 1 hora decideixo parar per fer-me un massatge, llavors me’n adono que he canviat els botins de peu (les carcasses no) – al tornar-los al seu peu correcte sento una immensa felicitat i en Broch i la Úrsula es peten de riure per la meva badada. Una més per recordar al historial…

A la cota 1750 s’acaba la pista de fons i la neu es massa escassa per poder anar contínuament amb els esquís als peus, cada pocs metres ens els traiem i tornem a posar, però mes val portar-los a l’esquena i no perdre tant de temps en maniobres, arribem al refugi al cap de 3 hores de sortir del cotxe. D’aquí cap amunt ja hi ha continuïtat de neu per poder aprofitar els dies, encara que a les soleies cal cercar el pas dels torrents per on encara estan coberts de neu.

Feia una pila d’anys que no estava al refugi Eduard Wallon, al Pla de la Gola, l’edifici ja té 98 anys i encara que s’ha anat restaurant, s’hi veuen les xacres de l’edat. No obstant continua sent un lloc acollidor i agradable d’estar-hi, les 2 sales de la planta baixa tenen una estufa d’antracita cada una, i s’està molt còmode. Hem demanat una cambra per els 3, doncs amb una estada de 5 o 6 dies resultarà més fàcil tenir-ho tot recollit, es petita però suficient i els somiers son de ballestes de fusta, molt còmodes. També pujo a tafanejar a la mansarda, on hi ha el dormitori col·lectiu, les lliteres son totes individuals i de fusta, es veu que no fa gaire que ho han restaurat i té tot molt bon aspecte.

Ens comenta la noia que fa les funcions de guarda del refugi (el titular no hi es aquests dies) que de moment no hi ha cap mes client, però que el proper cap de setmana ho tenen complert – malgrat que la previsió de la meteo anuncia mal temps a partir del divendres. El sopar està força bé i es abundant – però a l’esmorzar hi manca una mica d’imaginació – son les torrades, una mica de pa de pessic i una magdalena, tot de paquet industrial, i les racions de mantega i melmelada habituals, el cafè, llet i té es abundant. Aquest nivell als àpats es mantindrà tota la estada.

El dilluns fa prou bon dia, tan sols uns núvols alts enteranyinen una mica el sol, la temperatura es alta per ser finals de març. Marxem cap a la vall de Cambalés, primer sortejant els torrents mig destapats de cara al E. i a la cota 2000, quan la vall puja cap al oest, ja hi ha continuïtat de neu per escollir lliurement la ruta. Anem cap al Col d’Aragon amb l’objectiu de pujar al Cambalès i potser fer la volta per el costat d’Espanya – retornant per el coll de la Facha, la neu està molt compactada i la superfície una mica primavera, la progressió es bona i còmoda. A la cota 2650 la neu ja es molt dura i amb alguna crosta de pols ventada, doncs la temperatura encara no l’ha estovat. En aquest punt la Úrsula te problemes amb les pells, el doblec de la pell que subjecta el tensor de davant ha perdut adherència i la peça l’hi marxa pendent avall… baixa a recollir-lo i fa un invent amb cinta americana que l’hi permet tornar a fixar la pell i la peça al seu lloc, però uns metres més amunt es repeteix l’incident i el procés amb l’altre esquí. Aquestes punyetes ens entretenen força temps i al arribar al coll d’Aragon decidim retornar avall per on hem pujat, doncs no ens refiem gaire de les reparacions fetes. El descens es franc i agradable, primer amb neu primavera en superfície, i que desprès ja es fa mes pesada. Per ser el primer dia ho hem passat força bé, malgrat el canvi de plan. L’entorn d’aquestes valls es fantàstic.

La previsió per el dimarts es de mal temps i es compleix la profecia, el dia comença amb núvols i boira i està nevant, la visibilitat es molt reduïda. Ens quedem a la sala del refugi, llegint una pila de revistes La Montagne i Pyrenees del CAF. Les estufes donen confort i la tranquil·litat es absoluta. A les 14:00 el sostre de núvols s’enlaira una mica i tenim una mica més de visibilitat, decidim sortir a caminar una mica i remuntem cap al coll de Marcadau. La neu que ha caigut es molt molla, pugem uns 70 minuts fins que entrem de nou dins el núvol i perdem la visibilitat, sabem que no estem gaire lluny del coll, però a les palpentes no paga la pena pujar amunt, baixem seguint les traces de pujada, que ens ajuden a endevinar una mica el relleu. La neu humida es deixa traçar prou bé i som de nou al refugi a les 2 hores d’haver sortit, com a mínim ens hem espolsat una mica la mandra. Al refugi hi arriben en Pito Costa i 3 companys mes, el diumenge varen anar dels Baños de Panticosa al refugi Ledormeur, ahir varen fer el Balaitus – ens comenten que la xemeneia de les Neus estava molt complicada, van tornar a dormir al Ledormeur i avui han passat a les palpentes per el coll de la Peyre Sant Martin i el de la Facha fins aquí. Es agradable retrobar-los i repassar vivències amb bon humor. Ells demà marxen cap a Les Oulettes de Gaube. Al vespre continua la boira i comença a nevar.

La previsió per el dimecres i dijous es bona, però al llevar-nos està nevant amb certa intensitat i sense gens de visibilitat, la temperatura ha baixat molt, a l’exterior marca – 10º C. Ens dediquem a preparar el material per sortir, amb l’esperança de que la previsió meteo no sigui errada. A les 10:00 arriba el primer estrip als núvols per la part de l’aresta de Peterneille, decidim remuntar per la vall d’Arratille i escollir l’itinerari segons com evolucioni el dia. Hi han uns 10 cm de neu nova. Travessem el pont que hi ha a uns 100 mts del refugi i remuntem cap un collet que hi ha just davant nostre, dalt del llom ens cal baixar uns 20 mts per entrar a la vall d’Arratille i seguir vall amunt, al guanyar alçada augmenta el gruix de la neu nova, els núvols ja tan sols s’enganxen als cims mes alts i sembla evident que farà bon dia. Amb aquestes condicions el paisatge es espectacular, disfrutem fins i tot obrint traça de pujada. Al arribar al llac gran d’Arratille ens atrapen el Pito i la seva colla, que continuen cap al coll, mentre nosaltres fem una mossegada i ens assadollem del escenari que ens envolta, les puntes del Vignemale ja apunten darrera del coll d’Arratille. Al arribar al coll el vent emprenya una mica, els amics ja han començat a baixar la primera pala cap a la vall del Ara, per després remuntar al coll dels Mulets i saltar a Les Oulettes de Gaube. El Vignemale té un aspecte esplèndid amb la neu nova a les dretes pendents davant nostre. Nosaltres tres ja estem pensant en la qualitat generosa de la neu que ens espera per retornar al Wallon… La neu humida d’ahir, ara es una sòlida base dura, recoberta per la neu nova, que al coll son uns 25 cm de pols. Temperatura freda i bon sol, el descens es una intensa disfrutada. Fem una parada per desabrigar-nos i veiem com a la solana de la carena del Pouey Laou ja s’hi formen purgues d’allau que baixen al fons de la vall, cap problema per nosaltres, que circulem per l’altre costat del riu. Arribem de nou al refugi i reposem al sol, mentre digerim l’eufòria de la sortida. Això de sortir sense cap objectiu clarament definit, tan sols per aprofitar el que millor aspecte tingui, ens està resultant una activitat molt relaxada i agradable.

El dijous la meteo també compleix, anem cap el Coll de la Facha, la pujada fins la cota 2200 es una mica rebuscada, doncs està exposada al sol i cal aprofitar les pendents amb neu suficient, en algun tros la neu dura fa que les voltes siguin una mica compromeses, i l’Úrsula i jo ens posem els esquís a l’esquena, la resta de la pujada no presenta cap problema, però el vent a 2500 torna a ser molt emprenyador. Pensàvem baixar una mica per el costat d’Espanya i retornar per el Col d’Aragon o per el de Marcadau, però el vent ens fa canviar d’intenció, baixem uns 200 mts per el torrent que hem pujat, i flanquegem per sota del pic de La Falisse, seguint un balcó gairebé horitzontal que ens porta a sota del coll de Marcadau. La neu ja no es la d’ahir, hi ha una crosta emprenyadora i cal cercar les orientacions més soleiades, doncs es on la crosta està mes sòlida. Com que el coll es veu proper, hi pugem – resulta que fins ara ja hem fet els 4 colls que salten a Espanya des del Wallon, bona pràctica per situar les valls frontereres de la zona. Al fons es veu perfectament la vall de Panticosa i l’embassament de Bachimanya. Continua aquest emprenyador vent dels colls, i retornem cap al refugi, amb la sorpresa que al entrar a la clotada just sota del flanqueig d’abans, retrobem la fantàstica qualitat de neu pols d’ahir, que s’ha conservat perfectament al no tocar-hi el sol, des de la plana de Loubosso ens parem a valorar si hem fet bona cal·ligrafia a les pendents que acabem de baixar, i estem d’acord en que superem l’aprovat…

A la tarda es comencen a veure núvols foscos per França, la previsió confirma que demà canvia el temps i entra una depressió forta per uns quants dies. O sigui que demà divendres, si el temps no llueix de bon matí, ja podem marxar avall.

El divendres la meteo també compleix la previsió, el cel està ben emplomat i desprès d’esmorzar ens acomiadem del refugi i marxem cap al cotxe. Al vespre ja som a casa i la informació del temps confirma una forta depressió que s’instal·la al Pirineu…

Malgrat la renuncia al programa original d’anar al Queyras, considerem que hem aprofitat força la decisió de quedar-nos al Pirineu occidental i tornem contents de la estada al Wallon.

Les fotos son a:

http://tinyurl.com/2llqbu

Esquí de pista al Arlberg - Austria

2008-03-04T19:53:00.004+01:00

Aquesta vegada intentem repetir la fabulosa experiència d'esquí de pista al Arlberg (Àustria) que varem gaudir al 2005, amb un gruix de neu pols i baixes temperatures que recordarem sempre. Ara som 8: Josep i Montse, Ramon i Pepa, Esperança, Úrsula, Ricard i Teia. Hem contractat un paquet de serveis compost per: 6 dies de Arlberg-skipass, set dies de mitja pensió al hotel Valluga (3*), vols BCN-MUC-BCN (Lufthansa), cotxe de lloguer per tota la setmana. L’agencia es Tourist Forum, que ens oferia un preu aprox. de 1300 € per cap.

El llistó el teníem posat molt amunt i aquest any la meteo es molt diferent, hi ha força neu però l’ultima nevada va caure el 7 de febrer y ja fa 3 fies que les temperatures son d’Abril… o sigui que cal resignar-se a les condicions actuals i disfrutar-les al màxim – en realitat hem gaudit d’uns dies de primavera magnífics que fan gaudir del paisatge i acceptar els canvis de qualitat de la neu imposats per el sol. A les cares nord i valls altes es conserva en pols, però al perdre alçada es transforma ràpidament en ‘sopa’ (encara que al començar la jornada estigui dura).

Per nosaltres, un dels atractius millors del país es que no han cedit a la temptació de construir grans blocs d’apartaments i han conservat l’arquitectura original dels pobles. Es un goig per la vista ¡!!

Hem anat alternant, esquiant uns dies al conjunt St Anton, St Christoff, Stuben, Albona, uns altres a Zürs, Lech, Zug (on hem trobat les millors condicions) i un dia a Rendl.

Dels 6 dies d’esquí, 4 han estat brillants de sol i bona vista, 1 regular i 1 dolent (visibilitat molt reduïda i pluja fins els 2200 mts), no podem pas queixar-nos. Hem esquiat una mitjana de 7000 mts verticals al dia (els de bon temps) i hem tornat al hotel amb el cos fet un nyap de cansament, ens hem fet un fart de riure, hem menjat i begut satisfactòriament – i el que es potser més important – no hem sentit les animalades de la campanya electoral espanyola ¡!!

O sigui que hem practicat un hedonisme sense complexes ;-))

Comentaris sobre els serveis:

El vol BCN-MUC era operat per Spanair – ens van cobrar 30 € per cap, per el material d’esquí, malgrat que la tarifa de Lufthansa (el nostre bitllet) es de 20 €. Però a la tornada Lufthansa no ens va cobrar res (es la diferencia entre ‘fer el viu’ i actuar amb intel·ligència).

L’hotel Valluga necessita una bona renovació de l’edifici (sembla que ho van fent per parts), la nostra cambra encara té la pica del lavabo no separada del dormitori, la calefacció i aigua calenta no va funcionar una tarda-vespre, els mescladors d’aigua dels banys son molt inestables (impossible estabilitzar la temperatura), la tapa dels wàters te tendència a tancar-se sola si no l’aguantes oberta. Els esmorzars son una mica pobres de varietat (s’agrairia fruita fresca, pastisseria, varietat d’embotits i formatges), però els sopars son correctes i ben presentats. El tracte del personal es correcte i també la neteja de les cambres. Considerant el preu pagat, crec que les 3 * es queden una mica curtes…

Els vehicles eren una Volkswagen Multi-van i un Audi A3, al M-van hi carregàvem la major part del equipatge + esquís + 5 persones, i al A3 la resta i 3 persones – la combinació ha estat adequada.

La tornada va resultar complicada per el mal temps que feia en la zona de Austria-Baviera, grans congestions a la autopista que ens haguessin fet perdre el vol – si no estès endarrerit - en realitat no ens va servir de gaire, doncs a les 17:00 el van cancel·lar (com molts altres al aeroport de Munich) ens va tocar fer una gran cua de 3 hores per accedir a les alternatives de retorn que hi havien disponibles. Sortosament, ens va sortir bé la estratègia de fer cua a diferents mostradors, al que hi varem arribar abans ens van adjudicar els últims seients que quedaven al últim vol de la nit cap a Barcelona, on hi aterràvem a mitjanit.

La pinzellada final desagradable va ser que l’equipatge de l’Esperança no va arribar en aquell vol, no en tinc confirmació però suposo que ara ja ho te tot.

Les fotos son a:

http://tinyurl.com/2fch36

Esquí de muntanya – senzilla passejada entre Bonaigua i Saboredo, amb neu molt llaminera – 9 i 10 de febrer 08

2008-02-11T16:31:00.000+01:00

El cap de setmana anterior va nevar una mica al Pirineu i la previsió meteo per aquest altre cap de setmana era excel·lent, es difícil resistir-se a una situació com aquesta, malgrat saber que anem molt justos de gruix de neu per arreu, el dimecres truco al refugi de Saboredo i trobo a en Julià que m’explica com està baixant en aquell moment unes canals amb neu pols excel·lent…

O sigui que posem en marxa la logística i en pocs minuts ja en som 6, E. Lluis, R. Bramona, M. Broch, P. Giralt, U. Wilius i jo. Sortim divendres a la tarda per dormir al refugi del Gerdar, el dissabte a les 8:15 sortim de l’esplanada de Les Ares – esquís als peus – i remuntem la pla que permet entrar a la vall de Gerber. A les obagues neu pols excel·lent, alguna placa de neu dura vella, i al sol neu crosta o primavera. El terreny de grans blocs d’aquesta vall ens amoïnava una mica, però hi ha neu suficient per circular-hi amb esquís sense cap problema, seguim una traça d’esquí i raquetes molt trepitjada, segurament de fa un parell de dies. Com sempre, aquest recó es una meravella amb el seu feréstec entorn de torrents i llacs que obren noves imatges a cada revolt. Hem decidit pujar per sota del refugi Mataró i saltar a Saboredo per el coll del Estany Gelat, els cims propers continuen mostrant una evident manca de neu, les canals d’accés son una combinació d’herba gelada, pedres i gel que no ens atrauen gens, o sigui que ens dedicarem a la vida fàcil i gaudirem de tot el que tingui bona cara per fer amb esquís als peus – que ja es molt ¡!! En realitat les condicions son força millors del que ens esperàvem i amb el temps esplèndid que fa això es una disfrutada. El descens cap a l’estany Gelat de Saboredo es un seguit de pales amb neu pols, travessem el llac i poc abans de la sortida d’aigües remuntem a sobre de l’esquena de la dreta, per evitar l’estreta canal que ens obligaria a baixar gairebé derrapant, d’aquesta manera anem encadenant valletes i torrents amb neu pols fins a quedar a poc desnivell per sota del refugi de Saboredo, ens posem de nou les pells i en 10 minuts el N’heu ja ens dona la benvinguda al refugi amb els seus lladrucs. En Julià està ben acompanyat amb aquest impressionant ‘gran pastor de Pirineu’, es el seu company també a les excursions que fa per els voltants…

Encara no es gaire tard i podríem anar fins algun collet o cim proper, però estem tan còmodes aquí, ben repapats als bancs, prenent el sol i disfrutant del panorama, que ens venç la mandra i ens passen la tarda xerrant, menjant i escoltant a en Julià, que ens il·lustra amb els seus coneixements del país – incloent detalls econòmics, urbanístics i de malbaratament de la natura. A mitja tarda arriba un xicot francès amb esquís i una gran motxilla – no sabia que hi havia el guarda – amb el fàcil que resulta telefonar-lo… mes tard arriba també una parella de francesos, però aquests venen amb el mínim de carrega i ja havien reservat lloc. Al hivern, pujar per la vall de Ruda es una ruta llarga i pesada, creiem que accedir-hi per Gerber es una opció molt més agraïda.

Per demà hem decidit fer la tornada per el coll que hi ha al costat dels Puis de Gerber, per aquest costat es veu una mica dret, però hi ha neu fins dalt de tot i quan érem aquest matí al Estany Gran de Gerber, a l’altre costat també hi hem vist una bona innivació, .

Aquest minúscul refugi es acollidor tan sols quan hi ha poca gent, com ara que som 9, però si n’hi fóssim mes resultaria força emprenyador. Avia’m si el Consell de la Vall es decideix a construir-hi aviat el nou, el projecte es un modern edifici de fusta prefabricat, sobre columnes, per minimitzar l’impacte sobre l’entorn, també han previst un aprofitament energètic integral (sol, biomassa, vent). Sona molt atractiu, esperem que la realitat també ho sigui.

El diumenge continua amb un cel net i clar, o sigui que pugem cap al coll citat, a un punt una mica dret i amb neu dura, alguns de nosaltres ens posem els esquís a l’esquena per superar uns 50 metres, i ens els calcem de nou fins el coll, aquí ens arriba el primer sol, son les 10:00. Es un balcó de luxe per fer-hi un mos, treure les pells, etc… El descens no es veu complicat, malgrat que hi han grans rocs a la pendent, la neu està en excel·lents condicions i no resulta una baixada gens obligada, anem enllaçant torrents i pales en molt bones condicions, fins a retrobar les nostres traces de pujada, les d’ahir, just a sobre del Estany Gran de Gerber. Avui ja hi veiem altres muntanyencs, mentre que ahir hi estàvem sols…

Travessem de nou el llac gran i continuem baixant la vall, com que el terreny es molt trencat i de neu no en sobra, el recorregut es una mena de ginkhama amb un seguit de pujades i baixades, fins que sortim a la pala final que ens torna a les Ares, a la obaga bona neu pols i al sol neu que es transforma en primavera. La volteta ha resultat una sorpresa per l’excel·lent qualitat de la neu, i l’hem disfrutat molt, tot i no fer cap cim. Ara a posar espelmes de nou perquè torni a nevar.

Les fotos son a:
http://tinyurl.com/223ax2

Esquí de muntanya - Condicions de Primavera a Boí, dies 26 i 27 de gener 08:

2008-01-28T17:08:00.000+01:00

Condicionats per la minsa innivació d’aquesta temporada, repeteixo zona i m’afegeixo a uns amics que van a la zona de Boi. Son força mes joves i estan en bona forma, o sigui que aniré de fanal de cua tots dos dies, però son bona gent i amb la excel·lent previsió de la meteo per aquest cap de setmana, els retards que els produeixi no comprometen el projecte. Confio en la seva paciència.

Sortim divendres a la tarda i ens allotgem a un apartament llogat a la Fonda Norai de Barruera, som 6 (Manel Broch, Manel Orbay, Pito Costa, Carlos, Teixi i jo) ens toca a 20 € per cap i nit.

dia 26:

Deixem un cotxe al trencall amb la Vall de Sant Martí i puguem amb l’altre fins l’estació de Boì-Taüll, son les 8:00, pujem per la pista fins el Port de Llevata i baixem esquiant per el Barranc dels Plans fins el Corral de Durro (aprox. cota 2000), la neu es primavera transformada i una mica dura – bon massatge vibratori ;-)) – calcem de nou les pells i remuntem una mica la vall en direcció al Port de Cabeçades, però aviat guanyem alçada en direcció a un marcat coll de la carena que baixa del Pic de Filià, seguim l’itinerari segons l’aspecte i cobertura de la neu, que a la carena es una mica justeta però permet arribar tranquil·lament gairebé fins el cim sense descalçar-nos. La vista sobre la vall de Filià es esplèndida; observem amb tristor les cicatrius de les pistes que hi estan obrint, torres de telecadires, de telesquís i una gran bassa per l’aigua que gastarà el circuït dels canons. Es veu amb una bona coberta blanca i convida a anar-hi abans de que obrin aquest desficaci. Arriben uns francesos i els preguntem com està de neu la seva cara del Pirineu, la resposta es ‘som aquí perquè es on està millor de tot el Pirineu’… plorem ???

Ens mirem la baixada cap al Port de Cabeçers, la carena es veu molt pelada i es un seguit de capes de gel i rocs, un primer collet mostra una dreta pala que entra a la capçalera del Port de Cabeçades, es una barreja de neu-gel, rocs i neu pols encrostada, decidim intentar baixar esquiant per aquest camí i ens en sortim prou bé, malgrat portar el culet apretat els primers 100 metres de neu molt gelada i mínima adherència, passades les pedres ja anem més tranquils, doncs a sota hi ha neu tova que sembla una bona zona de recepció en cas de caiguda. Després una diagonal ens porta a sota del Port i en pocs metres de pujar fent l'escaleta ja som dalt.

En Pito i tres dels ‘joves’ decideixen baixar per les pales en direcció a Ricuerna, després remuntarán directament cap al Port de Rus. En Broch i jo seguim la carena directament cap el Tossal de Rus, on esperarem el seu retorn.

Està fent un dia magnífic i gaudim de la neta panoràmica des d’aquest turó sobre el Port de Rus. Ens va bé reposar una mica abans de iniciar el descens de la vall de Sant Martí, que tan bones sensacions em va donar fa quinze dies amb una bona capa de neu pols. Avui no crec que poguem baixar el bosc amb els esquís als peus. Al descens la neu es crosta alternada amb plaques dures, no posa cap problema, però cal tenir els ulls ben oberts per detectar els canvis visualment i no amb les dents ¡!!, sorprenentment podem esquiar gairebé tot el recorregut fins el cotxe, anant amb molt de compte tan sols carretegem els esquís a coll uns 15 minuts. Bravo ¡!!

Resum – neu primavera força bona a les solanes i crosta on no ha rebut massa sol, a les obagues neu-gel ventada entre pedres i pols encrostada a les comes. Bones sensacions en conjunt.

Pujada 1360 mts (1750 els que han baixat un tros cap a Ricuerna)

Baixada 1640 mts (2140 els que han baixat un tros cap a Ricuerna).

Nota - Aquest itinerari està descrit a una de les guies de l’Oriol Guasch (relligada amb espiral)

Aprofitem el luxe del apartament per dutxar-nos a plaer i anar a comprar queviures i beguda per sopar. La jornada ens ha portat gana i bon humor, cal disfrutar-ho a pleret….

Estudiem les possibilitats per demà, ja hem observat que la neu mínimament esquiable està limitada al circ de l’estació d’esquí i les 3 valls inmediates (Llevata. Ricuerna i Filià). Decidim intentar fer un altre dels itineraris de la mateixa guia, que puja al Cerví de Durro des de l’estació d’esquí, baixa al Riu de Manyanet i puja a la Pica del Cerví (de Manyanet), per baixar al Port d’Erta i retornar al origen.

Dia 27

Sortim una mica mes aviat que ahir i a les 8:00 ja estem posant les pells al aparcament de l’estació, això de pujar per les pistes ho trobo francament desagradable, i em distrec observant les tonalitats daurades dels cims que va il·luminant el primer sol, aviat som a la carena i al davant ja es veu el Corrunco, on ens hi varem ‘refrescar’ fa quinze dies, la neu ha baixat molt, ara ja no s’arriba amb esquís al pont de La Mola, prop de Durro, i fins i tot el descens per la vall principal – que es la besant nord - està força pelat. La carena cap el Cerví tampoc està gaire bé, a mida que augmenta la pendent i la carena es fa estreta, la neu es converteix en neu-gel i pedres, apurem amb esquís i ganivetes però aviat decidim posar grampons i carregar els esquís a la motxil-la, per no arriscar una caiguda perillosa, així arribem al cim i ens aixopluguem del airet matinal a pocs metres de la fita somital, en un balconet amb neu i pedres on ens soleiem com les sargantanes. La Pica del Cerví (de Manyanet) presenta un aspecte on domina el color marró, l’itinerari que havíem previst està impracticable i tan sols es veu coberta de neu-gel a una dreta canal que baixa d’un collet proper al cim (indicada com a possible descens per en Guasch), abandonem aquest projecte i decidim baixar cap el Port d’Erta, amb el sol que hi toca la neu ja es de qualitat primavera dura, però franca i agradable de baixar, malgrat els pedres abundants. Després decidim flanquejar per les pistes fins el Port de Llevata i repetir el primer descens d’ahir al matí, però ara baixant fins que la vall es torna força trencada. La neu encara està millor que ahir – ja hi ha tocat una mica més el sol…. quan considerem que el descens ja està ben aprofitat, tornem a remuntar una mica la vall en direcció al Port de Cabeçers, però la deixem aviat per pujar després per la valleta que porta a la Coma dels estanyets i al collet mes proper a l’arribada del telecadira més alt de l’estació (Cap de Raspes Roies segons l'ICC) , al costat del pic de Muntanyò, la valleta està una mica justa de neu a la part baixa però aviat trobem de nou les pales i el torrent amb excel·lent cobertura de neu fins el mateix coll. Reposem una estona, d’esquena als clients de les pistes, i ens acomiadem amb una bonica baixada per la pista – que està en força bon estat – fins l’aparcament i el cotxe. Ha estat un itinerari improvisat sobre el terreny, condicionats per la escassa innivació, però encara ho hem passat prou bé com a esquiada, gracies a la qualitat acceptable de la neu i el temps primaveral.

Pujada 1250 mts.

Baixada 1250 mts

Es una situació curiosa que aquest (massa) petit recó de la Ribagorça-Pallars tingui un nivell acceptable de neu, mentre que el panorama que es veu des dels seus cims es francament decebedor per sortir amb pells, si no canvia la meteo haurem de recórrer a la bici ¡!!!

Podeu veure les fotos a:

http://tinyurl.com/37pht2

Esquí de pista (+ info per muntanya) a la Haute Maurienne

2008-01-23T16:47:00.000+01:00

Hem fet un cap de setmana (allargat del 18 al 22) d'esquí de pista a la Haute Maurienne. Fent base al hostal Le Relais de La Vanoise

( http://hebergement-reserver-chambres-hotel-bourg-saint-maurice-73.relaisdelavanoise.com/ )

a Bourg Saint Maurice, es un lloc senzill i agradable amb bona cuina i preu raonable tenint en compte que es un nucli d'estacions d'esquí ( aprox. 63 € mitja pensió, amb begudes incloses, en cambra doble compartida). El porten la parella Patricia i Yannick Gazengel , ell es el cuiner - però si les condicions de la muntanya son bones - desapareix per anar de 'randoneé' amb els amics o els clients del hotel ;-))). S'ha ofert amablement a que el truquem per conèixer les condicions de neu del entorn, quan pensem fer-hi alguna activitat de muntanya, i fins i tot per sortir amb nosaltres (com a amic, no com a Guía comercial).

Creiem que es un contacte molt vàlid ;-))

Les condicions actuals de neu a la zona son excel·lents. A les obagues s'esquia tranquil·lament fins la cota 1200 i a les solanes entre 1400 i 1600. S'hi veien traces de pells a molts dels cims del entorn. La temperatura semblava del mes de març, o sigui bona neu pols a l'alçada i obagues, i primavera transformada a les solanes.

Hem esquiat un dia a Les Arcs (forfait econòmic al hostal, 32.5 € / dia), un dia a La Plagne i un dia a l'Espace San Bernardo (La Rosiere-La Thuille). Aquest últim ens ha sorprès agradablement per l'espectacularitat del descens fins La Thuille (Aosta), de cara al Montblanc i les Jorasses. Sense poder evitar-ho hem acabat cada dia amb uns 7000 mts. verticals esquiats i les cames fetes un nyap, però quan el temps es bo l’eufòria ens porta a fer excessos ;-))

Algunes fotos a:

http://tinyurl.com/34huys

Esquí de muntanya, Vall de Boì Dies 12 i 13 de gener de 2008

2008-01-14T18:39:00.000+01:00

Dia 12 – Corrunco de Durro

Dia 13 – Vall de Sant Martí – Port de Rus

La previsió meteo per aquest cap de setmana sembla atractiva, el divendres ens hi posaran uns 10 cm. de neu nova i als llocs on encara en quedava una mica pot estar llaminera, per les webcam sembla que a la vall de Boì hi ha una innivació acceptable, dins de les misèries actuals. …O això es el que ens fa creure la febre que portem.

Som 3 ‘jovenets’, la Úrsula en Miquel i jo, hem agafat lloc al hostal Ferré d’Avall de Barruera doncs els nostres ossos reclamen un llit tou.

Al arribar a Barruera el dissabte al mati, el cel està ben tancat i neva una mica, però uns minuts després comencen a trencar-se els núvols a sobre de Durro, mentre que cap a la vall de l’estació d’esquí resta totalment cobert. Decidim pujar a Durro i mirar l’aspecte de la vall que puja cap al Corrunco. La carretera a Durro té uns 15 cms de neu nova però es puja sense problemes, al arribar al pont de la Mola ja es comença a veure cel blau, a la part baixa encara hi manca gruix de neu, però com que la major part del itinerari es sobre pastures decidim pujar amunt. La primera mitja hora resulta una mica embolicada buscant per on superar millor amb esquís els marges i salvar els fil ferrats de pastor elèctric que encerclen les pastures, després ja progressem fàcilment i la neu es excel·lent, el temps continua millorant i aviat tenim sol. Però al guanyar alçada entrem en zona de vent, que en fortes ratxes ens fa trontollar soviet i ens embolica en núvols de neu pols, no obstant el sol cada vegada està mes visible i la vall fa goig. Aquests cops de vent fan que no ens parem gens per reposar ni menjar. A la carena la situació ja es força emprenyadora, però amb el dia net i clar que s’ha quedat, paga la pena continuar amunt.

La situació es complica a pocs metres del cim, ara ja no son ratxes , no para gens i la força ha augmentat molt. Cal lligar-ho tot a les barres metàl·liques del cim, doncs sortiria volant, intentem abrigar-nos i treure les pells, però aviat veiem que no es possible. Me’n adono que la Úrsula està començant a tenir problemes de coordinació de moviments i sembla que no entén gaire el que l’hi diem, això fa que s’encengui la llum d’alarma i l’hi dic a en Miquel que cal baixar immediatament del cim i perdre alçada per protegir-nos del vent, ho fem arrossegant-nos literalment per terra – la neu no està dura i no hi ha perill de relliscar. Tan aviat com podem ens carreguem els esquís a la motxilla i baixem verticalment fins arribar a un nivell on la força del vent ens permeti abrigar-nos i posar-nos uns guants secs. Estem tots 3 ben garratibats i amb clars símptomes d’hipotèrmia – mans i peus ‘absents’ faccions rígides i de color cera, espasmes de tremolors…

Es a dir, no ens podíem pensar que amb un sol lluent al cel, la despesa energètica produïda per el vent fos tan elevada com per entrar en aquesta situació de risc.

A uns 200 metres de desnivell per sota del cim, el vent ja no es tan fort i tan sols ens colpeja en ratxes, ara cal calçar els esquís i continuar baixant. Ho fem sense mes problemes, però ens movem amb una mala traça que fa llàstima, malgrat la excel·lent qualitat de la neu sobre aquestes suaus pendents herboses. Encara ens sacsegen tremolors incontrolables i les mans i peus tot just comencen a reaccionar...

Arribats al cotxe sense cap incident, la Úrsula ens comenta que durant tota la baixada anava mig marejada i sense gaire consciencia sobre si baixava o pujava...

Menys mal que arrosseguem els 3 una pila d’anys per la muntanya i encara hem reaccionat amb rapidesa.

Al hostal, ja ens hem recuperat i relaxat, però a la dutxa els dits de les 4 extremitats reaccionen amb intensa picor, gairebé dolorosa, suposo que indicant encara deficiències de reg de sang, conseqüència de la ‘refrigeració’ intensa passada.

Fem un anàlisi del que hem fet malament: no hem parat per menjar ni beure durant unes 4 hores, no ens hem abrigat bé ja des de les primeres ratxes de vent, i la Úrsula ha portat el cap poc abrigat (només un barret de llana), si el cap es refreda – la capacitat de reacció davant de situacions de risc disminueix perillosament.

Després preparem la sortida de demà, esperant estar ben recuperats, i que no faci aquest maleït vent. Decidim anar cap el Tuc de Carans, el cotxe es deixa al creuar la Ribera de Sant Martí, a la cota 1600 metres, o sigui que esperem poder calçar-nos els esquís immediatament.

Aquest sopar el rebem com si fóssim al Bullit !!!

El diumenge el cel està ben clar i als cims no s’aixeca cap turbulència de neu. Al hostal s’han llevat amablement una hora abans per preparar-nos l’esmorzar i a les 8 marxem amb el cotxe en direcció a l’estació de Boì-Taull. A l’entroncament de la Ribera de Sant Martí, la innivació es suficient per avançar amb pells i creiem que el descens també es podrà fer fins el cotxe. A mida que remuntem la vall ja veiem que l’accés als llacs de Pesso no es esquiable, decidim seguir la vall principal en direcció al Port de Rus, la fondalada té força neu i fins i tot al bosc es progressa sense mes problemes que alguna pedra ocasional mal coberta per la neu vella, al coll ja decidirem si pugem al Raspes Roies, que des de baix es veu amb neu suficient. Ja a prop del coll fem una paradeta de restauració i observem que el cel s’està enteranyinant amb núvols fins i alts, però que indiquen canvi anunciat per la previsió Meteo. Arribats al coll ja s’aixeca una mica de vent, la pujada al cim es fa per la carena i entomarem el vent fins dalt. Ens ho repensem i decidim aprofitar del bon descens des del coll, de fet notem el sobreesforç d’ahir i això ens ha restat empenta.

La baixada es una delícia, obrim la traça primer en neu pols compactada (i alguna crosta sorpresa) i després en una pols excel·lent que ens compensa del ensurt d’ahir. Fins i tot el boscs, que es força dens, ens deixa gaudir l’esquiada fins el mateix cotxe.

No obstant, si no torna a nevar – i força – la situació està sota mínims.

Podeu veure les fotos, mapa i perfil a:

http://tinyurl.com/25htth

Esquí de muntanya, Montgarri del 27 al 30 de desembre del 2007

2007-12-31T20:14:00.000+01:00

Cada any, entre Sant Esteve i Cap d’Any, amb un o altre company intento fer una sortida de 4 dies a algun indret on ja hi hagi prou neu per gaudir d’algun itinerari d’esquí de muntanya. Aquest hivern tampoc no comença gaire generós amb els que ens agrada la muntanya amb neu, després de consultar les dades de Meteo i les ‘piulades’ d’altres amb el mateix vici que ja ens han passat davant, decidim (amb en Miquel Surinyac i l’Eduard Lluis) anar al refugi de Montgarri, prop del Pla de Beret, al límit entre l’Aran i el Pallars. Sembla ser que hi ha prou neu per fer algun itinerari en condicions raonables…

El dia 27, desprès de dinar, deixem el cotxe al Pla de Beret i baixem per el camí de Can Cabau amb bona base de neu, l’altre costat de la vall també es veu amb bona coberta blanca. Com de costum, a Montgarri el sopar es de 4 forquilles. L’endemà 28, sortim a les 8:00 amb una temperatura de -2º i sense vent, baixem esquiant còmodament en direcció a Bonabé fins el pont de Marimanya, al límit de les dos comarques (Aran i Pallars) agafem el camí que s’enfila remuntant la vall de Marimanya, quan es fa estret encara hi ha prou neu per pujar-hi amb esquís als peus sense problemes, però es evident que no n’hi ha suficient per baixar esquiant, en realitat n’hi fa falta molta de neu per poder controlar els moviments en aquell camí tan estret. Quan la vall s’obre, ja hi ha més neu i es progressa còmodament, la nostra intenció era fer el Pic de Marimanya, però aviat veiem que les canals d’accés a les carenes estan molt eixutes de neu, encara s’hi veu tota la roca, per aquest motiu canviem l’itinerari i guanyem alçada per els lloms arrodonits del mig de la vall, que ens condueixen amb molt bona innivació fins el Portilló de Marimanya, al costat de la pista que baixa de la cadira d’Et Dossau. Baixem per la pista de l’estació (en condicions molt pobres per pagar-hi un forfait) i després accedim a la pista per on baixen a Montgarri els trineus de gossos i les motoneu. El temps s’ha aguantat fred i l’aire nítid, hem aprofitat per mirar-nos altres valls i decidir el programa de demà. Totes les besants que veiem mirant al nord estan amb molt poca neu fins la cota aprox. 1900 mts. Per aquest motiu descartem el Barlonguera i el Mail de Bolard, anirem al Parros que sembla tenir un bon coixí de neu en tot el recorregut.

El dia 29 sortim a la mateixa hora, en Miquel es queda al refugi, doncs està molt encostipat i s’ha passat la nit tossint. Avui la temperatura es una mica mes freda, accedim a la vall de Parrós per darrera de la cabana del mateix nom, seguint el torrent, malgrat que el terreny no facilita la tasca, hi ha prou neu per passar sense problemes, a les pastures de mes amunt ens ve a saludar una vedella – es deu haver perdut, però té bon aspecte – es veuen moltes traces de dies anteriors, la qualitat de la neu es bona però variable, en aquest punt del hivern no es pot esperar altre cosa. Mentre ens enfilem al fons de la vall, un helicòpter deixa els clients a dalt del Pedescals, que baixen esquiant per la seva cara nord, l’aparell el espera a començament dels primers plans i ara els porta a dalt de la carena de sobre nostre, al cap d’una estona baixen a poca distancia d’on estem pujant – si es foten de cap, poden arrossegar-nos a nosaltres. Arribem amb esquís a dalt del avant cim, algun tros està força dur i cal vigilar de no fer el ruc. Jo ja en tinc prou, però l’Eduard deixa els esquís i careneja caminant fins el cim del Pic de Parros. Darrera nostre puja una desena de persones – totes amb esquís, que imiten la meva decisió. Al cel hi ha una mica de tel de núvols alts que semblen anunciar canvi de temps. El descens es agraït malgrat els constants canvis de les condicions de la neu i la quantitat de traces velles, les cames ens fan recordar que inaugurem la temporada i parem sovint. A les 15:00 ja som de nou al refugi, molt satisfets per aquest inici de temporada que ens imaginàvem pitjor.

El 30 ens llevem amb la intenció d’anar al Pedescals i baixar a Beret, per tornar cap a casa, però hi han núvols baixos i nevisqueja, o sigui que fem cap el cotxe directament i acomiadem l’any amb aquests dos bonics itineraris.

Podeu veure les fotos a:
http://tinyurl.com/335czk