dilluns, 23 de gener de 2017

50 aniversari de la mili a Candanchú


 Estic segur de què hi ha poca gent a la societat civil que consideri meritori celebrar un aniversari de quan va anar a la mili, doncs bé, aquest és el meu cas i el d'un grapat d'amics que vàrem coincidir entre els anys 68 i 70 a la *Compañia de Esquiadores Escaladores* de la *Escuela Militar de Montaña*, a Candanchú i a Jaca.
És un tema que paga la pena aclarir per evitar falses interpretacions. 

En aquella època de mili obligatòria i dictadura feixista descarada, als joves ens rifaven per al lloc de destí del servei militar, podies anar al Àfrica, a la Marina, a les Balears, a Canàries, o a la península. Els qui no volien arriscar que els enviessin a un lloc no desitjat, podien avançar l'ingrés si es feien voluntaris i en aquest cas anaven a on volien (si hi havia plaça o tenien la recomanació suficient) però també feien uns mesos més de servei militar.

Per aquestes circumstàncies hi havia joves aficionats a l'esquí i a la muntanya que decidiren anar com voluntaris a la Escuela Militar de Montaña i demanar el destí a la Compañia de Esquiadores Escaladores, i també es podia demanar si sense anar-hi voluntari si abans del sorteig es feia una solicitut per anar-hi, en aquest cas tan sols hi anaves si no et tocava Àfrica ni Marina. Aquest fou el meu cas.



La EMM era l'organisme on els oficials i sotsoficials de terra feien un curs que teòricament els preparava per a les activitats militars en muntanya, i els que l'aprovaven cobraven un plus per el tìtol durant la resta de la seva vida militar.

La CEE servia perquè els participants al curs tinguessin soldadets per manar durant les seves pràctiques. El fet que la majoria dels que hi érem voluntaris ja tinguéssim certa experiència en muntanya resultava molt útil a l'exercit, perquè els estalviava feina de formació i riscs de seguretat.

A la CEE també hi enviaven joves amb antecedents polítics, sindicals, penals i reomplien el personal amb nois que als controls de nivell escolar fets al campament tenien un nivell molt baix.

En total érem unes 120 persones que convivíem en unes circumstàncies una mica dures i que amb bon humor vàrem poder fins i tot gaudir-ne - no tots - malauradament a alguns els pesava molt aquest entorn tan diferent del familiar habitual i no s'hi adaptaren prou bé.

Passats molts anys, alguns varen tenir la idea d'intentar reunir de nou els que poguessin localitzar i fer una retrobada. Fou un gran èxit i ja s'ha repetit un parell de vegades amb assistència majoritària de gent de Catalunya, i també d'Euskadi, Galícia, Madrid... per llei natural l'assistència cada any es una mica més reduïda.
Els catalans encara fem 2 o 3 trobades cada any, generalment amb una teca colectiva.

Vull ressaltar que l'esperit de les trobades és sempre exclusivament social i sense cap pretensió ideològica en cap sentit, som un grup d'amics que gaudim retrobant-nos, repetint les rialles dels nostres records, esquiant junts els que encara podem i enfotent-nos de nosaltres mateixos i de les vivències que encara recordem. 


Aquest 2017 n'hem celebrat els 50 anys (més o menys segons les quintes)